APROXIMACIÓ A LES DIFICULTATS D’INCLUSIÓ I DIFERÈNCIES EDUCATIVES DE LES DONES MARROQUINES I SENEGAMBIANES D’ORIGEN RURAL
La formació de persones adultes immigrades no comunitàries s’orienta bàsicament a l’ensenyament de les dues llengües oficials a Catalunya, sobretot per a aquelles persones que no tenen la llengua castellana com a llengua materna.
Des de l’administració catalana tots els esforços estan dirigits a l’ensenyament del català ja que es considera un factor fonamental de la cultura catalana i per tant és un dels elements principals de caràcter integrador.
L’aprenentatge de la llengua si bé és una necessitat i el primer pas per aconseguir l’autonomia en la societat d’arribada, a més d’afavorir la interrelació i la convivència, no garanteix la plena integració en la societat catalana ja que aquesta depèn de molts altres factors que tenen a veure principalment amb les condicions jurídiques, econòmiques i socials que articula la societat receptora amb les seves polítiques migratòries i amb el capital humà de les persones immigrades, en tant que recursos i eines que els hi facilitarà la comprensió del funcionament de la societat de destí.
En aquest context s’oblida sovint que la formació ha d’anar més enllà de l’aprenentatge de llengües i hauria de contemplar la formació integral de la persona quan aquesta prové de societats on els nivells d’instrucció són molt baixos. Les dones en tant que transmissores i reformuladores culturals ocupen un lloc central dins del disseny de les polítiques d’integració, però normalment no es contempla el paper tan important que juga la formació bàsica i els processos d’alfabetització. La dona que prové d’un medi rural, especialment, ha adquirit al llarg de la seva vida uns coneixements i habilitats útils en la seva societat i en relació a la seva categoria social i nivell econòmic. En la nova societat on ha vingut a viure, tot el capital humà que ella porta incorporat és poc profitós, sobretot en el cas de les dones reagrupades que no han interioritzat de manera individual el procés de la immigració. No saber llegir ni escriure dificulta enormement la seva inclusió social ja que aquestes persones no disposen de les mateixes oportunitats que la resta dels ciutadans per accedir als recursos de la comunitat. Per a la constitució de la societat del futur la formació en el seu sentit més ampli, hauria de ser considerada una qüestió prioritària: el problema es perpetua en les segones generacions ja que és difícil reeixir socialment quan el nucli familiar no pot oferir suport ni mitjans.
Segons diferents estudis sobre els nivells formatius de la població estrangera major de 16 anys, un percentatge important presenten un nivell formatiu mitjà i només un tant per cent molt petit és analfabet. Les estadístiques són una aproximació a la realitat i ofereixen una imatge parcial de la mateixa. En termes generals i considerant a tota la població estrangera potser sí que els nivells formatius són alts, però si es fessin estudis per origen els resultats, ben segur, serien uns altres.
L’educació de persones adultes és un dret en el nostre país, però tal i com estan organitzades les escoles d’adults moltes vegades no poden donar resposta a les necessitats formatives de les persones immigrades. En una gran majoria de situacions són entitats sense afany de lucre les que assumeixen la formació de la dona immigrant amb personal voluntari i barrejant l’assistència amb la formació i l’educació, el que no deixa de ser un factor de desigualtat i de perpetuació de la diferència entre unes i altres, sense menystenir la tasca social tan important que fan aquests organismes ja que d’una altra manera aquestes persones quedarien sense cap tipus d’acció educativa.
Atès que la dona juga un paper cabdal en la cohesió social es considera qüestió rellevant conèixer el seu bagatge cultural, les seves necessitats i mancances, així com les seves demandes i les seves prioritats per poder conviure en igualtat de condicions amb la resta de ciutadans i ciutadanes. Això permetrà engegar programes formatius coherents i d’ampli abast que facin possible una vida normalitzada: l’accés i ús regular dels serveis, la interacció amb la comunitat, l’accés al mercat de treball si així es desitja, per superar situacions de desigualtat. Per què hom pot ser diferent si es vol, però no desiguals per manca de drets i oportunitats.
Les dones som lluitadores i totes elaborem estratègies de supervivència i d’adaptació a allò nou i desconegut que ens van portant les diferents situacions de la vida. La dona immigrada igual que tothom vol superar les seves dificultats per millorar la seva vida i la de la seva família, és conscient de les seves limitacions en un nou espai social, però no estalvia esforços si se li ofereixen eines i recursos que s’adaptin a les seves possibilitats de comprensió. Quan es diu que no es volen integrar fent referència a pràctiques culturals que afecten, sobretot, al seu espai privat i de definició identitària, i que són qüestions d’importància secundària, és perquè realment no disposen d’eines per fer-ho. Com pot una dona que arriba d’un entorn absolutament diferent al que ara li toca viure, sense recursos formatius i sense un itinerari migratori previ, relacionar-se com nosaltres amb un nou sistema de funcionament econòmic, social i cultural? Si no s’integra no és perquè no vol, és perquè no pot. Si la formació ha permès a la dona catalana i espanyola superar situacions de discriminació i assolir majors quotes d’igualtat i de participació, si un dels àmbits prioritaris en els països empobrits és la dona i la seva formació com agent de transformació, cal preguntar-se perquè no es pren més seriosament des de les administracions la formació de la dona immigrada.
Carme Expòsito, Llicenciada en Geografia i Història, membre de l’Associació Cultural Amics de l’Àfrica