La Guerra de la Independència el commou i fa els Desastres, expressant l’horror que sent en veure la ferocitat d’uns i d’altres. Treballa pels invasors i fa un retrat del rei francès, que després converteix en Al·legoria de Madrid, al canviar el sentit de la guerra i per quedar bé amb els vencedors. Al 1814 pinta les teles del Dos i Tres de Maig, tractant un assumpte on el protagonista és el poble, amb l’estil de les seves fantasies. Segueix pintant fins a la seva mort i, al 1820, després d’una altra malatia, fa les famoses Pintures Negres a la casa que tenia a les afores de Madrid.

L’artista pinta una processó penitencial on alguns dels que hi anaven es ferien amb uns fuets per alguna promesa o demanant perdó pels seus pecats. És una escena terrible, d’una religiositat primària, que encara avui existeix a alguns llocs. La visió de Goya és molt crítica, considerant que la Religió embruteix el poble amb aquests rituals salvatges.

D’altra part, notem la gran sensibilitat que té Goya per pintar al poble com a grup, la massa del poble, no com la summa de molts individus sino com una unitat col·lectiva; tornarà a usar aquesta capacitat pel retrat col·lectiu a les seves pintures del Dos i Tres de Maig.

Però, des de la seva malaltia, comença a conrear els assumptes terribles de bruixes i tot un univers de monstres que ell veu en les seves fantasies.

Goya comença com a pintor rococó fins que troba el seu estil personal, cap el 1800; els seus assumptes fantàstics i terribles són molt originals i anuncien una sensibilitat molt moderna, que no va ser acceptada a la seva época.

GOYA (1814):El Tres de Mayo de 1808, 266 X 345 cm, óleo sobre tela, Madrid, Museo del Prado. En: DE ANGELIS (1976), Goya, Barcelona, Noguer, L.XLI.

GOYA (1814):La carga de los Mamelucos,266 X 345 cm, óleo sobre tela, Madrid, Museo del Prado. En: DE ANGELIS (1976), Goya, Barcelona, Noguer, L.XLI.

Goya pinta aquest assumpte, i d’altres, a la paret de la seva casa (la Quinta del Sordo) a les afores de Madrid. Ho feia per a ell, ningú altre era el destinatari d’aquestes pintures.

De la história de Saturn, déu del Cel, Goya pren el següent: estava casat amb Gea, la Terra, i tenien cada dia un fill (que simbolitza el pas del Temps); Saturn s’els mengava perquè no el fèssin fora en creixer.

El cos de Saturn està fet amb una gran economia de mitjans: amb unes poques pinzellades, i donant molt bé la profunditat, defineix el seu cos.

Saturn és vell, d’una gran voracitat, obre els ulls desencaixats, endut per la golafreria que té al menjar-se el fill; sembla que ja ha engolit el cap i és com si anés donant mossos als diferents membres, com un animal, ara sembla que un braç; el cos del fill no és d’un nen acabat de neixer, sino més aviat com d’un adult petit: no fa res per oposar-se a Saturn.

És una imatge d’una força impagable, inoblidable i manifesta una sensibilitat que està ja molt lluny del Parasol i del Neoclàssic, entrant de plé en el nou món del Romanticisme on la lliure expressivitat ho serà tot.

Saturn tambè pot ser la imatge de tots nosaltres, disposats a engolir tot allò que ens agrada i es posa al nostre abast, sense pensar en les consequències.