El Transparente de la Catedral de Toledo.

És molt difícil explicar el que es veu: una mena de retaule on participen elements arquitectònics, com columnes, l'escultura, amb figures i objectes variats, el color i la llum, aquesta tractada com al teatre.

Fa referència al sagrament de l'Eucarística, que es fa present a la missa, darrere del Transparent. Hi ha la Mare de Déu, el Sant Sopar, amb Crist i els Apòstols, i una gran explosió central, el Sol de la Veritat (sovint l'Eucaristia es posa dins d'un Sol radiant, a les custòdies). Cal fixar-se en les columnes, que estan vives: són de fust llis i, en el seu creixement, ha trencat la pell que el cobria (com l'escorça dels arbres) i ara forma estries.L'obra es converteix en una cosa palpitant que ens meravella.

Ens han arribat els versos que es van fer quan es va acabar:

Tan contínuo movimiento
En su fàbrica (1) se admira,
Que no se sabe si mira
Al capitel o al cimiento:
La Fe le presta el aliento,
El Amor la ligereza;
Y aunque en lograda destreza
Se ve que el rédito (2)cobra;
Aún se duda, si tal obra
Se finaliza, o se empieza(3).

(1) Fábrica: Conjunt de l'estructura.
(2) Rédito: benefici que s'obtè per prestar un capital; aquí vol dir que l'obra és real.
(3) Citat a TRIADÓ: Historia del Arte Barroco, Barcelona, 1994, p. 38.

TOMÉ (1729): Transparente, Catedral de Toledo. En: TRIADÓ (1986): Las Claves del Arte Rococó, 17.

Aixecada ja en ple Rococó té un caràcter molt especial: no és ben bé barroca però tampoc és rococó; es tracta d'una obra concebuda a un lloc certament important però que queda al marge dels grans centres artístics i interpreta, amb gran independència, l'estil dins el que s'emmarca, sense cap preocupació per seguir la moda.

Les dues torres, altíssimes, exteriors i paral·leles, són el marc dins el que hi ha la portada, marcant fortament la verticalitat; es tracta d'una composició que sense ser original, no s'acostuma a donar a un temple tan important com aquest, però la nau romànica del temple, que calia respectar, imposava una estructura on elements tan habituals com la cúpula no hi podien entrar.

Entre les torres, el cos central de la façana és com un retaule, amb un sòcol (amb les escales), i varios pisos senyalats per columnes: la porta, els finestralls, dits espills, perquè llueixen amb el Sol, i l'elaborat coronament final que té un frontó trencat, del que creix un arc amb l'Apòstol Jaume, rematat per un nou frontó corbat al capdamunt del que hi ha un templet circular amb la creu dominant la bola del món.

Els diferents elements es van repetint, a les torres i cos central, creant un ritme com el que té un organisme vegetal en el seu creixement o una música, fins arribar, en una apoteosi, al capdamunt de tot, amb la creu.

Es tracta d'un efecte que, en la forma, no és molt rococó, però participa d'aquesta sensibilitat en el seu esperit.

Cal notar l'escala, feta per permetre l'accès ordenat i fluid de la gran multitud de romeus que peregrinen a la tomba de l'Apòstol.

ROVIRA (1740): Palacio del Marqués de Dos Aguas. En: TRIADÓ (1986): Las Clavres del Arte Rococó, 15.

Rovira va fer el disseny que l'escultor Vergara va dur a la pedra. Sembla que el mur al voltant de la porta, que és l'element que l'escultor ha de destacar, sigui com una membrana que, amb vida, s'ha arronsat formant els objectes que veiem, plantes, personatges i coses, que es mouen (raigos, fum i aigua), amb referències a l'aigua, element que figura al nom del propietari, unint la porta (que és l'accès a la seva propietat) a la seva identitat, el seu nom.

Cartuja de Granada: Sacristia (hacia 1740). En: JONES (1987): El Siglo XVIII, 37.

Seria un espai sense cap interès si no fora per la decoració en guix dels murs; enlloc ha quedat el mur llis, és com si aquest s'haguès brodat amb mil detalls, arrissant la seva superfície, no volent deixar cap espai buit; és la versió andalusa d'aquesta sensibilitat decorativista que porta cap el Rococó; aquí, a diferència d'Alemanya, l'estructura més o menys rectangular de l'espai es mantè i la decoració respecta el volum del conjunt.

JUVARA-SACCHETTI (1737): Palacio Real de Madrid. En: Historia del Arte Salvat, 9, 78.

La principal residència dels Reis d'Espanya, l'Alcàsser (l'interior que es veu pintat a Les Menines), es va cremar l'any 1734 i, per substituir-la es va aixecar un nou palau, que és el d'ara. És una edificació molt important, el cor de la Monarquia i, en el seu aspecte, ha d'expressar-lo.
En l'horitzontal s'aprecia tres parts: el sòcol (la planta baixa), la columnata (d'ordre gegant), alternant columnes, al centre i als extrems, amb pilastres, a les parts que uneixen les unes amb l'altra, i una balustrada (com la barana d'un balcó) que corona el conjunt, amb un rellotge encastat dins d'una forma rectangular que ho remata tot.
El conjunt de la façana és marcadament horitzontal (molt més ample que alt), contrastant amb el cos central, de línies ben verticals (columnes); aquesta part recorda un retaule; hi ha la porta principal, escuts reials, el balcó des d'on el rei es presenta al seu poble i un rellotge, que és un símbol de l'autoritat reial: així com el temps ho regeix tot, el rei regeix les nostres vides, unint-se el fet natural de la successió de totes les coses, amb el del govern, alineant-se els escuts i el rellotge, com les dues cares d'una mateixa cosa.

La horitzontalitat expressa la idea d'estabilitat, les columnes i pilastres sostenen el conjunt harmoniosament; tot serveix per fer notar la idea essencial de l'Estat, ordre i permanència.

La planta és com una caixa, amb el sostre de volta, però la decoració fa veure que tot l'espai es corba, sostre, paviment i parets; les llums, de vidre i bronce daurat, fan un efecte sorprenent i tot això es reflecteix als miralls, ampliant l'espai i creant un efecte màgic.

GASPARINI (después de 1737): Salón. En: Historia del Arte Salvat, 9, 76.

página anterior

seguir explicación