Biografia

Isabel Clara Simó (Alcoi, 1943). Novel·lista i narradora. Promotora de la revista “Canigó”, en fou directora (1971-1983). Es dóna a conèixer amb el recull de narracions És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català 1978, i des d’aleshores publica un gran nombre de novel·les: Júlia (1983); Ídols (1985), premi de la Crítica al País Valencià 1986; T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); El mossèn (1987), basada en la vida de Jacint Verdaguer; les policíaques La veïna (1990) i La Nati (1991); La salvatge (1993), premi Sant Jordi 1993, obra traduïda a diversos idiomes; La innocent (1995), premi València de Literatura 1995; El professor de música (1998), etc. Entre els llibres de narracions podem esmentar Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992), premi de la Crítica Serra d’Or 1993, entre d’altres. Darrerament ha tingut un important èxit de lectors amb Dones (1997) -que reflexiona sobre la condició d ela dona, un dels temes de la seva literatura- i El gust amarg de la cervesa (1999). Ha publicat també teatre, alguns títols de literatura juvenil i un recull de poesia, Abcdari (1995). Del 1996 al 1998 fou delegada de l’Àrea del llibre de la Generalitat de Catalunya.

Obra

"El somni de Plató" dins Barcelona, un dia

Documentació

Article publicat al diari “Avui” l’11/12/03 per Teresa Pous

Amb sensibilitat i lirisme

Si cada dia, en arribar a la pàgina tres de l'AVUI, els ulls se us claven al titular de la columna de la dreta -ai, les bromes del destí!- celebrareu l'aparició del llibre que conté una tria dels articles d'Isabel-Clara Simó a la secció "De fil de vint" , una expressió d'Alcoi. Des del 19 de gener del 1999 fins ara, la voluntat de denúncia de les violacions del dret a la llibertat ha impulsat la ploma esmolada d'aquesta escriptora que publicà els seus primers articles en català a la revista "Canigó" , publicació periòdica que dirigí fins al 1983. Doctora en filologia romànica, autora de nombroses obres de ficció i d'uns quants assajos, ha estat guardonada amb els premis més importants i és autora d'obres tan destacades com ara És quan miro que hi veig clar, Ídols, Històries perverses, La salvatge, Júlia, El mossèn, El professor de música, El gust amarg de la cervesa, T'imagines la vida sense ell?, L'home que volava en el trapezi ...

BREU RESUM HISTÒRIC

En legítima defensa té un pròleg de Josep M. Huertas Clavería en el qual fa un breu resum històric de l'articulisme d'opinió i recorda que els articles de diferents escriptors catalans (Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Joan de Sagarra, Joan Fuster, Eugeni Xammar, Joan Perucho, Montserrat Roig, Quim Monzó...) també s'han aplegat i han aparegut en forma de llibre. El segueix la introducció de Sílvia Múñoz d'Imbert, que analitza i presenta els trets característics -ideològics i formals- de la columna de Simó i es refereix a diversos aspectes del periodisme i dels periodistes. El llibre està format per 148 articles, el primer dels quals està datat el 28 de febrer del 1999 i l'últim el 15 de juliol del 2003. Estan classificats en set apartats: "La polis", "De per riure", "El món per un forat", "Pus que parla català", "Jo vinc d'un silenci", "De Salses a Guardamar" i "Per pensar" . Defensora de la independència dels Països Catalans i de la llengua catalana, del feminisme i de la política d'esquerres, Isabel-Clara Simó, que és tot al contrari d'una escriptora distant i extemporània, sap generar empatia i complicitat. I, exposant les seves opinions compromeses, sempre es mulla. Per exemple, a l'article Ibarretxe , escriu: "El seu argument és impecable: que els bascos decideixin el seu destí [...]. No sé si Ibarretxe avançarà o retrocedirà, si serà víctima d'algun joc brut o si se'n sortirà, si farà del País Basc el capdavanter d'Europa i de la democràcia o si serà humiliat [...]. El que sí que sé és que [...] té unes responsabilitats amb el poble basc que està decidit a complir, ensems que està contra qualsevol forma de violència [...]. Per això, dic fort, alt i lluny que estic amb Ibarretxe. I que és un polític decent, en un món ple d'indecències". I és que Isabel-Clara Simó, lluny de tota truculència dialèctica, de les manifestacions políticament correctes , de l'apatia, de l'asèpsia o del pessimisme típics de certs àmbits politicoculturals, podria ser qualificada de "desvetlladora de consciències", expressió manllevada de Manuel Vázquez Montalbán.

