|
Aristòtil
Tornar a dalt
* 384 a.C. Estagira + 322 a.C. Calcis
Aristòtil no és autor de cap dels tractats d'alquímia
que li eren atribuïts a l'Edat Mitjana, ni tampoc la química és rellevant
a la seva obra. Però els seus conceptes: “hýle”, matèria
passiva, “energeía” que confereix forma, els “accidents”
o aparences de les substàncies i la convicció de que el calor era indispensable
per la formació de tot ésser viu, creen el marc de reflexió sobre la composició
de la matèria i les seves transformacions.
En la “Meteorologica”, Aristòtil exposa la teoria de la
formació de les substàncies mixtes a partir dels quatre elements
i la formació dels metalls a partir de bafs humits, origen de la creença
alquímica de la generació de metalls a partir del mercuri.
Els àrabs van ser els primers en atribuir falsament a
Aristòtil textos d'alquímia que cap al segle XIII van ser traduïts al
llatí de les fonts àrabs.
|
|
|
|
|
|
|
Albert Magne
Tornar a dalt
* abans 1200 Lauingen (Suabia) + 1280 Colònia
Professà a l'ordre dels dominicans (1223). Va ser
Provincial de l'Ordre a Alemanya i Bisbe de Ratisbona. Des del segle XIV
porta l'epítet “Magne” i a 1931 va ser canonitzat.
És probablement el savi universal més destacat de la Baixa
Edat Mitjana. Considerat una autoritat a la història de l'alquímia,
encara que no va escriure cap obra pròpiament d'alquímia.
En “De mineralibus” investiga les causes,
material, eficient (calor i influència astral, no considerava la
causa aristotèlica del fred) i formal de la constitució
dels metalls i de les possibilitats de transmutació, diferència
entre transmutacions aparents (només canvien l'aparença
del metall) i verdaderes.
Arribà a la conclusió de que, fins aleshores,
no s'havia aconseguit fabricar or verdader, ja que als
seus assaigs mai havia pogut obtenir un metall realment resistent al foc.
Amb Avicenna considerà el mercuri i el sofre com els dos
principis constituents del metall. |
|
Tomàs d'Aquino
Tornar a dalt
* 1225 Roccasecco (Aquino) + 1274 Monestir
de Fossanova
Doctor de l'Església (proclamat el 1567) i filòsof.
Canonitzat el 1323. Cap a 1240 ingressà a l'ordre dels dominicans.
Deixeble d' Albert Magne a París i Colònia entre 1245 i
1252.
Als seus escrits es refereix vàries vegades
a l'alquímia: en la “Summa theologiae” discuteix
la legalitat de la venda d'or de fabricació alquímica,
en altres escrits rebutja explícitament la transmutació
del metall però considera l'alquímia
com un apartat de la filosofia natural.
Hi ha una sèrie de textos apòcrifs, publicats
sota el nom de Tomàs d'Aquino als segles XIV o XV en que es parla
de l'alquímia com part de les ciències aplicades del Medioevo
o un altre que tracta de la obtenció d'amalgames.
|
|
|
|
|
Estàtua a l'Oxford University Museum |
|
Roger Bacon
Tornar a dalt
* 1214-1220 Anglaterra + després
de 1292
Franciscà, en els seus llibres Opus minus
i Opus tertium distingeix entre alquímia especulativa
i alquímica operativa. La primera tracta de la formació
de tots els cossos a partir dels elements i la segona té
a veure amb la fabricació dels colors i els metalls valuosos.
Però la principal preocupació
de Bacon era la perllongació de la vida amb ajuda de l'alquímia,
aspecte predominant de l'alquímia xinesa. Suposava que l'efecte
dels medicaments alquímics millorava per l'influx de les
estrelles i els planetes. Un cos amb les qualitats elementals perfectament
equilibrades, el “lapis philosophorum, podia transmetre
la seva indestructibilitat inherent al cos humà malalt,
igual que es feia amb els metalls imperfectes.
Un concepte clau de la filosofia natural de Bacon
és el de “scientia experimentalis” segons la
qual el coneixement empíric havia de substituir les
especulacions deductives de la ciència escolàstica.
