2.1.- Breu introducció a la Història de Nicaragua

Els orígens:
Nicaragua és un dels 6 països d'Amèrica central (hemisferi Nord).
L'actual territori de la república es divideix en quinze departaments i dos regions autònomes. Els departaments més antics es van constituir a partir de terrenys reconeguts a les comunitats indígenes pel rei d'Espanya durant l'època colonial (S XVI). En aquella època Cristòfor Colom, en el seu quart viatge al nou món, va recórrer el territori de Nicaragua que seria conquerit vint anys després quan la població havia estat sotmesa, esclavitzada i delmada. A la zona central i del pacífic, els exploradors espanyols van envair un territori dominat aleshores per pobles indígenes, els nicaraos i chorotegas. Aquests no van acabar de comprendre els objectius que duien els espanyols a l'imposar sobre el seu món cultural dominat per mites, tradicions i creences, la religió catòlica.
Al S XVII els anglesos es van apropiar de la zona costanera atlàntica. Així doncs, els interessos imperialistes dels espanyols i els anglesos (que atacaven ciutats nicaragüenques amb grups armats pirates) van topar. Aquesta confrontació d'interessos va estar a la base de múltiples conflictes entre les dues potències colonials, especialment a la zona de río San Juan, pas obligat per amenaçar Granada, capital de la colònia espanyola.

El camí cap a la independència:
Al s.XIX Nicaragua va aconseguir la seva independència, seguint l'exemple d'altres països centreamericans que s'havien revoltat contra la dominació espanyola.
En aquests moments es començava a pensar seriosament en la viabilitat d'un canal transoceànic en la zona río San Juan-llac Cocibolca, molt abans de que es contemplés l'alternativa de Panamà. Anys després (1850), però, Gran Bretanya considerà la no viabilitat de la via interoceànica per Nicaragua i va posar fi al seu protectorat. Nicaragua va entrar en el procés de formació de l'estat nacional, en el que governaran primerament el partit conservador i posteriorment el liberal, durant llargs períodes. Aquest últim, va lograr fer créixer les exportacions i el mercat nica, tot i que els sistemes productius no van variar gaire.

Amb el S XX comença l'intervencionisme dels EUA:
El partit liberal, governat per Zelaya va signar un conveni de comerç amb Estats Units que sacrificava els impostos duaners per afavorir el consum suntuari. Les elevades despeses militars i la severa inflació van obstaculitzar el desenvolupament del país.
Els EUA volent-se assegurar el monopoli de la comunicació interoceànica van recolzar un aixecament armat de liberals i conservadors contra Zelaya, que va dimitir.
Argumentant que Nicaragua es trobava en una situació d'anarquia crònica, el departament d'estat USA va condicionar el nou govern a la subscripció dels "Pactes Dawson" que promulgaven una nova constitució política que prohibia els monopolis estatals per garantir els drets dels inversionistes estrangers. En un estat catòlic, el govern conservador va pactar en vàries ocasions amb els EUA a canvi de préstecs econòmics, comprometent així la independència real del país. Com a conseqüència, va néixer una forta oposició interna liderat pels liberals, que va desencadenar una guerra civil sense precedents. El govern va perdre el control sobre els principals centres urbans i va sol.licitar la intervenció d'EUA. Això va provocar encara més violència i ràbia per part del poble nicaragüenc. Per aturar les accions revolucionàries EUA (1917) van imposar un protectorat a Nicaragua i un pla financer que donava als banquers nord-americans més control sobre l'economia del país. El país va entrar en crisi i va escollir un govern de transició format per liberals i conservadors que va allunyar-se dels EUA, però un cop militar del conservador Chamorro va restablir-hi les relacions. Així doncs es va renovar el monopoli que EUA havia creat a Nicaragua, que conduiria al país a una dependència política i econòmica.

Neix el germen revolucionari:
En aquest context va aparèixer la figura de Sandino, que durant cinc anys lliuraria una campanya guerrillera en contra de les tropes d'ocupació nord-americana. Als seus ideals de justícia i llibertat social s'hi van unir voluntaris d'arreu del món. Va començar una nova guerra civil.
Els EUA van patir les conseqüències del crac del 29 i de les morts produïdes per la guerra civil a Nicaragua. Per això van retirar els marines i es van celebrar unes noves eleccions on va sortir elegit Sacasa, que va aconseguir que el grup armat de Sandino deposés les armes a canvi de prometre mantenir la sobirania i la independència política i econòmica de Nicaragua.

