EL MOMENT

Som a finals del 1847. La Lliga dels Justos, antiga Lliga dels Proscrits, té una convocatòria a Londres. Es tracta de treballadors alemanys exiliats, principalment a París, que es reuneixen en un congrés per analitzar la situació política del moment i proposar-hi una resposta revolucionària des del punt de vista de les classes treballadores: obrers, artesans, intel·lectuals i també membres de les classes mitjanes amb professions liberals. La Lliga dels Justos convida a Karl Marx a participar en les seves reunions i li encarrega la confecció d’un manifest programàtic: el Manifest Comunista. A partir d’ara la Lliga dels Justos passarà a ser anomenada la Lliga Comunista. Karl Marx, en col·laboració amb Friedrich Engels, té enllestit el text a principis del 1848. Es publica a Londres al febrer del mateix any. S’ha sembrat la llavor de la ideologia comunista. Dues frases faran història “El fantasma del comunisme ronda per Europa” i “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”

L’any 1830, París i tota Europa s’ha vist sacsejada per una onada d’insurreccions que ha posat fi als governs absolutistes sorgits després de la caiguda de Napoleó. S’ha frenat l’avanç de la revolució francesa, però no s’ha tornat a la situació feudal anterior al 1789, el règim absolutista ha hagut de fer algunes concessions. El poder ha passat de l’aristocràcia terratinent a una combinació d’aristocràcia i alta burgesia. Els sectors de la classe mitjana i els treballadors han estat exclosos dels drets de participació política. Ara bé, durant aquest lapse de temps de 18 anys es produiran suficients canvis a les estructures econòmiques i socials perquè l’any 1848 tornin a esclatar arreu d’Europa sublevacions que posin en perill el sistema de poder del món occidental. El mateix Manifest Comunista és el fruit d’aquesta concatenació de factors econòmics, socials, polítics i ideològics que van desenvolupar-se en el període interrevolucionari.

Fins al primer quart de segle, el capitalisme està esclafant motors, acumula capital sobre tot a base del comerç amb els productes manufacturats de cotó. Però la indústria cotonera funciona amb màquines força simples i caldrà esperar fins a la construcció del ferrocarril per tal de crear la gran indústria de maquinària pesant, la siderúrgia, que absorbirà tot el capital acumulat i fonamentarà les bases del capitalisme industrial i financer. Això tindrà lloc a la primera meitat del segle XIX. I serà la gran indústria, la indústria productora de mitjans de producció la que arrossegarà masses enormes de població cap al treball assalariat, la que organitzarà els treballadors com un autèntic exèrcit disciplinat a les ordres del capitalista. Camperols expulsats del camp per la revolució dels modes de producció agrària i per la redistribució de la propietat de la terra, artesans arruïnats per la competència de les fàbriques, dones i nens empesos per la gana produïda per les fluctuacions dels preus, les males collites o les crisis de superproducció, aniran a engruixir la massa laboral. Concomitant a això, el capitalisme concentrarà la seves indústries a les ciutats i provocarà el creixement desmesurat i salvatge  de les ciutats. Allà aniran a raure els desplaçats en busca de feina i allà viuran en condicions no gaire galdoses. I serà en aquesta miasma on els intel·lectuals de la classe mitjana sembraran la llavor reformista: Owen a la Gran Bretanya, Lasalle a França, els falansteris, Proudhom (“La propietat és un robatori”), Louis Blanc (“A cadascú segons les seves necessitats, de cadascú segons les seves possibilitats”), apareix per primer cop el terme “socialisme”... I no solament es preocuparan dels canvis socials els filòsofs i els polítics, sinó també els religiosos (sectes de la temprança...) i els escriptors: Dickens, Victor Hugo, Balzac. Els descobriments i els invents omplen els llibres de ciència: Darwin s’embarca en el “Beagle”, s’inventa el telègraf, el codi Morse, el daguerreotip, es descobreix l’efecte Doppler, s’instal·la la primera hèlix a un vaixell, el “Gran Bretanya”...

I es postula el “materialisme històric o dialèctic” com a mètode per a l’anàlisi històrica, econòmica, política i ideològica de les societats.

