Notes sobre el
concepte de "Persona"
Josep Maria PANDOLFI
1.- Etimologia
Una aproximació etimològica
ens diu que "persona" deriva del mot grec "prosopon"
que significa "màscara". Inicialment, el
substantiu llatí "persona" significava
la màscara que cobria el rostre de l'actor per a
representar determinats papers teatrals i alhora per fer
re-sonar ("per-sonare") la seva veu. El terme,
per extensió passà a significar el paper representat
per l'ésser humà en la vida, la funció
de cadascú en "el gran teatre del món",
utilitzant el símil de Calderón de la Barca.
El tema de la vida com a teatre o representació és
antiquíssim: apareix ja en els pitagòrics
i es repeteix en els estoics i neoplatònics. La paraula
"persona" evolucionà en una direcció
abstracta, jurídica i moral, així com psicològica.
Cal remarcar aquí el caràcter
ambigu del terme "màscara". Aquesta, en
efecte, pot servir per a protegir la intimitat i pot esmentar
el paper que fem a la vida: l'ethos o caràcter, que
anem incorporant a través del nostre comportament.
Però una màscara també pot servir per
falsejar l'ésser profund i autèntic: i d'aquí
expressions com "desemmascarar" una persona o
"treure's la careta", etc.
2.- Història
Des del punt de vista històric,
cal recordar que el concepte de "persona" és
aliè a la filosofia clàssica grega. Aquesta,
des dels seus condicionaments històrics i culturals
es referí només a l'home en general, d'una
banda, i de l'altra al polítes: a l'habitant de la
polis (de la ciutat-estat), a l'home que hom considerava
lliure enfront dels esclaus, dels bàrbars i dels
"metecs" (grecs, però forasters a la ciutat).
La jurisprudència clàssica
ignora el concepte de "persona", en el sentit
que avui l'utilitzem en expressions com "persona física",
"persona jurídica", etc. Tampoc a Roma,
on continuava existint l'esclavitud, no tot ésser
humà era subjecte de dret (i els esclaus eren objecte
de dret: es podien comprar i vendre).
Per ser subjecte actiu de dret, es
requeria a Roma ser titular de tres condicions:
1.- Ser home lliure (status libertatis)
2.- Ser ciutadà romà (status civitatis)
3.- Ser cap de família (Status familiae)
Només a la darreria del segle
IV dC., començà a donar-se al terme "persona"
una certa dignitat especial. Però únicament
a partir de l'època medieval s'atribueix als subjectes
de dret.
Històricament, la definició
del concepte de persona i l'aprofundiment en aquest han
estat estimulats per problemes teològics (plantejats
per la Cristologia i per la Teologia trinitària),
que finalment conduïren a les següents concepcions
dogmàtiques, centrals en la visió cristiana
del món:
1.- En el Déu únic hi ha tres "persones"
i una sola naturalesa o essència.
2.- En Crist hi ha una sola persona
i dues natures (humana i divina).
Com que l'home cristià és
fet "a imatge i semblança" de Déu
hom li pot atribuir també el fet de ser persona per
analogia amb la divinitat.
Fou Boeci, filòsof i escriptor
que introduí a Occident el pensament d'Aristòtil,
qui donà la cèlebre definició de persona
com a "substancia individual de naturalesa racional
(naturae rationalis individua substantia).
Les substàncies, o éssers
singulars, en la filosofia clàssica es deien "supòsits"
(o "hypòstasis", en grec). El "supòsit"
racional hom l'anomenà "persona". Segons
això els animals irracionals són supòsits,
però no persones.
La definició de Boeci situava
la persona humana en el grau més elevat de la natura:
definir-la com a natura intel.lectiva implicava suposar-hi
l'espritualitat, en virtut de la qual pot esdevenir intencionalment
totes les coses i gaudir de la llibertat de la voluntat,
per la qual la persona és senyora dels seus actes
i, per tant, subjecte de drets i de deures. Així
la naturalesa ontològica de la persona passa a fonamentar
la doctrina moral i jurídica de la persona humana.
La teologia escolàstica cristiana
desenvoluparà ulteriorment aquest concepte: Sant
Tomàs d'Aquino a la SUMMA TEOLÒGICA, reeixirà
a trobar la fórmula més completa, en definir
la persona com a "ésser de naturalesa racional
i de relació subsistent".
En la definició tomista hi
destaquen dos elements:
1.- El de la subsistència:
La persona és un ésser singular subsistent:
això és, un individu (in-divisible, doncs)
concret, singular, determinat, autònom, independent
i intransferible. Tomàs especifica que el nom d'individu
s'inclou en la definició de persona per a designar
el mode de subsistir que pertoca a les substàncies
particulars.
2.- El de la intel·lectualitat:
Amb tot el que comporta, aquesta fa que el concepte tomista
concordi amb els trets fonamentals de la noció moderna
de persona, que hi subratllarà els caràcters
de racionalitat i llibertat.
2.1.- El concepte de "persona"
en l'Edat Moderna.
El concepte cristià de "persona"
es fonamentava en una determinada metafísica: l'aristotèlica,
assimilada i perfeccionada per la filosofia escolàstica.
En produir-se a l'època moderna la ruptura amb la
metafísica clàssica, el concepte de persona
seguí, no obstant això, mantenint la seva
excel·lència i fins i tot s'enriquí
amb noves connotacions psicològiques i ètiques.
Enfront del simple individu físic
en el si de la natura, el concepte de persona continua referint-se
a una instància superior que, encara que va lligada
a una instància superior no s'hi redueix.