La dinastia dels Somoza. La dictadura:
La fràgil pau va trencar-se degut a l'assassinat de Sandino promogut per Anastasio Somoza a qui els marins, abans de marxar de la república van traspassar el comandament de 4000 soldats de la guàrdia nacional. Somoza va pujar al poder amb l'ajut dels EUA i la guàrdia nacional. La seva dinastia va durar de 1934 a 1979 i fou una llarga època de repressió, corrupció i mercat negre per part del govern. Somoza es va reelegir a sí mateix per sis anys més en els que va duplicar el pressupost de la guàrdia nacional. Però mentre proclamava la seva nova candidatura a la presidència un jove poeta va matar-lo. Tot i així havia assegurat el traspàs de poder als seus fills.

El FSLN agafa el testimoni de Sandino:
La necessitat de transformar aquest estat va estimular el sorgiment de moviments socials inspirats tant en el marxisme com en el cristianisme i que estaven a la base del naixement del FSLN (Frente sandinista de liberación nacional). La crisi del règim somocista es va agreujar el 1972, com a resultat d'un violent terratrèmol que va reduir Managua a escombraries. Mentre el poble evacuava ferits, gran part de les ajudes estrangeres van ser acaparades i comercialitzades pels militars. Somoza fill va seguir la pauta de govern del seu pare. Davant les injustícies, el FSLN va fer varis actes de protesta fins que el 1976 va morir assassinat Carlos Fonseca, fundador del FSLN. Somoza, que havia aconseguit el seu propòsit, va continuar disfrutant del suport dels EUA (amb el president Nixon), fins que un canvi de govern en aquell país va suspendre l'ajut militar als Somoza. Al llarg de tota la república nica es van anar aixecant moviments revolucionaris del FSLN que van ser contraatacats per Somoza amb gran violència i matances de població civil. El poble va resistir els bombardeigs fins que el dictador va abandonar el país (el 1978), deixant un país arrasat.

El triomf de la revolució:
Aquí comença la revolució sandinista. El FSLN va fer una crida als representants dels diferents sectors polítics i socials per constituir una junta de govern de reconstrucció nacional. Aspirava a la construcció d'una pàtria sobirana i a l'edificació d'una societat organitzada segons la lògica de les grans majories, per combatre les desigualtats i la pobresa social. Prometien igualtat i justícia social. La reforma agrària i el repartiment de la terra dels grans latifundis als camperols, la creació de cooperatives agràries, la campanya d'alfabetització, la creació de serveis socials (sanitat, educació, etc..), la lluita contra la fam, la participació popular en el debat polític, foren èxits revolucionaris. Però certs abusos de poder, estats de corrupció i violació de drets humans que van aparèixer durant la dècada dels 80 foren també realitats que coexistiren amb la creació d'una Nicaragua justa i sobirana. L'absència de mecanismes de participació efectiva va acabar afectant la legitimitat del règim; de la il·legitimitat creixent del règim s'en va alimentar el moviment contrarrevolucionari que va ser recolzat i promogut per la política exterior dels EUA.
A partir del govern de Reagan el 1981 la política dels EUA es va dirigir al desmantellament del projecte revolucionari sandinista. Les contradiccions generades pel model polític institucional estatista del FSLN, la guerra contrarevolucionaria i les pressions econòmiques imposades per EUA van coincidir amb el desmantellament de la URSS. Tot plegat va provocar el debilitament del FSLN que contava únicament amb el suport econòmic i polític del món socialista (la URSS i Cuba). El govern USA va presentar una proposta per normalitzar les relacions entre els dos països: a canvi del trencament de les relacions amb models polítics socialistes i l'ajuda a El Salvador, els EUA impedirien l'entrenament de "contres" al seu territori. Aquestes condicions no varen ser acceptades i va començar una guerra civil, marcada pel recolzament directe de la CIA a la Contra. Per superar la crisis el 1988 el govern va restablir el centralisme del mercat com eix ordenador de l'economia nica, en un procés d'adequació de l'estat a les forces que operaven en el seu context global, i que va portar a l'ampliació de la distància entre l'estat i la societat nica.

