Costa
Rica és un país ple de muntanyes i amb una gran
biodiversitat. El 20% és selva tropical -el 1950 era
el 70%-.Té una superfície com la de l'Aragó
La principal serralada és la de Talamanca (Chirripó,
etc.) però a més hi ha tres grans serralades volcàniques:
la de Guanacaste; volcans Orosí de 1.487 mts. Cacao de
1.659 mts., Rincón de la Vieja de 1.895 mts., Santa María
de 1.907 mts., Miravilles de 2.020 mts., Arenal de 1.633 mts.
(actualment en erupció), Chato de 1.100 mts., Tenorio
de 1.916 mts.; la de Tilarán amb volcans d'uns 1.500
metres d'alçada com Abangares, Agacate i Miramar i la
Cordillera Central: Poas 2.704 mts., Barva 2.905 mts., Irazú
3.432 mts., Turrialba 3.339. En altres indrets hi ha serralades
més petites o a prop del mar com les de la "Fila
Costeña", la península de Nicoya (Cerro Azul
1018 mts.), la península d'Osa (Cerro Rincón 745
mts.). Tot i que els volcans són les muntanyes més
conegudes del país cap d´ells té el cim
més alt. L'alçada màxima de Costa Rica
és el Cerro Chirripo de 3.819 metres que amb la llengua
del indis Talamancas vol dir "Terra de les Aigües
eternes".
Aquest
cim és part de la "Cordillera de Talamanca"
que va de nord-est a sud-est i que entra també a Panamà
(volcà Barú de 3.475 mts. etc.) i és divisòria
d'aigües entre l'oceà Pacífic i el mar Carib
a l'Atlàntic. Los roques són metamòrfiques
a diferència de les de lava dels volcans. Amb tota seguretat
ja havien pujat dalt del Chirripó els indis Talamancas,
Bibris, Cabécares i Gaimíes però la primera
ascensió coneguda és la del missioner Agustín
Blessing l´any 1904.
Per
fer l'ascensió al Chirripó cal anar primer a San
Isidro ciutat important situada al sud-est de la capital San
José i des d'allí anar cap al poblet de San Gerardo
voltat de cafetals i a la base de la muntanya. Des de San Isidro
hi ha dos autobusos diaris (uns 19 quilòmetres). Com
que el Chirripo forma part d'un parc nacional hi ha una oficina
en la qual cal inscriures i si pot coseguir informació.
També a San José hi ha una oficina amb informació
de tots els parcs.
El
Chirripó es pot pujar normalment en dos dies. Fins i
tot hi ha gent que ho fa amb un dia (un cop l'any hi ha una
cursa atlètica) però cal ser atleta però
el que crec encara és millor és fer-ho en tres
dies. Un per anar fins al refugi que ja Déu n´hi
do- hi ha dos mil metres de desnivell -, un altre per anar fins
el Chirripó i com que des del refugi si que es curt (450
metres de desnivell) es pot aprofitar per acabar de passar el
dia anant cap al cerro Terbi (3.760 mts.), els Crestones (3.721
mts.), el Ventisqueros (3.812 mts.) i a l'endemà baixar
tranquil·lament i gaudir del bosc i del paisatge. Almenys
així ho vàrem fer nosaltres i penso que ens va
anar molt bé. És difícil però, ensopegar
bon temps perquè cal no oblidar que, aquestes muntanyes,
són probablement els indrets més humits d'Amèrica
Central per la qual cosa és necessari portar equip per
a la pluja, inclòs durant l'estació seca. Sortim
de San Gerardo després d'haver passat una tarda molt
agradable a la casa de l'acollidora família d'en Rafael
Fonseca probablement la persona que més coneix i ha explorat
i caminat per les muntanyes d'aquell sector de la serralada
de Talamanca. De bon matí sortim ,camí amunt,
amb el riu Talari a la nostra dreta. Al cap d'una mica trobem
un rètol que diu "Termótro" i seguim
en aquella direcció per un fort pendent entre camps de
cafè i el cant d'infinitat d'ocells. Ben aviat entrem
en el bosc tropical però seguim un sender molt ben senyalitzat
i condicionat perquè l'erosió no el malmeti. Després
d'unes tres hores de camí arribem a l'indret conegut
com "Llano Bonito" a 2.400 metres aproximadament.
