|
SITUACIÓ ACTUAL DE LA LLENGUA CATALANA L'actual marc legal en què viu la llengua catalana està marcat pels següents fets històrics: l'aprovació de la Constitució (1978), la instauració de la Generalitat (1977), del Consell Insular (1979) i de la Generalitat valenciana (1982). Pel que fa als textos, l'ús públic de la llengua es regula en els Estatuts d' Autonomia de Catalunya (1979), València (1983), les Illes (1983), que reconeixen el caràcter oficial del català, el d'Aragó (1983), que diu que la fabla i el català seran objectede respecte i protecció, l'Estatut Múrcia, que no fa cap al.lusió a la zona catalanoparlant del Carxe. Per la seva banda al Departament dels Pirineus Orientals i a l'Alguer el català no té cap reconeixement legal. A Andorra, en canvi, el català és la llengua oficial. L'ús social del català a Catalunya també està reglamentat en les diverses lleis de normalització lingüística: 1982, 1983, 1986, 1988. Actituds davant la llengua: Hi ha, efectivament, un reconeixement oficial, però també una manca d'ús en molts àmbits. Els motius d'aquesta situació són múltiples: el pes de l'època anterior, l'actitud d'alienació lingüística, la immigració, automatització canvi llengua, etc. En aquest sentit les conclusions del segon Congrés Internacional de la LLengua Catalana senyalen aquests factors negatius: l'animadversió dels estats espanyol i francès, que posen en perill la continuïtat de la llengua, la insuficiència marc legal no acompanyada d'un ús real imprescindible per a la normalització, la situació històrica de màxima conflictivitat al País Valencià, la regressió en l'ús familiar al nord de Catalunya i en les ciutats de Valènciai Alacant, el fet que l'augment en la comprensió no comporta necessàriament un augment en l'ús, la manca d'un ús majoritari públic. Us en els diferents sectors: La normalització de l'ús del català és una problemàtica no resolta i de difícil solució. El fenomen de la immigració massiva és una de les causes fonamentals, ja que el nombre d'immigrats i les circumstàncies històriques en què es produí la immigració no afavoreixen la integració lingüística. densitat zones industrialitzades i turístiques. La població castellanoparlant té un pes demogràfic important en la zona del litoral, i en les comarques del Bages, l'Anoia i el Segrià, i existeixen barris compactes en totes les comarques del cinturó industrial de Barcelona. Això representa un obstacle a la integració social i cultural i impossibilita la immersió. Es calcula que els immigrats no integrats lingüísticament són un 40%. Les actituds predominants són la del bilingüisme passiu, i la del monolingüisme castellà. Hi ha, però, un desig majoritari d'integració lingüística, que és vista com una ajuda a l'ascensió social. La introducció del català en l'ensenyament i en la televisió afavoreix el coneixement de la llengua entre aquestes capes socials. La situació al País Valencià és la següent: la immigració és menor (un 25%), concentrada a l'Horta, la Plana i les comarques del sud amb major activitat industrial i turística. Predomina una manca de consciència lingüística i s'ha extès una ideologia bilingüista en les grans ciutats i algunes comarques, fet que afavoreix l'extensió del castellà. A les illes el boom turístic anys 60 coportà una important immigració castellanoparlant (un 25%). Entre la població autòctona persisteixen actituds diglòssiques. El coneixement del català varia segons les illes: a Menorca els índex són alts, Mallorca es troba en un estadi intermedi, i a Eivissa els índexs són baixos. La situació és especialment crítica a la Catalunya administrativament francesa on ha culminat un llag procés de francesització, que ha reduït l'ús del català a les generacions adultes; hi ha hagut darrerament certs moviments de defensa de la llengua. A la franja de Ponent, indret que no ha viscut la immigració, el català és d'ús habitual. Pel que fa a la presència del català en els mitjans de comunicació i noves tecnologies, es pot observar un ús irregular i variable. El castellà i el francès han estat històricament les llengües sempre presents i majoritàries. La inexistència d'període històric normal políticament ha comprtant que hi haguessin més esforços que no pas realitzacions. Actualment hi ha un marc social més favorable a la normalització, però moltes dificultats en l'accés lent del català als mass media, condició imprescindible per a la seva supervivència. A Catalunya