LA DIMENSIÓ LINGÜÍSTICA

No sabem quan i de quina manera vam començar a parlar, però sí que sabem que la nostra capacitat lingüística fa que la nostra vida social sigui ben específica i única. Una cosa molt diferent és com aprenen a parlar els nadons humans. Cliqueu damunt la imatge i podreu veure un vídeo que ho explica molt bé (i si us agraden els bebès us ho passareu d’allò més bé mirant-lo)

COMUNICACIÓ I LLENGUATGE

La comunicació es dona en la majoria de les espècies animals en diversos graus, però en els humans assoleix una dimensió molt especial gràcies a la nostra capacitat lingüística.

La comunicació humana pot ser verbal o no verbal. La forma purament verbal correspon a l’escriptura. Quan parlem incloem en el nostre discurs verbal elements de comunicació no verbal que modulen i completen el que diem (posició i moviment del cos, to de veu, ritme, silencis, gestos de mans, expressions facials...).

La comunicació es pot entendre d’una manera simplista com a “transmissió d’informació entre individus”. Però el fenomen del llenguatge humà va molt més enllà d’aquesta simple transmissió. El llenguatge humà permet la CONSTRUCCIÓ DE LA REALITAT i la REFLEXIÓ SOBRE LA REALITAT. Aquestes dues funcions les estudiarem amb més detall, ja que constitueixen l’essència mateixa del que hem anomenat “cultura”.

SIGNE I PENSAMENT

La intel.ligència treballa a partir de representacions mentals que anomenem pensaments o idees. La representació mental ens permet una “manipulació” intel.lectual de la realitat. Quan tinc una idea de quelcom en la ment puc analitzar-ho, imaginar-ho en altres contextos i situacions, és a dir, fer tota mena d’assaigs sense cap mena de risc físic ni moral.

Fer projectes és representar-se mentalment el que pot passar i com podem ordenar i manipular uns elements o una situació per aconseguir uns objectius determinats. L’ésser humà és un animal que fa projectes, que projecta fins i tot la seva pròpia vida. Per això li cal representar-se mentalment la realitat, és a dir, pensar.

El pensament humà és la capacitat de produir i interpretar signes. Els animals poden interpretar signes naturals. Però difícilment poden produir signes artificials. Poden tenir imatges a la seva ment que representen allò que han vist. Però els és molt difícil produir icones complexes i pràcticament impossible produir símbols. Recordeu que una icona és un signe que manté una certa semblança amb el significat (per exemple, una foto al DNI s’assembla a la persona que n’és el referent, o un onomatopeia com “bub-bub” s’assembla relativament al so que produeix un gos). Els símbols, en canvi, tenen una relació convencional entre significant i significat (per això un mateix objecte rep noms diferents en els diferents idiomes). La nostra capacitat simbòlica és el que dona una dimensió superior al nostre pensament i el que permet un ple desenvolupament de la nostra intel·ligència. I aquesta capacitat simbòlica s’expressa en forma de llenguatge.

El llenguatge ens permet desenvolupar el pensament abstracte. Els animals també pensen i, a vegades, es comporten de manera intel·ligent. Però el pensament dels animals està format només per imatges d’allò que han vist o experimentat. Tenen memòria de la seva experiència però no poden anar més enllà en l’elaboració de models teòrics.

L’ésser humà, en canvi, es forma conceptes abstractes com “mamífer” en el qual subsumeix tota una mena d’imatges particulars d’animals diversos, o “substància” o “infinit” o “cultura”... I amb aquests conceptes construïm teories i discursos. Si només disposéssim d’un conjunt de signes icònics, no hi hauria possibilitat de representar els conceptes abstractes. En canvi, la capacitat simbòlica no té límits a l’hora de representar els conceptes, per més abstractes que siguin.

Evidentment, però, no és el mateix el pensament que la realitat, o dit d’una altra manera, no és el mateix la “representació” que “allò representat”. La representació és un SIGNE. La nostra comprensió (o concepció) de la realitat és un sistema de signes, més concretament un SISTEMA SIMBÒLIC. El pensament teòric és un sistema simbòlic, i els símbols utilitzats són les paraules.

Aleshores ens podríem preguntar: Hi hauria pensament si no hi hagués capacitat simbòlica, és a dir, si no hi hagués llenguatge? Dit d’una altra manera: Què és primer, el llenguatge o el pensament?

