| NOVA CANÇÓ DEL DESEMBRE CONGELAT |
|
|---|
confós se retira:
el detura una ciutat
que de lluny admira
on el cel és amorós;
la muntanya fa redós
i la blava onada
s'és adormissada.
Barcelona, bell casal,
flor de Catalunya,
el desembre no et fa mal:
dolçament s'allunya.
Diu: -Gebrada no et duré,
que hi ha encara en ton roser,
al cim de les branques,
tot de roses blanques. (...)
Cada noia té promès
i duu violetes;
son esguard és tot encès
de les amoretes.
És daurada la ciutat.
Del desembre el vent gelat
confós se retira,
dolç com una lira.
Josep Carner (1884-1970)