ELS AUTORS

Karl Marx va néixer el 1818 a Trèveris (Alemanya) i va estudiar Dret i Filosofia a Bonn i Berlín. La filosofia imperant del moment era la de Hegel, de qui va adoptar i subvertir els conceptes que donarien lloc al materialisme històric. D’estudiant va ser membre d’agrupacions estudiantils filosòfiques i revolucionàries. L’any 1842 va entrar a treballar al diari Reinische Zeitung, que pertanyia a un grup d’industrials, banquers i comerciants liberals de Colònia. L’any següent va viatjar a Paris on va entrar en contacte amb agrupacions de treballadors francesos i alemanys exiliats d’idees revolucionàries i va conèixer Friedrich Engels el qual a partir d’ara seria el seu més estret col·laborador. A instàncies del govern prussià va ser expulsat de França i se’n va anar a viure a Bèlgica; allà va redactar La Sagrada Família, La Ideologia Alemanya, La Misèria de la Filosofia (contra Proudhom). El 47 va viatjar a Londres, on per encàrrec de la Lliga dels Justos (després Lliga Comunista) va confeccionar el Manifest Comunista. Durant les revolucions del 48 es va desplaçar a Paris per ser al centre dels esdeveniments, però poc després va marxar a Colònia a dirigir el refundat Neue Rheinische Zeitung per ajudar el moviment revolucionari. La revolta va fracassar i el 49 Marx va ser exiliat de nou; va tornar a Londres on, amb l’ajuda d’Engels va viure fins a la fi dels seus dies (1883) composant la seva obra magna El Capital. Marx va saber combinar els seus estudis teòrics amb la seva activitat política i així, juntament amb Engels, va ajudar a fundar la Primera Internacional el 1864, que es va dissoldre el 1872 per dissensions amb Bakunin.

Friedrich Engels Va néixer el 1820 a Wuppertal (Alemanya) i va morir a Londres 1895. També va estudiar Filosofia, però el que el va portar a defensar teories revolucionàries respecte a la qüestió social va ser més aviat el seu contacte directe amb els treballadors: una de les seves obres clau és La situació de la classe obrera a Anglaterra, fruit d’una estada de dos anys a Manchester. Va arribar a conclusions semblants a les de Marx pel seu propi compte i abans de conèixer-lo: l’única manera de donar solució als problemes de desigualtat social provocats pel capitalisme és un sistema de propietat radicalment diferent, el comunisme. La coincidència amb les idees de Karl Marx van convertir la seva coneixença en el principi d’una col·laboració mútua de per vida. Obres seves són l’Anti-Düring, destinada a clarificar les posicions del materialisme dialèctic i L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. A partir del 48 va viure a Manchester on va treballar en una empresa industrial de la seva família, cosa que li va permetre mantenir econòmicament Karl Marx.

EL TEXT

El Manifest Comunista s’enceta amb una obertura dramàtica: “Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme.” En realitat no es pot assegurar que la ideologia comunista tal com l’entenem avui dia estigués tan escampada pel continent que totes les forces reaccionàries tremolessin i es posessin en guàrdia per la seva causa. És cert que els intel·lectuals compromesos i els treballadors que havien pres consciència de la seva situació començaven a pensar que la propietat era un robatori i que la situació social després de la Revolució Francesa i de les insurreccions del 30 no era gaire diferent de la de l’Antic Règim: uns pocs tenien la propietat i la majoria n’estaven apartats. La idea d’abolir la propietat privada, o la propietat en si, de repartir-la entre tots, de convertir-la en alguna cosa comuna per tota la societat ja havia començat a fer forat. Naturalment, els qui s’havien convertit en rics propietaris amb el comerç o amb la indústria, els aristòcrates a qui encara no s’havia despullat de les seves possessions, havien d’estar esgarrifats que a algú se li hagués acudit una idea semblant.

La frase “Un fantasma...” i el final del Manifest “Proletaris...” compleixen a la perfecció amb les intencions del text: un pamflet polític d’agitació revolucionària promogut per una societat secreta. I o bé la Història funciona perfectament d’acord amb les seves pròpies lleis i el Manifest és una conseqüència ineludible de la dialèctica de la lluita de classes o bé la casualitat és el motor de l’esdevenir, el cert és que pocs mesos després de la seva publicació tota Europa s’aixeca en les armes de la insurrecció, però aquest cop no pas contra l’absolutisme o les seves forces polítiques (l’aristocràcia i les classes altes), sinó contra la democràcia restringida de la burgesia liberal i a favor de les reformes socials.

