LA PLAÇA DEL DIAMANT DE MERCÈ RODOREDA

Introducció
Cap al final de la dècada dels cinquanta Mercè Rodoreda toma al conreu de la novel-la. S’ho va prendre, pero, a la valenta, amb un ritme certament frenètic i simultanejant la redacció d’obres diferents. El 1959, amb el títol Una mica d’història, presentà al premi Joanot Martorell la novel·la que mes tard fou Jardí vora el mar. No n’obtingué el guardó, com tampoc no obtindria el premi Sant Jordi els dos anys que hi va concórrer, el 1960 i el 1961, respectivament, amb La plaça del Diamant i La mort i la primavera. Tot i aixó, Joan Fuster l’uníc membre del jurat del Sant Jordi que havia defensat Colometa (títol amb qué es presentà La plaça del Diamant) parla de les excel·lències de l’obra a Joan Triadú i tots dos la recomanaren a l’editor Joan Sales que la publica el 1962. La recepció crítica de la novel·la fou entusiasta.

Colometa-Natàtia. Pérdua i recuperació d’una identitat
D’entrada, la protagonista de La plaça del Diamant s’arrenglera amb un taranná decandidesa paral·lel al que caracteritza els personatges anteriors de MercèRodoreda: Aloma, per exemple. En aquest cas, però, el personatge viu i pateix una profunda evolució interior que el porta des de la ingenuïat inicial fíns a l’estadi de maduresa amb què clou la novel·la.
La història inicial s’inicia amb una pèrdua d’identitat. Natàlia, la protagonista, esuna noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès diguem-ne formal i que coneix Quimet, un altre noi, en un ball a la Festa Major de Gràcia. La relació amb Quimet, amb qui es casa al cap d’un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissio, el primer ésglaó del qual és la pèrdua de la identitat Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa: “Quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits, vostè i jo ballarem un vals de punta a la plaçael Diamant... volta que volta... Colometa. Me’l vaig mirar molt amoïnada i quan li vaigdir que em deia Natalia encara riu i va dir que jo només em podia dir un norn: Colometa”.
Natàlia-Colometá és, en la primera part de la novel·la, una noia ingèua, bondadosa, passiva, un punt abúlica, que no sap gaire què és el món i pateix si li demanen una cosa i ha de dir que no. Casada amb Quimet i aviat mare de dos filis, entra en una progressiva espiral d’angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctament els fills i li toca de viure en uns moments històrics delicats. La més significativa d’aquestes opressions és la progressiva invasió de la propia !lar que fan els coloms que cria el marit. I és contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa i aprèn a dir no: “I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig!”.
El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es rebel·la contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L’acció contra els coloms es una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d’en Quimet. Per un altre costat, la revolta interior i casolana es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, mes tard, al front d’Aragó on mor.
La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l’aboquen a pensar en el suïcidi col·lectiu —ella i els dos fills— com a única alternativa: “Només em calia comprar el salfumant. Quan dormirien, primer l’un i després l’altre, els ficaria l’embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins, I després me’n tiraria jo i així hauríem acabat i tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.”
Sortosament, el projecte no tira endavant perquè l’adroguer que li ven el salfumant obre una porta a l’esperanca en oferir-li feina i, mesos més tard, la possibilitat de refer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d’avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l’adroguer, és mutilat del mig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és el mateix adoguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.
Posant en paral·lel el decurs del temps i les metamorfosis nominalss de la protagonista, és senzill adonar-se que la primera transformació, Natalia-Colometa, correspon als anys de la República i la Guerra Civil Espanyola, mentre que la restauració de la primera identítat s’esdevé en el món desolat de la postguerra quan tothom mira de refer-se com pot de l’enorme ensulsiada: “Els tramvies corrien sense vidres, amb reixats de mosquit. La gent anava mal vestida. Tot estava molt cansat, encara, de la gran malaltía”.
El món que sura en la postguerra és la societat convalescent d’una forta sotragada, d’una gran malaltia. La protagonista de la novel·la individualitza tot el pes de la malaltia i, per aquesta rao, els seus problemes i angoixes no s’acaben pas amb la millora econòmica ni pel fet d’ assolir un estatus social més elevat emfasitzat amb el tractament que rep de senyora Natalia. El temps passa però el dolor roman i, com a convalescent modèlica, viu pràcticament tancada dins de la nova llar: “El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m’esverava la gent, els automòbils, els autobusoes, les motos... Tenia el cor petit. Només estava be a casa.”
