ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA

La paraula filosofia és una expressió grega que es forma a partir de les paraules “filo”, que significa “amor” i “sofia” que significa “saviesa”. Així, literalment, els filòsofs són els “enamorats de la saviesa”.

Hi ha qui creu que tots els humans desitjaríem ser savis, per la qual cosa es pot considerar que tots som d’alguna manera filòsofs. Això és discutible. Podem creure que és molt millor viure en la ignorància que saber la veritat, perquè potser la veritat no ens complaurà, serà massa dura i dolorosa. Vull saber realment què em passarà després de la mort? Potser prefereixo viure en la incertesa?

De tota manera és evident que els humans som animals que ens fem preguntes i que intentem trobar respostes. Sembla doncs que quantes més preguntes ens plantegem, més volem ser savis, i que quantes més respostes trobem a les nostres preguntes, més savis es pot dir que som. Ara bé: les respostes que creiem que són “la veritat”, ho són realment? És a dir: és possible que el que sabem fer molt bé els humans sigui imaginar ficcions que donen resposta a les nostres inquietuds i sentit a les nostres vides, tot i que potser només són fantasies? Per aclarir aquestes qüestions podem començar per veure quina mena de preguntes ens fem els sàpiens.

Les preguntes que ens plantegem poden ser de moltes menes.Analitzem tot seguit uns quants exemples de preguntes:

1. “Plou ara?”
2. “Quant hauré de pagar cada mes per tornar un préstec de 100.000€ al 5% d’interès fix anual durant 30 anys?
3. “Com puc aconseguir una collita de blat més abundant?”
4. “Per què cada dia el sol surt i es pon?”
5. “Està bé que em vengi de la injustícia que he sofert?
6. “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables?"

Cada pregunta planteja dificultats diferents. Algunes tenen respostes senzilles. Per saber si plou o no plou puc preguntar-ho o observar-ho jo mateix, i només em cal tenir òrgans sensorials (vista, oïda...) capaços de percebre la pluja i un cervell capaç de processar aquesta informació. De tota manera, també cal saber parlar i entendre el significat del verb “ploure”. Noteu que hi ha un acord universal en el fet que la pluja és la precipitació d’aigua líquida a l’atmosfera cap al terra, tot i que els matisos culturals poden ser molt diversos. Un anglès no diu que plou si cauen quatre gotes... Hi ha un esforç constant en la ciència per a definir els conceptes de forma clara i compartida per tothom, de forma universal, tot i que la parla habitual de les persones sol ser molt més ambigua i per a una plena comprensió fa falta un coneixement de la cultura concreta.

Per a respondre la segona qüestió em cal un coneixement específic que anomenem matemàtica. No tothom disposa d’aquest instrument intel·lectual, d’aquest coneixement, però tothom pot arribar a saber matemàtiques si hi posa interès i té un bon mestre. Una altra cosa és saber com s’inventen les matemàtiques, com es descobreixen els seus principis i mecanismes. D’això en parlarem més endavant. Ara només vull fer notar que el primer home que va dir-se a si mateix “filòsof” va ser Pitàgores (segle VI abans de Crist), a qui tots coneixem com a matemàtic pel seu famós teorema. Avui, però, dels matemàtics no en diem filòsofs, sinó científics.

Pitàgores pintat per Rafael

Per respondre a la tercera pregunta, els camins poden ser diversos. Una possibilitat seria: “pregant a la marededéu de Montserrat”. Dit d’una altra manera: invocant el favor de les forces sobrenaturals. Possiblement, vosaltres pensareu que seria més modern i millor dedicar-nos a la investigació científica de la naturalesa del blat i aplicar tecnològicament els nostres descobriments. Curiosament, Tales de Milet (639-546 abans de Crist), a qui se sol considerar el primer filòsof de la història, i que també ha donat nom a un teorema matemàtic, sembla que es va enriquir gràcies als seus coneixements del conreu de les olives. Avui, però, d’algú que investigui la naturalesa del blat en diríem científic biòleg, i no pas filòsof, i del qui busca la forma d’aplicar aquests coneixement en diríem enginyer agrònom.

Exercici

Fixeu-vos que alguns alumnes de primer heu optat per fer el batxillerat científic-tecnològic, i que els del científic feu algunes assignatures diferents que els del tecnològic. Quina és la causa d’aquesta diferència? Què se suposa que fan específicament els científics i els tecnòlegs? I si anéssiu a fer un cicle formatiu de grau mig, o a fer d’aprenents en un taller, seríeu tecnòlegs o tècnics?