Kant, des d'una perspectiva ètica,
ensenya que l'home -en virtut de la seva consciència
moral- es troba situat entre l'ordre o món sensible
(fenòmenic) i el món suprasensible (noümènic):
és un ésser del món que, al mateix
temps, té llibertat (postulat de la moralitat); i
tenir llibertat és tenir esperit. Això el
fa ser persona: un ésser lliure, autoconscient, moral.
El fet (factum) de la llibertat fa
possible que l'home es vagi apropant a la plena moralitat
juntament amb els altres subjectes en un procés de
perfeccionament individual i col·lectiu, protagonitzat
per persones que, com a tals, mai no poden ser considerades
com a mitjans. Això ho palesava en la formulació
kantiana de l'imperatiu categòric, o llei moral fonamental:
"Actua de tal manera que consideris la humanitat, tant
en la teva persona com en la persona de qualsevol altre,
sempre com un fi, mai simplement com un mitjà".
(FONAMENTACIÓ DE LA METAFÍSICA DELS COSTUMS).
D'aquesta manera, l'home com a animal que està dotat
de capacitat racional -animal rationabile- pot fer-se a
si mateix un animal racional -animal rationale- (ANTROPOLOGIA
PRAGMÀTICA), car el destí del gènere
humà és la perfecció moral en tant
que aquesta és realitzada mitjançant la llibertat
humana i l'home és capacitat així per a la
major felicitat (LLIÇONS D'ÈTICA). La moral
de Kant és, doncs, una moral de la persona i ha constituït
la font d'inspiració de les concepcions personalistes
actuals.
El caràcter d'espiritualitat
propi de la persona que assolí la seva màxima
expressió en la filosofia romàntica de l'idealisme
alemany, passà a un segon terme dins els corrents
d'oposició a aquesta filosofia. Els anomenats "desemmascaradors"
de l'idealisme (Marx, Nietzsche i Freud), cadascú
al seu estil conduïren la reflexió filosòfica
per altres topants: Marx denunciant l'alienació del
treballador en la societat capitalista del moment, Nietzsche
predicant el "sentit de la terra" i rebutjant
tota transcendència espiritual, enemiga -segons ell-
de la vida i Freud negant que la persona pugui ser autònoma
respecte a un fons impersonal inconscient. Així el
concepte de persona desaparegué explícitament
del pensament filosòfic, encara que implícitament
tota defensa de l'home i tota denúncia de les situacions
d'explotació o degradació constitueixen formes
de reconeixement de la realitat inalienable de la persona.
2.2.- El concepte de "persona"
i el "personalisme" al segle XX (Scheler i Mounier)
Fou Max Scheler qui a principis del
segle XX va donar un gran impuls a la reflexió sobre
la persona, exercint una considerable influència
sobretot en l'ètica cristiana. Scheler refusà
"substancialitzar" la persona, a la manera de
la tradició que, segons ell, havia concebut l'ànima-substància
com un substrat estàtic o com una "cosa"
situada rera dels seus actes. La persona com a ésser
concret congnoscent, que vol, que estima, etc., és
el valor suprem i el centre de tots els valors.
Amb Scheler, la filosofia abandona
el concepte substancialista de persona per tal de substituir-lo
per un altre: la persona és vista és vista
com a centre dinàmic dels actes volitius, emocionals
i racionals. S'insteix sobretot en el fet que la realitat
de la persona no és una realitat "acabada",
feta, sinó una realitat que es va fent i que ha de
fer-se. Els existencialistes, i particularment Sartre, han
insistit en aquesta imatge de l'home com a existent singular,
irreductible a tota generalització ètica,
en un món dispers, sovint arbitrari en què
la persona (mai no acabada) pateix el perill de la incomunicació.
El personalisme francès del
segle XX, partint de Scheler i de l'existencialisme, ha
volgut pensar la persona salvant-la tant del reduccionisme
individualista (Sartre) com de la supeditació al
col·lectivisme (Marx).
(...) "Personalisme" passava
a significar tota doctrina o civilització que afirmés
la primacia la primacia de la persona humana sobre les necessitats
materials i sobre els mecanismes col·lectius que
suporten el seu desenvolupament
(...) Mounier va tenir molta cura
a distingir entre persona i individu. La persona s'oposa
a l'individu, que és dispersió d'on sorgeixen
tots els desordres egoistes: avarícia, agressivitat...:
la persona, en canvi, és integració, generositat...
L'ésser humà -individu personal- és,
doncs, tensió dinàmica entre dos moviments
interiors: l'un de dispersió; i l'altre, de concentració.
Quant a les dimensions constitutives
de la persona són -segons Mounier- tres:
1.- La vocació: S'entén
com a principi d'unificació progressiva de tots els
actes i situacions de l'existència: és el
principi espiritual de la vida.
2.- L'encarnació: La persona
es troba en l'home substancialment encarnada "barrejada"
amb la seva carn o matèria, bé que transcendint-la.
L'encarnació porta al compromís ("engagement"):
no es tracta d'evadir-se de la realitat corporal; es tracta,
més aviat d'aconseguir la llibertat material, que
és la condició de vida de l'home.
3.- La comunió: La persona
només es troba a sí mateixa donant-se a la
comunitat en què s'integren les persones singulars.
Text recollit de FILOSOFIA, Lluís Alegret i altres,
Ed. Teide, 1990. Barcelona.
Article
per guardar o imprimir 
