La Reforma i la Contrarreforma

 

Les condicions socials, polítiques i espirituals que caracteritzen l’època del Renaixement van produir, en el si de la societat occidental un moviment revolucionari en el camp de la religió, que és conegut amb el nom de Reforma.

Es tracta duna profunda revolució, produïda en l'Església Catòlica a la primera del segle XVI que va originar que molts fidels, amb l’aparició del protestantisme, es separessin de l'obediència als papes, és a dir, de l'obediència a Roma.

En realitat aquesta reforma hauria d'anomenar-se més concretament Reforma protestant, perquè també hi va haver una Reforma catòlica, realitzada en el si de l’Església i, a més, una Contrarreforma, o lluita del catolicisme contra el protestantisme.

 

1. LA CRISIS RELIGIOSA

L'origen remot de la Reforma caldria buscar-lo en el trànsit del món medieval al renaixentista, amb totes les conseqüències que implica el canvi de mentalitat que ja coneixem. Podem trobar un precedent de la reforma en les doctrines del sacerdot txec del segle XV, Jan Hus, que pretenia reformar l'Església al seu país.

No hem d'oblidar en aquest moment l'home renaixentista, inquiet i egocèntric, que en altres camps de l'activitat humana ha provocat fets transcendentals com per exemple el desenvolupament de l'humanisme o els grans descobriments geogràfics.

Una figura destacada de l’humanisme i interessada pels problemes religiosos és, com sabem, la d'Erasme de Rotterdam, que predicava una religiositat més autentica i profunda. Les seves idees es van divulgar àmpliament pels cercles intel·lectuals de tota Europa.

Paral·lelament a aquest ambient de canvi, és evident l'existència d'una situació de crisi en l'organització de l’Església.

Durant llargs períodes dels segles XV i XVI, la cort papal sembla que estigui més preocupada per l'art que no pas pels problemes dels fidels i, en molts casos, els Papes, grans senyors amb interessos temporals, intervenen en qüestions polítiques de caràcter internacional i fins i tot en guerres.

Per tant, al començament del segle XVI, la situació de l’Església es caracteritza principalment per l'ostentació de la cort papal, per la compra i l'acumulació de càrrecs eclesiàstics amb vista a treure profit de les rendes i per les diferències econòmiques i culturals entre l'alt i el baix clero.

Aquests fets contrasten, d’altra banda, amb la fe viva - i sovint mística - del poble, que aprecia l'art religiós i en desenrotlla enormement les manifestacions, i amb l'apogeu dels estudis humanístics, que s'ocupaven, entre altres temes, de la Bíblia.

 

LA REFORMA PROTESTANT

2.   LUTER I EL LUTERANISME

En aquest ambient d’ostentació d'una banda i de fe viva de l'altra, apareix la figura de l’Agustí alemany Martí Luter (1483-1546), home de personalitat molt complexa, el pensament i l'obra del qual han estat estudiats en centenars de llibres. Cal considerar que es tracta indubtablement d'un home de profunda pietat, però amb un temperament nerviós i turmentat per grans dubtes, entre els quals destaquen el de la seva salvació o condemnació.

Encara que era de família humil, el seu ingrés a I'ordre dels agustins i la seva clara intel·ligència li van permetre realitzar estudis universitaris, gràcies als quals va arribar a ser professor de teologia a la universitat alemanya de Wittenberg el 1508. Entre el 1513 i el 1515 comenta a les seves classes les "Epístoles de Sant Pau" i les obres de Sant Agustí, on troba consol per als seus dubtes espirituals.

Cal tenir presents també, d'una banda, la situació d'Alemanya en aquest moment, dividida en una gran quantitat d'estats, amb uns senyors que no sempre acataven l'autoritat imperial, i de l’altra, les característiques de l’Església de l'època, ja que el trencament de Luter amb l’Església el van provocar la predicació i la venda d'una butlla d’indulgències que el Papa va encarregar als dominics, a Alemanya. En alguns casos la predicció de les indulgències va arribar a adquirir un caràcter tan comercial i profà que Luter va decidir oposar-se a aquesta situació. El 1517 va exposar a la porta de l'església de Wittenberg un escrit amb 95 tesis contra les indulgències.

Això va originar discussions amb els dominics i, per fi, l'excomunió de Luter pel Papa. D’ençà d'aquest moment, Luter va anar estructurant la seva doctrina, per a la qual de seguida va trobar adeptes i protectors. El duc de Saxónia el va acollir al seu castell de Wartburg i l'humanista Philipp Melanchton va esdevenir el portaveu intel·lectual del luteranisme que naixia.