A casa, pero, acaben visitant-la vells fantasmes que es concreten en l’angoixa de pensar que Quimet, el primer marit, pugui ser viu i que la nitícia de la seva mort al front hagués estat un error. És llavors que té necessitat de sortir de casa, de tranquil·litzar-se progressivament i anar construint, a mida, un món personal que, a poc a poc, esdevé mític. Embelleix el propi passat i recupera oníricament elss topants més significatius de la seva vida anterior: els coloms i el colomar, per exemple. Viu un estat que no diferencia la realitat del somni on tot esdevé igual pero mes bonic: “Eren uns coloms que no empastifaven, que no s’espuçaven, que només volaven aire amunt com àngeis de Déu.”
La novel·la entra en el darrer retomb i som a les acaballes d’un procés que la durà, finalment, a la conquesta de la felicitat Succeeix en acabar el viatge catàrtic que fa Natália/Colometa per la nit del seu passat i després que se’n pugui desprendre amb un ganivet a la má i en forma d’un gran crit. El ganivet simbolitza l’assassinat del passat i el crit és l’esforç que canalitza la sortida de l’angoixa acumulada: “...un crit d’infem. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell crit, tan amplie que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben be què era...”

Evolució interior/historia externa
Des d’una perspectiva de síntesi, la vida de Natàlia-Colometa passa, tot al llarg de la novel·la, per tres moments prou diferenciats. El primer comenca quan la noia fa la coneixença de Quimet, pateix la coneguda pèrdua d’identitat amb el canvi de Natalia per Colometa, es casa amb el xicot, tenen els dos fills i passen els primers anys de matrimoni. És una etapa que s’allarga els primers divuit capítols i es caracteritza per la seva simplicitat, rutina i absència de grans problemes:“I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la repú blica i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta.” La República, però, actua com a generadora de problemes més greus. A partir del capítol setze s’inicien els neguits de feina que té Quimet, el petit negoci va de baixa i la manca de recursos obliga Colometa a fer feines tora de casa. És llavors quan arriba el projecte econòmic dels coloms i el colomar: “En Quimet em va dir que si volia sortir a treballar era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de fer anar endavant la cria de colom. I que venent coloms ens faríem rics.”
Comenca així una segona etapa (que compren catorze capítols de la novel·la, del XVIII al XXXII), caracteritzada pel predomini de problemes molt més grossos i importants: la progressiva invasió dels coloms, la manca de recursos económics, la dificultat de pujar els fills, la revolta interior de Colometa, la guerra civil i la mort de Quimet. I sembla oportú de remarcar que la revolta de la protagonista i la baralla particular que lliura al colomar, es produeix en paral·lel amb la radicalitzadó de les tensions polítiques i l’esclat de la guerra on morirà Quimet El mateix dia que Colometa rep la notícia de la mort del seu marit, mor també el darrer colom del colomar.
El tercer moment és una corba sinuosa i ascendent des del pou de la desesperació fins a la intuïció de la felicitat El panorama de desolacióo de la postguerra coindeix amb el projecte de suïcidi col·lectiu que no es consuma perquè, des de la negror més fosca de la nit s’obre una porta a l’esperanca en el gest de l’adroguer. Així s’inicia la lenta conquesta d’un espai de tranquil·litat que es recolza en el record i en el somni. És el tercer moment de la novel·la, des del capítol XXXIII fins al darrer. Cronològicament són els ánys de la postguerra, la llarga convalescència després de la malaltia. L’esforç de refer-se a poc a poc quan tot semblava perdut.
La historia exterior i l’evolució interior del personatge van de bracet i avancen en paral·lel tot al llarg de la novel·la. Els tres estadis evolutius de la protagonista es corresponen, amb una certa nitidesa, a les tres etapes de la història: a) abans de la República o la ingenuïtat en el personatge, b) República i Guerra Civil o la revolta interior i el despertar de la consciénda, c) postguerra o la llarga convalescència d’un país i un personatge malalts, escapçats tots dos per la contesa.

