CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

TIPUS DE JUDICI

Un judici és: una proposició enunciativa que consta de subjecte i predicat. Per esbrinar com són possibles els "judicis científics necessaris" Kant comença per analitzar els tipus de judici.

*JUDICIS ANALÍTICS: El predicat ja està contingut en el concepte del subjecte. Exemples:

• "el cavall blanc de Santiago és blanc"
• "el tot és més gran que les parts"
• "el triangle té tres angles"

Característiques:

-El predicat no amplia el subjecte, i per això no ens serveixen per res a l'hora de fer ciència.

-La seva negació és contradictòria. Per això no necessiten ser comprovats empíricament, perquè sempre són certs. Kant els anomena "A PRIORI", és a dir: coneguts independentment de l'experiència sensible. La seva certesa és coneguda "amb anterioritat" (= a priori) a la seva comprovació. Així, a priori serà sinònim de NECESSARI.

*JUDICIS SINTÈTICS: El predicat amplia el contingut del subjecte. Exemples:

• "el coure és un bon conductor"
• "el caramel és dolç"
• "el sol sortirà demà a les 7:30 del matí per l'est"

Característiques:

-Aquests judicis són els que necessita la ciència perquè ens permeten avançar en el coneixement de la realitat.

-Són "A POSTERIORI". Això significa que han de ser verificats per l'experiència sensible. Com que no són a priori no són necessaris: sempre pot aparèixer una experiència que els desmenteixi. Són doncs CONTINGENTS.

Si tots els judicis sintètics haguessin de ser a posteriori no seria possible formar judicis NECESSARIS útils per a la ciència. Per a què la ciència formi judicis necessaris cal suposar també com a possibles els JUDICIS SINTÈTICS A PRIORI, és a dir, judicis que ampliïn el contingut del subjecte i que no necessitin ser comprovats per l'experiència.

Com són possibles els judicis sintètics a priori?

1.L'ESTÈTICA TRANSCENDENTAL intentarà respondre la pregunta: com són possibles els judicis sintètics a priori en la matemàtica?

2.L'ANALÍTICA TRANSCENDENTAL intentarà respondre a la pregunta: com són possibles els judicis sintètics a priori de la física?

3.La DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL intentarà respondre la pregunta: com són possibles els judicis sintètics a priori de la metafísica?

ESTÈTICA TRANSCENDENTAL

El terme "estètica" fa referència a "sensibilitat" en el sentit més etimològic de "sensació" (i no de "sentiment"). Així l'estètica transcendental analitza la facultat de la sensibilitat.

Nosaltres creiem que els nostres sentits ens ofereixen un coneixement de "la realitat tal com és en ella mateixa". Però això no és així. Kant ens diu que nosaltres no podem conèixer la realitat tal com és en si (noümen). Solament podem conèixer "la realitat tal com nosaltres la veiem" (fenomen).

Això no significa que només tinguem un coneixement superficial dels objectes. El coneixement de Newton no és pas “superficial”. Quan parlem de “fenòmens” no ens referim a les “aparences” (ja sabem el que diu la veu popular: “les aparences enganyen”). Newton no es queda pas en un coneixement de “les aparences”. Les aparences són subjectives, però el coneixement des fenòmens és la màxima expressió de l’objectivitat (fenomen = objecte) Si les nostres observacions són superficials, certament ens quedarem amb les aparences i prou. Però si la nostra observació és metòdica i atenta, si la nostra experimentació és prou rigorosa, el coneixement que n’obtindrem també en serà de rigorós. El que vol dir Kant és que no podem anar més enllà del que és observable o experimentable, i que les observacions i experiments sempre seran fets per homes. Per tant, només podem conèixer la realitat tal com nosaltres l’experimentem i observem.

Ara bé, un biòleg, un psicòleg, un metge, després d’examinar-me atentament, podran contestar-me la pregunta “què sóc jo realment, quin és el sentit profund de la meva essència?” I un científic de la naturalesa, podrà aclarir-me l’essència del mon? No.

Dit d’una altra manera: una intel.ligència diferent a la humana podria veure o entendre el món d’una altra manera. Però això no faria pas que el món fóra diferenten si mateix.