La transició neoliberal:
Es van fer unes noves elecciones el 1990 on Violeta Barrios va sortir elegida per la Unión Nacional Opositora. Del 1990 al 1996 hi ha una etapa de pacificació i transició neoliberal. El nou govern va estar marcat per la fragmentació política, la virtual paralització de l'economia nacional i el debilitament dels nivells de solidaritat social entre nicas assolits durant la revolució. Retirar el poder armamentístic a les forces sandinistes, privatitzar les empreses estatals, i donar terres i recursos productius als ex-combatents de la RN van ser objectius prioritaris d'aquest govern. A finals del 1990, com que les expectatives promeses no s'havien complert es van rearmar grups de les diferents faccions que havien fet la guerra. Ex membres del FSLN (recontres), de la EPS (recompas), i un tercer grup al front nord (revueltos). Es va tornar a una guerra civil en que els nous rearmats eren perseguits per l'estat. La societat nica vivia en un explosiu nivell de pobresa sense capacitat de donar resposta a les demandes socials, una economia desarticulada i sense sentit d'orientació estratègic i una dèbil estructura de drets ciutadans; un estat dependent de la cooperació externa, d'organismes financers mundials i de les pressions de la globalització. Pel que fa a l'economia es va buscar una eonomia lliure de mercat, però no era fàcil perquè la capacitat productiva del país es trobava greument deteriorada. (inflació, exportacions en descendència, augment del deute extern, situació d'alta dependència respecte els organismes internacionals, etc ....).
El 1993 s'havia lograt l'estabilització macroeconòmica a canvi d'un gran cost per les majories empobrides (reducció de la despesa pública, educativa i sanitària, i un augment de la polarització social).
El 1996 degut al descontentament social, les eleccions van ser guanyades per l'Aliança Liberal. El nou règim va continuar dependent de la cooperació externa i de les directrius dels organismes internacionals. Ni la crisi de l'huracà Mitch va poder apropar l'estat a la nació. Però sí que va lograr l'alleujament del deute extern i l'obtenció de nous recursos externs, tot i que l'absència de mecanismes de participació política capaços de regular l'acció de l'estat, va crear la proliferació de la corrupció administrativa i la impunitat de delictes. El propi president el país, Arnoldo Alemán va ser processat per corrupció i apropiació indeguda de fons públics mentre el poble patia fam.

Conclusions:
Al llarg del S XX Nicaragua va viure una crisi gairebé constant de governabilitat que es feia evident en la corrupció que afectava el funcionament de la administració pública del país, i una crisi de seguretat ciutadana. La governabilitat no es va lograr per l'absència d'una estructura de drets ciutadans capaç de democratitzar el funcionament de l'estat, i la absència d'èlits i moviments socials capaços de nacionalitzar-ho.
Al concluir el s. XX, l'estat i el sistema polític estaven sota el control del partit governant i del FSLN, ja que al 1999 van fer un pacte aprovat per l'església catòlica, però al preu que els ideals revolucionaris del FSLN havien estat minvats en gran mesura. El precari ordre social de Nicaragua es veia dividit en aquestes tres institucions.
Deu anys després de la transició a un model de governabilitat l'estat nicaragüenc continuava gravitant sobre una societat que no tenia la capacitat de controlar la conducta dels seus governants.
El 2001 Enrique Bolaños (clar opositor al règim sandinista) va guanyar les eleccions amb el Partit Liberal Constitucionalista. El nou govern tenia com a objectiu combatre la corrupció, tipificar una sèrie de delictes que no estaven caracteritzats com a tals, i la reforma del codi penal. Més enllà de les ambicions polítiques el nou govern ha començat un camí molt complicat de reconstrucció de la societat nicaragüenca per solucionar els problemes de pobresa extrema i de les injustícies.

Monument Sandinista a Solentiname.

2.2.- Comparació de la situació socioeconòmica de Nicaragua amb la d'altres països

En aquest apartat analitzaré una sèrie de gràfiques de diferents països del món en els que queden recollits un bon nombre d'indicadors del grau de desenvolupament d'un país com per exemple el PIB, índex d'alfabetització, percentatge de metges, etc... L'elecció dels països no ha estat aleatòria. He triat dos països de l'Europa desenvolupada però amb diferent grau de desenvolupament econòmic; varis països de centreamèrica de característiques similars i dos països que actualment estan travessant situacions polítiques molt complicades i indicadors dels quals ens mostren el seu elevat grau de pobresa (Haití i Sierra Leona).
Per fer la comparació dels diferents indicadors socioeconòmics que es mostren a continuació m'he basat en el país amb un nivell de desenvolupament més elevat (Noruega), el del nivell de desenvolupament més baix d'Amèrica (Haití) i el més pobre a nivell mundial (Sierra Leone) segons dades del PNUD.
Excepte en el cas d'Espanya la resta de països tenen en comú uns nivells de població semblants, comparables a Catalunya.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