Hem pujat, fins ara, un desnivell d´uns mil metres i des
que hem entrat a "el Termometro". El lloc és
bonic. Hi ha un refugi de fusta molt precari i una font. Hi
fem una parada per reposar una mica, agafar aigua i menjar un
xic. Aquí comença el tram de pujada més
fort però potser també el més bonic. Se
l'anomena "la Cuesta del Agua". Estem envoltats d'arbres
altíssims, sobretot moltes varietats de roures, adornats
amb plantes epífites com bromèlies, orquidies
i falgueres i de les branques pengen líquens i molses
que li donen un aspecte fantasmagòric. Més amunt
es veu el cim de l'Uran de 3.664 metres.
A mesura que anem arribant als tres mil metres es va aclarint
el bosc i passem per una zona que va patir un gran incendi l'any
1992. Deixem el bosc i entrem en el que ells anomenen "pàramo
alpino" que bàsicament es vegetació baixa
arbustiva i herba. Ens resta el darrer esforç "la
cuesta de los arrepentidos" per arribar al refugi, ja a
l´altre vertent en el "Valle de los Conejos"
i sota els paredons dels "Crestones". El refugi s'anomena
"Base de los Crestones" o "Centro ambiental del
Páramo" i està 3.490 metres. Nosaltres hi
arribem gairebé a les 3h.de la tarda. El dia és
fantàstic!. Penso que tot i que estic molt cansat avui
fa bo i demà no sé quin temps farà i aquí
el bon temps és un bé escàs per la qual
cosa, sense ni tan sols entrar al refugi, bec un glop d'aigua
mentre arriba en Ian i li dic que tiro amunt cap al cim. Em
diu que no perdi temps perquè queden poques hores de
claror i que no esperi als altres perquè venen força
endarrera. Deixo la motxilla i, només amb la cantimplora,
el frontal i la càmara de fotos començo a tirar
amunt pel camí molt ben senyalitzat que puja pel "Valle
de los Conejos" en direcció est. Travesso diversos
petits rierols i aviat deixo a l'esquerra la desviació
al Cerro Ventisqueros de 3.812 metres. Uns ¾ d'hora després
arribo a una cruïlla que senyala diferents llocs (cerro
Terbi, valle de las Morrenas, Laguna Dikteri i cerro Chirripó
a l'esquerra, direcció nord.) Es passa un coll (La Montura
de 3.640 metres) i després un altre (valle de las Morrenas
també de 3.640 metres). Els colors de les darreres hores
del dia li donen un to encara de més bellesa al solitari
indret i al cim que tinc ja al davant darrera d'un collet. Una
petita baixada i en quinze minuts de pendent força dret
però sense dificultats arribo dalt del Chirripó.
Sóc dalt del punt més alt de Costa Rica i la panoràmica
que s'alvira des d'aquí dalt és fantàstica:
els llacs a l'altre cantó, el ventisqueros, el Terbi
i la resta de la cordillera de Talamanca cap al sud. Més
cap al centre els volcans Poas, Turrialba, Irazú, etc.
I diu que fins i tot hi ha dies que es poden arribar a veure
els dos oceans l'Atlàntic (Carib) i el Pacífic.
Llastima que no em puc entretenir massa aquí dalt perquè
es farà fosc aviat. Cal devallar ràpidament cap
al refugi!. Quan hi arribo és gairebé fosc i l'Andy
primer i en Ian i la Jenny després em donem la més
cordial enhorabona. Estic rebentat! Ajudo a l'Andy a fer el
sopar i no gaire estona després anem a dormir. El refugi
és molt gran però hi fa força fred. Hem
pujat dos mil metres de desnivell des de San Gerardo i n'hi
ha uns quatre-cents cinquanta més fins al cim del Chirripó.