Els grecs utilitzaven la mateixa paraula per referir-se al llenguatge i al raonament: logos. Per això, l’estudi de les formes de raonament s’anomena lògica i l’estudi del llenguatge filologia. Per tant, és evident que per als grecs difícilment es pot separar el tema del pensament racional i el fet lingüístic. Més que parlar de què és primer, per als grecs pensament i llenguatge seria la mateixa cosa.

Ja al segle XX, Lev Vygotski (1896-1934) creia que no es pot separar una cosa de l’altra. No hi hauria llenguatge sense pensament ni pensament sense llenguatge. Són dues cares d’una capacitat que s’adquireix progressivament, i que es desenvolupen conjuntament, en l’individu i en la societat.

Lev Vygotsky Jean Piaget

Jean Piaget (1896-1980), en canvi, estava convençut que el desenvolupament del pensament és anterior al del llenguatge, i que aquest només és un instrument per expressar el pensament. Piaget es basava en l’observació del comportament dels nens abans i durant l’aprenentatge del llenguatge.

Si ens fixem en el cas sorprenent del nen ferí d’Aveyron, la història del qual va ser duta al cinema per F.Truffaut, sembla que el llenguatge s’ha d’aprendre de ben petit o ja no s’hi és a temps. Ben cert que el nen d’Aveyron era molt intel·ligent i que pensava. Però en què i com pensava? Evidentment no feia ni ciència ni literatura.

L'enfant sauvage de l'Aveyron (The Wild Child of Aveyron) from Experience (my) France on Vimeo.

Una possible manera de conciliar aquestes posicions seria la següent (estructurada en tres tesis):

1.-Hi ha pensament sense llenguatge, però només és imaginatiu o perceptiu (és a dir, que el pensament només conté imatges i percepcions)

2.-No hi ha pensament teòric fins que no s’ha adquirit el llenguatge, perquè les teories són inviables sense un sistema simbòlic.

3.-Hi ha unes estructures de raonament (estructures lògiques) comunes a tots els homes (siguin de la cultura que siguin, és a dir, parlin l’idioma que parlin) que s’adquireixen amb el creixement, però no pas en funció del descobriment del llenguatge (que no és necessàriament lògic).

Per exemple, si afirmo que quan hi ha A hi haurà B, i que quan hi hagi B hi haurà C, qualsevol persona de qualsevol cultura i llengua, deduirà correctament que quan hi hagi A hi haurà C. La ciència que estudia aquestes estructures de raonament s’anomena lògica.

Respecte a les estructures de raonament, el llenguatge té una doble utilitat:

a).Permet omplir de contingut conceptual les estructures de raonament. Per exemple, la forma lògica del sil·logisme:

no significa res si no l’omplim de conceptes concrets, és a dir, de paraules. Aleshores podrem dir:

b).El llenguatge ens permet reflexionar sobre (o “parlar de”) aquestes estructures, que és el que estem fent ara i el que fa la ciència de la lògica.

De tota manera, no està tan clar que les estructures lògiques, els esquemes de raonament lògic, siguin tan “naturals” i “universals”. Vygotski i Luria van investigar com funcionava el raonament de pagesos de l’Uzbekistan. Els Uzbeks no escolaritzats no podien acceptar raonaments lògico-formals al marge del contingut. Solucionaven fàcilment els problemes quan les condicions es corresponien a la seva experiència real, però els era impossible acceptar raonaments quan el contingut contradeia la realitat coneguda. En canvi, els que havien anat a escola, ni que fos un període molt curt, sí que eren capaços de realitzar aquesta mena de raonaments.

Podeu trobar exemples d’aquesta investigació clicant aquí.

La investigació a l’Uzbekistan és un exemple de com les manifestacions de la consciència es formen en el context de l’activitat pràctica i de les formes reals de cultura. Les pràctiques possibles venen determinades pels instruments materials i simbòlics disponibles i les exigències d’un context socio-econòmic-cultural. Dit d’una altra manera: si no haguéssim anat a l’escola, no haguéssim vist la tv, no haguéssim jugat amb ordinadors... no raonaríem de la mateixa manera. No només hi hem après els llenguatges corresponents, sinó també hem adquirit unes estructures específiques de processament de la informació a la nostra ment.

FUNCIONS SOCIALS DEL LLENGUATGE

Podem considerar que el llenguatge té fonamentalment tres funcions socials:

• Compartir informació detallada sobre el medi
• Xafardejar
• Compartir ficcions que transformen la realitat

Compartir informació detallada sobre el medi: Molts animals utilitzen signes verbals per a comunicar-se. Però la flexibilitat del llenguatge humà permet donar molts més detalls. Un crit d’un mono pot significar “alerta, que ve un lleó” i un altre “alerta que ve una àliga”. Però no poden dir “a uns 2 km a l’est de la font d’en Cruanyes hi ha un grup de porcs senglars que podrem caçar, però hem de vigilar amb un os que ronda per allà i té molt males puces”.

Xafardejar: Un dels principals temes de les xarxes socials és parlar sobre el que fan i com son les altres persones (coneguts propers o personatges públics) i nosaltres mateixos, i fer suposicions sobre les seves intencions o afirmacions sobre les nostres (que no necessàriament han de ser veritat). Passa el mateix amb l’anomenat quart poder: el periodisme. Difonen rumors sobre els principals actors socials, segons les tendències polítiques de cada periodista, amb suposada objectivitat, i ens informen sobre tot el que pot ajudar a formar una imatge determinada d’aquests personatges. Hi ha les anomenades revistes del cor, però també la majoria d’informacions sobre polítics són xafarderia. Això no seria possible sense el nostre llenguatge.

Tots els simis mostren molt d’interès per la informació sobre els altres (qui odia a qui, qui ajuda a qui, qui dorm amb qui, qui és sincer, qui és traïdor...), però no tenen un llenguatge que els permeti xafardejar de manera efectiva. Tenint en compte que l’ésser humà té una enorme necessitat de cooperar amb els altres per a poder sobreviure, aquestes informacions són tan o més importants que saber detalls sobre el medi natural.

Compartir ficcions que transformen la realitat: Tal com apunta Yuval Noah Harari, la característica més determinant del nostre llenguatge és que permet transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut de tal manera que es generi una creença col·lectiva. Són aquestes creences el que fa que la realitat es transformi. I, a més, pel fet de ser compartibles per un nombre il·limitat de persones, fan possible que les societats humanes passin de grups de menys de 150 persones a comunitats nacionals o internacionals de milions d’individus.

Molts animals poden dir: “fugim que ve un ós!”. Però només l’home pot dir “l’ós és l’esperit guardià de la nostra tribu”... o “la raça ària és superior a la jueva!” o “cal respectar els drets humans de totes les persones”. Existeixen els “esperits guardians”, les “races” o els “drets humans”. Evidentment no són pas objectes físics sinó, d’entrada, paraules. Això no significa que no siguin res (i, per tant, que no siguin reals). Podem creure fermament en els esperits, les races o els drets, però són realitats imaginades.

Reflexiona: existeixen els diners? o són una ficció en la qual tots creiem fermament? Per què hi ha uns paperets de colors que tenen més valor que uns altres de semblants (per exemple, un bitllet de 200€ val 40 vegades més que un de 5€)?

Reflexiona: existeixen les nacions? Un lleó no es pot transformar en un bou; però un territori espanyol es pot convertir en un territori portuguès?

La ficció no només ens permet imaginar realitats. És fonamental el fet que ens permet imaginar de manera col·lectiva. I això ens permet cooperar amb un gran nombre de desconeguts, amb la condició que comparteixin les nostres creences. Un llop pot cooperar només amb un altre llop conegut de la seva manada. Jo puc cooperar amb altres “espanyols” per enfrontar-nos plegats als invasors “francesos”, o puc col·laborar amb altres “professors” per defensar els nostres “drets laborals”, o puc col·laborar amb altres membres de “l’empresa” on treballo per a què funcioni i em pugui pagar el sou, o puc col·laborar amb altres membres de la meva religió per a fer la guerra santa.

Hi ha altres animals (abelles, formigues...) que poden cooperar en grups de molts individus, però no de la manera creativa i flexible que permet el llenguatge humà.

