NOSALTRES ELS HUMANS
L'Ecologia d'uns animals mitjanament intel·ligents
.
[Cap. 5.3]
"Ecologia humana i lleis de la història"
Agustí GALIANA
Universitat de València
Hi ha hagut un rebuig molt fort a
la possibilitat de lleis naturals en la història
humana (Popper 1957). La primera proposta seriosa va se
la de Fisher (1930), que va notar la correlació negativa
entre status socioeconòmic i fecunditat -si el temperament
té una base genètica i l'estatus socioeconòmic
té una base psicològica, els gens per a l'èxit
social s'acumularien en els nivells superiors, i allí
anirien perdent-se al llarg de les generacions, cosa que
podria causar la decadència de la societat-. Aquesta
hipòtesi ha estat rebutjada per biòlegs i
historiadors, però té alguns punts interessants.
Primer, la divergència entre èxit social i
biològic és un fenomen xocant que demanava
una explicació. Segon, s'ha demostrat que hi ha una
base genètica important per a les diferències
en fecunditat i en caràcters psicològics (Fisher
1930, Bouchard 1994, Plomin i al. 1994), i podria fins i
tot haver-hi una relació entre intel·ligència
(maquiavèl·lica) i èxit social. Potser
el que falla en la hipòtesi genètica de Fisher
és que la divergència genèrica al si
d'una població humana és més difícil
del que Fisher imaginava (Wilson 1975) i que no existeix
una relació clara entre l'èxit d'una societat
i l'èxit social dels seus individus. Sembla que les
polítiques dels governs es deuen més a reaccions
lògiques dins certes tradicions culturals davant
certes circumstàncies ambientals que no a una influència
decisiva del temperament dels polítics.
Són precisament aquelles circumstàncies
les que han permès una segona aproximació
a la història humana, una teoria ecològica
de la història. Crosby (1986) ha estudiat el paper
de les malalties infeccioses i els animals duts pels europeus
en la ràpida conquesta d'Amèrica. Però
Colinvaux (1980) ha anat més enllà, enumerant
una sèrie de lleis científiques sobre la història
i el comportament social humans. La idea parteix senzillament
de considerar la influència dels recursos naturals
i el creixement demogràfic en el comportament de
la societat.
Hi ha diverses formes d'augmentar
els recursos d'una població que fan més rics
els rics i alleugen la misèria dels pobres. Però
aquestes són millores efímeres, perquè
el creixement demogràfic que segueix torna a establir
la misèria (Malthus 1798). Aquesta és la primera
llei ecològica social: tota pobresa procedeix del
creixement continuat de la població (Colinvaux 1980).
Hardin (1993) l'ha descrit amb el model del demostat.
La segona llei ecològica social
és que diferències reproductives al si de
les poblacions humanes provoquen societats estratificades.
No cal considerar la maldat humana com a causa de les desgràcies
socials: hi ha processos espontanis poderosos exteriors
a les voluntats individuals que actuen en aquest sentit.
La generalitat històrica d'aquesta estratificació
social, amb una classe dirigent i una classe en la misèria
fa que puguem parlar de rics i pobres.
La reducció de la fertilitat
entre els rics ha estat interpretada per alguns biòlegs
com a efecte transitori de la transició demogràfica
experimentada primer pels rics (Cavalli-Sforza i Bodmer
1971), com a misteri (Dawkins 1986b) o com a patologia cultural
(Boyd i Richerson 1990), pel que té de contrari a
la lògica darwiniana d'evolució dels caràcters
que donen major fertilitat. Però, considerant la
diversitat de nínxols humans en la societat, està
clar que s'explica per la divergència en les estratègies
reproductives (Colinvaux 1980, 1982), com si cada classe
social constituïra una pseudoespècie amb una
evolució cultural autònoma. La mida familiar
òptima per a la noblesa és molt menor que
per al poble pla. L'economista John Hicks (1969) ha dit
que la vida civilitzada porta necessàriament a l'estratificació
social a causa d'uns processos econòmics que probablement
són paral·lels als ecològics.
Els pobres viuen prop del límit
de subsistència de forma que la reducció de
recursos no empitjora molt la seva situació. Però,
sí que ho fa la dels rics, especialment els rics
menys rics, les classes mitjanes. Per tant, els rics són
els primers que pateixen la superpoblació, que és
la nostra tercera llei ecològica social. Es tracta
d'una superpoblació relativa, ja que podrien acontentar-se
reduint una mica el seu nivell de vida, però no per
això menys real.
