EXEMPLES DE METAFÍSICA

 L’ARGUMENT ONTOLÒGIC DE SANT ANSELM DE CANTERBURY

Sant Anselm fou un abat benedictí que visqué entre 1033 i 1109. Volia arribar a una certa intel·ligència de la fe, sense pretendre que la raó arribés a substituir la fe. Ell volia entendre amb la raó el que creia i estimava amb el cor.

Va plantejar diversos arguments per demostrar l’existència de Déu, dels quals el més destacat fou el que es coneix com argument “ontològic”. El nom no li va posar Anselm, sinó Kant al segle XVIII, però se sol citar amb aquest nom.

L’argument ontològic diu el següent: Fins i tot el que diu que no creu en Déu sap de què parla quan pronuncia la paraula “Déu”. La definició de Déu és “aliquid quo nihil maius cogitari possit”, és a dir, “quelcom res més gran que el qual no pot pensar-se”, o dit d’una altra manera més senzilla: “allò més gran que es pot pensar”. Aquest “més gran” cal interpretar-lo com a “més perfecte”. Per tant, la definició de Déu serà: “el més perfecte que es pot pensar”. Si partim de la base que és més perfecte existir que no existir, haurem d’admetre que si dic que Déu no existeix, puc pensar quelcom més perfecte que Déu, puc pensar un Déu que existeixi. És a dir, que si dic que Déu no existeix, puc pensar un ésser més perfecte que el que he definit com l’ésser més perfecte que puc pensar. Això és evidentment contradictori, és absurd. Per tant, Déu no pot no existir, Déu existeix per definició. N’hi ha prou amb analitzar la definició de Déu per a admetre que Déu existeix.

Podem considerar que es tracta d’un argument “a priori”, és a dir, que procedeix per pura anàlisi de conceptes, sense partir de cap mena d’experiència o observació.

En els Salms XIII, 1, podem llegir: “L’insensat va dir en el fons del seu cor: no hi ha Déu”. Com es pot ser tan insensat! L’insensat entén el que diu quan parla de Déu, però no analitza el concepte correctament i per això no comprèn que existeix. Si som insensats podrem dir el que sigui, però si pensem correctament només podrem pensar que existeix Déu.

Crítica de Gauniló:

Gauniló, que també era monjo, assumeix la defensa de l’insensat. El fet de la incredulitat de molts demostra que l’existència de Déu no és evident. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és més que un conjunt de paraules que no donen una definició positiva de l’essència de Déu. De fet, això és impossible. Com podria la intel·ligència limitada de l’home pensar l’essència infinita de Déu? De la mateixa manera que Anselm admet l’existència de Déu a partir d’un pur concepte, també hauríem d’admetre l’existència de l’”illa perduda”. L’illa perduda ha d’existir, perquè res que no existeixi no es pot perdre, i seria contradictori que el que és perdut no existeixi!

Rèplica de St.Anselm:

St.Anselm considera incomparable l’exemple de l’illa perduda amb el de “la perfecció”. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és una definició essencial de Déu, sinó la manifestació de la necessitat de pensar la perfecció com a existent. Anselm només diu que no podem pensar que la perfecció sigui perfecta si no existeix, malgrat que no podem abastar intel·lectualment el contingut infinit del concepte de perfecció. Ara bé, no hi ha res de contradictori a pensar que una illa no existeixi, ja que l’illa no es defineix per la seva perfecció.

Crítica de St.Tomàs d’Aquino:

St.Tomàs no admet l’argument perquè és purament a-priori. Pensa St.Tomàs, seguint a Aristòtil, que només podem conèixer l’existència de quelcom a partir de les sensacions, de l’experiència. Suposem que l’experiència posa de manifest que A existeix. Si sabem que B és “causa de” A, aleshores podrem deduir que B existeix, malgrat que no en tinguem experiència. Si veiem que el món existeix, i comprenem que l’única causa possible de la seva existència és Déu, podrem dir que Déu existeix; però no podem fer-ho a la manera de St.Anselm.

Crítica de Kant:

L’argument de St.Anselm és perfectament lògic, però es basa en una premissa equivocada: en realitat no és més perfecte existir que no existir. Quan definim un concepte, el definim independentment de la seva existència. Per exemple, es defineixen igualment els cent euros que no tinc que els cent euros que tinc a la cartera. Els segons existeixen, i això significa que es relacionen realment amb altres objectes també existents (la cartera, jo mateix...), però la seva definició no ha canviat en absolut, i no s’ha pas perfeccionat el concepte.

L’ÀNIMA SEGONS DESCARTES

En el seu llibre “Discurs del mètode”, Descartes, després d’haver arribat a l’afirmació “cogito, ergo sum”, és a dir, “jo penso, per tant jo existeixo", continua la seva reflexió intentant aclarir en què consisteix exactament la pròpia existència:

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

DESCARTES, Discurs del Mètode

Fixeu-vos que defineix el jo com a substància pensant (res cogitans). D'aquesta substància pensant en direm ànima. En la versió llatina escriu “mens” i a vegades utilitza el terme “esperit”.

Per definir l'ànima només ha de fer referència al pensament, i no necessita per res parlar del cos. D'aquí en dedueix que l'ànima és independent del cos i això es coneix com a dualisme antropològic (tret característic de la tradició cristiana).

En aquest plantejament hi ha implícit un principi lògic de les filosofies racionalistes: Si dos conceptes són independents, les realitats que representen també són independents. Si estem d’acord amb aquest principi haurem d’acceptar la conclusió, però està clar que aquest principi es pot criticar i qüestionar.

Una altra qüestió és aclarir què significa i què implica exactament aquesta independència.

EXERCICI:

Què et sembla a tu que pot significar que l’ànima i el cos siguin independents? Quins problemes teòrics poden derivar-se de l’afirmació d’aquesta independència entre cos i ànima?