plantilla

Xavier Vilaseca i Bañeras

FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS

Si els humans no fóssim com som, la societat no seria com és, i si la societat no fos com és, els humans no seríem com som. Per això es fa difícil parlar de l’ésser humà sense parlar de societat o parlar de societat sense parlar de l’ésser humà. Podem afirmar que sense societat l’espècie humana no existiria (com a mínim tal com la coneixem), de la mateixa manera que sense els humans no existiria la societat.

L’ORIGEN DE LA SOCIETAT

La societat, tal com l’entenem avui, té molt poca semblança amb el que va ser el seu origen, però el sentit i la funció són els mateixos: l’ésser humà ha de col.laborar per a poder sobreviure. Per això podem dir que la divisió del treball és el fonament i l’origen de la vida social.

Els nadons humans necessiten més atenció que cap altre animal durant un període de temps molt llarg. Això vol dir que cal dedicar-los molt de temps i que queda poc temps per a un mateix. L’única manera que un tingui temps de sobra és que un altre li faci la feina. Heus aquí la primera especialització en el treball: la distinció entre els que s’ocupen de cercar aliments i els que s’ocupen de la prole. Aquesta divisió no és radical, perquè les dones han de participar en tasques de recol·lecció, ramaderia, horticultura, artesania...

Progressivament la divisió del treball ha portat a graus d’especialització sorprenents. En la nostra societat tots som especialistes en coses molt concretes: ens calen dentistes, lampistes, paletes, químics, professors de filosofia, farmacèutics, xofers, mecànics, traumatòlegs, agents d’assegurances, economistes, ciclistes, futbolistes i equilibristes... Imagineu-vos que haguéssiu de fer vosaltres mateixos tot el que teniu o feu servir: fabricar-vos la moto, el mòbil, la nevera, construir la casa, produir el menjar (conrear les terres, criar els animals, elaborar els productes...), els llibres, el telèfon, els ordinadors...IMPOSSIBLE!. En canvi, treballant cinc dies a la setmana, amb unes setmanes de vacances cada any, entre els vint i pocs i els seixanta-cinc anys (només la meitat de la vida), podem tenir de tot. Això només és possible a partir d’una xarxa social complexa on tothom fa feines molt específiques. En general podem afirmar que com més s’especialitza el treball més rendiment s’obté del temps que s’hi dedica.

Fixeu-vos que el repartiment i especialització del treball genera temps lliure. I quan disposem de temps podem dedicar-lo al lleure (als mamífers ens agrada jugar), però també a coses més pragmàtiques com la investigació. I aquesta investigació comporta unes possibilitats de progrés tecnològic. El progrés tecnològic genera més possibilitats de desenvolupament i d’investigació, de tal manera que el progrés esdevé una roda imparable.

De tota manera el concepte de progrés cal matisar-lo. Els filòsofs de la Il·lustració creien que la ciència i la tècnica portarien als homes a més altes quotes de benestar i felicitat, de tal manera que els homes serien cada vegada més justos i més lliures. D’això en deien progrés. És un fet evident que els recursos disponibles per a l’home occidental han augmentat notablement. Però som realment més feliços?, més justos?, millors?

Els sàpiens continuem comportant-nos com a simis. Això significa que mantenim instints de defensa tribal que porten a enfrontaments amb els altres grups humans. Aquests enfrontaments poden ser directament guerres, però hi ha un enfrontament més subtil i no pas menys important que consisteix a no oferir als membres dels altres grups humans els instruments d’adaptació i supervivència de què disposem, és a dir, no es permet l’accés gratuït a la tecnologia. Penseu en les tecnologies més importants, com poden ser les sanitàries. El principal problema de la sida a l’Àfrica és la impossibilitat de socialitzar una tecnologia profilàctica i de tractament adequada. Un altre exemple: Per a nosaltres resulta fàcilment assequible la tecnologia punta en sistemes de tractament d’informació. Tots sabem fer funcionar un mòbil o un ordinador, i la majoria de nosaltres en disposem. A molts països és inimaginable que algú de classe social modesta pugui arribar a tocar un ordinador. Qui té la tecnologia té el poder. Imagineu quan va començar a desenvolupar-se la tecnologia del foc, o la dels metalls. Qui posseïa la tecnologia podia dominar els altres pobles. A les pel·lícules de ciència ficció la qüestió tecnològica fa somiar els dolents en convertir-se en els amos del món. Però tot això és poc civilitzat, massa animal. Com diu Eudald Carbonell, encara no som humans. I si no avancem cap a la socialització de la tecnologia, potser no hi serem a temps.

