RACIONALISME I EMPIRISME

RACIONALISME

El mot “racionalisme” designa un corrent filosòfic característic del segle XVII. Els membres més destacats d’aquest corrent són Descartes, que ja hem estudiat, Spinoza, Leibniz, Pascal i Malebranche.

Tradicionalment se sol contraposar al corrent anomenat “empirisme”, si bé les filosofies concretes dels autors d’ambdós corrents tenen sovint molts punts de contacte i coincidències.

De forma molt general podem dir que els dos trets més bàsics del racionalisme són:

• Autosuficiència de la raó. La raó és considerada la font fonamental de tot coneixement, i deixa en un segon pla a l’experiència dels sentits. No es rebutja la importància de l’experiència, però la facultat fonamental i superior és la raó. La raó és independent de l’experiència, mentre que l’experiència s’ha de supeditar a la raó. La raó humana pot resoldre qualsevol qüestió, per complexa que sigui (o gairebé).
• Sistema deductiu matemàtic com a fonament i model del saber: Es busquen proposicions indubtables, com ho són les de la matemàtica. Fins i tot s’intenta aplicar el mètode matemàtic a la filosofia. Com que la física ha avançat tant en aplicar-hi el mètode matemàtic, s’espera que passi el mateix amb lafilosofia.

El terme “racionalista” es pot aplicar a qualsevol filòsof, de qualsevol època, que desenvolupi el seu pensament aproximadament en aquests paràmetres, principalment en el primer. En aquest sentit, podríem considerar Parmènides o Plató com a racionalistes.

EMPIRISME

El terme “empirisme” prové d’”empeiria”, paraula grega que significa “coneixement obtingut a partir de l’experiència”.

En un sentit ampli, es pot aplicar a tota filosofia que defensi la validesa de l’experiència com a forma de coneixement. En aquest sentit, podríem dir que Aristòtil i Epicur són empiristes.

En un sentit més restringit, el terme “empirisme” fa referència a un corrent filosòfic que es desenvolupa a Anglaterra els segles XVII i XVIII. Per ser encara més exactes, l'empirisme anglès el podríem situar entre el 1670, any en què Lockeconcep la idea de la necessitat d'un assaig sobre l'enteniment humà, i 1776, any de la mort de Hume.

Es la continuació d'una tradició certament propícia que va des del nominalisme d'Occam (1300-1347) fins a Bacon o Hobbes.

Les característiques generals d’aquest corrent són:

• Supremacia de l’experiència: L’experiència és l’única font de coneixement objectiu sobre la realitat. Quan parlem de la realitat, hem de fer servir la raó, però supeditant-la a l’experiència. Més enllà de les dades que ens proporciona l’experiència sensorial, la raó no hi té res a fer. L’experiència esdevé el criteri de veritat i el límit de la raó humana. Per als racionalistes, en canvi, no hi havia límits per a la raó.
• Negació de les idees innates: La ment és com una pàgina en blanc: quan naixem no hi ha res escrit. L’experiència omple de contingut la nostra ment. Dit d’una altra manera: tot coneixement és adquirit gràcies a l’experiència. Els racionalistes pensaven que hi havia idees innates, és a dir, idees que no s’adquirien per l’experiència, sinó que ja eren presents de forma potencial en la ment i que coneixíem per intuïció.
• Interès per l’estudi del coneixement humà: Aquest és un tret característic de l’època, que coincideix plenament amb l’interès dels racionalistes.
• Defensa de l’autonomia intel·lectual: Aquest és una característica general de la filosofia a partir de Descartes.
• Ciències experimentals com a model: Els empiristes es fixen principalment en els resultats de ciències com la física, que es basen en observacions i experiments (Newton). Els racionalistes, si bé valoraven la nova ciència, tenien com a model els sistemes demostratius de les matemàtiques (especialment de la geometria).
• Dificultat o impossibilitat de la metafísica: Els racionalistes havien construït teories (o sistemes) metafísiques (sobre Déu, l’ànima o el món). Els empiristes consideraran que això té uns límits importants (Locke) o, fins i tot, que és totalment impossible (Hume).