CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT FILOSÒFIC

El filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarir què fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof és aquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcom perquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar a qualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seria diferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenen com a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada.

L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no pugui tenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que han escrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definició unànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la. Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classe sobre aquest tema.

Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostes filosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que no tenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val la pena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals al conreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera (ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimental ens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem que està en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabia científicament que la Terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement, gràcies a Copèrnic, es va demostrar científicament que el centre de l’univers és el sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre del sistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampoc el sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teories d’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps es deforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap com canviarà encara la nostra concepció del cosmos! Però ningú no dirà que pel fet de no saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquest camí.

La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.

Per exemple, al segle III abans de Crist Epicur deia que l’ànima està formada per àtoms molt més petits i ràpids que els de la resta del cos. Això seria una afirmació científica completament caducada que no pot aparèixer en un llibre actual de psicologia o de biologia. Però també afirmava que la felicitat consisteix en aconseguir una vida independent i plena de plaer, i que el més gran dels plaers és el de l’amistat. Aquesta és una afirmació discutible, però que continua essent una opinió possible i plausible per a una persona del segle XXI.

A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de fer preguntes. I davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?” Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovint perdem la paciència.

• PARE: Anem a dinar, fill.
• FILL: Per què hem d’anar a dinar, papa?
• PARE: Perquè ja és hora.
• FILL: I per què és hora?
• PARE: Perquè sempre s’ha dinat al migdia.
• FILL: I per què s’ha dinat sempre al migdia?
• PARE: Per recuperar energies.
• FILL: I per què hem de recuperar energies?
• PARE: Perquè si no, no podríem fer res.
• FILL: I per què no podríem fer res?

Això es pot allargar tant com vulgueu, fins que el fill se’n cansa o el pare l’engega a fer punyetes.

Per a ser un bon filòsof cal evitar les dues coses: no ens hem de cansar de buscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes.

FER PREGUNTES significa no donar res per cert si no ho entenem. Fem preguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem ser crítics i auto-crítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és fer preguntes intel.ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, que apuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important. Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana. A vegades els pares us deuen demanar què heu après a l’Institut avui. Seria més interessant que us demanessin (o us demanéssiu vosaltres mateixos) quines bones preguntes us heu fet avui. Cada bona pregunta obre una porta cap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer.

BUSCAR LES RAONS significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó per trobar les respostes a les preguntes. Les persones podem seguir tres camins fonamentals per respondre els interrogants que ens preocupen:

I. La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara de comportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és la religió veritable. A més, cada una de les religions considera totes les altres com a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraules d’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules, aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres.

II. La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Poden ser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet, els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és la revelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es poden valorar aquestes creacions imaginatives pel simbolisme que manifesten i per la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec que Jesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultar suggestiva la idea cristiana que tots som germans.

Fixeu-vos en la imaginació que demostra El Bosco a "El Jardí de les Delícies". Penseu que és molt diferent l'accés actual a les imatges que el que estava a l'abast dels homes del segle XV. Quina mena d'impressió creieu que els podien fer aquestes escenes imaginàries?:

Clica damunt la imatge per veure el quadre

La imaginació dels artistes també pot intentar expressar una idea que seria molt més difícil d'explicar seguint un discurs lògic o racional. Per això es diu a vegades que una imatge val més que mil paraules (això es pot aplicar també a la fotografia en el periodisme).

Què volia explicar Dalí en la seva obra "La persistència de la Memòria"? T'atreveixes a interpretar-ho?

Clica damunt la imatge per veure el quadre

III. La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a:

• Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem.
• Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que, en principì, pot compartir tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent.

La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi ha moltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fet que l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raons per afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestes raons siguin clares, ben definides i coherents. La racionalitat seria, per tant, l’exigència que els conceptes siguin ben definits, que s’expressin amb claredat i que no hi hagi contradiccions en el discurs (coherència).

Tenim doncs ja que la filosofia és un camí intel·lectual obert, crític i racional. En això no es diferencia pas gaire de les ciències. Però encara no hem aclarit quins són els seus temes específics. Això serà el que ens permetrà diferenciar-la realment de les ciències.

Quina de les següents imatges creus que reflecteix millor la figura del filòsof?