RODIN, és un artista parisenc que es podria dir que deu molt al seu fracàs a l’Escola de Belles Arts. Fugint d’un ensenyament massa rígid es forma a la Petita Escola, una escola pública per artesans, pel seu compte al Louvre i treballant per a altres escultors.

L’any 1864 es pot considerar un any d’inflexió a la seva vida:
- Coneix a la que serà la seva companya durant quasi tota la seva vida: Rose Beuret, i amb la que tindrà un fill, Auguste.
- Entra al taller de Carrier-Belleuse, un dels artistes més en boga del II Imperi, amb el que aprèn a treballar la terracota amb un gran virtuosisme.
- Fa realitat un dels seus desitjos més importants: tenir un taller.

Al 1865 intenta, sense èxit, exposar al Saló la màscara de L’home del nas trencat, obra que ja conté el germen de les característiques del seu futur treball.

 La derrota de 1871 fa que es traslladi de París a Brussel•les on restarà fins el 1877. Aquí realitzarà bustos decoratius per raons econòmiques (d’aquí el nom d’alimentària per aquesta vessant de la seva escultura) que el permetran a partir de 1875 realitzar un estudi del nu masculí de mida natural que donarà com a resultat la seva obra L' edat de bronze, realització animada per un primer viatge a Roma i Florència a principis de 1876, on queda impressionat per les escultures de Miquel Àngel de la sagristia de San Llorenç de Florència.

Malgrat va ser acusar de fer servir motllos naturals, aquest serà el vertader punt de partida de la seva carrera com a escultor, ja que tot i ser rebutjat al Saló de 1877, amb aquesta obra capta l’atenció del director de Belles Arts. Al 1879, realitza un projecte de monument a la defensa de París, amb vistes a uns concursos que l’haguessin permet començar a expandir el seu nom, però tampoc no va tenir èxit. Format fora de les institucions oficials, Rodin tenia una manera de veure l’escultura massa personal i desconcertava a un jurat basat en criteris tradicionals. Això el va fer tornar a l’escultura decorativa.

De l’interès que despertà en el director de Belles Arts la seva Edat de Bronze arribarà al 1880 l’encàrrec de La porta de l’ infern, per a la qual modela uns quans centenars de cossos. La porta és també un camp de proves en el qual experimenta nous procediments de creació, com el muntatge i l' assemblatge de peces múltiples o la fragmentació. En aquesta porta treballarà entre 1880 i 1900. La dècada de 1880 està marcada per una intensa febre creadora i una recerca de l’expressió influenciada per Miguel Àngel.

Al 1883, Roger Ballu, encarregat d’inspeccionar el procés de realització, comenta que malgrat és difícil fer-se a la idea del resultat final li sembla molt interessant.

“ En aquest jove escultor hi ha una originalitat i una turmentada força expressiva realment sorprenents. Sota l’energia de les actituds, sota la vehemència de les postures en moviment, dissimula el seu menyspreu, o més aviat la seva indiferència, per l’estil fredament escultural. Al senyor Rodin abunden les visions a l’estil de Miquel Àngel. Pot provocar estranyesa, però mai deixarà indiferent a l’espectador"

Rodin va dedicar tot un any exclusivament a dibuixar i a Dante, a llegir i rellegir La Divina Comèdia, dibuixant els vuit cercles del seu infern. Després va passar a l’etapa del modelat i va realitzar centenars de figures, sempre modelades del natural i com a obres autònomes, les provava en La porta de l’infern i, finalment, les acceptava o les rebutjava. L’envergadura de l’encàrrec fa fer necessària la presència d’ajudants, entre els quals es trobaven Camille Claudel i Desbois.

Tot i que La porta de l’infern era un encàrrec prou important, Rodin volia donar-se a conèixer i, regularment, exposava al Saló bustos realitzats molt lliurament de les persones més properes. La dècada de 1890, Rodin explota el repertori creat al decenni anterior, i el seu procés creador es caracteritza per una voluntat de simplificació inspirada per l’estudi de l’art de l’antiguitat. També presentava les figures de La porta de l’infern en diferents galeries. El públic va quedar sorprès per les noves torsions i uns arquejos d’una audàcia sorprenent i de seguida es va deixar convèncer per la seva manera de fer. A més crítics i col•leccionistes importants el van recolzar. No totes les figures modelades per a La porta de l’infern van trobar un lloc en el conjunt, però, en gran mesura van servir de punt de partida per a la realització de nous grups evitant a l’artista passar per totes les etapes del modelat, l’assemblatge es va convertir, a partir d’aquell moment, en el seu principal mètode de creació.