LÚCIDA, IRÒNICA I HÀBIL

Aquesta columnista lúcida i irònica a l'hora de fer retrats de personatges, valenta i minuciosa quan examina situacions complexes, hàbil i vehement si defensa els drets dels oprimits i les llibertats personals i col·lectives que tant la preocupen, és una escriptora apassionada per la bellesa, per la música, per la creació artística en les seves diverses manifestacions. La salvatge , per exemple, està inspirada en la Flauta màgica , de Mozart. En una entrevista va dir: "Vaig tenir la primera idea d'aquesta novel·la veient l'òpera de Mozart al Liceu, i arran d'això vaig començar a estudiar maçoneria [...]. Però el meu músic de veritat, per damunt de qualsevol altre, és Bach. Jo escolto Bach contínuament". Un dels articles d 'En legítima defensa està dedicat a la mezzosoprano Anna Ricci i un altre a Toti Soler: "Jo crec que Toti Soler és un geni [...]. És també el guitarrista dels poetes [...] i, a més, aquell home que amb tant de talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica". Són articles escrits amb sensibilitat i lirisme, sense cap excés retòric. La publicació d'aquest llibre és una bona notícia: pel seu vigor encomanadís i pel llenguatge viu, pel coratge i l'honestedat, per la subtilesa i la claredat expressiva, per la capacitat de seduir i de commoure.

Article publicat al diari “Avui” l’11/12/03 per Manel García Grau

Júlia o l'elogi de la dona forta

Aquest any en fa vint de l'aparició de Júlia , la primera novel·la d'Isabel-Clara Simó i la que alguns crítics literaris consideren com la seua obra més emblemàtica, al temps que la defineixen com un veritable clàssic de la literatura catalana contemporània, amb el component afegit de ser un dels llibres més venuts de tots aquests anys. Finalment, Bromera ha aconseguit els drets que pertanyien a La Magrana i ha fet, contràriament a allò que l'autora no va poder fer amb l'editorial barcelonina, una edició revisada amb una reescriptura netament lingüística, eliminant algunes vacil·lacions de lèxic i (re)alcoianitzant el text, és a dir, eliminant, sobretot en els diàlegs, un cert allunyament del llenguatge literari del que es parla al carrer.

UNA OBRA ENCARA VIVA

No cal dir que una obra que al cap de 20 anys segueix estant viva als prestatges i a les mans i ulls dels lectors és una veritable fita. La resposta a quines han estat les claus que ho han fet possible podrien resumir-se en el fet que el llibre presenta, per una banda, una dona forta com a protagonista, que crea un fil continuador amb les poques heroïnes -les rodoredianes, per exemple- que havien estat protagonistes en la nostra literatura de postguerra; i, per l'altre costat, perquè per fi una escriptora ens parlava -i ens parla- d'una dona que esdevé cruel a causa d'uns prejudicis socials, al temps que va saber narrar amb mestria l'amargura que va produir la revolucióanarquista contra el federalisme en un poble marcat per la lluita de classes, una amargura causada per la traïció a què malauradament es veuen sotmeses, al llarg de la nostra història, les capes més populars. L'escena, posem per cas, en què li tallen el membre viril a l'alcalde i el passegen pel poble pot servir molt bé per resumir la diversitat de plànols i d'intencions que aglutina, i molt bé, aquesta obra. Molt sovint ens hem preguntat d'on va sorgir el pensament de fer una novel·la com Júlia . Com no podia ser altrament, la idea va sorgir, tal com la mateixa autora ens explica al pròleg d'aquesta reedició, d'un repte llançat per Joan Fuster, que a finals dels 70, va dir: "A veure quan un escriptor d'Alcoi fa una novel·la sobre el petroli". Una idea que Isabel-Clara Simó va assolir, tan amiga sempre dels reptes, com a pròpia, tot i que després el marc social no fou sinó el pretext -l'incendi amb petroli de la casa del batlle pot ser-ne un bon exemple- per a bastir un argument en què la potència del personatge central va deixar-lo en el segon pla d'un entramat narratiu molt ben estructurat i treballat. La protagonista, doncs, esdevé el prototipus d'una dona treballadora que no es resigna a una vida de misèries i maldecaps sinó que desitja, amb totes les seues forces, ser una senyora, amb tots els privilegis i benestars que això comporta. I per a ser-ho no dubtarà a posar en marxa tota mena de calculades i fredes accions, fins que el destí li brinda l'oportunitat, que accepta sense dubtar, de casar-se amb el patró.