El Manifest Comunista consta de quatre parts: Burgesos i proletaris, Proletaris i comunistes, Literatura socialista i comunista i Posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició. La primera, que és la que ens afecta, és la més teòrica i la que resumeix de manera entenedora els principis de materialisme dialèctic; es tracta d’un resum de les nocions contingudes en La ideologia alemanya, redactada poc abans del Manifest. Les seguna, tercera i quarta parts fan referència més aviat a la situació política del moment i a la posició que havia d’adoptar la classe treballadora enfront de les diferents tendències polítiques.

L’exposició dels fonaments del materialisme històric seran resumits en els pròlegs de les edicions posteriors del Manifest: “que la producció econòmica i l’estructura social que se’n segueix necessàriament en qualsevol període històric formen la base per a la història política i intel·lectual d’aquell període i que tota la història de la humanitat és una lluita de classes”.

Quatre idees fonamentals es dedueixen de Burgesos i proletaris:

• La història de la humanitat és una lluita de classes, és una confrontació contínua entre els posseïdors i els desposseïts, uns per mantenir el seu status tal qual i els altres per apropiar-se del que tenen els primers. I aquesta lluita pot ser sorda o desembocar en una confrontació oberta: aleshores o bé la societat s’autoanihila o bé sorgeixen unes noves relacions socials, uns nous posseïdors i uns nous desposseïts. I recomença de nou la lluita de classes.
• Les relacions socials de producció determinen tots els aspectes de la societat. És a dir, la manera com es creen i es distribueixen els productes del treball humà fonamenta la manera de fer i de pensar d’una societat en un moment determinat. Però entre les relacions socials de producció i la superestructura política i ideològica hi ha una correspondència dinàmica: els mitjans de producció milloren, els productes s’acumulen i aleshores esclata la crisi: la manera de produir no s’adiu amb la manera de distribuir, o bé amb la manera de pensar i la revolució és inevitable per tornar a encaixar les coses al seu lloc. Les crisis escombren les relacions socials del moment i n’imposen de noves les quals al seu torn seran bandejades pel desenvolupament dels mitjans de producció i l’acumulació de riquesa que desencadenaran una altra crisi.
• La burgesia ha tingut un paper decisiu i positiu en la història de la humanitat. La societat feudal va anar acumulant a poc a poc excedents de producció, que podien ser deguts a les noves conquestes territorials, a beneficis comercials, a bones collites degudes a alguna innovació... Aquests excedents van anar a parar a les mans de l’embrió de la burgesia: artesans, petits propietaris, que prosperaven a les ciutats (burgs), i la burgesia es va anar enriquint a base de fabricar nous productes de tal manera que, al cap d’un llarg període, va ser la propietària dels principals mitjans de producció de la societat. Aleshores com que el poder econòmic (burgesia) no coincidia amb el poder polític (noblesa, monarquia), va tenir lloc la revolució (o revolucions) que va acabar amb el sistema feudal. La burgesia ha revolucionat tota la societat europea i revolucionarà tot el món conegut, perquè la seva essència és el canvi continu (a diferència de la societat feudal, que era la immobilitat perpètua). El sistema capitalista burgès només es mou pel benefici econòmic. L’industrial burgès entaula una lluita ferotge amb els seus iguals per vendre el seu producte; aquesta lluita implica una modernització constant de la maquinària per abaratir els costos de producció i en aquest procés uns s’ensorren i d’altres surten revigoritzats. I si no pot abaratir els costos, busca nous mercats, fa caure fronteres allà on les trobi.
• Però la burgesia, en desenvolupar-se, també crea el seu contrari, la seva antítesi: el proletariat, la nova classe de desposseïts. L’únic que el proletari pot considerar com a seu és la “prole”, els seus fills, res més. I mentre que en el sistema feudal hi havia certa gradació de classes, rei, nobles, petits propietaris, artesans, serfs..., ara amb el capitalisme les classes només són dues i entre elles només hi ha l’abisme. El capitalisme radicalitza les relacions socials: tots els qui no posseeixen el mitjans de producció aniran engruixint a poc a poc les files del proletariat i no hi haurà matisos entre una classe i l’altra. El proletari és un soldat a les ordres de la fèrria disciplina de les màquines de la indústria; el seu treball és alienant, el converteix en un esclau de l’engranatge de la màquina. El proletari no ven el seu treball per la qualitat de la seva destresa, sinó com si fos una mercaderia qualsevol; el preu del treball és en principi just el preu que costa mantenir-lo: alimentació, vestit i llar i prou. Artesans, petits propietaris, obrers qualificats que han anat ingressant al cos del proletaris s’adonen de l’esclavatge que constitueix treballar a la fàbrica i reaccionen, de vegades de manera primària (destruint màquines), d’altres organitzant-se per aconseguir millores salarials. Però, diu el Manifest, el proletariat cal que s’organitzi per lluitar políticament, en principi per aconseguir millores socials, però tenint com a objectiu final l’alliberament de la societat capitalista, la supressió de la propietat privada i la implantació de la societat comunista, en què la propietat dels mitjans de producció és comuna i les classes socials han desaparegut.

