Notes sobre l'evolució cultural

Josep Maria PANDOLFI i altres

L'home es distingeix dels altres animals pel fet que tota l'experiència que va aconseguint de la realitat l'organitza contínuament en pensament, en experiència comunicable, mitjançant la paraula, a altres homes. A l'inrevés, tot home adquireix la major part de la seva experiència en forma de paraula oral o escrita, això és, organitzada ja en pensament per altres homes [...] De manera que, en resum, el medi de cada home està estructurat per altres homes; com ja és sabut, el medi humà és la societat".

Faustino CORDÓN: La naturalesa de l'home a la llum dels seu origen biològic.

En els últims milers d'anys els humans a penes si han evolucionat biològicament. Si passés pel mateix procés educatiu, un infant del neolític no es distingiria dels nens d'ara. Per contra la humanitat ha experimentat uns canvis enormes en aquest mateix temps, especialment en els últims 250 anys. L'evolució natural ha deixat lloc a l'evolució cultural de l'espècie humana. Els canvis genètics segueixen actuant, potser, però a un ritme lentíssim, gairebé imperceptible, introduint petites variacions en els cossos humans, però els canvis culturals deguts a l'educació i l'aprenentatge socials es difonen a gran velocitat. Per això cal distingir entre "hominització" i "humanització".

· HOMINITZACIÓ: És el procés d'evolució biològica que ha portat fins els éssers humans actuals (homo sapiens sapiens) a partir dels primers homínids.

· HUMANITZACIÓ: És el procés de canvi i d'evolució dels éssers humans, però ja no des d'un punt de vista biològic i genètic, sinó des d'un punt de vista cultural i social.

Per tal d'explicar molts comportaments humans, com ara els tipus de matrimoni i família, el nombre de fills, les normes morals, les lleis polítiques, les modalitats de comunicació, les diverses formes de convivència i d'agrupació, els gustos alimentaris, les preferències artístiques, és a dir, per tal d'explicar els "estils de vida", no hem d'acudir a les causes físiques sinó a les raons històriques i culturals, no determinades genèticament. L'ésser humà és un animal cultural, un animal que aprèn socialment els seus comportaments. El professor Francisco J. Ayala a L'ORIGEN I L'EVOLUCIÓ DE L'HOME diu que:

"L'adaptació humana mitjançant la cultura ha prevalgut sobre l'adaptació biològica, ja que la primera és un mitjà d'adaptació més ràpida i perquè pot ser dirigida. Una nova mutació genètica favorable pot estendre's a tota la humanitat, però només al cap de moltes generacions. Pel contrari, un nou descobriment científic o tècnic pot ser transmès a tota la humanitat en molt menys d'una generació. Encara més, quan apareix una nova necessitat, la cultura tracta de satisfer-la, mentre que l'adaptació biològica depèn, contràriament, de l'esdeveniment accidental d'una mutació favorable, o d'una combinació de mutacions, en el lloc i en el temps en què apareix la necessitat".

Alguns animals posseeixen una cultura rudimentària; però és entre els humans on l'organització cultural de l'existència arriba al seu màxim exponent. Per això s'ha dit que l'ésser humà no té naturalesa sinó cultura. La seva naturalesa és cultura rebuda. Gràcies a la seva intel·ligència (que els permet descobrir nous estils de vida) i gràcies al llenguatge (que permet comunicar-los), l'existència dels humans es troba relativament "oberta", és a dir, és una existència per fer.

La capacitat lingüística és condició de possibilitat dels espectaculars progressos científics i tècnics aconseguits. Aquest eficient instrument de comunicació que és el llenguatge humà, concretat en una o altra llengua, fa possible que les experiències no es perdin i -al contrari-s'acomulin. Tornant a les paraules de Francisco J. Ayala:

... l'herència cultural fa possible per a l'home allò que cap altre animal no pot portar a terme, això és, la transmissió acumulativa de les seves experiències, de generació en generació. Els animals són capaços d'aprendre per experiència, però no de transmetre les seves experiències o "descobriments" a les generacions futures. Els animals tenen memòria individual, però no "memòria" social.

El medi en què viuen els éssers humans no és, immediatament, la naturalesa (el bosc, la sabana, la tundra o el desert) sinó els altres humans, organitzats en famílies, clans, hordes, tribus, pobles, ciutats, nacions, estats... La naturalesa en què conviuen els humans està formada per altres humans; és una societat amb una cultura determinada.

Si la naturalesa de l'ésser humà és la seva cultura: ¿què significa "cultura"?. Hi ha moltes definicions d'aquest concepte, però una de les més conegudes és la que va donar l'antropòleg anglès Edward B. Tylor (1832-1917):

"Cultura és la totalitat complexa [complex whole] que inclou coneixements, creences, art, llei, moral, costums i qualsevol altra capacitat i hàbits adquirits per l'ésser humà en tant que membre d'una societat".

Així tot el allò que els humans creuen i fan perquè ho han après socialment d'altres humans és cultura. El concepte antropològic de cultura, força diferent del que transmeten els mitjans de comunicació quan parlen de "cultura i espectacles" es basa en dues idees:

1.- Aprenentatge.
2.- Societat

Així d'una banda és cultura la informació que s'aprèn per mediació dels altres i, a més, per tal que un aprenentatge sigui cultural s'ha d'aprendre socialment.

En resum, i per dir-ho com Jesús Mosterín a FILOSOFÍA DE LA CULTURA (Alianza Ed.):

"Tot allò que l'organisme sap fer (en un sentit amplíssim, es a dir, es capaç de fer) perquè està genèticament preprogramat per fer-ho, forma part de la seva natura. Tot allò que l'organisme sap fer, perquè ha après socialment a fer-ho, constitueix la seva cultura. Parlant d'éssers vius, natura és informació transmesa genèticament; cultura és informació transmesa no genèticament sinó per aprenentatge social".

Article per guardar o imprimir