La
catalpa del poblet
La
catalpa - de fulles que hom diria
(en
mans d'un purità d'aquest redol)
de
prou abast per al gipó de Venus
o
per al gec d'Apol -
ara
cobreix, llevat de la teulada,
la
casa rosa i cendra d'aquí dalt,
on
la dama de França, tota rossa,
es
metja al sol vernal.
De
sos cabells només arredossada
llisca
al balcó damunt xinel·la breu:
l'ombra
només del papalló
que passa
cobreix
son cos de neu.
Ningú
no ho sap. - La dama, tota sola
és
al matí.- I així, ¿per què presum
de
sospirs, en passant, la fadrinalla?
¿O
la catalpa ho brum?
-
Deu-li - farà la vella - una gonella.
-
Doncs jo només, en gala del seu cos,
un
mirall li daria o bé una poma
o
bé un cinyell de flors.
Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona 1992.