SER L'ECO I EL CONTRAPUNT

Tenim, doncs, una dona que deixa de ser un bon model femení per a esdevenir egoista, calculadora i ambiciosa, al temps que esdevé tant l'eco com el contrapunt de la dolorosa història d'uns éssers humans que, malgrat ser els perdedors individuals i col·lectius, són un símbol de la lluita i l'esperança que, malgrat les adversitats, saben tenir les classes més desfavorides. En unes declaracions per al monogràfic que la revista L'Illa , de Bromera, ha dedicat a la novel·lista alcoiana al número 34 (tardor d'aquest any), Isabel-Clara Simó va manifestar: "Em diuen que sóc bastant procliu a la dona forta i evidentment la Júlia és una mica el paradigma de la dona que superarà tot el que calgui per a assolir els seus objectius". Uns objectius literaris que sí que han aconseguit, i de bon tros, una autora, una protagonista i una obra que, parafrasejant Serrat, fa vint anys que tenen vint anys. Desitgem, per tant, que aquesta nova edició revisada i actualitzada de Júlia ens permeta revisitar una autora que ha sabut bastir ponts ben forts amb el lector amb una riquesa narrativa i una varietat temàtica que, de ben segur, sabrà aguantar l'incessant pas del temps.

Article publicat al diari “Avui” l’11/12/03 per Manel García Grau

El dret a la llibertat

L' assaig periodístic ha estat, en la nostra literatura contemporània, possiblement el que ha generat més passions, ha alçat més ampolles, ha (re)generat més idees i ha posat en marxa més esforços i reflexions que cap altre gènere literari. Tenim exemples, contundents i encisadors, d'autors que han conreat, des de diversos angles, aquest gènere -ben sovint considerat menor, injustament, per part d'algun crític o estudiós-, com ara els desapareguts Joan Fuster, Josep Pla, Vicent Ventura, Nèstor Luján, Montserrat Roig i Manuel Vázquez Montalbán, als quals cal afegir Josep Pernau, Manuel Ibáñez Escofet, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, David Castillo, Jordi Llavina, Emili Teixidor, Enric Sòria, Antoni Puigverd, Bartomeu Fiol i Quim Monzó. Ara podem rellegir els articles diaris d'Isabel-Clara Simó dins d' En legítima defensa (Columna), un volum que recull una minuciosa i molt atractiva tria dels seus articles d'opinió a l'AVUI des de l'any 1999 fins al juliol del 2003. Coneguda sobretot a través dels més de trenta llibres publicats (i amb els guardons literaris més prestigiosos als seus prestatges, com ara el Sant Jordi, l'Andròmina, el Ciutat de València i els de la Crítica), aquest nou llibre d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) s'ajusta a la definició que Vicent Salvador atorgà a la prosa periodística de Joan Fuster: els seus mots i la seua columna d'opinió són unes veritables "càrregues de profunditat", és a dir, unes mines capaces de fer explosió al bell mig del cor de la consciència del lector, com unes ràfegues ideològiques, reflexives, suspicaces i captivadores. Unes mines que, lluny de qualsevol violència, traspuen escepticisme quan cal i sensibilitat quan s'escau, sempre amb un deix tan sincer i tan directe d'humanitat i de compromís que rara vegada pot deixar indiferent ningú. I menys aquell tipus de lector que des de fa quatre anys s'ha avesat a la tercera pàgina d'aquest diari cercant un poc d'aigua en l'immens oceà dels mitjans de comunicació que ben sovint no són sinó portaveus de les idees del govern de torn o mers micròfons de les mesquineses dels sectors socials, mediàtics i polítics més poderosos. Efectivament, perquè aquí sap cosir amb fil de vint, aquell que, fort i flexible alhora, és ben difícil de trencar, manejable i dúctil per sargir qualsevol vestit que ha estat esgarrat. Una veu que sap, i vol saber-se, ben alta, perquè ben altes són les quotes d'estima, de mordacitat, d'ironia i de saviesa que són