Com funciona el sentit de l’oïda? |
||||||||
Un prodigi mecànic i neurològic |
||||||||
Per
arribar a tenir una sensació auditiva cal un procés complex, que es
desenvolupa en dues etapes:
Per
tenir no ja una sensació auditiva sinó una plena percepció auditiva
cal, després d’aquestes dues etapes, processar a nivell cortical la
informació codificada, continguda en aquells impulsos nerviosos. Només
llavors es podrà identificar aquell so com una determinada paraula, una
determinada frase,... |
||||||||
La
part mecànica del sentit de l’oïda |
||||||||
La
primera fase la du a terme l'orella
externa (que capta i
transmet l’estímul acústic a través del conducte auditiu extern
fins al timpà), i l'orella
mitjana, que està
formada pel timpà i per la cadena ossicular. El timpà és una membrana
elàstica que, al tenir una forma semblant a un embut, permet
multiplicar la pressió de les ones sonores que recull en la seva part
externa (de la mateixa manera que el disseny d’una xinxeta permet que la
pressió que es fa amb el dit sobre la cabota es concentri en la punta,
i així es pugui clavar en un suro). La part posterior del timpà està connectada a la cadena
ossicular, formada per tres ossets articulats (martell, enclosa i
estrep). L’energia que provoca el timpà en vibrar es transmet a
aquests diminuts ossos, els quals funcionen com un sistema de palanques
i multipliquen sobre l'entrada de la còclea
l’energia de les vibracions que han recollit. L’osset que colpeja l’entrada
de la còclea (en un lloc anomenat finestra oval) és l’estrep. |
||||||||
|
||||||||
|
||||||||
La
part neurosensorial del sentit de l’oïda |
||||||||
Fins
ara s’ha descrit un procés complex, però exclusivament mecànic,
segons el qual el so és transportat i amplificat mitjançant vibracions
fins a l’entrada de l'orella
interna. A partir d’aquí comença
un procés més sofisticat protagonitzat per la còclea (també anomenada
popularment cargol). |
||||||||
|
||||||||
|
||||||||
|
||||||||
El
nervi auditiu (format per la munió d’axons) transporta l’impuls elèctric
codificat al cervell, fent algunes sinapsis, fins als centres auditius
subcorticals. En aquesta penúltima estació ja és possible discriminar
les intensitats i les freqüències dels sons, però no pas encara copsar
una estructura rítmica o entendre quina paraula s’ha dit. Per això és
necessari que els impulsos arribin al seu destí final, a les àrees
auditives corticals: Un cop allà es realitza una descodificació, que
permet la percepció auditiva pròpiament dita, entesa aquesta com la
capacitat d’entendre allò que s’ha dit. La
orella interna també compta amb l’aparell vestibular, on radica el sentit
de l’equilibri. Conté el laberint posterior format per tres tubs
semicirculars plens de líquid (endolinfa). Dins aquests canals hi ha unes
cèl·lules piloses (s’assemblen a les de l’òrgan de Corti) que
registren el canvi de posició del cap segons les tres direccions de
l’espai, informant-nos de l’orientació del cap en relació al terra. Les informacions proporcionades de manera simplificada sobre el funcionament del sentit de l’oïda són importants per entendre, per exemple, les proves audiomètriques que es realitzen a l’alumne/a sord/a, el funcionament dels implants coclears, etc. |
||||||||
|
||||||||
|
||||||||
|
||||||||
|