Avicenna (Abdallah b. Sina)
Tornar a dalt
* 980 Afsana (Bukhara) + 1037 Hamadan
Metge i filòsof persa. Un dels homes més
extraordinaris de la civilització islàmica, ha estat
anomenat l'Aristòtil dels àrabs.
Se li atribuïren obres d'alquímia que
van resultar apòcrifes. No reconeixia l'alquímia
i fa una crítica de la mateixa en el seu Kitab al-sifa,
“Llibre dels remeis”, obra sobre mineralogia, química
i geologia.
Creia que els elements constituents dels
metalls són el mercuri i el sofre, o cossos que
se semblen molt a aquests: amb mercuri pur i sofre blanc, millor
que el preparat pels alquimistes es pot obtenir plata,
si el sofre és d'una qualitat superior el mercuri solidificarà
en or, si el mercuri és de bona classe però
el sofre és impur el producte serà coure,
si el mercuri és corromput i el sofre és també
impur el producte serà ferro.
Sosté que l'or de fabricació
alquímica era una burda imitació, encara
que, a ulls d'especialistes semblés autèntic.
|
|
|
|
Goethe a la campanya romana. J. H. Tischbein
Goethemuseum. Frankfurt
|
|
Goethe, Johann Wolfgang von
Tornar a dalt
* 28.8.1749 Frankfurt + 22.3.1832
Weimar
Conegut com pensador i literat, entre 1765 i 1771
estudià dret a les universitats de Leipzig i Estrasburg i
paral·lelament es dedicà a l'estudi de les
ciències naturals, la mística i la càbala,
fet que tractà d'ocultar i només revelà als
seus íntims. En aquesta època començà
a treballar el tema de Faust al que es dedicaria tota la vida, fent
una primera publicació el 1790 i una segona part poc abans
de morir. A més de la seva activitat literària i política,
es dedicà a l'estudi de la teoria dels colors, la geologia,
mineralogia, anatomia i a la teoria evolucionista de les plantes
i els animals.
Rebutjava l'enfocament racional de les ciències
naturals postulat per Newton. Entre 1768 i 1769, durant
una malaltia greu, es dedicà a llegir escrits alquímics,
de Paracels entre d'altres. La dita de Paracels, “llegir en
el libre de la Natura amb els ulls de l'esperit” es convertí
en el requisit bàsic de la revelació divina i es
desvinculà definitivament de la filosofia mecanicista i matemàtica
del seu temps.
|
En aquests anys realitzà algunes
proves alquímiques sense resultat, que després
reflectiria en el monòleg d'obertura de Faust. Les investigacions
no anaven dirigides a trobar la pedra filosofal per fabricar or
sinó a descobrir les relacions secretes entre l'home
i el cosmos, l'home i Déu. Creia en un món
amb un ordre jeràrquic en el que hi havien categories oposades:
esperit-cos, masculí-femení, actiu-passiu, que havien
d'anar unides en harmonia. De les plantes pensava que tot es podia
deduir de la forma de la fulla, entenent l'evolució a partir
de la llavor com un procés de purificació similar
al de la transmutació d'un metall no noble en or. En la seva
teoria dels colors (1810) la llum no es podia descompondre en els
colors espectrals a través d'un prisma, sinó que es
generaven quan la llum entrava en contacte amb el medi. El
color vermell representava la màxima perfecció, convicció
que Goethe compartia amb els alquimistes.
En la seva obra literària hi ha abundants elements
d'alquímia, com per exemple, el passeig de Pasqua a Faust
I o la creació de l'homúncul a Faust II. |
|
Jung, Carl Gustav
Tornar
a dalt
* 26.07.1875 Thurgau + 6.06.1961 Zurich
Col·labora inicialment amb Freud del que
després se separa per divergències teòriques.
El seu llibre “Psicologia i alquímia”
publicat el 1944 i revisat el 1952, constitueix un exhaustiu
estudi de la simbologia alquímica en relació
amb les religions i la psicologia.
Coneixia l'obra de Paracels i opinava
que la importància que la medecina moderna atorgava al factor
psíquic havia estat anticipada d'alguna manera per Paracels.
Creia que l'alquímia era extraordinàriament
útil per a la comprensió dels fenòmens neuròtics
i psicòtics.
|
|
|
Considera que les operacions químiques
descrites pels alquimistes poden interpretar-se de múltiples
maneres (p. 161), que dels centenars de procediments que
arriben de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana hi han relativament pocs
que tinguin un sentit químic recognoscible i que
és segur que mai es va arribar a produir un or artificial.
Creu que l'alquimista descriu simbòlicament
el procés químic i oculta el seu saber per
evitar que l'”or”, que no és l'or comú
sinó l'or filosòfic, la pedra meravellosa, caigui
en mans no apropiades. (p.163). El que treballava a l'obra,
vivia experiències psíquiques que se li manifestaven
com un comportament particular del procés químic.
Pensa que l'empresa (dels alquimistes) no era del
tot desesperada, ja que els esforços realitzats
portaven de tant en tant a un útil descobriment accessori.
Però en tot cas, no tenim cap motiu per meravellar-nos de
tants experiments absurds i infructuosos, igual
que tampoc el tenim dels aventurats intents de la medicina i farmacologia
medievals.
Considera a Goethe com l'últim alquimista
i rarament es refereix a l'alquímia contemporània
o del segle XIX.
|
|
|
|