La base de la doctrina luterana és la justificació per mitjà de la fe: considerant que el pecat original corromp l’home i que la voluntat humana és impotent davant la seva inclinació al mal, Luter afirma que l’home se salvarà gràcies a la fe en Crist. Elimina així un dels principis bàsics de la doctrina catòlica: el valor de les obres exteriors de l’home, per a la seva justificació davant Déu.

Partint de la justificació per mitjà de la fe, Luter estructura la seva doctrina de la manera següent:

 

a.     El lliure examen, o interpretació lliure de la Bíblia, la qual es considera com l'única font de revelació, on l'individu és il·luminat directament per I'Esperit Sant. Nega així el valor de la Tradició de l'Església, mentre que la lliure interpretació originarà la multiplicitat de sectes religioses derivades del luteranisme.

b.     Els sagraments són reduïts a dos: Baptisme i Eucaristia, i es suprimeixen el culte a la Verge i als Sants i la creença en el Purgatori.

c.     Se suprimeix tota ostentació als temples, desapareixen les imatges i la litúrgia se simplifica al màxim: s'hi introdueix la llengua del poble; Luter mateix realitza la primera traducció de la Bíblia del llatí a l'alemany. Se suprimeixen també la jerarquia i el celibat eclesiàstics.

 

3. L’Extensió del luteranisme

Les doctrines luteranes es van estendre prou ràpidament per tot Alemanya, especialment pels estats del Nord. També hi van contribuir factors econòmics i polítics: atès que l’Església havia de renunciar a qualsevol tipus de riquesa, els seus béns, principalment les terres, van ser secularitzats i van passar a les mans dels nobles, que es feren luterans. Per a altres nobles el luteranisme va significar la possibilitat d'enfrontar-se a l'emperador Carles V, defensor del catolicisme. En conjunt el luteranisme es va transformar en un moviment nacionalista d'enfrontament a Roma.

 Aquesta expansió del luteranisme no va ser fàcil i va provocar guerres entre els senyors i el poble i entre els nobles i l'emperador.

Carles V i els seus consellers catòlics van pretendre en principi contenir el progrés del luteranisme en els seus estats mitjançant el diàleg. L'emperador va convocar dietes - que eren assemblees de representants dels estats alemanys- a Worms per aconseguir que Luter abjures de les seves idees, i després a Spira, en que es va prohibir als luterans propagar les seves idees. A Spira els reformistes van protestar per les decisions preses per la dieta i d'aquí prové que se'ls donés el nom de protestants.

Un cop fracassat aquest intent de solució, Carles V va pretendre que el Papat convoques un Concili, però com que es retardava molt, es va arribar a la lluita armada entre catòlics i protestants, sense que l'espectacular triomf de Carles V sobre els protestants a Mühiberg (1547) soluciones el conflicte.

Al capdavall, el 1555 Carles V va haver d'acceptar, quasi al final del seu regnat, mitjançant la pau d'Augsburg, la llibertat religiosa dels protestants a Alemanya, tot i que aquesta llibertat no era individual sinó supeditada a la voluntat dels prínceps alemanys.

 

 

4. El calvinisme

Les doctrines luteranes van ser dutes a l'extremisme per Joan Calví, un intel·lectual francès establert a Ginebra.

Per a Calví la llibertat humana quedava eliminada davant l’omnisciència de Déu. Va basar doncs la seva doctrina en la predestinació d'ençà del començament dels temps l’home estava predestinat a salvar-se o a condemnar-se; la seva única font de fe era la Bíblia, però la fe estava reservada només als predestinats. De tot això se'n deduïa que una fe molt intensa, acompanyada d'una vida pietosa i austera, regida per una moral extremament rígida, devien ser els signes d'haver estat assenyalat per Déu per a la salvació.

Calví va convertir la ciutat de Ginebra durant vint anys, des del 1541 fins que va morir, el 1561, en una mena de laboratori pràctic de les seves idees, model de vida religiosa i de dura intransigència. Només es mantenen dos sagraments: Baptisme i Comunió (tot i que es considera que Crist solament hi és present en esperit), se suprimeix totalment la jerarquia eclesiàstica i els sacerdots esdevenen «pastors» o guies del poble predestinat.