cal constatar l'èxit comercial de TV3 i del circuit català de TVE; València, Canal 9 emet pocs programes en català i TV3 és absent. La ràdio en català ha viscut una certa expansió a Catalunya (Catalunya Ràdio,etc.); els índexs d'audiència radiofònica són més o menys els següents: 77% cast./ 16% cat.. A València, la ràdio és majoritàriament castellana i a les Illes la radio catalana té una presència mínima; a la Catalunya Nord i a l' Alguer és inexistent. En el'àmbit de la premsa diària escrita s'ha prduït un cert avenç, tot i que la majoria del castellà es total; l'Avui (1976), el Nou diari (1993) tenen tiratges reduïts; en la premsa comarcal el català és d'ús més habitual (Punt Diari, Regió set, El nou 9). L'ús del català en els setmanaris és molt minoritari (El Temps); en la premsa temàtica, absent; en al cinema, minoritari tot i que hi ha hagut un cert avenç; en el món de video i de la discografia, pràcticament inexistent, i en el de la informàtica, presenta molts problemes tècnics. Pel que fa a la presència del català en l'ensenyament, la situació és força diferent. Un decret de l'any 1978 introdueix l'assignatura de català a l'escola. Es produeix un augment competència lingüística, que no atenua l'escàs ús social, diferent segons la comarca. La demanda d'ensenyament en català està pràcticament satisfeta als centres de primària de tot Catalunya; els programes immersió lingüística foren ben rebuts, tot i la existència de sectors minoritaris reticents. A València, la introducció de l'assignatura de català data de 1983 i pateix d'actituds contràries en algunes zones. A les Illes s'imparte ixen tres hores setmanals de català i a la Catalunya Nord, només una hora. A l'Alguer la presència del català és molt minsa i reduïda a algunes escoles privades. En l'àmbit universitari el català a Catalunya és el vehicle d'expressió majoritari i moltes activitats continuen fent-se en cast.; a València i les Illes l'ús del castellà en la universitat és majoritari. El català té poca presència en l'administració, tret de l'administració autonòmica. La llei estatal de la Funció Pública (1984) senyala l'obligació que tenen els funcionaris de conèixer les llengües oficials. En l'administració estatal la majoria de funcionaris usen el castellà. L'ús del català és molt minoritari en el món empresarial. Les activitats, econòmiques i socials es realitzen majoritàriament en castellà, també en el món patronal i sindical. El català és pràcticament inexistent en l'àmbit de la ciència. Les noves tecnologies es vehiculen bàsicament en castellà i anglès. Hi ha molt poques publicacions científiques en català. Aspectes que dificulten la normalització lingüística Segons I. Marí (Catalunya 77-78 , 1989), els aspectes que dificulten la normalització lingüística són els següents: l'ensenyament no comporta moltes vegades l'ús, la manca d'una cultura de masses en català, l'existència de sectors crítics envers normalització lingüística, l'escassa oferta d'activitats de lleure en català (tret d'àmbits relativa ment resolts, com el teatre, la televisió o el llibre, l´'ús majoritari del castellà en el món laboral, la indeterminació i la inconseqüència de l'actitud de molts catalanoparlants. També persiteix tota una sèrie d'obstacles polítics: el retrocés en els traspassos de competències al govern català a partir del febrer de 1981, les múltiples impugnacions governamentals i no governamentals contra la llei de normalització lingüística, els recursos presentats per funcionaris i associacions, la intensificació de les manifestacions externes i internes hostils a la normalització a partir de 1993. Aixó doncs, analitzats tots aquests aspectes es pot concloure que el principal problema per a l'assoliment de la normalització lingüística és la manca real de necessitat del seu ús malgrat el reconeixement oficial de què gaudeix. Altres aspectes negatius són: les actituds d'alienació lingüística, la fal.làcia d'una cobertura democràtica (cal diferenciar entre la llei i la realitat, la regressió en l'ús popular en les zones perifèriques del domini lingüístic, l'existència d'un sentiment d'inferioritat en algunes zones, i els intents de secessió i les actituds anticatalanes en alguns sectors de la societat valenciana. Per tant per arribar a una situació de normalització és imprescindible una participació activa de la societat, sempre amb la finalitat de facilitar l'ús del català, sense necessitat d'imposicions.
|