Un univers de símbols
A La plaça del Diamant es ressegueix una història atapeïda de símbols, el més important dels quals gira entorn dels coloms. Carme Amau, que ha estudiat amb detall l’univers simbòlic de la novel·la, escriu que els coloms hi actuen com un autèntic leitmotiv. “L’evolució i els canvis que experimenten aquests ocells és un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre els altres personatges importants es relacionen d’una o altra forma amb aquest símbol. Significativament la seva protagonista es diu Colometa, petit colom, mentre viu amb Quimet que és el criador de coloms; uns coloms arrauxats, causants de neguit i de tema, que són el símbol de la seva vida amb el primer marit”
En la novel·la l’arribada dels coloms es produeix en la frontera cronològica de l’inicidels grans problemes, històricament i personalment. Els ocells entren progressivament a la llar de la noia per fer-la fora deis seus dominis: primer ocupen el terrat i, mes endavant, comencen a envair altres estances. De la mateixa manera que ho ha fet Quimet, els coloms entren en la vida de la protagonista i imposen la seva voluntat arrauxada. Esdevenen, per aquest motiu, un element paral·lel de la supeditació de Natália/Cotometa als capricis de Quimet. El record angoixat i neguitós de l’etapa dels coloms, però, millora substancialment d’imatge després del mal tràngol que duu la protagonista fins a fregar el suïcidi. És a dir, després que ha passat el temps de l’abaltiment mes absolut i quan comenca a refer-se dels sotracs de la guerra. Casada de nou i convertida en senyora Natàlia, l’episodi dels coloms es transforma en un procés que embelleix i magnifica oníricament Succeeix quan Natàlía esdevé, per a les dones del parc on va a passejar, la senyora dels coloms, i els explica una història idealitzada que no té res a veure amb la realitat.
També el segon marit té una relació simbòlica significativa amb els coloms. Antoni és l’adroguer de les veces, el botiguer a qui, des de bon començament, compren el menjar dels ocells i que, acabada la guerra, es fa càrrec de Colometa i els seus fills. El mateix adroguer que peixava els coloms és ara qui els peixa, a ella i als seus fills.
Els coloms, però, no són l’unic elément d’quest univers simbòlic. Prop dels ocells pren relleu l’embut, un estri que arriba a la casa al mateix.temps que el primer colom: “Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Qüimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom”.
La forma cònica de l’embut i la seva progressió de broc amplie a més estret simbolitza el camí cada cop mes angoixat de la vida de la protagonista: el fet que viure se li presenti, dia rere dia, com una opció cada vegada més difícil i més estreta. Aquesta sensació que la vida és un camí que se li estreny progressi-vament es reforça amb altres imatges poc o molt paral·leles a la de l’embut. Per exemple, quan surt a treballar fora de casa i els carrers de sempre li semblen més estrets que mai. O quan afirma que és de suro i ho justifica dient que si ha-gués estat de carn com la resta dels mortals “no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg”. L’embut, doncs, esdevé un símbol d’aquesta vida de dificultats, cada cop més angoixada. El punt mes conflictiu de tot el procés arriba amb el projecte de suïcidi/homicidi col·lectiu i l’embut es presenta com l’eina que servirà per a donar el salfumant als fills quan dormin.
L’embut i els coloms entren plegats a la vida de Natália/Colometa i tots dos marquen, com ja s'ha dit, el tombant cap als grans problemes en l’existència de la protagonista. Ambdós elements també apareixen plegats en el desenllaç de la novel·la, poques ratlles abans del crit definitiu de catarsi que l’allibera. El colom, mitificat, es concreta en una imatge onírica i el veu a l’espatlla de Mateu, l’amic de Quimet. L’embut, per la seva banda, deixa de ser un estri de cuina amb connotacios simbòliques per convertir-se en una metàfora interior. Per això diu que és gairebé tancat.El crit que l’allibera i el ganivet de cuinaque porta liquiden aquests dos símbols opressius. En el darrer capítol a la matinada, el personatge canvia d’estadi vital: mata una primera vida d’angoixes i neguits per encarar-se a una maduresa plàcida i,possiblement, feliç.