Quan diem que “l’objecte es regeix pel subjecte” això no significa que el “mon”, en si mateix, depengui de l’home. El que significa realment és que “els fenòmens” depenen de l’home. Els fenòmens són “la realitat en què l’home es mou”, “la realitat tal com l’home l’entén”, mentre que el noümen és “la realitat en si mateixa”

Els fenòmens són la forma humana comuna de percebre i entendre la realitat. També és cert que cada persona pot tenir punts de vista particulars, subjectius, però això no és impediment per a l’existència d’una forma de coneixement comú que anomenem ciència (o coneixement objectiu)

Respecte als fenòmens, Kant ens dirà que primer cal percebre’ls i després cal entendre’ls, per la qual cosa distingirà entre la facultat de la percepció (o sensibilitat) i la facultat de l’enteniment.

A l’Estètica Transcendental centra la investigació en el tema de la percepció dels fenòmens (o objectes):

Nosaltres veiem els objectes ordenats en l'ESPAI i el TEMPS. Però ni l'espai ni el temps són "coses". L'espai i el temps són a-priori, és a dir, els tenim abans de tenir cap sensació. L'espai i el temps no els coneixem gràcies a les sensacions, sinóque gràcies a l'espai i al temps és possible el coneixement sensible.

Espai i temps, donen FORMA ORDENADA AL CAOS DE LES SENSACIONS. En tota percepció hi ha una matèria (contingut) i una forma. La matèria ens ve donada per les sensacions. La forma la hi posem nosaltres: l'espai i el temps. L'espai i el temps no existeixen fora del subjecte. Per això podem investigar-los sense necessitat de les sensacions. L'espai i el temps són INTUÏCIONS PURES:

1.INTUÏCIONS perquè no són conceptes (també n’hagués pogut dir percepcions pures)

2.PURES perquè no tenen cap contingut si no les omplim de sensacions.

La intuïció de la forma pura de l'espai permet construir els judicis sintètics a priori de la GEOMETRIA. Les figures i les lleis de la geometria les construïm sense necessitar per a res que les sensacions ens hi ajudin: parlem del punt sense necessitat de veure punts.

La intuïció de la forma pura del temps permet la construcció dels judicis sintètics a priori de l’ARITMÈTICA. Les operacions aritmètiques no serien possibles sense el temps: 7+5=12 reclama un ordre que ens digui que "primer" són 7 i "després" n’hi afegim 5.

Tot allò que no s'adapta a la nostra forma pura d'espai i temps resta desconegut per a nosaltres.

Com que l'espai i el temps són les CONDICIONS TRANSCENDENTALS DE L'EXPERIÈNCIA SENSIBLE i al mateix temps són les CONDICIONS TRANSCENDENTALS DE LA MATEMÀTICA, és comprensible que la matemàtica es pugui aplicar a la investigació empírica, com fa la ciència física.

ANALÍTICA TRANSCENDENTAL

Estudia la facultat de l'ENTENIMENT.

L'enteniment és la facultat del coneixement dels mitjans i les qüestions de fet.

Les formes pures a priori d'espai i temps fan possible el coneixement sensible, és a dir, la percepció ordenada dels FENÒMENS (OBJECTES). Però aquests fenòmens cal pensar-los per poder-los entendre.

La sensibilitat proporciona la matèria de l'enteniment. L'enteniment és l'encarregat de transformar les percepcions en CONCEPTES aplicant les CATEGORIES a les SENSACIONS. Les categories són LES FORMES PURES DE L'ENTENIMENT.

Les categories han de ser, com l'espai i el temps, també A-PRIORI per fer possibles els judicis sintètics a priori de la física (és a dir, els judicis necessaris de la física de Newton).

Així hi haurà tantes categories com formes lògiques de judici possibles:

JUDICIS CATEGORIES

Les categories no tenen cap contingut si no les omplim de sensacions, però sense les categories les sensacions no tindrien cap sentit, serien incomprensibles. Així, categories sense sensacions són buides, però sensacions sense categories són cegues.