El calvinisme va tenir més forca d'acció que el luteranisme i s'estengué molt ràpidament pels Països Baixos, l’Alemanya Occidental, Escòcia i França.

 

5.   El cisma anglès: l’anglicanisme

La separació de l’Església d'Anglaterra de l’obediència al Papat en principi no va ser més que un cisma provocat pel rei Enric VIII. Aquest, enfadat perquè no havia aconseguit el divorci de la seva esposa Caterina d'Aragó, es va negar a obeir el Papa. El 1534, Enric VIII va promulgar l'Acta de Supremacia, que convertia el rei en cap de l’Església d'Anglaterra, amb capacitat per deduir qüestions de disciplina i de dogma. Es va iniciar també la secularització dels béns de l’Església i es va consolidar el moviment reformista durant el regnat del seu successor, Eduard VI, a la vegada que començaven a introduir-se al país les doctrines luteranes i calvinistes.

A Eduard VI el va succeir una filla d'Enric VIII, Maria Tudor, que va intentar de restaurar violentament el catolicisme. Aquesta actitud de la Corona va provocar una lluita cruenta entre catòlics i anglicans. Poc després, durant el regnat de la seva germana Isabel, va quedar consolidada l’Església Anglicana, que tenia caràcter nacional, amb doctrines intermèdies entre el luteranisme i el catolicisme. Tant els catòlics com els calvinistes (anomenats puritans a Anglaterra) van ser perseguits a fi de poder establir una unitat religiosa i política.

 

 

 

 

 

 

La Reforma Catòlica.

6. La Companyia de Jesús

La reforma catòlica va tenir una forca de combat de primera categoria amb la Companyia de Jesús, fundada per l'espanyol Sant Ignasi de Loiola. Després d'haver deixat la carrera militar i al cap de llargs anys d'estudi, Sant Ignasi va fundar un orde religiós que va voler posar directament al servei del Papat. L’organització de la Companyia diferia de la d'altres ordes religiosos, ja que els seus membres eren escrupolosament elegits i preparats durant molts anys; la disciplina interna era molt rígida i feien un jurament d’obediència immediata al Papa. L'any 1540 la Companyia de Jesús havia estat aprovada definitivament i, quan sis anys després va morir Sant Ignasi, ja comptava amb mil membres. Aquest nombre havia augmentat notablement al final del segle.

 

 

7. El Concili de Trento

La convocatòria d'un Concili per resoldre el greu problema de l'escissió religiosa va ser retardada molt temps pels Papes, en part per por que no prevalgués la posició de la superioritat conciliar sobre el Papa i en part a causa dels conflictes bèl·lics entre Espanya i Franca. Quan, per fi, el 1545 va començar el concili a Trento (ciutat del nord d’Itàlia que pertanyia a l'Imperi Alemany), era massa tard per aturar el desenvolupament del luteranisme. A més, les sessions del Concili es van allargar durant 18 anys, en tres períodes diferents, ja que fou interromput dues vegades.

Entre els pares conciliars es poden observar dues tendències: l'una, pretén aconseguir alguna harmonia amb els protestants; l'altra, és totalment intransigent i és la que en definitiva triomfarà. De la labor i els resultats del Concili, en destaquem tres aspectes:

 

a)      La definició de la doctrina catòlica oposada al protestantisme: es va reafirmar el valor de les bones obres, la presencia real de Crist a l'Eucaristia, el culte a la Verge i als sants i l’existència del Purgatori, i es van definir els sagraments. De cara a la doctrina de lliure examen es va establir com a text únic la traducció llatina de la Bíblia realitzada per Sant Jeroni, anomenada Vulgata, i es va consolidar la utilització del llatí com a llengua eclesiàstica i el celibat del clero. És a dir, es va mantenir íntegrament el mateix sistema estructural, que no va ser modificat fins al Concili Vaticà II.

b)      Aquest resultat va refermar l'autoritat papal de cara al conciliarisme, cosa que va donar a l’Església un caràcter centralista; aquest centralisme comptava amb el suport dels jesuïtes. Amb això es donava cohesió al catolicisme, però desapareixia tota possibilitat de diàleg amb luterans i calvinistes.

c)      Un aspecte molt important del Concili és el que es refereix a la disciplina eclesiàstica. Va establir l'obligació de residència de bisbes i abats a les seves diòcesis i abadies - significava la supressió de l'acumulació de càrrecs -, i va crear seminaris als bisbats per a la instrucció dels futurs sacerdots.