pàgina principal

Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS

 

 

 

 

 

 

pàgina anterior

 

EMPIRISME I RACIONALISME:

El corrent filosòfic que considera que tot el coneixement humà té la seva base en l’experiència s’anomena EMPIRISME. Els empiristes creuen que en néixer la nostra ment és com una pàgina en blanc que es va omplint amb la informació que rebem a través dels sentits. Així, algú que no tingués ni vista, ni tacte, ni olfacte, ni oïda, ni gust tindria la ment en blanc tota la seva vida.

El RACIONALISME és el corrent filosòfic que pensa que l’experiència no és una font de coneixement fiable, ja que els sentits només ens informen de les aparences de la realitat, però no de la realitat en si mateixa, i que creu que només es pot aconseguir arribar a la veritat a través de l’anàlisi racional d'idees evidents, que coneixem per intuïció.

En aquest cas és més important la lògica i la intuïció de veritats racionals que no pas l’experiència.

Aquestes veritats que coneixem per intuïció s’anomenen idees innates. Això no significa que ja les coneixem quan naixem, sinó que no cal que les aprenguem. N’hi ha prou amb pensar-hi per veure-les clares. No neguen que l'experiència és necessària per a relacionar-nos adequadament amb l'entorn, però la comprensió del que experimentem es basa en idees innates.

De tota manera, els racionalistes només es posen d’acord quan fan matemàtiques o lògica (ja explicarem elperquè en parlar d’epistemologia). Però quan parlen de la naturalesa i de la realitat en general no estan mai d’acord en què és veritat i què no ho és. Per exemple, alguns racionalistes creuen que és evident que els éssers humans som esperits immortals, mentre que altres creuen que és evident que la persona no es pot concebre sense un cos biològic. Sembla clar que l’experiència no ens ajuda a resoldre aquest dilema: el fet de no poder “veure” un esperit sense cos no implica que no sigui possible que existeixi.

Un altre exemple: com podem saber si Déu existeix? L’experiència no serveix per resoldre el tema, ja que Déu no és cap objecte que es pugui captar amb els sentits. Podríem pensar també qui té “raó”. Però aleshores descobrirem que cadascú té les seves raons, i que les considera millors que les raons dels altres.

L’empirista John Locke (1632-1704) criticava el racionalisme perquè considerava que era l’origen de tots els prejudicis. Creia que quan naixem la nostra ment és com una “tabula rasa”, és a dir, una mena de full en blanc on caldrà “imprimir” els continguts a partir de l’acumulació d’experiències. Les idees que no es puguin referir a un origen empíric les considerarà fantasies sense fonament. En canvi, els racionalistes les consideren veritats evidents, i aquesta és la font de molts enfrontaments.

Està clar que, tal com defensaven els empiristes, l’experiència ens pot servir de mitjà de control en el sentit que pot mostrar la falsedat de certes idees. Si afirmo que tots els homes són blancs, l’experiència em deixa clar que m’equivoco. Però, per altra banda, quan volem parlar de qüestions com l’existència de Déu o el sentit de la vida, no ens serveixen de gaire res les dades empíriques.