Al segle XVIII es produeix un gran desenvolupament de la Química. Els compostos coneguts es comencen a classificar en compostos orgànics i compostos inorgànics. Es consideren compostos inorgànics els que provenen del regne mineral, mentre que es classifiquen com a compostos orgànics els que provenen dels organismes vius, animals o vegetals. Aquesta separació quedava perfectament justificada per la crença de que aquestes substàncies només podien ser fabricades o sintetitzades pels mateixos organismes vius ja que es necessitava una "força vital" que només aquests éssers podien transmetre (teoria de la força vital). Així, en funció del tipus de compost estudiat, la Química quedà dividida en dues parts: Química Inorgànica i Química Orgànica

En 1828 , el químic alemany Friedrich Wöhler va sintetitzar, a partir de reactius inorgànics, la urea, CO(NH2)2, substància típicament orgànica que resulta de la degradació de les proteïnes i que els mamífers eliminen a través de l'orina. Aquest fet representà l'inici del descrèdit de la teoria de la força vital i marcà l'inici de la recerca sistemàtica en el camp de la síntesi orgànica. Com a resultat d'això han estat innombrables les noves substàncies que s'han anat obtenint. A més, actualment s'inclouen en aquesta part de la Química moltes altres substàncies que no provenen del mon orgànic, com són detergents, fibres, colorants, productes farmacèutics, pintures, insecticides, combustibles... Totes elles es caracteritzen per contenir en la seva molècula àtoms de carboni.

Urea

Així el nom de Química del Carboni o Química dels Compostos de Carboni és més adient que el de Química Orgànica. Malgrat això, es segueix conservant el terme orgànic per una qüestió de costum i tradició.