I si l’embut representa les estretors difícils de l’existència, les balances en simbolitzen l’equilibri. Són unes balances que hi ha gravades al repla de l’escala del carrer de Montseny, al lloc on se li acaba l’alè quan puja cap al pis carregada amb la compra, sovint amb les veces dels coloms. Les balances díbuixades li donen seguretat i les toca quan s’atura a descansar. I prop de les balances no és difícil de resseguir altres símbols com el ganivet que s’enduu la darrera nit de la novel·la per poder lliurar-se del passat. Un ganivet de cuina, com si es tractés d’una espasa, que serveix, simbòlicament, per a plantar cara al passat i matar-lo.
En un altre nivell d’importància, cal parlar de la simbologia sexual del quadre de les llagostes que hi ha al pis de la senyora Enriqueta. També de les flors i de les nines de l’aparador d’una botiga del carrer Gran de Gràcia: la botiga dels hules. Les flors i les nines simbolitzen la felicitat i la il·lusió del temps de la innocència: la infantesa i la joventut. Des d’aquesta perspectiva, la novel·la s’obre amb la fantasia floral de l’envelat del primer capítol: el conjunt de flors de paper que guarneixen el sostre i les tires d’esparreguera a l’empostissat dels músics. La mateixa protagonista, vestida tota de blanc, és una flor com les de l’envelat llígada també amb un fílferro “en una branqueta d’esparreguera”. Un fílferro que, en aquest cas, és la cinta de goma dels enagos.
A mesura que la novel·la avanca, la simbologia de les flors i, d’'una manera més genèrica, el món vegetal (arbres, parcs i jardins) es converteixen en elemerits de contrapunt al dolor i a l’angoixa de Natàlia/Colometa. Símbols d’equilibri, de pau, d’una certa harmonia i també imatges d'una vida que contínuament es regenera.
També les nines de l’aparador dels hules remeten a una felicitat passada i a un temps d’il·lusions. És un aparador davant del qual s’atura la protagonista quan passeja amb el fill al coll: “...moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen al coll estaven allí, amb les galtes rodones, amb els ulls de vidre a l’enfonsament, més avall el nassarró i les boques mig obertes, sempre rient i encantades...” Amb el pas del temps, però, es converteix en un aparador diluït i ombrívol, sobretot després de la mort de Quimet: “A la botiga dels hules em vaig aturar a fer veure que mirava, perquè si vull dir la veritat he de dir que no veia res: només taques de colors, ombres de nina...”
La nòmina de símbols no s’acaba amb els citats i es podria parlar encara d’uns altres de més puntuals. El del cargol de mar, per exemple. Tot plegat remarca la riquesa i la universalitat que suposa aquest tramat simbòlic per a La plaça del Diamant. Els símbols esdevenen un element cabdal de la novel·la i plantegen la conveniència de considerar-la mes enllà de la història que s’hi explica. És a dir, aturar-se en els components poètics i de construcció de text que suposa l’entramat simbòlic. L’encert i la grandesa de la novel·la deriven, sobretot, de la doble possibilitat de lectura que ofereix: la que surt d’una història de ficció amb connotacions realistes i la que s’enfila per la poetidtat del text a partir de la xarxa simbólica que planteja

Els personatges de1a novel·la
La plaça del Diamant és, fonamentámient, la noveHa d’un personatge i la història del seu procés evolutiu: Natàlia-Colometa-Natàlia. Ara bé, la història seria impensable sense el contrapunt de Quimet, el primer marit, i l’únic personatge, d’altra banda, que és presentat amb una descripció llarga i de caient realista. Quant a la resta dels personatges, els uns són retratáts ràpidamént i amb trets de caricatura, els altres es passegen per la novel·la sense presentació prèvia i algun només té interès a partir de la seva relació amb Natàlia-Colometa.
El cas del segon marit entra de ple en aquest darrer apartat. Antoni és un personatge que ja surt en comencar la novel·la (capítol III), però no té cap relleu durant bona part de la història. El lector no li coneix ni el nom: és només l’adroguer de les veces i no comenca a guanyar entitat fins que no es relaciona amb la protagonista a partir del capítol XXXVI.
Quant al retrat rápid —de poques pinzellades i sovint caricaturesc— d’alguns personatges, n’hi ha prou amb els exemples de la senyora Enriqueta que la presenta “amb boca de rap i amb nas de paperina” o bé amb el de Cintet, un dels amics del primer marit, que “tenia els ulls molt grossos com de vaca, i la boca una mica torta”.

El temps í el punt de vista de la narració
El concepte del temps dins de la novel·la passa, progressivament, de l’exactitud a la imprecisió. En els primers capítols de la novel·la, el pas del temps és mesurat amb una exactitud que sembla de rellotgeria. La boda dels dos protagonistes, per exemple, s’escau, si fa no fa, un any després de la primera trobada a l’envelat. I respon, encara que no sigui matemàticament, a quan Quimet, en el primer capítol diu a la noia que al cap d'un any serà la seva senyora. I per posar un altre cas, també s’indica que el naixement de la filla, Rita, es produeix un any i mig despés del naixement del noi, Antoni. Aquesta precisió del temps s’accentua, durant el primer terç de la novel·la, amb indica-cacions del tipus “la vigília del dia dels Rams, el meu pare em va preguntar quan ens casàvem” o be “ja feia dos mesos i set dies que ens havíem casat”.
La justesa del temps, però, es fa cada vegada mes laxa i ambigua a mesura que passa la novel·la. I si en els primers capítols els dies s’escolen mandrosament i lenta, després, per contra, són els mesos i més tard els anys els que discorren de pressa i sense gaires puntualitzacions. Un exemple dar és aquest: “quan ja feia una bona colla de mesos que treballava a casa de l’adroguer de les veces, potser tretze, potser quinze...”, tot i que l’entrada al capítol XLIII es pot presentar com el paradigma de la nova dimensió que pren el pas del temps a la novel·la: una pila d’anys passen de cop en una sola línia de la narració “Vaig veure caure moltes fulles i vaig veure néixer molts brots”.
Si hom sotmet a xifres el pas del temps dins de la novel·la en surt la següent progressió: els primers catorze capítols passen en els anys previs a la Segona República. El temps que es pot calcular és el següent: des del capítol I fíns al IX passa exactament un any, el X correspon a l’embaràs del primer fill i el següent al naixement. En el capítol XIV es proclama la República, la qual cosa vol dir que som a l’any 1931, i en el XV es dóna la nova del segon embaràs i el naixement de Rita, tot precisant que ha passat un any i mig d’ençà del primer embaràs. Els anys de la República, fins a l’estiu del 1936, tenen una durada d’onze capítols (del XIV al XXV) i la Guerra Civil comenca en el XXVI, per allargar-se fins al XXXIII. Finalment, la postguerra compren quinze capítols (des del XXXLV fíns al XLIX) i s’escolen un grapat d’anys perquè la novel·la es clou quan el fill fa el servei militar i Rita, la noia, es casa amb Vicenç. Només en la suposició que Rita tingui de divuit a vint anys (es remarca que és molt jove per casar-se), vol dir que els anys de postguerra á La plaça del Diamant arriben fins al final dels anys quaranta o primers cinquanta. Rita neix poc després de la proclamació de la Segona República i, suposant, com s’ha dit, que es casi entre els divuit i els vint, vol dir que la cloenda de la novel·la se situa a l’entorn del 1950.'
Tècnicament, La placa del Diamant és una novel·la narrada en una primera persona que vol alliberar-se de la figura del narrador. La protagonista és una dona que parla i explica els contorns i topants mes significatius de la seva vida: una dona que recorda en veu alta i com si s’adrecés a un interlocutor que no respon ni fa cap mena de comentaris (tècnica de l’anomenada “escriptura parlada”). Al llarg de tota la narració s’accentua aquesta doble funció de recordar i de parlar com a components tècnics del discurs narratiu: “Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Quimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom”, “Si volia pensar en els coloms alguna vegada, m’estimava més pensar-hi tota sola”, “I si parlo tant de la casa és perquè encara la veig com un trencaclosque”. És una tècnica que no s’allunya del monòleg interior però que emfasitza, sobretot, que el monòleg va enfora i no endins. Per un altre costat es tracta d’una dona que s’esforça a parlar planerament, a ex-pressar allò que vol dir d’una manera profundament popular i, gairebé sempre, d’una manera lineal i evocadora. Per això no defuig, quan cal, ni els elements poètics de la simbolització ni els de la fantasia popular exposada, per exemple, en el motiu del cuc intestinal o del dimoni: Natàlia/Colometa recorda i explica la seva vida i remarca que vol fer-se entenedora. Reprodueix els diàlegs quan cal i empra aquesta mena de to de qui explica a algú que l’escdta sense interrompre i que ja en sap de la missa la meitat.