L’EVOLUCIÓ DE RODIN camina cap a la recerca d’allò que és essencial, depurant tots els elements inútils. Trenca amb la tradició del Renaixement, la figura humana ja no necessita més justificació que la pròpia expressió.
 

Moltes de les obres de Rodin, també a El pensador, l’esquena constitueix un esplèndid fragment de l’anatomia en el que trobem tot el vigor i l’atenció a la natura viva.
 

El mateix Rodin deia:

“ Per a mi l’escultura moderna no ha de ser una fotografia. L’artista no ha de treballar només amb la mà, sinó sobretot amb el seu cervell”

Aquesta idea contrasta amb el que havia estat l’escultura pública al llarg del s XIX: realisme i valor pedagògic.
 

Rodin, contràriament, descartava els detalls físics als seus retrats: Balzac, Víctor Hugo .... Tot i que era un expert en les seves faccions, el que volia era extreure’n els elements essencials, potenciats fins l’exageració. En aquest sentit, si bé la tècnica del modelat és impressionista, el treball de la matèria, la textura, és expressionista (l’enfonsament dels ulls de El pensador té una molt forta expressió) Per a ell la bellesa a l’art consistia en una representació fidedigna de l’estat interior, i per aconseguir aquesta finalitat sovint distorsionava subtilment l’anatomia, sovint exagerades en recerca d’una major expressivitat. Al 1898 realitza la figura de Balzac. Incompresa, a excepció dels escriptors de tendència simbolista, que des d’un primer moment el recolzen, l’obra genera un gran escàndol. No obstant, Rodin, persisteix en aquesta nova direcció i, en l’exposició monogràfica que realitza en el marc de l’Exposició Universal de 1900, exposa La porta de l’infern desproveïda de totes les seves figures. En aquest moment els escultors ja només es podran posicionar respecte a ell: acceptar o rebutjar la seva influència.
 

Al 1904 El pensador de grans mides va tenir un èxit considerable, i al 1907 L’home que camina anuncia les recerques dels futuristes.
 

Entorn al 1910 es considera l’únic escultor que ha donat resposta al desencantament del jovent respecte al gran Saló. Va generar en els escultors que el conegueren un rebuig respecte a l’ensenyança acadèmica, les referències literàries, històriques o mitològiques, i es van esforçar per donar-li a l’escultura, a través d’unes formes plenes, on la llum hi pogués jugar, les qualitats de sinceritat, claredat i equilibri, de les que l’art de l’antiguitat semblava el model, era un nou classicisme. De l’antiguitat utilitza també els drapats. A més dels enllaços de la seva obra amb l’impressionisme escultòric, o les seves característiques expressionistes, el sentiment dramàtic i quasi místic que transmet, l’interès pel pecat i la mort, afegit a la sensualitat i l’erotisme dels nusos el relacionen també amb el simbolisme.
 

La seva escultura, en bronze i marbre, es divideix en dos estils. L’ estil més característic revela una duresa deliberada en la forma i un treballat modelat de la textura, l’altre està marcat per una superfície polida i la delicadesa de la forma.
En la seva producció influeixen el sentit del moviment de Carpeaux, el naturalisme flamenc de Rubens, el sentit explosiu de Miquel Àngel i el Impressionisme en quant a multiplicació de plans y estudio de los efectes de la llum.
Les aportacions de Rodin a l’escultura posterior, les trobem no només en la seva obra sinó també en algunes de les seves afirmacions:

"Una figura parcial pot ser una obra d’art acabada per complet".

A partir d’ ell es valoren en l’escultura les figures parcials, els fragments i l’assemblatge.

Rodin no només posa fi a més de dos segles en recerca de la mímesi en les arts tridimensionals, sinó que a més a més dóna un nou rumb a la ja obsoleta concepció del monument i l’escultura pública.

A principis de 1917, es casa amb Rose Beuret, deixant a Camille Claudel. L’any anterior havia fet donació de tota la seva obra, les seves col•leccions i la seva casa de Meudon a l’Estat francès: instal•lat en el Hotel Biron, el Museu Rodin obre les seves portes al 1919.

Tornar