Seria la única manera d'adquirir nous coneixements.
|
|
|
Ramon Llull
Tornar a dalt
* 1232 Ciutat de Mallorca + 1315/1316 lloc desconegut
Filòsof, místic, missioner, s'educà
juntament amb el fill del rei Jaume I d'Aragó, que seria
posteriorment Jaume II rei de Mallorca, de qui seria senescal. Va
fer vida a la Cort fins el 1263 en que unes visions de Crist a la
Creu el van apartar del món secular. Des d'aleshores es va
dedicar a les missions i a l'estudi de la filosofia, lògica,
medecina i astrologia. Va escriure la “Ars Lullica”,
complex sistema d'anotacions simbòliques i diagrames
combinatoris, inicialment destinat a convèncer (i
convertir) el erudits musulmans, però que podia ser aplicat
a qualsevol camp del saber.
A pesar de que Llull criticà obertament
l'alquímia, se li atribuïren una sèrie
de textos alquímics. La seva combinatòria
i la seva teoria dels elements donaven peu a interpretacions alquímiques.
Des de 1370 i fins a l'Edat Moderna el corpus
d'obres d'alquímia atribuïdes a Llull arribà
a les 50 i li donaren nomenada com un dels alquimistes més
destacats de l'Edat Mitjana. |
|
|
|
|
|
|
Arnau de Vilanova
Tornar a dalt
* 12.01.1579 Brussel·les +30.12.1644
Brussel·les
Metge, diplomàtic, reformista eclesiàstic,
suposat alquimista. Educat pels dominicans, estudià a Montpellier
i adquirí fama com a terapeuta. Metge dels Reis, Pere II,
Alfons II, Jaume II i dels Papes d'Avignó, Bonifaci VIII,
Benet XI i Climent V.
Se li atribueixen (amb molt dubtosa autenticitat)
importants escrits d'alquímia com el “Tesaurus
Thesaurorum o Rosarius Philosophorum “ en el que explica
diferents procediments per obtenir or o plata. Un d'ells
parteix del mercuri i d'una petita quantitat del metall preciós
que es vol obtenir, que faria el que ara diríem de catalitzador,
per fer una “aqua vitae” mercurial, capaç
de transmutar mil vegades el seu pes de metalls baixos en metalls
preciosos.
Un altre procediment implica la separació
del mercuri en els quatre elements, per recombinar-los en la forma
apropiada. Així per aconseguir or es requereixen les proporcions
1:1 d'aigua i aire, 2:1 d'aigua i foc i 3:2 d'aigua i terra, ajustant
també les proporcions de calor, fred, sequedat i humitat.
(Holmyard, p156-157) .
Altres autors (Priesner p. 88)
declaren que Arnau era un detractor de l'alquímia
que titllava els alquimistes d'ignorants i boixos.
|
|
|
Joan Van Helmont
Tornar
a dalt
* 12.01.1579 Brussel·les +30.12.1644
Brussel·les
Metge a Vilvorde i Brussel·les. La Inquisició
condemnà com heretgia 27 tesis contingudes a la seva obra
“De magnetica Vulnerum Curatione”, acusant-lo de negar
el poder curatiu de la religió. Helmont es declarà
culpable de seguir les doctrines sacrílegues de Paracels
i al 1634 va ser posat en arrest al seu domicili. El 1646, després
de la seva mort, la seva vídua va aconseguir que el rehabilitessin.
Era contrari a la teoria aristotèlica i a la medecina
galènica que, segons ell, es fonamentaven a la lògica
i a la raó, aspectes del pensament humà que impedien
arribar a l'essència de les coses. L'autèntic
coneixement només podia ser aconseguit per il·luminació
divina, a partir d'un coneixement de sí mateix i
amb l'ajuda de la química.
Va ser el primer en distingir entre gasos i aire
i en descriure de forma aproximada el clor, el diòxid de
sofre, el monòxid de carboni i, sobretot, el diòxid
de carboni (gas sylvestris). És possible que derivés
el terme “gas” donat per ell, del terme “caos”
amb la que Paracels designava la matèria primera invisible
i neumàtica.
Es conegut pels seus experiments sobre el creixement de
les plantes, que creia eren formades només per aigua.