DESPRÉS

Tot i que poc després de la publicació del Manifest Comunista, tota Europa s’alcés sublevada, la seva influència en el moviment de masses en principi no va ser gaire. Es tracta d’un document que ha anat imposant el seu valor a poc a poc fins al punt que ja és considerada com una de les obres polítiques modernes més reeixides. A finals del XIX ja era un text de lectura obligatòria per a tot els partits que es volguessin anomenar socialistes, comunistes o senzillament revolucionaris. La crida final del pamflet “Proletaris de tots els països, uniu-vos” és un clàssic de tots els partits de progrés, internacionalistes, pacifistes.

Diverses edicions del text i en diversos idiomes es van succeir després de la primera en alemany. 1848, 1872, 1883, 1890 en alemany; 1882 l’edició russa, 1885 la danesa, 1886 la francesa i l’espanyola; 1888 l’anglesa, 1892 la polonesa, 1893 la italiana; sembla que va ser traduïda a l’armeni al 1887 però que no va poder ser publicada... Són edicions que encara porten el pròleg de Marx i Engels o bé d’Engels sol.

AVUI

Les previsions de Marx (que per l’adveniment de la societat comunista futura només caldria donar una petita empenta a la societat capitalista en precari equilibri) no s’han complert. Els estats socialistes sorgits del desenvolupament de les teories marxistes per part de Lenin, Stalin i Mao se n’han anat en orris. La majoria dels partits parlamentaris socialistes han desterrat dels seus programes la paraula marxisme. El partits comunistes (almenys els occidentals) han reubicat (o arraconat) dins el seu ideari la teoria marxista i la crida a la revolució. Sembla, ara per ara, que el Manifest del Partit Comunista s’ha convertit en un clàssic de prestatgeria: el tenim, l’enyorem, i para de comptar.

Tanmateix, tots els conceptes, els sistemes d’anàlisi de la història i de la societat, el vocabulari, encabits en aquell petit text continuen funcionant avui dia per esbrinar el per què de cada guerra, per saber qui hi ha darrere de cada moviment social, per endevinar què vol dir realment aquell polític quan diu tal cosa. Naturalment, el món cada cop és més global (com ja va predir Marx) i les classes socials al poder han après (del mateix marxisme!) a retenir-lo, el proletariat s’ha desplaçat, en part als barris més perifèrics de les grans ciutats, però sobretot als països pobres perifèrics, i les mobilitzacions internacionalistes de l’esquerra s’han incrementat. L’esperit del Manifest queda.

Carles Llorach

Març 2004

BIBLIOGRAFIA

MARX, Karl, ENGELS, Friedrich

Manifest del Partit Comunista

Versió electrònica, nov 1998

http://www.estelnet.com/psan/manifest

HOBSBAWM, Eric

La era de la revolución, 1789-1848

Editorial Crítica

Barcelona 2001

"The Communist Manifesto" Encyclopædia Britannica from Encyclopædia Britannica Online.
<http://search.eb.com/eb/article?eu=694>
[Accessed March 22, 2004].

"Karl Marx" Encyclopædia Britannica from Encyclopædia Britannica Online.
<http://search.eb.com/eb/article?eu=114884>
[Accessed March 22, 2004].