capaces, dia rere dia, de generar i d'engendrar. Com sospesarà el lector d'aquestes ratlles, aquestes no volen ser sinó una petita mostra d'agraïment. I és així, i ho dic sense cap mena de complexos, perquè és una escriptora periodista, o a l'inrevés, que ha esdevingut una veritable corredora de fons -fa prop de trenta anys que exerceix de cronista mordaç del nostre temps, des de l'emblemàtic setmanari Canigó fins a l'actualitat- que sap caminar també en les distàncies curtes de la realitat més injusta, corprenedora i quotidiana. I ho fa amb una gola i unes paraules sense embuts, sense cap tipus de mordassa, sense cap tipus de vanaglòria, d'impostura ni de cap fals cinisme: quan proclama als quatre vents els seus mots, lliures, combatius i sensibles, expressa senzillament allò que molts pensem i no podem dir perquè o bé no trobem el canal o bé perquè cert pudor o certa prudència covarda ens envaeix la boca. Els qui la coneixem sabem que de res li són aliens conceptes com ara llibertat individual o col·lectiva, igualtat social de la dona, preocupació pels drets dels oprimits o la denúncia pel menysteniment que sofreix el nostre poble i la nostra llengua enfront d'un nacionalisme espanyolista monolític i demonitzador de qui no pensa com ell. Perquè els seus articles, certament, són sovint de denúncia i de reivindicació, però també saben estar farcits d'una tendresa que sols la sap expressar qui, com ella, ha estat testimoni, tant a través de les seues novel·les com de la seua acció com a ciutadana activa, de les notícies i fets quotidians més absurds o feridors.

SUSPICÀCIA METÒDICA

"Propugno la suspicàcia metòdica, però", va dir, en un vell aforisme, Joan Fuster: una afirmació que li escau com anell al dit, i aquest excel·lent llibre n'és una magnífica mostra, pel fet que Simó sap combinar perfectament les respostes que considera més convincents com plantejar, i aquí rau el seu vertader encant, les preguntes més útils per colpejar la cara i la consciència dels més tebis. Una cosa que, a més, comprovarà qui (re)llegesca els seus articles és que el seu ofici estilístic ha anat millorant amb el pas del temps i de la lluita diària: els articles han anat guanyant no sols en capacitat de seducció, per l'àmplia i sòlida formació intel·lectual de l'autora, sinó també en la capacitat de ser arrodonits, quadrats, acabats com si fóra un llibre obert capaç, alhora, de generar més preguntes: si ens hi fixem, en la major part dels 148 articles triats, gairebé tots acaben amb una frase conclusiva o amb una pregunta. I pocs són els temes que se li escapen: dividit en set parts, Simó s'endinsa tant en la política (Zaplana i Aznar són possiblement els polítics que més surten, i més preguntes/garrotades reben, doncs), com en els drets humans, l'opressió nacional i lingüística o la injustícia social. Personalment em quedo amb la primera part, titulada La polis ; la tercera , El món per un forat ; la cinquena , Jo vinc d'un silenci , i la setena , Per pensar . Tota una proposta per sucar oli per a un lector que vulga trobar espais frescs per a la seua consciència. Com bé va dir M. Aurèlia Capmany, i rescata bellament J.M. Huertas al magnífic i sincer pròleg, "a la vida s'està en una trinxera o en una altra". Efectivament, i tots els qui llegim -i gaudim- cada dia dels mots d'Isabel-Clara Simó li donem les gràcies més freturoses perquè la seua tria ens nodreix de més alè i de més forces per poder seguir en la nostra primera línia de treball (petita o gran, però primera línia) de manera compromesa, atenta, sensible i temperada. Un llibre, doncs, que vol ser una tria pensada no sols per comprendre els temps presents sinó també per comprendre'ns, talment com una càrrega de profunditat dirigida contra les roques i les ones de la nostra història quotidiana.

