LA DIMENSIÓ PERSONAL

CONSCIÈNCIA I LLIBERTAT

L’origen de la paraula “persona” el troben en el teatre grec. La persona era la màscara que caracteritzava el “personatge”. D’aquí prové el sentit de personalitat com a “manera de ser pròpia de cada individu”, allò que em diferencia, que em dona una identitat.

És evident que tots som diferents, que cadascú té la seva pròpia personalitat (si bé els psicòlegs s’entretenen a classificar les personalitats en diverses tipologies). Però també és innegable que tots som persones, és a dir, que sóc tan “persona” jo com qualsevol altre. En aquest segon sentit, ens referim a “persona” com a quelcom que té valor moral, ens referim a cada ésser humà com a “algú” (no pas “alguna cosa”) que és subjecte d’accions conscients i lliures.

La persona és un ésser conscient, capaç d’utilitzar la seva intel.ligència per comprendre’s a si mateixa. Hem dit que l’ésser humà és intel.ligent perquè no és esclau dels seus instints. Aquell que no és esclau és, d’alguna manera, més lliure. Així es posa en relació el tema de la intel.ligència humana, la consciència i la llibertat.

Quan parlem de llibertat podem fer-ho en dos sentits:

1. Llibertat com a manca d’obstacles: Parlem, per exemple, de la caiguda lliure d’un cos, o de la llibertat d’un animal quan surt de la gàbia. Parlem també de manca de barreres legals (i aleshores tenim llibertat econòmica, política o jurídica) o de manca de barreres socials (per exemple, no hi ha res que m’impedeixi casar-me amb algú d’una classe social diferent a la meva, i aleshores dic que lliurement m’hi puc casar).
2. Llibertat existencial: Aquí parlem de la possibilitat de decidir per mi mateix cap on em vull dirigir, què vull fer, que en vull fer de la meva pròpia vida.

EXERCICI: En el següent anunci d'una companyia de telefonia mòbil, a banda de poder veure com han evolucionat els mòbils en poc temps, podeu veure també com es parla de llibertat i es posen exemples diferents. A quin sentit dels que hem esmentat anteriorment correspon cada un dels exemples?

Si us fa gràcia, podeu veure aquí la versió sencera del Chaval de la Peca. Coneixeu el varitable nom del "Chaval"?

I si voleu l'original de debó...

Fixeu-vos que una pedra no pot tenir llibertat existencial. Per a poder ser lliures en aquest sentit cal tenir consciència de nosaltres mateixos; altrament seria impossible decidir com volem orientar la nostra pròpia vida. Com a ésser conscient, l’home és capaç de reconèixer-se com aquest algú que pot dir d’ell mateix que és un “jo”. Com a ésser lliure, actua per si mateix i és, per tant, responsable de les seves accions.

Podem dir que cada persona neix amb uns condicionaments biològics, psicològics i socials, però també que la persona és capaç de fer projectes lliurement, de realitzar-se a si mateixa tot realitzant els seus projectes i d’anar comprenent-se ella mateixa.

Aquí ens podem plantejar diverses preguntes filosòfiques:

• Fins a quin punt tenen consciència els altres éssers vius?, és a dir, fins a quin punt som únics pel que fa a la llibertat existencial?
• Si una pedra, o un ordinador, que estan formats per matèria, no tenen consciència, què hi ha en nosaltres de diferent que ens permet de tenir-ne?, és a dir, quin és el fonament ontològic (metafísic) de la consciència i la llibertat existencial?

Hi ha dues formes de pensament fonamentalment oposades respecte a l’home. Segons si prenem partit per una o per l’altra podrem respondre les qüestions anteriors de maneres diferents. Aquestes dues postures són el monisme i el dualisme:

1. MONISME: L’home és només matèria. Per això també podem parlar de “materialisme”.
2. DUALISME: L’home té una naturalesa dual, formada per un cos (matèria) i un esperit (ànima).

En el cas del monisme no s’admet la llibertat existencial com a tal. Nosaltres creiem que som lliures perquè no som conscients dels motius reals de les nostres decisions. Per exemple, Freud creu que actuem portats per una mecànica de forces instintives i socials de les quals no som conscients. Jo penso que he decidit lliurement ser professor. Freud em diria que les circumstàncies m’hi han portat de forma inexorable, sense que jo en sigui conscient, però que conscientment m’agrada pensar que sóc professor perquè és el que he decidit jo lliurement. Així, la llibertat existencial no seria res més que una fantasia, una il·lusió de ser diferents dels altres animals, i la consciència no seria res més que una funció biològica d’adaptació especialment desenvolupada en l’espècie humana.

Les teories dualistes, majoritàriament, accepten la llibertat existencial. Allò que és material no és lliure, perquè està sotmès a lleis necessàries de la naturalesa. Però l’esperit és una altra dimensió de la realitat i, per tant, pot ser lliure. Afirmar l’existència de l’esperit significa pensar que no tot es pot explicar amb lleis físiques, químiques, biològiques o psicològiques. La consciència moral i la llibertat són, doncs, elements de la dimensió espiritual. Naturalment, això comporta diversos inconvenients i qüestions complexes:

• Aquest esperit, si no és material, com pot influir en el comportament del nostre cos?, com es relacionen cos i esperit?
• Pot sobreviure l’esperit després de la mort del cos?
• Si contestem afirmativament a la qüestió anterior, fins quan pot sobreviure?, pot viure eternament?, es reencarna?

Pot tenir ànima un robot? La pel.lícula Blade Runner planteja magistralment aquet tema. Si no l'heu vista, mireu-la i comenteu al vostre professor la vostra opinió sobre la pregunta XXXXX (no mireu la pregunta fins després d'haver vist la peli)

La posició materialista es nega a acceptar cap diferència essencial entre l’home i els animals. Les diferències són simplement de grau de complexitat, però en definitiva tots som resultat d’un procés evolutiu a partir d’elements purament materials. Quan els científics van plantejar la teoria evolutiva es va produir un escàndol social i religiós. Es caricaturitzava a Darwin dibuixant-lo com un mico, si bé el que ell deia era que tant els micos com l’home tenen avantpassats comuns. Certament alguns filòsofs cristians com Teilhard de Chardin (1881-1955) han intentat conciliar la teoria evolucionista i la religió. Segons Teilhard de Chardin, Déu no va fer l’home del fang directament sinó evolutivament. El problema és saber en quin moment l’home deixa de ser un “simple” animal, és a dir, un combinat d’elements materials, i passa a tenir “l’alè diví”, és a dir, l’esperit o l’ànima. Naturalment, però, podem també pensar que aquest suposat moment no existeix, i que el que la religió anomena ànima no és més que un producte de la fantasia humana.

La posició materialista té un inconvenient molt seriós quan intenta teoritzar sobre la dimensió ètica. Com pot explicar en què es fonamenta el valor especial de l’ésser humà com a persona si no som res més que un animal complicat? Podem acceptar que l’home no té intrínsecament més valor que qualsevol altre animal? Podem acceptar que el nostre sentiment de llibertat no és més que una il·lusió? Podem acceptar que no som veritablement conscients de nosaltres mateixos?

EXERCICIS:

Creus que podries ser més lliure del que ets? En quin o quins sentits de la paraula llibertat?

Feuerbach (filòsof materialista del segle XIX) afirmava: “L’home és allò que menja”. Què penses que significa aquesta afirmació?

Per què creus que els homes ens hem plantejat la idea que dintre nostre hi ha una ànima diferent del cos?