Segons consta al testament d'Arsenda d'Àger i a l'inventari dels béns del seu marit Arnau Mir de Tost, les joies personals del matrimoni eren les següents:

Una diadema d’or, sivelles d’or majors i menors, molts anells amb gemmes, molts botons d’or, quatre parells d’arracades d’or, un mirall índic cobert d’argent, dues pintes d’ivori [...]

1068. Fragments del testament d'Arsenda i de l'inventari d'Arnau Mir. Pere Sanahuja. Pàg. 339. Pàg. 348.

De l'art de fer joies se'n diu orfebreria. L'or, la plata i també el bronze eren els metalls més emprats en la producció de joies. Tots tres són fàcilment manipulables ja que el seu punt de fusió no és gaire elevat. Aquesta característica permet fondre objectes i monedes amb la finalitat d'obtenir el metall necessari per tal de crear un nou objecte o joia més adaptat al gust i necessitats de cada moment. 

La combinació d'aquests metalls amb pedres precioses o amb peces  de pasta de vidre i esmalts de colors permetia realitzar collarets, arracades, anells o altres objectes més grans com ara copes o caixetes decorades. Les peces metàl·liques es modelaven amb motlles o bé a partir d'un minuciós treball de forja de gran qualitat que permetia encastar les pedres i els esmalts.  Cal destacar l'elevat nivell artístic de l'ofebreria dels pobles germànics, especialistes en el tractament dels metalls, com ho demostra la qualitat de les joies franques i visigòtiques que han arribat fins a nosaltres.