Fixeu-vos que el que per a Hume era un mecanisme d’associació d’idees que operava gràcies a la imaginació humana (relació causa-efecte) ha esdevingut ara un principi a-priori de l’enteniment humà. Tant el “mecanisme imaginatiu” de Hume com la “categoria de l’enteniment” són universals (és a dir, funcionen en totes les ments humanes de la mateixa manera) Però la diferència està en que per a Hume aquest mecanisme només creava un hàbit que no oferia certesa absoluta sobre la naturalesa, mentre que per a Kant dóna un coneixement necessari sobre els “fenòmens”, si bé no ens diu absolutament res sobre la realitat en si mateixa. Com que els fenòmens són “la forma humana comuna d’entendre la realitat”, el coneixement dels fenòmens així fonamentat esdevé un “coneixement necessari per a qualsevol home”.

Per Aristòtil les categories eren MODES DEL PENSAR precisament perquè eren també MODES DEL SER. La lògica i la ontologia anaven de la mà. Ara només són modes del pensar, formes a priori de l'enteniment. Podrem doncs fer lògica utilitzant les categories però, què en quedarà de l'ontologia i de la metafísica en general?

DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL

Hem vist que les categories no tenen cap contingut si no les omplim de sensacions, però sense les categories les sensacions no tindrien cap sentit, serien incomprensibles.

Així, per construir lleis necessàries cal que les dues components siguin presents.

Precisament per això la metafísica és impossible: utilitza les categories sense aplicar-les a objectes sensibles . Déu, per exemple, no és un objecte sensible. Si dic que Déu és substància, que Déu és causa, etc., aleshores les categories de substància i causa resten buides perquè no les omplim amb sensacions.

Aquesta situació es fa extensiva a les tres IDEES DE LA RAÓ. La RAÓ és la facultat de conèixer els fins i les qüestions de dret, i les tres idees bàsiques de la raó són:

-ÀNIMA (que apunta a la unitat de l’experiència interna)

-MÓN (que apunta a la unitat de l’experiència externa)

-DÉU (que apunta a la unitat absoluta de totes les condicions)

Aquestes idees són l’anhel perenne del coneixement. Resten com a IDEALS, infinitament llunyans, que dirigeixen els nostres esforços.

Kant retorna a les idees la dignitat que Plató els havia atorgat. Per als empiristes una idea equivalia a un fet de consciència que tant podia ser una sensació, una percepció, una representació, un pensament, un concepte, una impressió, una emoció, un desig... Per a Kant, en canvi, les idees manifesten quelcom que excedeix tota experiència possible, quelcom que no pot trobar en l’experiència el seu fonament adequat, quelcom sense realitat empírica, però que serveix de finalitat per el nostre coneixement de la realitat.

Però malgrat que aquestes idees recuperin la dignitat perduda, no ens hem de fer vanes il·lusions sobre la possibilitat de conèixer-les.

La il·lusió metafísica consisteix a creure que aquestes idees en poden donar realment un coneixement objectiu. Intentar entendre o explicar aquestes idees seria intentar conèixer veritats absolutes o, dit d’altra manera, la veritat de l’absolut, l’essència de la realitat en la seva unitat absoluta. Però la metafísica, en tant que coneixement de l’absolut, no pot estar fonamentada en cap intuïció, ni pura ni empírica. Si no hi ha intuïció no hi ha contingut representatiu (les idees no representen res). Per tant, qui intenti parlar d’aquestes idees no podrà assolir mai un grau de coneixement científic semblant al de la ciència newtoniana.