Entrevista publicada al diari “Avui" el 23/04/02 per Lourdes Domínguez

"M'agrada saber que he trencat motllos"

L.D. Vostè, que sempre s'ha mostrat obertament feminista, què en pensa, del fet que tres dones guanyessin els tres premis literaris dels darrers premis Octubre?
I-C.S. Em sembla fantàstic! És una mostra més que les dones hem entrat amb força en el món de la cultura, tot i que encara hi som minoritàries i hi estem marginades. Quan vaig a fer una conferència, la majoria són dones; quan muntes un taller, et vénen més dones; a l'hora de llegir, són les que més ho fan... Les dones catalanes teníem una fam ancestral de cultura molt gran, i a la mínima que ens han obert la porteta uns centímetres, ens hi hem abocat amb una embranzida brutal. Actualment, les dones representem el 20% dels escriptors catalans, però tenim molta presència pública i ganes de fer-nos escoltar.
L.D. Quan va rebre el premi, va afirmar que Hum... Rita! L'home que ensumava dones no era una novel·la eròtica convencional. Com la definiria?
I-C.S. És una novel·la eròtica i no ho és: ho és, perquè hi ha moltes escenes de sexe explícit, però no ho és, perquè la seva finalitat no és eròtica, és a dir, no busca, simplement, escalfar el lector.
L.D. Quin seria, doncs, l'objectiu d'incloure-hi tantes escenes de sexe?
I-C.S. És el mitjà que he volgut utilitzar per a explicar una història d'incomunicació verbal entre una parella que, en canvi, aconsegueix una gran comunicació gestual, de les olors, i sexual. Com a novel·la de gènere, el meu llibre vol entretenir, però sense renunciar a la qualitat literària.
L.D. Com s'ha sentit a l'hora d'aconseguir que el sexe explícit fos, per primera vegada en la seva obra, l'eix vertebrador de la novel·la?
I-C.S. M'he divertit moltíssim! No m'he tallat gens. Jo sóc de la generació dels Beatles, una generació que va trencar amb tot: amb la música, amb la pintura, amb la literatura... Els de la meva edat no tenim gaires tabús i no ens espantem per res.
L.D. Com ha convertit Hum... Rita! L'home que ensumava dones en més que una novel·la eròtica convencional?
I-C.S. A banda de posar-hi moltes escenes de sexe explícit, he intentat carregar-les de poesia i de lirisme. Que ningú pensi que el llibre és un trasllat al paper d'una pel·lícula pornogràfica d'aquestes que fan el divendres a la nit! D'aquestes que per molta curiositat sexual que tinguis, als cinc minuts ja estàs avorrit! No he renunciat a fer que hi hagi una trama interessant i uns personatges ben tramats.
L.D. Quan li van donar el premi Andròmina, va afirmar que era el guardó que sempre havia volgut. Per què?
I-C.S. Era la primera vegada que m'hi presentava, però era un premi que feia molts anys que desitjava. Jo sóc d'Alcoi, i aquest és el premi més valencià que hi ha. Com més gran em faig, més tendresa sento per les meves arrels més immediates. Suposo que no està ben vist que una persona de la meva edat i de les meves vendes es presenti a aquest premi, però la veritat és que em feia moltíssima il·lusió guanyar-lo.
L.D. Abans que li donessin el premi Sant Jordi, sempre deia que era l'escriptora coneguda que havia perdut més premis...
I-C.S. Sí, perquè m'havia passat anys presentant-me disciplinadament a tots els concursos literaris importants d'aquest país, però no hi havia manera. Molts cops quedava finalista, però mai en guanyava cap. A partir del premi Sant Jordi, per sort, n'he encadenat uns quants de seguits. Però els he hagut de suar!
L.D. És una de les escriptores catalanes que més venen, però en canvi, sempre s'ha queixat que la crítica d'aquest país no l'ha estimada mai gaire. Per què creu que ha estat així?