Aquesta representació gràfica reflecteix la situació econòmica dels països que la formen. Observem com el PIB per càpita disminueix ràpidament a partir de Costa Rica. Entre els països de centreamèrica amb un desenvolupament menor, Nicaragua és el país que té el PIB més baix de la zona; només per sobre de Haití i Sierra Loeone que donen els valors més baixos ja que representen dos dels països més empobrits a nivell mundial.. Cal destacar que Costa Rica, país veí de Nicaragua, es situa en una posició més privilegiada que la resta de països de centreamèrica; el considerem un país desenvolupat econòmica i socialment.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

Aquesta gràfica ens mostra la població total dels diferents països que he escollit. La gràfica ens demostra que el territori que comprèn un país sovint no és equivalent a la seva demografia en alguns casos (com Espanya i Noruega) mentre que en d'altres la manca de població és deguda a la crisi econòmica, social i política en què es troba immers el país (com és el cas de Nicaragua,).

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

Observem la densitat de població dels diferents països estudiats. Hi ha dos països destacats per sobre de tot: El Salvador i Haití. El cas de Nicaragua és complex. La densitat total del país es troba a l'entorn de la mitjana centreamericana donat que la zona atlàntica, que ocupa els dos terços del territori, és terreny selvàtic pràcticament despoblat. Pel contrari, la zona del Pacífic té la mateixa densitat que el Salvador (país veí de la zona del pacífic justament). Això és degut a que la població del país es concentra en aquestes costes i la zona del Pacífic conté la principal font de treball de tot Nicaragua.

Informe sobre el desenvolupament humà 2004(PNUD)

Aquest índex seria el resultat d'un seguit d'indicadors socioeconòmics baixos (el PIB per exemple) i ens informa del percentatge de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa. Nicaragua, Guatemala, Haití o Sierra Leone tenen els índex de pobresa més elevats del món. Tornem a percebre el gran contrast entre Costa Rica i Nicaragua tot i ser països veïns. Observem també que països desenvolupats com Noruega o Espanya tenen uns índex de pobresa elevats malgrat la riqueza del país. Això ens parlaria de la mala distribució d'aquesta riquesa

Informe sobre el desenvolupament humà 2002(PNUD)

La taxa d'alfabetització d'adults ens demostra que en els països més desenvolupats econòmicament és on la població adulta ha tingut accés en un passat a l'educació; en canvi Sierra Leone o Haití són països en els que el concepte d'educació tot just s'implanta en aquests moments i, per tant, la població adulta té un índex baix d'alfabetització. Nicaragua està sempre al centre de la gràfica, en un índex mitjà que es decanta cap als països menys desenvolupats en una progressió ascendent però negativa en els darrers anys..

Informe sobre el desenvolupament humà 1999-2001 (PNUD)

Abarcant un altre tipus de variable observem com Costa Rica o El Salvador superen a Noruega en despesa pública destinada a l'educació, el que sembla un fet insòlit donat el seu gran desenvolupament socioeconòmic. Nicaragua té la despesa més baixa en educació després de Guatemala. Aquesta mancança és deguda a la pobresa del país i a la priorització que es fa dels pocs recursos que es tenen, per exemple, destinant-los a la despesa militar. En aquest cas no existeixen dades fiables d'Haití i Sierra Leone.

Informe sobre el desenvolupament humà 2001/02 (PNUD)

A l'analitzar aquesta gràfica veiem que la despesa que destinen els governs a l'educació no té gaire relació amb la taxa de matriculació en l'educació primària. Una cosa és la quantitat i l'altra molt diferent la qualitat. Noruega i Espanya es tornen a situar a la taxa més elevada i Nicaragua ocupa la més baixa. Tot i això la línia que dibuixa el gràfic és bastant regular i només varia en un 10%. Aquesta variació és deguda a les dificultats econòmiques, a la manca d'escoles i a la necessitat del treball infantil en les regions més empobrides.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

L'esperança de vida és molt alta a Noruega i Espanya però redueix el seu valor a l'arribar als països de centreamèrica. A Nicaragua l'esperança de vida és bastant elevada en relació a la seva situació econòmica. Aquest rànquing va minvant fins al punt que a Sierra Leone la població aspira a viure poc més de 30 anys. La línia descendent que marca la gràfica és una de les conseqüències de la situació socioeconòmica reflectida en les diferents gràfiques.

