Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
LA CONSTRUCCIÓ DE LA VERITAT, MÉS ENLLÀ DE L’EMPIRISME I DEL RACIONALISME
La filosofia contemporània s’ha plantejat el problema des d’una perspectiva diferent. Tradicionalment es considerava que el coneixement és la descripció o la representació d’una realitat que és independent dels homes. Però aquesta concepció és massa limitada. Tant els empiristes com els racionalistes consideraven el llenguatge i el pensament com a representació de la realitat, com si la realitat fos simplement quelcom que ens ve donat i que nosaltres, com una mena de mirall, podem representar-nos mentalment i comprendre-ho. Però potser això és una mica ingenu. Podem pensar que el coneixement és el domini d’un conjunt de significats (representats simbòlicament per paraules o imatges). Aquests significats no són estables sinó que tenen història, i la seva objectivitat (correspondència amb un objecte independent) és relativa o fins i tot nul.la.
Per exemple: “sardina” tots sabem que és un peix. Això ho podem considerar “objectiu” i segurament “definitiu” (sense més història). Però, a més, sabem que és “un peix barat”, que si el cous a dins de casa fa “pudor”, que és “saludable” però que no és gaire bo per “mantenir la línia” si se’n menja massa. Tots aquests elements formen part del significat actual de “sardina”, però ja no és tan clar que siguin definitius ni objectius. Que quelcom faci olor o pudor depèn de cada cultura, i fins i tot de cada situació. Evidentment, el que és “barat” ara, pot ser car en un altre moment o lloc, i com ens agradi tenir la línia també depèn de l’època.
Un altre exemple: “Les vacances són un dret dels estudiants”. Això és veritat o no? De fet, podríem anar més enllà: existirien els objectes anomenats “estudiants” sense una societat en la qual s’hagués definit el significat d’”estudiant”? Qualsevol home primitiu que viatgés en el temps fins als nostres dies podria ser “estudiant”, però si nosaltres viatgéssim cap a la prehistòria, tindria sentit dir-los que som estudiants? I encara cal tenir present que ser estudiant a Palafrugell al segle XXI no s’assembla gens a ser estudiant a la Xina al segle III. Posats a fer, tampoc no s’assembla gaire a ser estudiant dels anys seixanta o setanta del segle passat. Aleshores, què és “veritablement” un estudiant? Quins són els seus “drets veritables”? Això és necessàriament el resultat d’una història. I en aquesta història hi intervenen factors socials de tota mena, interessos diversos que entren en conflicte o troben vies de negociació i de progrés, o bé que decauen i es degraden. Dit d’una altra manera: la veritat és quelcom que es construeix socialment i que té història. El corrent filosòfic i de psicologia social anomenat “construccionisme” fa èmfasi en l’aspecte dinàmic de la construcció de la realitat a partir de la producció de significats en un determinat context històric-social.
La tasca filosòfica consisteix aleshores a fer la genealogia de les idees, és a dir, estudiar-ne la història i el present, intentar posar de manifest a quins interessos responen, quina mena de problemes intenten superar, en quines situacions han sorgit i han adquirit sentit... i a fer-ne una crítica, és a dir, analitzar quins perills comporten, quins conflictes generen, com poden evolucionar...
.........................
Friedrich Nietzsche (1844-1900) primer, i Michel Foucault (1926-1984) després, van plantejar la necessitat de fer una genealogia de les idees
Per tant, podem dir que sense pensament i llenguatge seríem incapaços de pensar i interpretar la realitat. Però podem anar més enllà i afirmar que sense pensament i llenguatge, és a dir, sense capacitat de produir símbols, la nostra realitat tampoc no seria la mateixa ja que els “significats” que construïm esdevenen realitats tan o més importants que els purs fenòmens físics o biològics: esdevenen realitats socials.
Això ho podreu entendre millor a través del següent exercici:
EXERCICI:
Llegiu atentament el text de Tomás Ibáñez i intenteu després redactar un dels temes que proposem al final.
“Se ha dicho, muy acertadamente, que el ser humano es un animal hermenéutico, es decir, un ser esencialmente productor y consumidor de significados. Esta característica humana requiere sin embargo una explicación, y creo que la podemos encontrar sencillamente en el hecho de que el ser humano es un ser social y en el hecho de que su sociedad, cualquier sociedad humana, es ante todo un tejido, una institución y un proceso, intrínsecamente simbólicos. El ser humano es un animal hermenéutico simplemente porque todo ser humano es un fragmento ambulante de su propia institución social, es decir, un fragmento ambulante de un magma de significados, que es en lo que consiste finalmente esa institución social. Castoriadis, en sus reflexiones sobre la “institución imaginaria de la sociedad” apunta al hecho de que todo ser social, todo lo que “es” a nivel social, tan sólo cobra existencia a partir del momento en que está inserto en un campo o en una red de significados que le confieren sentido. De la misma forma que un objeto físico no puede constituirse en “objeto visible para nosotros” si no tienen la propiedad de emitir, absorber o refractar ciertas longitudes de onda, tampoco se torna perceptible para nosotros un hecho social que no esté dotado de significación, que no sea “legible” desde cierto código simbólico de nuestra sociedad. Dicho de otro modo, lo social sólo puede ser si es significante. Daré un ejemplo, tomado del mismo Castoriadis: ser “macho” o “hembra” no es un hecho social, es simplemente un hecho biológico natural. Ser “hombre” o “mujer” es un hecho social, y un hecho social tremendamente importante. Pero este hecho social tan sólo cobra existencia cuando la diferencia sexual biológica se transforma en significación imaginara social, es decir, en una significación socialmente construida que remite a su vez al magma de todas las significaciones sociales imaginarias que configuran nuestra sociedad. Lo mismo ocurre por supuesto con el hecho biológico de tener tal o cual edad cronológica y su transformación en el hecho social de ser “joven”, “adolescente” o “viejo”. Foucault no dice otra cosa cuando afirma que “la locura no existe” o, más precisamente, que no existe ningún objeto natural que pueda ser calificado de “locura”.
TOMÁS IBÁÑEZ, La mirada psicosocial emergente y su aplicación al estudio de una categoría social como, por ejemplo, la juventud.
Escolliu un dels dos temes següents i feu una redacció filosòfica ben elaborada i argumentada: