|
El conreu de ses vinyes: origen i evolució. |
||
|
La presenci de construccions de paret seca a tot el terme de Cadaqués va lligada al conreu de ses vinyes. Aquest conreu segurament va ser impulsat pel monestir de Sant Pere de Rodes, propietari d’una bona part de ses terres que hi ha al voltant de Cap de Creus, después de la desforestació de grans extensions de suredes i alzinars que aquest mateix monestir va impulsar. El 1716 hi ha documentades 154 hectàrees de vinya, que ja eren 376 el 1879. Tot i això aquest augment no es va produir de manera contínua, perquè hi va haver dugues davallades importants : una el 1736 (en què es cucs varen matar molt de ceps), i una atra el 1858 (en què va arribar sa primera malaltia americana). Ja l’any 1790, Francisco de Zamora, un alt funcionari del rei
que es dedicava a visitar es pobles catalans tot fent-ne un informe
de l’activitat econòmica (amb la perversa intenció, és clar, de
veure d’on es podien estirar nous impostos), escrivia, en es seu
“Diario de los viajes de D. Francisco de Zamora a Cataluña”,
que a Cadaqués, “Se coge mucho aceite y vino, todo de excelente calidad
no obstante de no hacerse con especial cuidado. Así ellos como los genoveses
llevan el vino a Génova, a causa de ser el de aquella ciudad muy flojo.
También lo llevan a Roma, pues todo el comercio de este pueblo es con
Italia.” A partir del 1865 la fil·loxera va començar a fer estralls a ses vinyes franceses, i això va afavorir, de moment, la vinya empordanesa, que va començar a exportar es seus vins. El comerç amb Itàlia es va intensificar, es barcos salpaven de Cadaqués, rumb a Civitavechia, carregats de vi... Al poble hi havia un bon nombre de boters que no donaven l’abast... A diferenci de la resta de l’Empordà, a Cadaqués aquesta exportació de vi cap a Itàlia no era una cosa noua. Tal com hem vist, ja feia temps que es vi cadaquesenc servia per millorar alguns vins italians de poca qualitat. Mentrestant la superfície dedicada a vinyes anava augmentant, i ses travesseres anaven colonitzant cada vegada més ses muntanyes. A l’Empordà hi havia la creença il·lusòria que la fil·loxera no passaria des Pirineus, i ningú no va fer cas des que deien que s’havien de prendre mesures, com ara arrancar bona part de ses vinyes per tal de fer una frontera que impedís el pas des paràsit. Finalment, sa desgraci que es veia a venir (encara que molts s’havien
estimat més amagar es cap a sota de l’ala) va arribar el 1880.
La fil·loxera va xuclar la saba des ceps fins que varen quedar ben secs. Això va ser un sotrac històric. Molta gent va emigrar, cap a Cuba,
l’Argentina... La majoria ja no varen tornar. Mentrestant, a França ja es començaven a recuperar de la plaga. Ja
no era possible de competir amb es veïns del nord. Alguns terrenys se
varen replantar amb cep americà (immune a la fil·loxera), empeltat amb
ses varietats de rims tradicionals del país (lledoner, garnatxa...);
a d’atres es ceps se varen substituir per oliveres, i bona part
del terme va quedar abandonada per a usos agrícoles. A
l’Empordà, on el terreny és pla i la terra de més bon treballar,
a poc a poc es va recuperar el conreu de ses vinyes. Aquesta recuperació
a Cadaqués només va ser parcial. La orografia de Cadaqués feia que no
fos rentable transportar es rims des de racons tan inaccessibles. A
partir de la fil·loxera, per tant, podem dir que el conreu de ses vinyes
passa de ser sa principal activitat econòmica del poble a una activitat
complementària d’atres activitats com ara la pesca, l’horticultura
o el conreu de ses olivassos. |
|
|
|
||