Explicar és realitzar una unió sintètica de conceptes, és a dir, relacionar uns conceptes entre si. El coneixement és essencialment relacional, busca relacions (de fet ja deia Aristòtil que tot concepte es definia pel gènere pròxim i per la diferència específica; per exemple home es defineix com un element relacionat per semblança amb el conjunt dels animals i relacionat per diferència en tant que racional). Però quan ens proposem conèixer l’absolut entrem en un carrer sense sortida. Es impossible un coneixement de l’absolut en termes relacionals: l’absolut no es pot relacionar amb res perquè no hi ha res més que l’absolut (l’absolut ho és tot)

CRÍTICA A LA PSICOLOGIA RACIONAL

Sobre la idea d’ànima s’ha construït la branca de la metafísica anomenada psicologia racional. La psicologia racional cau en paralogismes. Un paralogisme és un raonament que sembla lògic però no ho és. La conclusió sembla certa però en realitat no sabem si ho és. Kant remarca quatre paralogismes:

1.SUBSTANCIALITAT. L’ànima és una substància (rèplica directa a la substancialitat de la res cogitans cartesiana)

2.SIMPLICITAT. L’ànima és simple

3.PERSONALITAT. El jo transcendental s’identifica amb les persones concretes

4.RELACIÓ EXTERIOR DUBTOSA. Dubtem de la relació ànima-món.

En metafísica es considera que l’ànima és el subjecte del pensar, del sentir i del voler; és a dir, el que sent, pensa i vol. D’aquí es dedueix que l’ànima és la substància pensant, sentent i volent. Així com referim l’experiència externa a un substrat (matèria o energia) que ni creix ni decreix, referim també l’experiència interna a un substrat espiritual que roman simple i idèntic sota totes les modificacions. Com que aquest substrat és inextens, no pot ser dividit i, per tant, és immortal.

Però la suposició d’aquest substrat (ànima) és il·legítima. Neix quan reunim en unitat tots els fenòmens de l’experiència interna i en volem donar raó. Però aquesta tal substància no és percebuda per cap intuïció. Mai no percebo l’ànima, sinó que només percebo cadascun dels fenòmens psíquics particulars. No puc dir mai “jo penso” sinó “jo penso això” (el que més tard Husserl anomenarà “intencionalitat de la consciència”). No podem abstreure el jo dels fenòmens de consciència.

Per aplicar la categoria de substància al jo caldria una intuïció del jo pur de tota intenció, la qual cosa és impossible.

CRÍTICA A LA COSMOLOGIA

A partir de la idea de món s’ha construït la branca de la metafísica anomenada cosmologia. La cosmologia cau en antinòmies, és a dir, contradiccions. Kant assenyala quatre antinòmies:

1ª antinòmia:

TESI: El món és limitat en l’espai i el temps

ANTÍTESI: El món no té límits

Es pot demostrar tant la tesi com l’antítesi i, per tant, no podem prendre’n cap com a certa en la mesura que són contràries. Aquí espai i temps no donen forma a cap intuïció empírica, que és la seva veritable funció, sinó que romanen buits de contingut.

2ªantinòmia:

TESI: La matèria es redueix a elements últims indivisibles

ANTÍTESI: La matèria és divisible fins a l’infinit

En aquest cas no es pot demostrar ni la tesi ni l’antítesi.

3ªantinòmia:

TESI: Es dóna una causalitat lliure

ANTÍTESI: No hi ha llibertat

Atenent a la distinció entre fenomen i noümen, podem acceptar tant la tesi com l’antítesi. Puc suposar que en el món fenomènic no hi ha llibertat, però que en el noümen la llibertat és possible. Ara bé, poder suposar no equival a conèixer, a saber i a entendre.

4ªantinòmia:

TESI: El món exigeix un ésser necessari

ANTÍTESI: El món no exigeix un ésser necessari

Passa aquí el mateix que en la tercera antinòmia. En les antinòmies 3ª i 4ª es deixa una porta oberta per la postulació, a la crítica de la raó pràctica, de la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

CRÍTICA A LA TEOLOGIA FILOSÒFICA

A partir de la idea de Déu s’ha construït la teologia filosòfica que planteja diversos arguments sobre l’existència de Déu. Kant sintetitza els arguments en tres tipus:

1. ARGUMENT ONTOLÒGIC
2. ARGUMENT COSMOLÒGIC
3. ARGUMENT TELEOLÒGIC

Kant demostrarà que l’argument ontològic no és correcte. Reduirà després els altres dos al primer, amb la qual cosa quedaran també invalidats

1.ARGUMENT ONTOLÒGIC

Sant Anselm ho formulava així: Déu és l’ésser més perfecte que hom pot pensar; si Déu no existís podríem pensar un ésser més perfecte que l’ésser més perfecte que hom pot pensar; però això és absurd. Per tant, Déu ha d’existir i ha de ser l’ésser més perfecte que hom pugui pensar.