La història ens ha demostrat
que els grups socials dirigents, en especial les classes
mitjanes, no s'han acontentat amb aquest estat de coses,
i que han intentat escapar de la superpoblació per
vies noves, desenvolupant comportaments que proporcionaren
recursos addicionals. Aquests vies són bàsicament
el comerç, la tecnologia i la guerra, que conformen
la major part de les peripècies del que anomenem
"història". Sense aquestes innovacions
la història humana hauria estat una continuïtat
trista i avorrida de cultures agrícoles primitives
d'estil faraònic. Les tres vies són versions
d'un mateix procés, que Colinvaux considera la seua
quarta llei ecològica social: hom intenta l'obtenció
de recursos addicionals, per grat o per força, del
país propi o d'un altre. Les tres vies es troben
sempre presents i interrelacionades, amb un pes relatiu
variable segons les diverses situacions històriques.
La Revolució Industrial és
la tercera gran revolució cultural escomesa per la
nostra espècie. Ha estat possible per la inversió
en la ciència que ha descobert formes molt efectives
d'aprofitar els recursos naturals -especialment l'energia
emmagatzemada en els combustibles fòssils. El botí
ha estat enorme, sobretot per a qui l'ha encapçalada,
la civilització occidental, dins la qual, per primera
vegada des de la invenció de l'agricultura, la major
part de la població ha pogut gaudir d'un nivell de
vida digne (encara que això només s'ha produït
en les últimes dècades, després de
dos-cents anys de "revolució"). Aquest
gran creixement econòmic, incipient en vida de Malthus,
semblava contradir la seva predicció de la tornada
necessària a la misèria. Malthus no va preveure
les possibilitats immenses de control humà de la
naturalesa que s'han succeït de manera continuada.
La industrialització és una fugida cap endavant
irreversible, com l'agricultura: ha permès una multiplicació
de la capacitat de càrrega, la població ha
crescut fins assolir-la, i ara una tornada enrere no sembla
possible. Evidentment, no hi ha hagut un creixement ininterromput
de riquesa i felicitat; quan alguna circumstància
ha aturat una tradició de comerç o conquesta,
les nacions que en depenien han passat molta misèria.
La cinquena llei ecològica
social és que tot procés de creixement econòmic
acaba en un imperi de conquestes militars. Els imperis poden
durar molt si no hi ha rivals pròxims, com en el
cas de l'Imperi Romà. L'evolució social impulsada
pel creixement demogràfic, en una situació
de recursos estables o minvants, condueix cap a la tirania,
una major distància entre pobres i rics, la reducció
al mínim de la classe mitjana, la disminució
dels excedents i de les oportunitats de fer fortuna, i l'estancament
tecnològic. En aquesta situació esdevé
possible la conquesta de l'imperi per potències veïnes.
En qualsevol cas, les dimensions d'un imperi són
conseqüència del seu nivell tecnològic,
situació que podem prendre com a sisena llei ecològica
social.
La civilització occidental
ha assolit un nivell tan alt que li ha permès el
domini de tot el planeta. El que no podrà evitar,
però, és la limitació de recursos a
escala global i l'aparició de processos d'estancament
socioeconòmic (ja perceptible) i tecnològic
(que encara no s'ha produït). L'arribada a una situació
de límits ecològics absoluts per a la tecnologia
de l'època ha conduït sovint a soscavar la base
ecològica de la societat fins a fer-la desaparèixer,
com ara a Sumèria, l'illa de Pàsqua (Pointing
1992) i, probablement, la civilització maia.
(...)
Bibliografia resumida:
COLINVAUX, Paul A. (1980): The Fates
of Nations. A biological theory of history. Nova York: Simon
and Schuster.
DIAMOND J.M. (1998): Armas, gérmenes
y acero. Barcelona: Destino.
HARDIN, Garret (1993): Living with
limits. Ecology, economics and population taboos. Oxford
University Press.
HARRIS, Marvin (1991): Nuestra especie.
Madrid: Alianza Ed.
POINTING, Clive (1992): La historia
verde del mundo. Barcelona: Paidos (ed. original, 1991).
Agustí GALIANA: "Nosaltres
els humans. L'ecologia d'uns animals mitjanament intel·ligents".
Alzira: Publicacions de la Universitat de València
i Ed. Bromera, 1999; pp. 144-150.