Informe sobre el desenvolupament humà 2000-05 (PNUD)

Seguint la línia de l'anterior analitzem una gràfica centrada només en els països de mig i baix desenvolupament econòmic i social. A Nicaragua 10 persones de cada 100 tenen unes perspectives de vida inferiors als quaranta anys.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

En aquesta representació gràfica s'ens mostra com aquells països menys desenvolupats són els que tenen un índex de població infantil o adolescent més elevat; podríem atribuir aquest fet a la falta de mètodes anticonceptius, una visió de la família més conservadora on els fills són una eina de treball en un futur; segons aquestes dades i les anteriors averigüem que en aquests països la majoria de la població és jove. Pel contrari Espanya se situa en la posició més baixa. Aquests índexs baixos que comparteix amb Noruega són deguts a un sistema de vida diferent, urbà, a l'ús de mètodes anticonceptius i de planificació familiar, a la incorporació de la dona al món del treball i a l'accés més tardà dels joves al món laboral.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

Aquesta gràfica ens mostra la realitat deduïda anteriorment. L'ús d'anticonceptius disminueix en relació al grau de desenvolupament d'un país (com menys desenvolupat estigui menys ús s'en farà). Cal destacar que Nicaragua té la taxa més elevada de centreamèrica segurament degut als programes d'ajuda sanitària i/o de les ONG.

Informe sobre el desenvolupament humà 2000-05 (PNUD)

Seguim mostrant les causes apuntades a les gràfiques anteriors. La fecunditat és més elevada en aquells països que fan un ús inferior dels anticonceptius i que tenen una visió més patriarcal/tradicional de la familia. Tot i així Espanya se segueix situant en la taxa menys elevada. Nicaragua se situa més o menys al centre del gràfic amb una taxa bastant elevada.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

La gràfica dels percentatges de població que té 65 anys o més, ens descriu la relació paral·lela que existeix entre el desenvolupament econòmic i social i les taxes de mortalitat i natalitat que hem vist al llarg d'aquest estudi. En aquest cas, Espanya i Noruega tenen una esperança de vida molt més elevada que el resta de països gràcies a unes facilitats mèdiques, alimentàries, d'adequació del treball, culturals i educatives. Nicaragua té un dels índexs més baixos juntament amb Sierra Leone ja que pateix mancances molt fortes a tots nivells.

U.S.Census Bureau, base internacional de dades

Extret d'una font diferent a les anteriors, mostra la dinàmica d'una població dominada per la població jove. Aquesta gràfica segueix el model dels països del tercer món. La manca de planificació familiar, la freqüència dels embarassos entre les adolescents, el poder de l'església a Nicaragua pel que fa a la prohibició moral de l'ús d'anticonceptius, la percepció dels fills com a eina de treball i l'estructura familiar basada en el predomini de la figura del pare sobre la de la mare, porten a una estructura de la població amb un clar predomini dels menors de 20 anys. Aquesta situació sumada a l'alt índex de mortalitat degut a mancances higièniques, sanitàries i de salut en general, completa el perfil d'aquesta piràmide.

Informe sobre el desenvolupament humà 2003 (PNUD)

Les diferències entre els països rics i els més empobrits en aquest camp són molt notables. En el cas concret de Nicaragua, veiem que queda molt prop dels valors dels països més empobrits. Això ens porta a pensar en una realitat dura que propicia l'autodiagnòstic, l'automedicació, l'intrusisme processional, la propagació de malalties, la manca d'atenció a la infància i una taxa elevada de mortalitat.

Informe sobre el desenvolupament humà 2000 (PNUD)

Els valors d'aquesta gràfica ens donen una visió potser més positiva que les representacions anteriors. Observem com hi ha una certa regularitat a l'accés sostenible d'aigua millorada, excepte a Haití i Sierra Leone, països amb deficiències també en aquest camp. L'accés a l'aigua millorada és un indicador de salut ja que moltes malalties poden tenir la seva transmissió a través d'aigües contaminades en diferents graus.

Informe sobre el desenvolupament humà 1999-2001 (PNUD)

En la mateixa línia, observem el percentatge de persones desnutrides. Noruega i Espanya no apareixen perquè tenen percentatges gairebé del 100% de la població.
Analitzant la gràfica veiem com es produeix una ascensió cap als països menys desenvolupats com a totes les gràfiques. Nicaragua té, també en aquest indicador, el percentatge més elevat de persones desnutrides, després dels països més pobres. Manca d'accés als recursos, mal repartiment de la terra, falta de treball per a la població activa, pobresa generalitzada al país, famílies molt nombroses, governs poc preocupats per les millores socials dels seus habitants, etc....són causes que contribueixen a la desnutrició.

