|
|
 |
|
|
|
ÀGUILA IMPERIAL O CORONADA (Animal en perill d'extinció)
(Hieraetus heliaca)
Àguila de grans dimensions, de color
bru i cap groguenc; viu a les planes, a vegades vora els aiguamolls, i
nia en els arbres. És un ocell migrador que hiverna al sud-est d'Àsia;
pot ésser trobada amb molta dificultat al sud de la Península
Ibèrica, especialment a Doñana.
L'aguila imperial
és el superpredador aeri per excel·lencia.
Dues races a Europa: a la Península Ibèrica adalberti,
amb taques blanques a les escapulars i vora anterior de l'ala blanca; a
l'est heliaca, amb blanc només a les escapulars. Adult negre
quitrà amb "xal" crema i cua de gris pàl·lid a gris
amb banda terminal negra. En vol l'adult quasi sempre té la cua
tancada i d'amplada uniforme, resultant petita i prima. Ales llargues i
estretes, planes quan remunta i en vol de planatge sovint amb el braç
lleugerament aixecat i la mà més anivellada. El juvenil té
una silueta de vol més arrodonida, menys angulosa i remunta amb
la cua desplegada. Juvenil vermell-marró (adalberti),
marró(heliaca), però
es descoloreix, adquirint un color pàl·lid de "te amb llet";
li manca la barra blanca sota l'ala de l'Àguila d'Estepa i té
sovint el pit/part superior del ventre clarament ratllats; la part inferior
del dors, el carpó i les supracobertores caudals són més
uniformement pàl·lides, i li manquen supracobertores
caudals pàl·lides contrastants. El subadult presenta sovint
un dibuix de quadres, ja que les plomes negres li surten primer al cap
i després escampades per tot el cos. Reclam un "gahc" greu i una
mica semblant al d'una Oca, que repeteix
en sèries rítmiques pro del niu. Caça a zones cultivades
obertes, planes o poc accidentades, a estepes o a deltes de rius. Normalment
cria a carenes arbrades o monticles. Rar i local a Espanya (només
aproximadament 60 parelles), més estès a l'Est. Menja suslics
i altres petits rosegadors, ocells joves, alguna au aquàtica i carronya.
Sedentari o migrador de curta distància; els individus més
vells menys inclinats a migrar. Escassa
presència als llocs de pas de l'Orient Mitjà, majoritàriament
immatur entre setembre-octubre i mitjan febrer-març.
