Sabies que les espases tenien un valor simbòlic i quasi màgic?

Quina era la teoria de les dues espases?

L’espasa era l’arma principal del cavaller i estava pensada com a arma ofensiva per tallar i poder travessar les cotes de malla de l’enemic. En canvi  no eren aptes per servir d’estoc, és a dir, no anaven bé per a clavar-se al cos de l'enemic i penetrar-lo.

Però, a més, era un objecte simbòlic. La forma  de creu que tenia el puny aguantant la fulla  li donava un caràcter quasi sagrat, per això es feia servir en les investidures de cavallers i també es jurava de vegades amb la mà sobre el puny de l’espasa.  

Al cavaller és donada espasa que és feta en semblança de creu.  Significa que així com Nostre senyor Jesucrist vencé en la creu la mort [...] així el cavaller ha de vèncer i destruir els  enemics de la creu amb l’espasa. I com l’espasa és tallant de cada part i la cavalleria és per mantenir justícia, i justícia és donar a cadascú el seu dret, per això l’espasa del cavaller significa que el cavaller amb l’espasa mantingui cavalleria i justícia.

Ramon Llull. Libre de l’orde de cavalleria.  Pàg. 201- 205.

Eren molt apreciades les espases velles, les que es podien obtenir com a botí de guerra de l’enemic vençut o com a regal.  Ho veiem repetidament en els cantars de gesta: les espases famoses tant de Carlemany com de Roland, del Cid o d’Artús, eren espases velles, sovint gairebé màgiques. 

Que le diessen demás las espadas preciadas que fueran de otros tiempos. reclama el Cid. 

Cantar de Mio Cid.  Cap. 58 i  cap .137 versos 3175-3185.  

També hi havia espases famoses que fins i tot tenien nom propi.  

Com es deien les dues espases que tenia el Cid?  Sabies que eren catalanes?

Les dues espases del Cid es deien  Colada i Tisó.

Durant els segles XI i XII a les fargues pirinenques es forjaren nombroses armes de ferro, la producció fou important i les armes  i cotes de malla que es fabricaven eren apreciades i s’exportaven.

Colada fou presa pel Cid en la lluita contra el comte de Barcelona  Berenguer Ramon II, a la batalla de Tévar. 

Venció a esta batalla el que en buena nasco, al conde don Ramon, e preso le ha tomado. Y ganó a Colada que más vale de mil marcos.  

Cantar de Mio Cid.  Cap. 58 i  cap. 137.Versos 3175-3185.

Pel que fa a Tisó, o Tisona,  la tenia l’any 1020 el comte de Barcelona Ramon Berenguer I. El seu valor era molt gran ja que quan la va cedir al comte d'Urgell en va cobrar cent unces d'or amb dret a ser tornada.

Segons el cantar, el Cid la va prendre com a botí del rei de Marroc, però també la podia haver pres al comte de Barcelona.

Jaume I també la va tenir. A la crònica la cita com una espasa antiga que porta bona sort:

Havien nos aduyta una espasa de Monsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquels qui la portaven.  

Crònica de Jaume I cap. 174.

Tisó apareix als inventaris dels reis d’Aragó fins al temps de Martí I, després, potser també com a regal, es troba a l’alcàsser de Segòvia segons un inventari fet fer per Isabel la Catòlica.  

Com hauria arribat a Jaume I?  

De fet l’espasa va tornar a mans dels comtes catalans, segurament com a regal de casament de Ramon Berenguer III amb Maria, la filla del Cid. Les dues  espases les havia regalat el Cid als infants de Carrión, primers marits de les seves filles. Quan aquests les van abandonar, el Cid va reclamar davant el rei de Castella, Alfons VI, que li fossin tornades les espases.  Després, serien donades als nous gendres, entre ells el comte de Barcelona. Veiem en el poema com vénen descrites i la vinculació que tenia el cavaller amb les seves espases. 

En el simbolisme medieval l'espasa és la representació de la força i el poder.

Al segle IX el Papa investia els emperadors posant a les seves mans l’espasa, d’aquesta manera rebien del representant de Déu la força i tenien el deure de protegir-lo amb les armes. La teoria política més extensa durant l’època feudal era la de la preeminència del poder de l’Església que era dipositària de les dues espases. 

La que representava el poder temporal  era dipositada a mans de l’emperador, i després també dels reis.  L’altra espasa representava el poder espiritual, que ostentava el Papa.  Segons Joan de Salisbury, pensador del segle XI, l’espasa, com símbol del poder repressiu, havia estat cedida al príncep, perquè el sacerdot no podia vessar la sang.  El poder civil,  però, continuava estant sotmès a l'eclesiàstic. En cert sentit doncs el príncep es convertia en un botxí.