Dormim plans!. A l'endemà ens llevem encara de fosc però
està ben núvol. Fins i tot guspireja una mica
però surtim amunt l'Andy, en Ian i jo. La Jenny es queda
al refugi i diu que ens vindrà a cercar quan baixem.
Repeteixo la pujada d'ahir però avui amb un pas més
tranquil. No puc negar que estic molt content d'haver fet ahir
l'esforç d'aprofitar l'excepcional dia que feia i pujar
fins dalt però també em sap greu pel Ian que està
ensopegant un dia força dolent i emboirat i no veurà
pràcticament res. Arribem al cim i tot i el temps que
fa estem contents de ser aquí dalt. Ens fem fotos i ens
repartim abraçades. Emprenem la davallada amb precaució
el primer tros perquè la pedra és molla i quan
arribem al "valle de los Conejos" veiem una persona
lluny amb una capelina vermella, per entremig de la boira. És
la Jenny que, tal com ens havia dit, ens havia vingut a rebre.
Ens felicita pel cim, mengem una mica i ens enfilem, tot seguit,
cap al Cerro Terbi des dels quals no gaudim gairebé de
cap vista degut a la boira.
Quan arribem al peu dels "Crestones" sembla que vulguin
obrir-se algunes clarianes. Una petita grimpada i el guia i
jo ens enfilem dalt del cim dels "Crestones". Són
bonics i espectaculars!. Finalment baixem de dret cap el refugi
al qual hi arribem plovent. Entrem a dintre i hi romanem una
estona menjant i descansant una mica. Al cap d'una estona surto
a fora amb la intenció de fer algunes fotos un tros amunt
però quan arribo a la cruilla del Cerro Ventisqueros
veig que el temps sembla que s'aclareixi per una estoneta i
decideixo tirar amunt ràpidament. El primer tram de la
pujada és molt pendet fins a trobar la carena quan hi
arribo veig que baixa una mica cap a un collet (uns cinquanta
metres) i després torna a pujar, ara sí, fins
al cim. El panorama també és immillorable: Cerro
Terbi i el Crestones, etc.. força tapats. A la dreta
mentre es puja l'estany San Juan i el Chirripó. Van augmentant
els núvols i es farà fosc aviat!. Cal que baixi
de pressa!. S'està bé al refugi sopant i fent
tertúlia amb els Ticos que hi ha també instal·lats
al refugi. A l'endemà, molt tranquil·lament, davallem
fins a San Gerardo gaudint altra volta del "bosque nuboso"
fascinant, del paisatge, del cant dels ocells i de les sàvies
explicacions de l'Andy que s'ho coneix i s'ho estima. Allà
ja ens esperen la família del Rafael i el cotxe que ens
tornarà a San José. Ha estat molt interessant
i didàctic!
Notes:
La pujada al cim del Chirripó des del poblet de San Gerardo
es pot fer perfectament sense guia perquè el camí
està molt ben marcat i amb totes les cruilles perfectament
senyalitzades però crec que és molt interessant
fer-ho amb un guia si aquest és com l'Andy Seely perquè
ho coneixen pam a pam, ho respecten ho estimen i en saben moltes
coses la qual cosa fa que et puguis submergir, molt més
bé, en aquest fantàstic entorn natural i en puguis
treure molt més profit de la sortida i de la vivència
que una excursió així representa.
Durant l'any abans en Xavié Castellsagué i la
Carme Bonada, tots dos de Granollers, també van fer l'ascensió
del Chirripó.
Bibliografia
consultada: Més que consultar diria que gairebé
he copiat l'escrit d'en Txomin Uriarte a la revista Pyrenaica
nº 209 (octubre.novembre-desmbre-2002)
|
|