ELS GRUPS SOCIALS

Els éssers humans només existeixen en el si d’uns conjunts d’individus que reben el nom de “grups socials”.

La quantitat d’individus que conformen un grup és molt variable. Podem parlar de grups de dos individus, (dos amants o dos amics), de grups familiars, del grup d’alumnes de primer de batxillerat de l’IES Frederic Martí, o de grups de milions d’individus (una comunitat nacional).

No tots els conjunts d’individus son grups socials. Només són grups socials els col·lectius els membres dels quals demostren posseir:

INTEGRACIÓ: Un grup està constituït per un nombre d’individus en situació de mútua integració (encara que sigui mínima) que sigui relativament duradora. La integració fa referència als lligams que s’estableixen entre els individus i que es viuen de forma positiva. Per exemple, diem que un immigrant està integrat quan es relaciona positivament amb els membres de la societat d’acollida. El contrari d’integració és “desintegració”. Si es trenquen els lligams que mantenen unit un grup, parlem de desintegració (un exemple fàcil d’entendre pot ser la desintegració d’un grup familiar).

CONSCIÈNCIA: Un conjunt d’individus és un grup en la mesura que els seus membres tinguin un cert grau de consciència de pertinença al grup. L’individu ha se saber que forma part del grup i el grup l’ha de reconèixer com a membre.

COHERÈNCIA EN L’ACCIÓ: La conducta d’un membre d’un grup no es pot explicar totalment sense tenir en compte el fet de pertànyer al grup. Les accions dels membres d’un grup han de ser coherents amb el fet de formar-ne part. Per exemple, si formo part del grup “professors de l’Institut Frederic Martí”, és coherent que faci classes, que posi notes, que passi llista... Si no fes res de tot això, no se’m podria considerar veritablement un professor de l’Institut, seria una incoherència. Això no significa que només actuï com a professor. Com que formo part de diversos grups, la meva actuació està determinada per aquesta diversitat (faig de pare del meu fill, de fill del meu pare, actuo com a palafrugellenc...)

La distinció entre grups i subgrups respon a un procés constant de subordinació i supraordinació entre les persones. Uns grups són més amplis que d’altres, uns n’engloben a d’altres, uns n’obeeixen a d’altres, uns es marginen en front d’altres, uns són marginats per d’altres o s’enfronten amb d’altres. La desigualtat social és característica de tota societat i no es dóna solament entre individus diferents, sinó també a través d’aquest procés de subordinació i supraordinació de grups.

Les persones utilitzem categories per ordenar, simplificar i comprendre la realitat. Cada societat te un repertori de categories disponibles segons la seva història que determinen les identitats possibles (per assimilació o contraposició). La identitat és la posició social de cada persona.

Les categories fonamentals són: nosaltres (endogrup) i ells (exogrup). Aquesta és una distinció elemental, basada en la vivència que posseeixen els membres d’un grup de pertànyer a un “nosaltres” i de veure als altres com un “ells”.

La categorització grupal proporciona identitat. Això vol dir que quan penso en mi mateix ho faig per referència a un grup o grups en els quals em sento integrat. Per exemple, dic que sóc de tal família, de tal grup de batxillerat, que sóc català, que sóc del Barça, que sóc skin...

La categorització grupal opera com a perspectiva d’interpretació de la realitat social en un procés de comparació nosaltres-ells que genera estereotips i discriminació. No interactuem amb els altres pel que són objectivament sinó per com ens els representem i els categoritzem.

Un estereotip és una creença social associada a una categoria grupal que provoca i justifica els prejudicis. Primer s’assigna una persona a una categoria i després se li atribueixen les característiques que se suposa que són el criteri de creació de la categoria.

EXERCICI: Exercici: En quina categoria situaríeu a la dona de la fotografia? I a l’home? Quines característiques els atribuïu, tot i que no els coneixeu personalment?

Els estereotips més perillosos són els que semblen anar lligats a la mateixa naturalesa, com pot ser el concepte de “raça”. El concepte de raça va ser inventat per tal de marcar diferències entre individus de la mateixa espècie i és un concepte estrictament arbitrari. Hi ha tanta diferència genètica entre dos alumnes d’aquesta aula com entre un de vosaltres i un mandinga o un esquimal. El concepte de raça normalment va associat a consideracions sobre la superioritat o inferioritat d’unes races sobre les altres, que anomenem racisme. Des de la perspectiva de l’antropologia moderna, el concepte de raça no té cap sentit, però el continuem utilitzant en el llenguatge col.loquial.

EXERCICI: Imagina’t que aquesta foto és d’un grup d’amics dels USA. A quins grups racials assignaríeu a cadascú? Informa’t primer de quins són els grups que els nord-americans diferencien.

Quan parlem de discriminació ens referim al fet de negar uns determinats drets a algun grup pel fet de posseir una determinada “diferència” respecte al grup dominant. Si el grup dominant és masculí, pot discriminar les dones. Si el grup principal és heterosexual, pot discriminar els homosexuals. La diferència es valora com un defecte i això justifica la negació d’uns determinats drets. D’aquesta diferència en podem dir “estigma”, que significa “marca distintiva” en un sentit negatiu. Quan parlem d’estigmatització ens referim al fet que considerem un determinat tret característic d’un grup com una marca negativa que assenyala la conveniència de la discriminació.

La categorització té una vessant de control social. El poder consisteix a imposar categories. Qui té el poder de definir els altres? Foucault anomena panoptisme el poder dels experts en una societat disciplinària: metges, mestres, jutges, psicòlegs, inspectors... Qui decideix qui és boig, apte per a una determinada feina, normal, model a seguir, menyspreable, digne de tenir el títol de batxillerat, sa o malalt, innocent o culpable...? Qui ens pot situar en aquests calaixos és algú veritablement poderós.

L’etnocentrisme consisteix en l’actitud de considerar el propi grup (cultural, racial o nacional) com a superior, i els grups aliens com a inferiors. L’etnocentrisme és una valoració lligada en gran part a elements estructurals primaris de la vida grupal, és a dir, a la nostra condició de simis socials, a la nostra animalitat. En un grup d’animals no s’admet la presència d’individus aliens i se’ls agredeix i foragita violentament. Un dels trets característics dels animals és la manca de sentit de solidaritat amb els individus de la pròpia espècie que no pertanyen al mateix grup. Un ximpanzé no tolera que un ximpanzé d’un altre grup entri al seu territori. Aquesta competència és fonamental per a no perdre els recursos alimentaris del propi territori (a més de la competència sexual). Nosaltres en això tenim sentiments contradictoris. Necessitem la col·laboració de tots, molt especialment de gent forastera que treballi en el nostre món occidental, però ens sentim encara dominats per instints xenòfobs primitius, animals.

EXERCICI: Hi ha algun detall que us cridi l’atenció en la següent imatge i que tingui relació amb el tema de l’etnocentrisme?

Hi ha alguns filòsofs i psicòlegs que creuen que la identitat és múltiple. Una mateixa persona pot tenir diferents identitats i això depèn de la situació en la qual es troba immers.

Per poder-nos moure (actuar) en una situació cal que la definim, és a dir, que la interpretem, que l’emmarquem en un context més ampli que la doti de significats. Les situacions no són estàtiques sinó que són sempre dinàmiques. No està tot definit ni tot clar, i els significats i valors que s’hi posen en joc es poden acordar amb els altres (no necessàriament de forma racional i enraonada). El sentit que per a nosaltres té una situació és sempre el resultat de la negociació amb altres persones. La definició de la situació és bàsica per decidir quines actuacions i quines comparacions són pertinents. Percebem els objectes i a les altres persones diferentment segons les diferents situacions.

Des d’aquest punt de vista, la conducta de cada persona no està determinada pel que individualment pensa que ha de fer, sinó per ladefinició de la situació en la qual es troba.

Les situacions i els individus són creacions històriques situades en l’espai i el temps. Són creacions culturals i socials inserides en relacions de poder que determinen el repertori del que es pot fer i del que no, del que es pot ser i del que no.

EXERCICI: Mira el vídeo del següent enllaç: https://www.dailymotion.com/video/x874t5 Què en penses de l'experiment de la presó d'Stanford? Com creus que t'haguessis comportat tu si t'hagués tocat fer el paper de policia? I si t'hagués tocat ser presoner?

Dintre del grup social, els individus ocupen posicions concretes que poden ser molt diverses. Es pot descriure l’estructura d’un grup social determinant el nombre, distribució, caràcter i límits de les posicions socials que el composen. La noció de “posició social” inclou dos conceptes que en són com la cara i la creu: ROL i STATUS.

El ROL és el conjunt coherent d’activitats normativament efectuades per un individu.

Hem dit que el rol comporta una normativitat. Els rols inclouen deures, i per tant tenen una dimensió moral i no pas únicament funcional. Produeixen unes expectatives de conducta per part dels que reben els efectes de la seva activitat (el pacient espera un determinat comportament del seu metge i el fill espera un determinat comportament del seu pare). En funció d’això podem dir que el rol s’exerceix bé o malament (un bon pare o un mal pare es diferencien per la forma de complir amb el seu rol).

Els individus no han de complir un sol rol, sinó diversos. Tots tenim una sèrie de rols que hem de posar en joc, els quals són, en principi, mútuament compatibles. Per exemple, jo tinc un rol de professor, de pare, de fill, de filòsof, de membre d’un sindicat, etc. i això no és pas incompatible.

La compatibilitat entre els rols varia segons les societats, segons els valors mantinguts per elles. Per exemple, per a l’església catòlica el rol sacerdotal és incompatible amb el rol marital. En altres casos el rol femení és incompatible amb determinats rols de poder.

A vegades la incompatibilitat entre rols ens porta cap al conflicte personal o social. Quan diem que algú porta una “doble vida” ens referim a un sistema, més o menys incòmode, de superar un conflicte de rols.

L’STATUS és el conjunt de drets i reconeixements que un individu posseeix en el marc de la seva societat. En el llenguatge corrent parlem de prestigi, dignitat, categoria.., si bé a vegades aquests termes no són exactes. Per exemple, un professor de filosofia té un status determinat dins de l’Institut. Aquest status li dóna dret a un sou i a un tracte respectuós per part dels seus alumnes i col·legues. Ara bé, el seu prestigi pot ser nul, ser un poca-solta i no tenir cap mena de categoria filosòfica.

Per tant, quan parlem d’status ens referim al que podem esperar del comportament dels altres davant d'un determinat rol. Evidentment, només podem esperar un determinat comportament per part dels altres si aquests són conscients del nostre status. Per això un status s’ha de comunicar, s’ha de donar a conèixer. L’status es comunica amb la forma de vestir, amb la forma de parlar, amb la forma de moure’s, amb determinats tics, amb l’ostentació (o no) de determinats béns... Quan algú li diu a un altre: “vostè no sap amb qui està parlant!”, li està dient que no es comporta adequadament amb relació a l’status que ostenta.

Hem dit que rol i status són la cara i la creu de la posició social. Més concretament, podríem dir que el rol és l’aspecte dinàmic de la posició i l’status és l’aspecte estàtic. Per exemple, “ser un alumne d’un Institut” és tenir un status determinat, mentre que “estudiar, fer exercicis, preparar exàmens” és exercir el rol corresponent.

Sempre que parlem de rols i status parlem de normes. Els rols i status són fenòmens normatius. Els rols s’han de complir, i l’status conté una expectativa de conducta per part dels qui envolten al qui el posseeix.

Tots els grups socials constantment estableixen les normes del seu funcionament i les institucionalitzen. La paraula “institució” és molt important en sociologia. Les institucions són estructures de normes i sistemes de rols. Per exemple són institucions la família, l’església, el mercat, l’escola, la policia, l’ajuntament, el govern, els càrrecs públics, els mass-media...

La institucionalització de les normes fa que aquestes es compleixin i funcionin normalment.

Normes explícites (formals): Sabem que ho són. Normalment recollides en textos escrits o orals (Ex: a Anglaterra cal conduir per l’esquerra).
Normes implícites (informals): Passen desapercebudes fins i tot per a qui les acompleix (Ex: silenci com a norma a l’ascensor). Passen a ser explícites quan algú les transgredeix.

La gent normal compleix les normes implícites. El caràcter moral de l’infractor està implicat en la situació i se’n pot qüestionar la identitat: es considera imprevisible, poc fiable, immoral, anormal, deficient (personalitat deficient), i tot això es percep com a substancial, intern.

Quan s’infringeixen les normes explícites, aleshores l’individu és considerat com a trampós o delinqüent.

Les normes no són entitats imposades als homes des de fora de la societat. Les normes neixen en situacions concretes històricament situades. Neixen, creixen i moren amb gran facilitat. Però quan nosaltres naixem ens les trobem fetes, i les hem d’acceptar en gran mesura si volem sobreviure i prosperar. Si rebutgem les normes i el nostre rebuig té èxit, el resultat és la institucionalització de normes noves. No som esclaus de cap norma concreta, però l’home no pot viure sense normes. Fins i tot si ens marginem de la societat ens regirem per un seguit de normes. Les màfies, les sectes, les tribus urbanes marginals... també segueixen normes.

La vida social no és exclusivament humana. Podem trobar-la en molts altres animals. De tota manera, l’home ha portat la forma de vida social a un grau d’elaboració molt més alt que qualsevol altra espècie animal i ha desenvolupat una forma característicament humana de relació social, i pràcticament exclusiva: LA CULTURA.

Segons la definició clàssica de Tylor (Eduard Burnett Tylor, 1832-1917, publicà “Primitive Culture” l’any 1871), Cultura és un complex que inclou coneixements, creences, arts, moral, lleis, usos i altres capacitats i costums adquirits per l’home en tant que membre d’una societat.

Una altra definició: Cultura és un conjunt relativament integrat d’idees, valors, actituds i costums que tenen una certa estabilitat dins d’una societat determinada, i que ordenen la conducta dels seus membres.

Una de més fàcil: Cultura és tot allò que l’home és i fa i que no prové únicament de la seva herència biològica. Per exemple: el fet que jo escrigui aquest text en català no està determinat pels meus cromosomes; per tant, el llenguatge és cultura. El fet que vosaltres llegiu aquest text com a estudiants, tampoc no ve determinat per la vostra dotació cromosòmica; per tant, l’estudi també és una activitat cultural.

No s’ha de confondre el terme sociològic de “cultura” amb el sentit col·loquial de la paraula, o amb el sentit que se li dóna en el “ministeri de cultura” d’un govern. En aquest sentit col·loquial o ministerial, cultura equival a “art i coneixement”. Però tal com la defineix la sociologia té un sentit molt més ampli: sortir a ballar un dissabte a la nit és cultura, saludar-se pel carrer és cultura, fumar és cultura, drogar-se és cultura, la gastronomia és cultura, les Menines de Velázquez són cultura, maquillar-se és cultura, valorar la generositat com a una virtut moral és cultura... Fixeu-vos que en aquesta llista hi ha certs exemples que podem considerar molt negatius i n’hi ha d’altres de molt positius. Això és molt relatiu. Per exemple, drogar-se amb alcohol amb moderació, sense perdre el control i la dignitat, està ben vist en la nostra societat catalana. Penseu que fins i tot Jesucrist va fer servir el vi per a la institució del sagrament de l’eucaristia. Que certs bruixots de tribus primitives es droguin fins a tenir visions màgiques és molt ben vist en les seves societats respectives. En canvi, drogar-se amb alcohol o amb altres drogues fins a perdre el control és molt mal vist en la nostra cultura (malgrat que es considera normal dins de certs ambients i grups socials).

Hem posat abans l’exemple del llenguatge com a forma cultural perquè el llenguatge és un element fonamental de tota cultura. Fins i tot podríem dir que tota cultura és, en si mateixa, un llenguatge, entenent per llenguatge un conjunt de signes amb sentit. Una cultura és un llenguatge immensament ric i complex en el qual, a més de l’idioma parlat i els signes escrits, hi ha els signes corporals, el vestuari, els objectes quotidians, la manera de distribuir i decorar les cases, la forma dels establiments comercials, la música i les cançons, l'art i la poesia, els signes ideològics, religiosos, informàtics, científics... La ciència, la religió, la informàtica, les bones maneres, la moda, la música... són llenguatges.

Tots aquests llenguatges, o sistemes de signes, que formen la cultura, s’han d’aprendre, és a dir, no formen part de la nostra dotació genètica, de la nostra biologia.

Ara bé, podríem dir que la cultura és un resultat de la nostra biologia particular. La cultura es pot entendre com la manera humana de satisfer o de resoldre les exigències biològiques, és a dir, com la nostra peculiar manera d’adaptar-nos al medi. La nostra biologia ha generat la cultura, però al mateix temps la cultura ha modificat la nostra biologia. Dit d’una altra manera: la cultura es fa fins a cert punt autònoma respecte a la biologia i esdevé quelcom amb realitat pròpia, amb una dinàmica pròpia i amb capacitat per influir en el fonament biològic que l’ha fet néixer.

Quan parlem de dinàmica pròpia ens referim a què la cultura evoluciona seguint unes lleis pròpies no biològiques. Per exemple, si estudiem l’evolució de la ciència o de l’art o de la religió veiem que hi ha uns processos interns que fan que es produeixin els canvis culturals. Dit d’una altra manera: els canvis culturals no es poden explicar només com a resultat de canvis en les condicions de subsistència humana com, per exemple, èpoques de fam, plagues, sequeres, variacions climàtiques, abundància de recursos... Per exemple, no podem explicar que Velázquez pintés les Menines de la manera que ho va fer només per qüestions biològiques o mediambientals, sinó que hem de tenir en compte motivacions purament artístiques (és a dir, culturals). Tampoc no podem pensar que Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat per motius de necessitats biològiques o medioambientals, sinó per motius científics (és a dir, culturals). Més aviat és al contrari: els canvis en les condicions de subsistència humana es poden explicar per motius culturals. Per exemple, els descobriments d’Einstein han fet possible el desenvolupament de la tecnologia de les centrals elèctriques nuclears, a resultes de les quals molts homes han mort en accidents i molts altres han viscut millor amb una energia més abundant i barata. Per això diem que la cultura influeix en el fonament biològic que l’ha fet néixer, és a dir, en les condicions de subsistència de l’espècie humana.

La naturalesa humana és la mateixa a tot arreu, però la cultura és summament variable segons les societats. Per exemple, la creença hindú en les vaques sagrades es concreta en un sistema de normes de conducta que fan que puguem veure algú morir-se de fam al costat d’una vaca, en lloc de menjar-se-la. En canvi, la mateixa vaca es defineix com a un element bàsic en la dieta alimentària de països com Estats Units, que tenen com a plat nacional el bistec i l’hamburguesa. De fet, al nostre país un animal de la mateixa espècie serveix per a celebrar un acte cultural tan especial com són les curses de braus. Una mateixa bèstia és sagrada a la Índia, comestible a USA i torejable a Espanya!

Si vols formar part del grup has de comportar-te de forma coherent amb el que se suposa que és el comportament esperable d’un membre del grup, tant en els gestos, com en la indumentària com en els valors, els costums, les aficions...