Informe sobre el desenvolupament humà 1995-2002 (PNUD)

La mala nutrició en quantitat (menjar un cop al dia o menys) i en qualitat (dieta monòtona i gens equilibrada), associada a malalties mal curades de vegades conseqüència d'aquesta mateixa mala alimentació, té com a resultat un creixement deficient de les criatures, inferior als paràmetres que els correspondrien per edat, tant pel que fa al pes (gràfica de dalt) com a l'alçada i en condicions de salut precàries.. Això en el cas de Nicaragua és ben evident tot i que no arribi als extrems d'altres països pobres. Aquesta situació hipoteca el futur de les criatures i del país. Com es pot observar, al gràfic no hi apareixen les dades d'Espanya i Noruega simplement perquè al PNUD no hi consten ja que són dos països desenvolupats, on la majoria de nens estan ben alimentats.

Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (PNUD)

Aquesta gràfica és la conseqüència de les causes esmentades anteriorment. Noruega i Espanya tenen una taxa mínima de mortalitat infantil gràcies als mitjans sanitaris, higiènics i alimentaris. Contrastant amb aquestes taxes Siera Leone eleva la seva taxa fins als 160 infants morts per cada 1000 nascuts vius. Els països de centreamèrica es situen al centre del rànquing en una línia regular on només destaca lleugerament Guatemala. És una taxa massa elevada conseqüència de la desnutrició i les mancances higièniques i alimentàries.

Conclusions extretes de les gràfiques:

Les dades anteriors pretenen introduir el lector del treball a la realitat de Nicaragua i a més a més completar les dades històriques donades fins ara. Després d'estudiar aquestes dades podem arribar a una sèrie de deduccions en relació a la recerca plantejada.
Nicaragua és un país de centreamèrica que està situat sota el llindar de la pobresa. Això provoca mancances de tot tipus. Per exemple en educació, ja que el govern hi destina una part molt petita del pressupost nacional; dóna preferència a l'exèrcit i la defensa del país abans que la educació dels qui hi viuen. Però el govern no és l'única causa de la situació de l'ensenyament educatiu; les taxes de matriculació a primària no arriben al 100% perquè molts nens i nenes en lloc d'anar a escola es passen tot el dia treballant al carrer i venent qualsevol cosa. En el cas dels adults, tot i que el grau d'alfabetització ha augmentat en els últims anys, hi ha una part important de la població que no sap llegir ni escriure fet que implica que pot ser dominada i manipulada per polítics o altres persones d'un nivell social més elevat.
La dinàmica de la població reflecteix una societat on predomina la població jove. És una població dominada per les noves generacions no tan sols per l'alta taxa de mortalitat i natalitat, sinó perquè la societat nicaragüenca es basa en una estructura familiar antiga; els fills són un instrument de producció i no està gaire ben vist tenir-ne un de sol. A més a més, l'ús d'anticonceptius està prohibit per l'església que domina la mentalitat de la població, o bé resulten cars, o el seu ús és de difícil comprensió per part de la gent més humil. Per altra banda, les persones de més de 50 anys, normalment no poden aspirar a continuar vivint gaire temps, sigui per malalties o mancances econòmiques. Tot i que predomina la població jove, molts infants moren als pocs mesos de néixer perquè hi ha una gran manca de metges per tots els habitants i d'aigua potable en moltes vivendes. Quan aquests dos factors coincideixen amb una falta alimentària, les conseqüències són el desnodriment de la majoria dels nens i, en alguns casos, la seva mort.

2.3.- Context socioeconòmic de la zona objecte d'aquest estudi:

Abans d'iniciar la presentació del meu treball de camp he cregut necessari de realitzar un breu recorregut a l'entorn de l'espai físic i humà objecte d'aquest estudi per tal d'oferir uns conceptes de referència que permetran al lector entendre i comprendre millor la situació en la que viuen els infants nicaragüencs. He presentat el municipi de Chichigalpa (Nicaragua), lloc on realitzo l'estudi, l'escola pública Francisca González en la que realitzo les entrevistes i mantinc contactes amb els nens/es i el professorat i, finalment, el Barrio de Los Lirios i els seu entorn, assentament marginal i extremadament pobre de Chichigalpa on viuen molts dels nens matriculats a l'escola.