Els ximpanzés també formen coalicions. Quan un mascle aspira a ser mascle α, li cal la força dels seus aliats més que la seva pròpia força física. I per a aconseguir coalicions ho fan a partir del contacte íntim: desparassitant-se, fent-se carícies o fent-se altres favors. Això limita molt el nombre de membres de la coalició, ja que el contacte íntim no pot portar més enllà d’unes quantes desenes d’individus.

Els éssers humans cooperem amb grans corporacions (departament d’ensenyament, Nissan, Espanya...). Una empresa familiar pot funcionar a partir de relacions de confiança íntima, però un nombre gran de desconeguts només pot cooperar amb èxit si creu en uns mites comuns.

Com s’ho va fer exactament Armand Peugeot, l’home, per crear Peugeot, la companyia? Si fa no fa, tal com els sacerdots i els bruixots han creat déus i dimonis al llarg de la història, i tal com milers de capellans francesos encara creaven el cos de Crist cada diumenge a les esglésies parroquials. Tot girava al voltant d’explicar històries i de convèncer la gent perquè se les cregués. En el cas dels capellans francesos, la història crucial era la de la vida i mort de Crist tal com l’explica l’Església catòlica. Segons aquesta història, si un sacerdot catòlic vestit amb la indumentària sagrada deia solemnement les paraules adequades en el moment adequat, el pa i el vi es convertien en la carn i la sang de Déu. El sacerdot exclamava: “Hoc est corpus meum!” (en llatí, “Aquest és el meu cos”) i, abracadabra, el pa es convertia en la carn de Crist. Havent vist que el sacerdot observava de manera correcta i diligent tots els procediments, milions de catòlics francesos devots es comportaven com si Déu realment existís en el pa i vi consagrats.

En el cas de Peugeot SA, la història crucial era el codi legal francès, tal com l’havia escrit el Parlament de França. Segons els legisladors francesos, si un advocat titulat seguia tota la litúrgia i els rituals adequats, escrivia tots els conjurs i juraments requerits en un paper estupendament decorat i estampava la seva firma al final del document, abracadabra, una nova companyia quedava constituïda. Quan el 1896 Armand Peugeot va voler crear la seva companyia, va pagar un advocat perquè dugués a terme tots aquests procediments sagrats. Quan l’advocat va haver fet els rituals adequats i va haver dictats tots els conjurs i juraments necessaris, milions d’honrats ciutadans francesos es van començar a comportar com si la companyia Peugeot realment existís.

Explicar contes efectius no és fàcil. La dificultat no consisteix a explicar el conte, sinó a convèncer tothom per què se’l cregui. Una gran part de la història gira sobre aquesta qüestió: com es convenç milions de persones perquè creguin en uns contes determinats sobre déus, nacions o societats de responsabilitat limitada? Aconseguir-ho dona un poder immens als sàpiens, perquè permet que milions de desconeguts cooperin i treballin amb un objectiu comú. Intenteu imaginar-vos que difícil hauria estat crear estats, esglésies o sistemes jurídics si només poguéssim parlar de coses que existeixen, com ara els rius, els arbres i els lleons. (...)

Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D’una banda la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l’altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions. A mesura que el temps ha anat passant, la realitat imaginada s’ha anat fent cada vegada més poderosa, de manera que avui dia la mateixa supervivència de rius, arbres i lleons depèn de la benevolència d’unes entitats imaginades cor ara déus, nacions i corporacions.

Yuval Noah Harari, Sàpiens

Una realitat imaginada no és una mentida. Dir que sóc positiu de coronavirus si no ho sóc és una mentida. Molts simis saben mentir. Però una realitat imaginada és quelcom en què un grup de persones creui que exerceix influència en el món.

Tanmateix, la realitat imaginada pot ser substituïda amb relativa facilitat per noves realitats imaginades. Així, els drets feudals van ser substituïts pels drets civils i els drets humans, o el politeisme va ser substituït pel cristianisme a l’imperi romà, o els joves van deixar de creure en Facebook per a creure en Instagram. Aquesta flexibilitat explica l’enorme velocitat amb què la nostra espècie s’ha transformat i ha transformat el món.

El conjunt de realitats imaginades constitueix el que anomenem “cultura”, i es materialitza en un seguit d’institucions recordeu que hem explicat que les institucions són estructures de normes i sistemes de rols, tals com: família, escola, mercat, empresa, ajuntament, nació, estat, església, TikTok).