Entrevista publicada al diari “Avui” el 26/11/02 per Esteve Riambau

La ciutat dels prodigis

Carles Balagué ja havia utilitzat expedients judicials com a substrat de Mal d'amors o Assumpte intern. La Casita Blanca substitueix la ficció pel documental en el retrat de la Barcelona compresa entre 1947 i 1952. La misèria de molts contrasta amb el luxe d'uns quants en una ciutat que no és precisament la dels prodigis. Al costat de les visites d'Eva Perón i de Franco existeix un altre món subterrani que Balagué retrata amb el cèlebre meublé, els maquis, l'assassinat de Carmen Broto o els joves calaveres de la Brigada del Amenecer. Voluntàriament polèmic i controvertit, el film s'estrena divendres en dues sales de Barcelona."El 'meublé' responia a l'esperit català de l'arribar i moldre"Carles Balagué recrea al documental La Casita Blanca.

la cara oculta de la Barcelona dels anys quaranta
E.R. Encara que aquest sigui el títol, el seu film va bastant més enllà de la Casita Blanca...
C.B. Per parlar del període comprès entre el 1947 i el 1952 volia fugir del tòpic dels temps de silenci i La Casita Blanca era una bona metàfora d'aquella Barcelona oculta. És un edifici emblemàtic, que segueix en peu i és conegut per la gent. Reconec que, com a títol, pot ser una mica desconcertant i hi haurà gent que pensi que es tracta d'una pel·lícula sobre un meublé.
E.R. Com s'explica l'existència d'una institució tan particular com el 'meublé' en el context d'una dictadura?
C.B. A Barcelona hi havia més d'un centenar de meublés registrats pel Govern Civil en una època en què la prostitució encara estava més o menys tolerada. La repressió va sorgir a partir del Congrés Eucarístic, per pressions del Vaticà, i del tractat amb els Estats Units. El meublé era una institució molt típicament barcelonina, que responia a l'esperit català de l'arribar i moldre.
E.R. Per què ha recorregut a la ficció per recrear l'atracament del Facerías al 'meublé' Pedralbes?
C.B. El film es va anar ampliant a mesura que rodava. No volia que estigués dividit per blocs ni per fets; els personatges s'anaven encadenant a través dels seus testimonis. Els de l'atracament al meublé Pedralbes eren molt contradictoris i vaig pensar que la ficció m'ajudaria a lligar una sèrie de fets d'una forma més clara i evident.
E.R. Com va fer la tria dels testimonis?
C.B. N'hi havia de molt clars, com la Carmen de Lirio. A l'època era una vedette de l'Apolo i apareixia implicada en tots els afers. Donada la seva condició, tenia accés a llocs estratègics. També he recorregut a historiadors, com Rafael Abella o Josep Martí Gómez, i testimonis de fets puntuals, de forma que entre els uns i els altres abastessin allò que jo volia explicar. Malauradament, en el cas de la Carmen Broto no es van poder trobar més testimonis perquè molts dels que l'havien conegut ja són morts.
E.R. S'ha trobat amb alguna negativa a participar en el film?
C.B. Algunes persones anònimes no han volgut ser filmades i un parell de policies es van fer enrere. Haurien explicat com aconseguien la informació que els permetia saber, amb antelació, el moment en què els maquis creuaven la frontera.
E.R. 'La Casita Blanca' conté al·lusions polèmiques. ¿Ha previst les reaccions que pot desencadenar?
C.B. Ho tinc assumit. He donat el tractament que creia que necessitava la història que s'havia d'explicar. Sense aquests enfrontaments dialèctics, el film no tindria cap interès.
E.R. ¿És conscient que aixecarà polseguera en diversos sectors?
C.B. La pel·lícula sobre el maquis està per fer, però l'etern contenciós entre anarquistes i comunistes encara existeix. A La Casita Blanca apareix Antonio Téllez, que és l'historiador oficial del Facerías i la CNT, i del seu testimoni dedueixes com els maquis eren carn de canó que anaven a primera línia. El Facerías va caure en una emboscada a Pi i Molist que semblava Viva Zapata. Totes les finestres estaven plenes de policies...
E.R. Quin dels descobriments que ha fet en la seva recerca l'ha sorprès més?
C.B. El sumari de l'atracament al meublé Pedralbes. Va costar molt de trobar perquè anava a nom dels sis anarquistes que van participar-hi. A dins hi havia cartes de testimonis, i del mateix Facerías, que des del meu punt de vista poden tenir un interès per a l'historiador. D'altra banda, la història de la Carmen Broto tampoc s'ha acabat d'explicar del tot, perquè la versió que circula li va bé a tothom. Era un personatge que estava al corrent de totes les històries de l'estraperlo, i quan s'asseia a la cafeteria Alaska, era com si sentés càtedra. La història de la Brigada del Amanecer ja es més coneguda, però revela que hi havia una burgesia financera que va estar bé amb el franquisme i va tenir aquesta habilitat catalana de moure's i no mullar-se. L'estrella d'aquesta actitud era Samaranch, que ha nedat en totes les aigües.
E.R. Espera alguna reacció per part seva?
C.B. Crec que no. És més intel·ligent que d'altres i sap que qualsevol querella el perjudicarà més que si està per damunt de la pel·lícula en un moment que Barcelona torna a estar pendent d'ell.
E.R. ¿En algun moment ha pensat que 'La Casita Blanca' donava més per a una pel·lícula de ficció que per a un documental?
C.B. El període comprès entre el 1947 i el 1952 és riquíssim i no sé per què el cinema català de ficció no hi ha entrat a sac. Cada personatge podria ser una pel·lícula en una Barcelona de postguerra aïllada del món, dominada per l'estraperlo i on hi convivien maquis, policies i prostitutes.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]