I-C.S. Suposo que perquè sóc una autora que fa una literatura molt normal i que això sobta la crítica de les lletres catalanes. Possiblement, la meva pròpia normalitat acaba constituint una raresa.
L.D. A què es refereix amb això de "literatura normal"?
I-C.S. No faig això que en diuen literatura de dones, que intenta mostrar la realitat literària vista des dels ulls d'una dona, sinó que intento oferir una visió més polimòrfica, amb més angles. Tampoc em limito a explicar la meva vida com fan altres, perquè no m'ha agradat mai fer-ho. Formo part d'una minoria, més o menys silenciosa, d'escriptors catalans que no hem estat gens mimats per la crítica, i que per això ens sentim en certa manera feliços.
L.D. No em digui que li agrada que la crítica no la tracti bé?
I-C.S. Per mi és bo que un escriptor topi amb el seu ambient més immediat. Si un autor cau sempre bé als mitjans de comunicació és perquè la seva proposta no sap sorprendre.
L.D. Però vostè s'ha queixat en moltes ocasions d'aquest rebuig dels crítics...
I-C.S. Sí, perquè arriba un moment que no acabes d'entendre per què et marginen tant o per què et tracten tan despectivament. Fins que t'adones que és perquè estàs trencant motllos! Aquesta descoberta em fa feliç: sempre he volgut sorprendre la meva societat i crear cànons nous.
L.D. Quin seria el seu cànon?
I-C.S. Escriure literatura normal en un país anormal.
L.D. Anormal, per què?
I-C.S. Perquè encara no tenim una cultura i una llengua normalitzades. Socialment, la situació també és atípica, perquè els catalans tenim un comportament molt ambigu: som més catalans que espanyols o més espanyols que catalans? Som només catalans?...
L.D. La literatura catalana també és anormal, per tant...
I-C.S. Sí, perquè a nivell internacional, en principi se la considera una literatura de segona. Hi ha molts autors, com jo mateixa, que no hem après la nostra llengua a l'escola ni a la universitat i que, per tant, hem hagut d'espavilar-nos pel nostre compte, fent colzes amb gramàtiques i diccionaris. Totes aquestes circumstàncies han fet néixer en els autors catalans un gran amor per la llengua. Aquesta és alhora la grandesa i la misèria del català. En quin altre país quan surt un nou diccionari es converteix en un best seller?
L.D. ¿Potser per això sempre ha defensat que la literatura catalana actual és de gran qualitat?
I-C.S. Sí. Tot i que som un país petit, hi ha molts grans escriptors. Jo diria que tenim dues dotzenes d'autors amb una obra d'una qualitat extraordinària, encara que siguem els grans desconeguts de la literatura europea. Els portuguesos o els noruecs també són països petits, però en canvi, en els darrers deu anys, han sabut donar-se a conèixer en el món europeu de les lletres.
L.D. I la literatura catalana per què no ha sabut fer-ho?
I-C.S. Perquè no hi ha hagut una aposta política decidida per la llengua i la cultura catalanes. L'administació catalana hauria d'assumir aquest repte perquè, veritablement, la llengua i la cultura són l'essència, allò que ens distingeix com a poble. Al món polític català li ha faltat decisió i amor a la nostra cultura. Hi ha gent que diu que ja no som a temps d'arreglar-ho, però jo crec que sí.
L.D. Parlem del seu darrer llibre, L'home que volava en el trapezi. Quant de temps ha trigat a escriure'l?
I-C.S. Uns tres anys i mig. Sempre diuen que sóc una autora molt prolífica, però tot té la seva explicació. És cert que tinc una trentena de títols publicats, però moltes són obres de gènere o llibres d'assaig. De novel·les més ambicioses, d'aquestes on ho aboco tot, aquesta em penso que és la setena. L'home que volava en el trapezi és un llibre que m'estimo moltíssim.
L.D. Per què?