I el sol, per què surt cada matí i es pon cada tarda? Això sembla molt complicat d’esbrinar i, a més, força inútil de saber. Així com les qüestions anteriors tenien un clar sentit pràctic, ara ens trobem davant un tema que respon més a un desig de saber, a una inquietud intel·lectual, al que en podríem dir inquietud filosòfica o, simplement, curiositat. De respostes a aquesta pregunta en podem trobar de tres menes:

1. Podem pensar que Déu fa que el sol surti i es pongui per tal que a la Terra hi hagi dia i hi hagi nit. Fins i tot podem pensar que el propi sol és un déu que es mou segons la seva voluntat. Aquesta seria una resposta religiosa perquè intenta una explicació de la naturalesa basada en una suposada realitat sobrenatural.
2. Podem pensar que mai no podrem trobar resposta a aquesta qüestió i que val més que aprofitem el temps en temes més productius. Aquesta seria una resposta escèptica.
3. Podem esforçar-nos a desenvolupar una teoria racional explicativa. Es tractaria d'una resposta racional. Aquest era l’esforç dels primers filòsofs. Precisament, el mateix Tales va impressionar els seus conciutadans de Milet quan va ser capaç de predir un eclipsi de sol. Avui, però, dels físics i astrònoms en diem científics i no pas filòsofs.

A la cinquena pregunta ens trobem amb dues possibilitats:

1. Puc respondre que no és just, perquè només Déu té el dret a castigar els injustos. Quan rebem una bufetada hem de parar l’altra galta, diuen els evangelis... Tenim aquí, altra vegada, un recurs al que és sobrenatural i, per tant, una resposta religiosa.
2. Puc també intentar aclarir el significat del terme “justícia” i donar una resposta racional a la qüestió. Això ja ho va assajar el primer dels grans filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates. Lamentablement, a Sòcrates el van condemnar a mort acusant-lo d’impietat (no creure en els déus) i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments.

HISTÒRIA DE SÒCRATES

Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixem com a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava “res”.

Quan va ser acusat per alguns sofistes d’impietat (no creure en els déus) i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant la història de la seva vida: Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement, però no trobava cap home que pogués respondre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explicà que el seu amic Querofont va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no. Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fora el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res i, per tant, els seus ensenyaments no podien pas ser perjudicials per als joves.

“Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforç que cal fer per acostar-s’hi. Per a Sòcrates, es tracta d’un esforç de racionalitat més que d’imaginació. Està convençut que el camí de la racionalitat és el camí correcte cap a la veritat, mentre que la fantasia i la imaginació ens allunyen de la certesa.

La filosofia és un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem amb bona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com al llenguatge: “logos” . Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i “filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar la lògica, i també de dialogar.

Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a escoltar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.

Tot i que afirmava que no ensenyava res, en realitat, Sòcrates sí que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diria Descartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la meva ment de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte, és a dir, qüestionar-nos el que sabem, malgrat que potser ningú més s'ho qüestioni i tothom ho cregui cegament.

Això ens porta al darrer exemple de la nostra llista de preguntes: “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables?

Aquesta qüestió és específicament i típicament filosòfica. El filòsof no només vol saber com és la naturalesa, com som els homes, com funciona la societat, què està bé i què està malament; li interessa també saber com ha arribat a saber el que sap, si és que realment pot dir que ho sap. Dit d’una altra manera: què es pot saber i què no es pot saber?, i com es pot saber que quelcom se sap veritablement? La resposta a aquestes preguntes és sempre filosòfica. No hi ha resposta científica ni resposta religiosa. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que la ciència ens pugui provar, estic donant una resposta filosòfica, no pas científica. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que Déu ens ha revelat a través dels seus profetes, estic donant una resposta filosòfica, no pas religiosa. Si afirmo que no es pot saber res amb certesa, estic fent també una afirmació filosòfica, amb el problema afegit d’haver de justificar la incoherència que representa afirmar amb seguretat que no es pot afirmar res amb seguretat.

Exercici:

Per què creus que Sòcrates va ser considerat un personatge perillós per als joves? Creus que la filosofia pot ser perillosa per a tu? I per als que tenen el poder?