Chichigalpa
Chichigalpa és una població de 22000 habitants (als voltants de 50000 si contem el municipi sencer) que pertany al Departamento de Chinandega (Nicaragua). Es troba situada a la costa nord-occidental del país, a la zona del pacífic, a la frontera amb Honduras i al peu del volcà San Cristóbal (1750m), punt més elevat de la cadena volcànica de Los Maribios i al costat del volcà Casitas. Chichigalpa està situada al bell mig de la plana que baixa des del volcà i arriba al Pacífic. És una zona molt rica agrícolament parlant perquè gaudeix de les cendres volcàniques transportades per les pluges. A la vegada conviure tan a prop dels volcans és una inseguretat constant i hi ha perill d'esllavissades cendroses, terratrèmols, erupcions de cendres, i maremotos. A més, es trobar a la zona del Carib, propensa a generar ciclons o huracans.

L'esfondrament del volcà Casitas (a causa de l'huracà Mitch el 1998) i l'esllavissada de les terres que va seguir i que va matar 2600 persones deixant milers de damnificats, és l'exemple recent més dramàtic de la combinació fatal entre la fragilitat volcànica i els rigors climàtics, afegits a la fragilitat dels habitatges, infrastructures, etc...

Treballadors de l'Ingenio San Antonio tornant de sulfatar.

L'activitat industrial del municipi és important i es basa en dues fàbriques relacionades: l'Ingenio San Antonio (gran fàbrica de sucre) i la Licorera (rom Flor de caña) que aprofita la melassa excedent de l'Ingenio. L'Ingenio San Antonio, fàbrica d'origen colonial, ha monopolitzat una gran part de les millors terres per produir canya de sucre. Això comporta que la majoria de la població no té accés als beneficis de la riquesa de la terra. Els petits pagesos i la gent del poble no tenen els recursos necessaris per explotar la terra. Una part de la població té treball estable al Ingenio i la Licorera però la majoria només aconsegueixen feines temporals: zafra, campanyes de plaguicides, etc... Com vaig poder observar personalment aquests treballadors treballen en condicions laborals mínimes, exposats a productes nocius i cobrant un salari que no supera els 5 euros al dia per treballar de sol a sol entre les canyes, a temperatures molt elevades (42º el dia de la meva visita). La licorera ven els seus productes a un preu que la població de Chichigalpa no pot assumir; per ells s'elabora el guaro de menys qualitat, que comporta greus problemes d'alcoholèmia a la població. Aquestes empreses són rendibles pels propietaris i accionistes però no generen beneficis a la ciutat. Paguen els seus impostos (mínims) a Managua. Tanmateix a Chichigalpa hi deixen treball precari i una destrucció i contaminació mediambiental no penalitzada (entrevista amb l'alcalde de la ciutat el 26.07.04). Per això l'atur arriba a nivells de més del 50%. El 70% de persones actives treballen en treballs no formals (economia submergida, contractes il·legal, etc..). A més, bona part de la població viu en àrees suburbials i marginals dins una societat empobrida per la manca de treball i la falta d'accés a la terra.

Imatge de dos treballadors de l'Ingenio als canyissars; treballen dotze hores diàries i cobren un sou de 4 euros per jornada laboral.

Socialment parlant, no hi ha serveis sanitaris públics per a tothom; el malalt ha de comprar-se els elements necessaris per a la seva cura (gasses, desinfectant, injeccions, etc...) i això implica que molta població no tingui els recursos necessaris per anar al metge. A més no hi ha cap servei social que faci un seguiment de la població ni tractaments específics. Cal esmentar la situació social de la infància a Chichigalpa. La situació familiar és d'una gran pobresa i d'una forta inestabilitat familiar que comporta maltractaments, abandonament de les obligacions paternes, desestructuració familiar, abusos sexuals, treball, violència i mendicitat. La desestructuració de la societat comporta a la infància problemes de salut i de desenvolupament global: problemes derivats de parts dificultosos, mala alimentació i deficiències de creixement que afecten el desenvolupament intel·lectual, absentisme escolar, treball, violència, mendicitat, vida al carrer que genera mals hàbits (delinqüència, drogues..), mals models adults (alcoholisme, violència de gènere, poca predisposició al treball, baixa autoestima de l'infant per part dels pares, abusos sexuals, etc..).