I-C.S. Perquè feia molt de temps que volia escriure una gran història d'amor, una d'aquelles en què realment un es torna boig per l'altra i a la inversa. La salvatge era una obra, més que d'amor, de possessió, i m'havia quedat amb les ganes d'escriure'n una.
L.D. Però la paradoxa és que cap dels dos membres de la parella protagonista creu en l'amor...
I-C.S. Ell és un home molt madur, molt escèptic, que no creu en res. Ella és una noia convençuda que l'amor no és res més que una simple relació eròtica que si després esdevé amistat, encara gràcies. Tanmateix, negant l'amor, resulta que el descobreixen, amb l'inconvenient afegit que ella rebutja qualsevol contacte físic, perquè de jove el seu padrastre va abusar-ne, i ell no concep una relació on no hi hagi contacte físic. Et confesso un secret? La imatge que tinc quan represento mentalment el físic del protagonista és la de Clint Eastwood a les seves pel·lícules! És un home sec, brusc, que va de mascle per la vida.
L.D. El nostre Clint Eastwood treballa en una editorial, cosa que li ha permès criticar els editors...
I-C.S. Editors, escriptors i crítics! Tots rebem per una banda o una altra! Els escriptors, per la nostra excessiva vanitat; els editors, per la seva explícita comercialitat i perquè només parlen de vendes sense tenir en compte la sensibilitat; i els crítics, perquè de vegades són mesquins i només busquen rebentar una obra. De totes formes, crec que els que sortim més malparats som els escriptors.
L.D. Vostè admet que, en part, també escriu per vanitat?
I-C.S. Evidentment, com tots els escriptors! Suporto la meva part de vanitat tan bé com puc, però intento reduir-la a la mínima expressió. La gent vanitosa no m'agrada gens, perquè, a sobre, normalment la vanitat és infundada.
L.D. Reben els crítics, els escriptors i els editors. Els periodistes de cultura, per sort, suposo que no?
I-C.S. No, però algú us hauria de picar la cresta de tant en tant.
L.D. Calladeta estic més maca!...
I-C.S. De vegades perdeu la noció de què és notícia i què no. És deplorable que sovint es dediquin més pàgines a parlar de si tal o tal altre escriptor s'ha separat de no sé qui o s'ha barallat amb l'editor, que a un nou llibre de qualitat. Ja sé que el món editorial és una indústria cultural, però hem posat massa sovint l'accent només en el substantiu.
L.D. Parlem del final del llibre. Una vegada més, no acaba de deixar res gaire clar...
I-C.S. No diré com acaba, però sí que que no m'agraden els finals tancats: em semblen massa dogmàtics. En aquest cas, la meva filla, que és la meva primera lectora crítica, m'ha dit que el final de L'home que volava en el trapezi no me'l perdonarà mai de la vida!

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Confesso que estic força endarrerida tot i la gran fascinació que em produeixen aquestes coses. M'agrada molt més explorar webs que no pas els xats, que sempre acaben avorrint-me. El que més em fascina de tot aquest món són les enormes possibilitats que obre per connectar amb altres cultures i poder explicar, sense intermediaris, la cultura catalana, la llengua catalana i, molt especialment, la literatura catalana. Fa l'efecte com si les fronteres dels Estats haguessin caigut al so d'unes trompetes que, aixó sí, no són les de Jericó. D'altra banda, la immediatesa dels e-mails ens permet connectar i xerrar amb gent molt allunyada; és a dir, que podem viure en el desert, si ens plau. Tot i això, i totes aquestes fascinacions, encara prefereixo el càlid contacte humà i encara prefereixo el tacte del paper. Però és que jo sóc molt antiga.

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/simoic/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]