Per provar-ho, va plantar un desmai amb una quantitat pesada de
terra i durant 5 anys només va addicionar aigua a la terra:
en aquest temps l'arbre va augmentar el seu pes en 75 kg mentre
que la terra va perdre només alguns grams.
Creia que tots els cossos naturals podien ser reduïts
a aigua amb l'”alkaest”, mitjà universal de descomposició
pels alquimistes. Estava convençut de la
possibilitat de transformar metalls i va descriure la transmutació
de mercuri en or, feta per ell mateix, amb l'ajuda d'unes
petites mostres de la pedra filosofal que li van donar uns “adeptes”
desconeguts.
|
|
|
|
|
|
|
Robert Boyle
Tornar a dalt
* 25.1.1627 Munster (Lismore-Irlanda)
+ 31.12.1691 Londres
Personalitat destacada del segle XVII. Fill del
Grand Duc de Cork. Alumne avantatjat d'Eton. Membre de la Royal
Society. Des de 1668, va viure a Londres on va treballar al seu
laboratori i publicà diferents treballs sobre el comportament
dels gasos i sobre alguns elements i compostos químics.
Entenia la química bàsicament, encara
que no exclusivament, a partir d'un concepte mecanico-corpuscular.
S'oposava a la “teoria dels tria prima”, sofre, mercuri
i sal, de Paracelso. A partir del seu concepte corpuscular
estava convençut de la possibilitat de la transmutació
dels metalls, com explica al seu tractat “Origine
of Formes and Qualities”.
Creia en la transmutació mitjançant
la pedra filosofal i durant tota la seva vida intentà
descubrir el secret de la mateixa. Assistí a vàries
transmutacions realitzades per “adeptes” ambulants.
Va obtenir una “terra roja” a la que atribuïa poders
de transmutació. Mantenia en secret les seves investigacions
alquimistes fent anotacions críptiques i utilitzant un estil
intencionadament obscur.
|
|
|
Isaac Newton
Tornar a dalt
* 25.12.1642 / 04.01.1643
Woolsthorpe + 31.03.1727 Londres
Físic, matemàtic, president de la
Royal Society, superintendent de la Real Casa de la Moneda, és
considerat com un dels més grans físics de la història.
Dedicà part de la seva vida als estudis d'alquímia,
així com a l'estudi de la història de l'Església,
la teologia i la cronologia dels Antics Imperis. Intentà
trobar un sistema d'interpretació del món en la creença
que la causa última de tot és el Déu Únic
increat.
Els seus estudis d'alquímia coincideixen
amb els seus grans descobriments físics i tenen
influència en els mateixos i en la seva concepció
de la constitució de la matèria. Abandonà la
idea d'èter com intermediari en el contacte entre les partícules
de matèria, per desenvolupar el concepte de força
d'atracció i repulsió entre les partícules
en el buit.
El seu treball “Index Chemicus” és
una recopilació de denominacions de substàncies
i operacions alquímiques. Tenia l'esperança
d'arribar a la “prisca philosophia” el primer i veritable
coneixement, desxifrant i interpretant els textos el significat
últim dels quals estava ocult darrera uns símbols
misteriosos i un llenguatge velat.
|
|
Retrat pintat per Godfrey Kneller (1702) National Gallery London
|
El tractat “Separatio Elementorum”
podria ser seu i ho és sens dubta “Praxis”, en
el que afirma haver aconseguit la multiplicació de
l'or. Però no va publicar mai aquests escrits,
segurament per no posar en perill la seva reputació. La única
publicació alquímica, en sentit ampli, de Newton és
“De Natura Acidorum” en la que explica l'actuació
dels àcids mitjançant una força d'atracció
entre l'aigua i els cossos sòlids. En els seus famosos llibres
“Principia” i “Opticks” fa al·lusió
de passada als seus treballs alquímics.
Segons els seu diari de laboratori, entre 1678 i
1696 realitzà nombrosos treballs pràctics,
que duraven 6 setmanes, normalment a la primavera o a la tardor,
mantenint els forns encesos nit i dia. El plom,
antimoni, mercuri i l'arsènic varen contribuir a minar la
seva salut i va caure malalt el 1693. A partir de 1695 Newton començà
una nova etapa a la Real Casa de la Moneda.
|
|
|
|