Fa molt de temps, en un poblat africà prop de la ribera del riu Nil, vivia una família en una cabana feta de fusta i fang. El pare marxava amb els seus fills, just a la sortida del Sol, unes vegades a caçar i d'altres a conrear el petit hort on llauraven diverses hortalisses, mentre que la mare amb les seves filles es quedaven a casa per preparar el menjar, fer gerros amb el fang, portar aigua del riu i moltes altres tasques. Una de les seves filles, Kahné, la més petita, era ben diferent a les seves germanes, perquè li agradava córrer per la vorera del riu, perdre's pel bosc, pujar als arbres i fer excursions. La seva mare ja la donava per impossible, tot i que moltes vegades la renyava per no complir amb les seves obligacions.

Un dia, Kahné va anar al riu a omplir la seva gerra d'aigua, però un cop allà va decidir estirar-se i escoltar els sons que li envoltaven. Tancà els ulls i va posar molt d'interès en reconèixer tots els objectes que emetien so. Escoltava l'aigua agitar-se, el cant dels ocells, el saltar dels peixos, el vent que xiulava... però hi havia un que no aconseguia esbrinar. Finalment va obrir els ulls i es va dirigir cap a on s'originava aquell soroll estrany. De sobte va trobar-se amb unes canyes trencades que, segons la seva mida, feien sons melodiosos degut a que el vent entrava pels seus forats. No li va donar gaire interès i, com el Sol ja estava molt enfilat, va recordar la seva tasca i amb moviments àgils va carregar-se el gerro ple d'aigua i anà cap a casa seva.

A la tarda, a la seva estona lliure, va decidir aprofitar el temps per anar al bosc i poder pujar a un arbre. Una vegada dins, indecisa, va començar a mirar què arbre pujaria aquell dia. De sobte, va trobar un que era increïblement alt, va agafar alè i sense pensar-s'ho dues vegades començà a trepar. A mig camí es va trobar una au que li va saludar tot cantant "Bona tarda!". La petita, meravellada, li va tornar la salutació i es van entaular en una bonica conversa. L'au li va fer una petita demostració del seu poderós cant i Kahné va voler imitar-lo, però no hi havia manera de cantar tan bé com ell. L'ocellot, veient els esforços de la nena, va decidir ajudar-la. Li va demanar que pugés a la branca més alta de l'arbre i que un cop allà trobaria en el seu niu un tros de canya. Kahné no s'ho va pensar dues vegades i, en un tres i no res, ja era a dalt. Efectivament, allà hi havia el niu i amagat a dins la canya. La va mirar i va observar que era plena de forats (set en un cantó i un per l'altra). Sense més pèrdua de temps va baixar fins on estava l'ocell i orgullosa li va ensenyar la seva troballa. L'ocellot, armat de paciència, li va ensenyar el seu funcionament (bufa per aquí, tapa aquests forats, obre aquests altres...) i, a poc a poc, Kahné va aconseguir imitar el cant de l'ocell.

Com ja començava a fer-se una mica fos, Kahné va acomiadar-se del seu mestre i va marxar ràpidament cap a casa. Allà la seva mare ja la estava esperant molt preocupada, però quan la va veure arribar tocant aquell magnífic instrument li va preguntar què era. No s'ho va rumiar gaire; li diria flauta.

Amb el pas del temps aquest instrument s'ha anat perfeccionant. Les primeres flautes eren de canyes, després de fusta i ara, fins i tot, de plàstic o metall.

Avui dia ja no podem ignorar o posar en dubte el lloc i el paper privilegiat que ocupa la flauta dolça en l'activitat de l'educació musical tant en el medi escolar com extra-escolar. És fàcil de portar, sòlida, de preu assequible amb garanties qualitatives que permet una veritable pràctica instrumental.

La flauta dolça pertany a la gran categoria de instruments aeròfons amb bisell (vent fusta). Podem trobar quatre tipus de flautes dolces que van des de la més aguda a la més greu: la soprano, la contralt, la tenor i la baixa.

La flauta que ha sobresortit per damunt de la resta de les seves germanes ha estat la flauta dolça soprano, o anomenada també flauta moderna, perquè ofereix la possibilitat de simplificar la digitació d'algunes notes. Hi ha dos tipus de digitacions: l'alemana i la barroca. La que l'escola treballa és l'alemana ja que les posicions dels dits és una mica més senzilla.