Escuela Francisca González
Escola de Chichigalpa de 1100 alumnes que treballen en dos torns (matí de 7h a 12h, i tarda de 12h a 17h) donada la gran quantitat de població en edat escolar. A més té un annex en l'escola multigrau al barri Los Lirios, assentament promogut per l'escola Jungfrau per donar unes condicions de vida dignes als afectats per l'huracà Mitch (1998). Les aules acullen entre 40 i 45 alumnes i hi treballen 36 persones entre mestres i personal no docent.

Cada divendres abans de començar la jornada escolar és obligatori formar davant la directora. És l'hora de recitar el pare nostre i l'himne nacional.

L'escola, en els seus inicis totalment suburbial, es troba just a l'entrada de la població i acull l'alumnat dels barris i assentaments més humils i, en alguns casos, marginals de la població. El nivel socioeconòmic i cultural de els famílies de l'escola és molt baix. La majoria d'alumnes pertanyen a famílies molt humils, amb un nombre elevat de fills, greus problemes laborals i condicions de vivenda i salut precàries. Els alumnes sovint treballen a casa, venen al carrer o es passegen pidolant.

El folklore és una de les activitats escolars més preuades i que fa somriure els més petits encara que només sigui una estona del dia.

L'escola intenta convèncer els pares de família perquè permetin que els infants acudeixin a l'escola. L'escola no rep del govern pràcticament cap ajut econòmic. La subsistència del centre és una petita part del pressupost que surt de les vendes que es fan a l'hora de pati en un petit xiringuito del pati. Es treballa gairebé sense llibres, reutilitzant les llibretes i utilitzant cartrons i d'altres materials reciclats com a material de treball. Els alumnes s'encarreguen del manteniment de l'escola pel que fa a la neteja.

Barrio de Los Lirios
El barri de Los Lirios va sorgir de la iniciativa de l'escola Jungfrau a l'hora d'ajudar a les persones damnificades per l'huracà MITCH que va arrasar els països de centreamèrica a finals d'octubre del 98. La campanya engegada des de l'escola (i que va rebre un ampli recolzament a la ciutat de Badalona) va permetre donar suport d'emergència (aliments, assistència mèdica, medicaments,...) a la població que s'havia refugiat a l'escola Francisca González fugint de l'esfondrament del volcà Casitas. (Ni a nivell nacional ni municipal no es va actuar per ajudar els damnificats en un primer moment i, per tant, la població es va veure en mans de l'ajuda exterior.) A més de l'ajut d'emergència es va decidir comprar un terreny per reubicar aquelles famílies que ho havien perdut tot amb el pas de l'huracà fins i tot el sòl on reconstruir la seva barraca amb plàstics i cartrons.

El barri comença a créixer i ja s'hi veuen les primeres cases.
Així va néixer el barri de Los Lirios. Es va crear l'associació ASBACHI (associació de solidaritat Badalona-Chichigalpa) composada per mestres de l'escola germana i algunes persones de Chichigalpa, i per persones de la Jungfrau. De la iniciativa de la Jungfrau i del suport econòmic de Badalona Solidària i del Fons Català de Cooperació en va sorgir la primera fase de construcció coordinada per Asbachi: dotze cases àmplies i sòlides i dos pous d'aigua. Posteriorment, Arquitectos sin Fronteras ASFES al llarg del primer semestre de 2001 va portar a terme l'execució de 33 habitatges completant així la fase de construcció del barri.

L'any 2002 l'ONG Infancia sin Fronteras, que treballa pel sistema d'apadrinaments, posa en funcionament un menjador col.lectiu infantil al barri que dóna dinar a una mitjana de tres-centes vint-i-cinc criatures diàries del barri i dels assentaments que es van instal.lant al seu voltant cercant els serveis que es van oferint. Al 2002, també, l'Escola Francisca González hi crea una escola multigrau annexa que permet als més petits quedar-se al barri i evitar-los el desplaçament llarg i penós, especialment en època de pluges, des del barri a l'escola (1700m). L'escola annexa que funcionava fragmentada en cases particulars ara gaudeix d'un pabelló propi (projecte en el que està implicada també l'escola Jungfrau)

Menjador infantil del Barrio de los Lirios. Els germans Flores.

El barri socialment retrata una classe social extremadament baixa socioeconòmica i culturalment parlant. La població adulta i juvenil pateix problemes d'alcoholisme, drogaaddicció, mendicitat, violència de gènere, atur, abusos sexuals etc.... Els esforços van doncs en la direcció de dignificar, culturalitzar i professionalitzar els habitants del barri i afavorir l'empoderament de les dones (propietàries de les cases) com a base per estructurar el nucli familiar.