Pensar que no pensem
Eudald CARBONELL
Tan senzill però alhora tan
complicat. Les coses quotidianes se'ns tiren al damunt.
No hi ha una percepció del que s'ha de fer, només
el que s'ha de tirar endavant sigui com sigui. Carregats
de responsabilitats. Moltes vegades fictícies, estirem
com una parella de bous els problemes que nosaltres mateixos
hem generat.
Poca gent s'atura a pensar, a reflexionar
sobre el que fa o deixa de fer. Després no entén
el que passa ni el que li passa; tot es fa confós
i ens tornem a aferrar al que és més trivial.
Aquesta és una malaltia de la població humana
que cal guarir abans que sigui massa tard i que el gregarisme,
com a manifestació etològica, torni a controlar
les nostres relacions socials intraespecífiques.
Com sempre, què cal fer? En
primer lloc reflexionar i preguntar-nos com és que
ara, que la societat està alfabetitzada i que una
majoria social ja ha tingut accés als estudis superiors,
en lloc de decantar-nos per la reflexió i per la
discussió com a mecanismes de socialització
de la nostra espècie, adoptem actituds contemplatives
i visions descriptives de la realitat, com si aquesta ens
fos aliena i no hi poguéssim fer res.
Una vegada haguem pensat per què
no pensem, obliguem-nos a preguntar per què fem això
o allò i quin és l'objectiu de les nostres
accions.
Fem-ho cada vegada que ens calgui
prendre una decisió important. Aturem-nos i reflexionem,
i en aquest procés anem prenent consciència
de que som animals racionals.
Després, quan algú
digui alguna cosa o ens expliqui una situació, preguntem-li
com és que ens explica o ens descriu aquella situació,
d'aquesta manera obliguem a tothom a pensar abans de parlar.
Aquest és un camí per
convertir en pensadora la nostra comunitat.
Hem d'esperar que sorgeixin pensadors
individuals o és millor que el pensador col·lectiu
comenci a funcionar? Amb això vull dir senzillament
que tots els humans tenim un cervell i diferents graus de
coneixement, per la llei de la complementarietat som capaços
de convergir en el pensament que, a la vegada, ens fa pensar.
És possible que s'hagin de
canviar moltes coses per assolir una actitud de pensador
-i per tant, crítica- envers el que som i el que
fem. També és possible que s'hagin de canviar
els sistemes socials perquè això no sigui
ni una quimera ni una utopia sinó una pràctica
realitzable. És possible que això necessiti
una nova actitud revolucionària d'espècie.
Si això és possible,
què esperem per començar a construir aquest
intel·lectual col·lectiu que penso que tothom
demana però que no gosem fer realitat?
En primer lloc, pensem que tot el
que volem es pot fer realitat si ho desitgem, però
és difícil si abans no prenem una actitud
que ens allunyi de la covardia del fet quotidià i
del que és descriptiu i banal. Segurament la por
a reconèixer-nos com a Homo Sapiens ens allunya de
la nostra pròpia construcció racional, potser
és això el que ens fa por i amb aquesta excusa
no tirem endavant.
Una ferma voluntat de parlar, un
incontrovertit sentit del que és humà ens
ha de moure cap a una nova realitat que ha de construir
la nostra espècie pensant i sotmeten a la pràctica
el nostre pensament. Pensem.
PUBLICAT AL DIARI "EL MUNDO",
(Ed. CATALUNYA); 16 de NOVEMBRE de 2003
Article
per guardar o imprimir 
