LA DIMENSIÓ EMOCIONAL

Una manera clàssica de definir l’home és fer referència a la seva racionalitat: “l’home és un animal racional”. Aquesta definició pot ser bona en tant que expressa una particularitat, una diferència amb els altres animals, que serien "irracionals". Però és una definició reductivista, que no expressa, ni de bon tros, la complexitat de la nostra realitat personal. Podríem dir també que som un animal lingüístic, i això ja expressaria millor la nostra complexitat. Tanmateix encara no seria una definició completa. Caldria tenir en compte també que l’ésser humà és un “animal emocional”. No som els únics animals que ens emocionem, però cal parlar d’aquesta dimensió tant important per tenir una visió més polièdrica de l’home.

PASSIONS, EMOCIONS I SENTIMENTS

L’ésser humà és un animal que pateix, és a dir, que queda afectat, ja sigui de forma positiva (plaer) o negativa (dolor). Podem dir que els estats afectius són reaccions personals per les quals ens sentim afectats de manera passiva. S’han intentat diverses classificacions dels estats afectius, diferenciant estats afectius bàsics i estats afectius que són combinacions d’altres. A banda d’aquestes classificacions, podem posar alguns exemples d’estats afectius, sense pretendre exhaurir-los: alegria, tristesa, angoixa, còlera, ràbia, culpa, temor, pànic, menyspreu, fàstic, humor, interès, satisfacció, complaença, sorpresa, calma, apatia, esperança, avorriment, simpatia, admiració, orgull, vergonya, odi, amor, avarícia, ...

Fixeu-vos que aquests estats ens envaeixen sense que nosaltres puguem fer-hi gran cosa. Jo no puc controlar quan estaré trist o quan alegre, quan tindré por i quan deixaré de tenir-ne... Per això diem que els “patim”, no en el sentit que els visquem com a desagradables, sinó en el sentit que no els podem controlar.

Sovint ens referim als estats afectius amb el terme “sentiments”, que seria la forma més àmplia d’englobar-los. A vegades, però, distingim entre sentiments i passions. La diferència és d’intensitat i, en certa mesura, de racionalitat. Per exemple, l’amor es pot considerar un sentiment. Però està clar que la història d’aquest sentiment en un individu no és constant. Molt possiblement, al començament, l’amor es visqui de forma passional. Aleshores totes les energies de l’individu s’adrecen a satisfer les exigències de la passió: no faríem res més que estar amb el nostre amor, només pensem en ell o en ella, no ens concentrem en res més... Si algú ens diu quelcom en contra d’ell o d’ella saltem com feres, de forma irracional. No admetem raons. De tota manera, amb el temps, la passió es va transformant en un sentiment, és a dir, perd intensitat, però guanya estabilitat. El sentiment pot durar tota la vida, però és molt més serè que la passió, i no absorbeix tantes energies. Realment, ens cal poder concentrar-nos en altres ocupacions, a més del nostre amor, perquè la vida quotidiana ens ho exigeix (la feina, els estudis, la família, els amics...). Però això no significa que no hi hagi moments en els quals el sentiment recupera la intensitat de la passió, i ens emocionem com si tot just comencéssim a estar enamorats. Sense puntes d’emoció el sentiment possiblement aniria minvant sense adonar-nos-en.

Fixeu-vos que la passió pot desaparèixer sense donar pas a un sentiment. El sentiment només apareix si hi ha un mínim d’aspectes objectius que el puguin justificar racionalment. Per exemple, en el cas de l’amor, ens podem enamorar apassionadament d’una persona perversa i nefasta, però quan la passió es calmi, no hi haurà cap motiu perquè el sentiment perduri. Per dir-ho d’alguna manera, el sentiment és més lúcid que la passió. Per això mateix, pot passar que el sentiment s’enforteixi amb el temps, es consolidi encara més, si hi ha causes objectives que ho justifiquin. Per això no és raonable establir una relació de parella a llarg termini només per motius passionals. Pot ser que tinguem sort (i el cert és que no creiem que el contrari sigui possible si estem apassionadament enamorats), però també pot passar que la passió s’acabi i ens sentim, de sobte, atrapats per una relació impossible. Cal deixar passar prou temps perquè pugui desenvolupar-se el sentiment a partir del coneixement mutu.

Quan els estats afectius tenen una component fisiològica funcional i una component expressiva, aleshores parlem d’emocions o estats emocionals. Una emoció és un fenomen complex que implica tres components principals:

1. Fisiològica-funcional
2. Afectiva
3. Expressiva

1.Les emocions són respostes fisiològiques funcionals a determinades situacions. Quan estem emocionats, el nostre cos està més activat del normal. Les emocions provoquen respostes hormonals i del sistema nerviós autònom. El ritme cardíac augmenta, i també el ritme respiratori, els músculs es posen en tensió, podem plorar, esclatar a riure... Alguns d’aquests canvis fisiològics preparen l’organisme per respondre o adaptar-se a la situació. A vegades, però, és difícil interpretar quina utilitat poden tenir certes reaccions fisiològiques. Per exemple, està clar que l’adrenalina ens prepara per actuar davant d’una situació de perill. Però el plor, la vermellor de la cara i orelles, la suor de mans... és difícil dir que tinguin una funcionalitat específica.

2.Les emocions són estats afectius. Fan que ens sentim d’una manera determinada: tristos, alegres, furiosos...

3.Les emocions es posen de manifest en la nostra expressió corporal. Per mitjà dels nostres gestos corporals i molt especialment els de la cara (facials), podem comunicar als altres els nostres sentiments. Podem fingir una emoció intentant reproduir la seva expressió característica. Molt més difícil és dissimular una emoció que s’està patint.