Operacions i aparells Inici |
|||||||||||||||||||||
|
|
El laboratori alquímic Tornar a dalt En el temps en que apareix l'alquímia
(entre els segles IV a I a.C.) ja s'havien desenvolupat diferents tècniques
metal·lúrgiques (com la copel·lació
per purificar or o plata), de tintoreria (la porpra
de Tir s'extreia del mol·lusc múrex a la costa
mediterrània En el segle XV havia laboratoris alquímics als convents, a les corts dels prínceps i a cases particulars. Dels mètodes de treball i dels aparells es disposa d'informació però no així de l'activitat diària de l'alquimista, dels seus mètodes i del detall dels assaigs. L'objecte més important del laboratori era el forn o atanor, que podia ser de diferents tipus: per escalfaments llargs (per fabricar essències per exemple), per destil·lacions o per altes temperatures (fosa). La figura mostra l'alquimista davant de
l'atanor. El carbó s'introdueix en el compartiment del
mig, cobert per una tapa i lentament va caient avall. Es poden veure diferents
aparells, un rellotge de sol i un rellotge de
sorra, a la seva ma dreta. | |
|
Calcinació Tornar a dalt És el pas d'un sòlid a l'estat de pols per efecte de la calor, que es realitzava habitualment en un forn o atanor. L'or es podia reduir a pols per calcinació obtenint-se la cal d'or, que era en realitat or metàl·lic. La cal de plom obtinguda per calcinació del plom era en canvi òxid de plom. Fins el segle XVIII totes les explicacions de la calcinació inclouen un aspecte metafísic. Els alquimistes àrabs del segle VIII desenvolupen la teoria del sofre-mercuri per explicar el comportament dels metalls: molts minerals quan són calcinats desprenen la mateixa olor que el sofre quan es crema i escalfats després juntament amb carbó donen lloc al metall. El sofre o sulfur representava el principi de combustibilitat. El mercuri d'altra banda representava el principi de metal·litat. Tots els metalls estarien formats per aquests dos principis: sofre (o sulfur) i mercuri. Aquesta idea torna a sortir a finals del segle XVII, quasi entrant ja en el començament de la química moderna, amb la teoria del flogist de Johann Becher i Georg Stahl: el flogist era la qualitat d'inflamable de les substàncies. Un metall estava format per la cal (òxid) metàl·lica i flogist als que donava lloc per calcinació. Escalfant ara la cal (òxid) obtinguda amb carbó (molt inflamable i per tant ric en flogist) s'obtenia el metall. | |
|
Sublimació Tornar a dalt Consisteix en el pas a l'estat gasós d'una substància sòlida, per efecte de la calor, condensant de nou a l'estat sòlid per refredament ràpid. S'utilitzava com procediment per purificar substàncies com el sofre o l'arsènic. La figura mostra un sublimador, que consta d'un forn o atanor dins del qual es col·loca el vas o ampolla amb la substància a sublimar. El disc perforat serveix per mantenir vertical l'ampolla, deixant sortir pels forats els gasos de la combustió. La peça cònica es posa sobre la boca de l'ampolla per recollir el sublimat. L'àcid benzoic va ser descrit
per primera vegada per Michel de Notredame (Nostradamus)
el 1556 i l'àcid succínic per Georgius
Agrícola el 1546. Andreas Libavius (1540
– 1616) va ser el primer en preparar el clorur estànnic
i el sulfat amònic. | |
|
Fusió Tornar a dalt Consisteix en el pas d'un sòlid a líquid mitjançant la calor. La fusió es porta a terme en gresols de terra (ceràmica) d'una sola peça o dos posats un a sobre de l'altre, tenint el superior el fons perforat. El metall cru o ganga es mesclava amb un fundent en el gresol superior i quan s'escalfava, el metall fos queia cap el gresol inferior. Fonent junts dos metalls es pot produir un aliatge. | |
Destil·lació Tornar a dalt Operació que consisteix en escalfar gradualment una mescla líquida de substàncies, de forma que passin a l'estat de vapor a mesura que s'arriba a la temperatura d'ebullició de cadascuna. Al alambins primitius no es produïa un refredament suficient i es perdien líquids volàtils. Hi han moltes variants d'alambins. Hi ha que tenen dos (dibikos) o tres (tribikos) caps d'alambins. La invenció del tribikos s'atribueix a Maria la Jueva, suposadament germana de Moises. Els alambins s'utilitzaven, per exemple, per preparar aigua de roses, destil·lant suaument els pètals de roses fresques. Moltes altres flors, fulles i fruits fins i tot s'utilitzaven per preparar l'elixir. La majoria d'alquimistes creien que per que un
procediment tingués èxit s'havia de repetir moltes vegades
fins que la finalitat de l'obra fos revelada. Per exemple, Thomas Charnock
(segle XVI) va repetir 476 vegades la mateixa operació. Una modalitat
de destil·lació, a reflux, utilitzada actualment, torna
el destil·lat al residu per tornar a destil·lar-lo. Els
alquimistes anomenaven a aquesta operació “cohobació”.
Un aparell de doble reflux, molt conegut i utilitzat
pels alquimistes era el pelicà. |
||
|
|
|
|
Cristal·lització Tornar a dalt Les substàncies dissoltes, per exemple en
aigua, poden tenir diferent solubilitat en funció de la temperatura.
Si es dissolen en calent i es deixen refredar en repòs, les substàncies
que són menys solubles en aigua freda precipiten formant cristalls.
Aquest ha estat des de sempre un bon mètode d'obtenció de
substàncies i fins i tot de purificació. Com a cristal·litzadors
es feien servir recipients de boca ampla, com el de la figura. | |
|
Aparells Tornar a dalt Veure representacions de diferents aparells alquímics
a la web: A remarcar: |
|