La crítica de Kant apunta a l’error fonamental de considerar l’existència com a una perfecció de l’essència. Segons Kant, l’existència no és ni tan sols una característica essencial d’un concepte. Podem dir que l’objecte que representa un concepte existeix quan el coneixem en unitat sintètica (és a dir, directament relacionat) amb altres objectes coneguts com a reals. L’existència es predica sempre en un judici sintètic, el fonament del qual ha de ser una percepció.

El coneixement de l’existència de l’objecte no aporta ni treu res a la definició (concepte) de l’objecte, per tant no és més perfecta la definició del que existeix que la del que no existeix. Kant fa servir com a exemple la comparació entre cent tàlers (moneda alemanya) possibles i cent tàlers realment existents. Ambdós casos es defineixen de la mateixa manera. Jo puc inventar un ésser fantàstic i definir-lo, però no en podré predicar l’existència fins que no en posseeixi una percepció. Però una demostració sintètica –que és la única vàlida- de l’existència de Déu és impossible perquè no puc percebre Déu.

2.ARGUMENT COSMOLÒGIC

La prova cosmològica de l’existència de Déu consisteix en pensar que ha d’existir una causa necessària (incausada, primera) de l’univers, a la que anomenem Déu (recordeu Aristòtil, St.Tomàs o Locke).

Suposem que, malgrat la quarta antinòmia, sigui legítim postular una causa primera necessària (que existeix necessàriament, que no pot no existir); no tindríem demostrat encara quel’ésser necessari (el que “no pot no existir”) és perfectíssim (diví) a menys que suposem que la definició de perfectíssim (Déu) inclou la necessitat de l’existència, és a dir, el que afirma l’argument ontològic. Com que hem vist que l’argument ontològic no és lògicament vàlid, l’argument cosmològic que s’hi fonamenta queda també invalidat.

3.ARGUMENT TELEOLÒGIC

Finalment, l’argument teleològic ens parla d’una intel.ligència ordenadora, partint de la base que certes formes de la naturalesa revelen un cert ordre i bellesa, com si tot el cosmos hagués estat intel.ligentment ordenat amb alguna finalitat (telos).

Suposem que existeixi una intel.ligència ordenadora; no tindrem demostrat encara que aquesta intel.ligència sigui Déu creador, a menys que no identifiquem la intel.ligència ordenadora amb l’ésser necessari (causa primera del cosmos, segons l’argument cosmològic). Però ja hem vist en la crítica a l’argument cosmològic que ésser necessari no significa encara Déu si no admetem la identificació entre necessitat i perfecció que sosté l’argument ontològic. Així, doncs, tenim com una mena de joc de dominó: quan fem caure la primera fitxa cauen totes les altres.

D’on ve doncs el convenciment de tants filòsofs que han cregut que amb els seus arguments es demostrava l’existència de Déu? La causa del que Kant anomena il·lusió metafísica és una noció equivocada del que significa coneixement. Així com abans de Copèrnic els astrònoms anaven tots errats pel què fa al coneixement del sistema solar, abans de Kant els filòsofs anaven tots errats pel què fa a la teoria del coneixement.

El coneixement científic, racional, no és una pura anàlisi de conceptes, sinó una síntesi metòdica i discursiva de percepcions pures o empíriques. Podem analitzar els conceptes de Déu, ànima o món (les tres idees de la raó), però aquesta pura anàlisi no és pas veritable coneixement. El concepte de Déu és una idea, i com a tal no hi ha a l’experiència cap percepció que li pugui ser adequada (passa el mateix amb les altres dues) La idea de Déu pot servir-nos de nord, com a objectiu inabastable dels nostres esforços per entendre la realitat de forma absoluta. Però pretendre personificar-la!, pretendre conèixer-la científicament! és un despropòsit.