Biografia

Roser Caminals té una llicenciatura i un doctorat de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona, la seva ciutat natal. Des del 1981 viu als Estats Units amb el seu marit, l’escriptor William Heath, i ensenya llengua i literatura espanyoles a Hood College (Frederick, Maryland). Al llarg d’aquests anys ha tornat a Catalunya tots els estius. A més d’assaigs i ressenyes publicades per revistes americanes, és autora d’una traducció anglesa de Los Pazos de Ulloa, d’Emilia Pardo Bazán, i un recull de relats de Carme Riera--entre els quals hi figura Questió d’amor propi--que rebé el segon premi de traducció als Jocs Florals de la Diàspora, celebrats a Washington el 1999. S’inicia la seva carrera d’escriptora l’any 1993, quan l’editorial Peter Lang li publica la primera novel.la, escrita en llengua anglesa i titulada Once Remembered, Twice Lived. Poc després apareix a Columna en versió catalana de la pròpia autora (Un segle de prodigis, 1995). La novel.la que la segueix, Les herbes secretes (Pagès Editors), guanya el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Diàspora del 1998. Les herbes secretes fou presentada a l’Ateneu Barcelonès el 13 de gener de l’any 2000. El Carrer dels Tres Llits, elogiada per Carme Riera com “una de les millors novel.les” del 2002, és la seva obra més recent.

Obra

El carrer dels Tres Llits

El carrer dels tres llits retrata la Barcelona del 1900, una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que viu la contradiccio entre l'opulencia de les classes privilegiades i la miseria i la prostitucio dels barris baixos. El Maurici es un jove hereu de la burgesia barcelonina. Amb una existencia despreocupada i frivola, res no li fa sospitar que el seu mon placid es veura sobtadament sotragat i que es trobara abocat a una recerca obsessiva per resoldre un enigma que transformara la seva vida. Seguint la insolita pericpècia del protagonista,

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 26/09/002 per Iolanda Batallé

ENTREVISTA: Roser Caminals conversa amb Carme Riera

Conversa amb saxo

Des del balcó obert es llegeix el cartell del carrer dels Tres Llits, se sent un saxofonista que pronuncia cançons perdudes i arriben els crits d'una senyora: "Vostè no en sap res, d'aquest carrer!". L'escridassada és l'escriptora Roser Caminals, autora d'El carrer dels Tres Llits, que està sent entrevistada per una televisió local. La senyora que crida podria ser un personatge d'aquesta nova novel·la de Caminals.
Roser Caminals, nascuda al Raval, sempre diu, mig en broma però amb una gran part de veritat, que per a ella Barcelona s'acaba a la plaça Catalunya. Des del 1981 viu a Frederick (Maryland, Estats Units), on és profesora de literatura espanyola al Hood College. El carrer dels Tres Llits és la seva tercera novel·la, després d'Un segle de prodigis (1995) i Les herbes secretes (1998).
A la sala on les noranta persones esperen que comenci la presentació (un diàleg entre Carme Riera i Roser Caminals), hi fa calor. És un espai acollidor: terra de parquet i sostre amb bigues de fusta. En un dels balcons del davant és on transcorre el vuitanta per cent de l'acció de la novel·la. El carrer dels Tres Llits retrata la Barcelona dels primers anys dels segle XX, "una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que viu la contradicció entre l'opulència de les classes privilegiades i els barris baixos de la miseria i la prostitució". Per què a Barcelona hi ha un carrer (que surt de la plaça Reial) que es diu el carrer dels Tres Llits? Si llegiu el llibre ho descobrireu. "Saps que a Barcelona hi ha més rates a les clavegueres que gent pel carrer?", aquesta és la primera frase del llibre. Acaba d'arribar Carme Riera, a la sala es fa el silenci. "A mi les novel·les amb rates m'interessen", deixa anar Carme Riera, que destaca tres aspectes molt positius del llibre: els personatges, l'atmosfera i la documentació, "realment extraordinària".
És cert, les novel·les amb rates interessen: Tiempo de silencio, La pesta... Roser Caminals acaba confessant que els escriptors en llengua catalana que més l'han influenciat han estat escriptores: Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i la mateixa Carme Riera. La presentació ja s'ha acabat, el saxofonista ja no toca i molta gent marxa amb el llibre dedicat per l'autora. Potser es perdran pel carrer dels Tres Llits.

C.R. Des d'Amèrica, com has pogut treballar tan bé sobre Barcelona?
R.C. Sí, he treballat des d'allà, però també m'he patejat aquests carrers: especialment El carrer dels Tres Llits i els que l'envolten. I molt d'Internet, i d'una cosa en surt una altra: llegeixes uns quants llibres i tenen bibliografies, busques els llibres que apareixen a les bibliografies i aquests llibres contenen més bibliografies. Sobretot, he llegit moltes memòries. Moltes narracions, algunes de bastant insòlites, de policies, per exemple. Gèneres que no són literaris. He fet una recerca sociològica important.
C.R. Em crida l'atenció que deixes anar les referències allà on més convé. Per exemple, quan s'obre el carrer de Pau Claris, ¿això on ho has trobat? A Internet o a on?
R.C. No. Això ho he trobat amb lectures d'aquestes: apareix relativament sovint que l'any 1917 es va destruir el Pont de la Parra i altres carrers que hi havia en aquella zona per obrir Pau Claris, que després seria Via Laietana. Intento mostrar l'època a base de deixar caure aquests detalls. Per recordar-li al lector: "Ah, això és el que passava en aquells moments". És a dir, que quan el personatge passa per allà el que veu no és el carrer Pau Claris ja construït sinó els enderrocs del Pont de la Parra. Però tot això està força ben documentat en memòries de periodistes. He llegit també històries sobre la prostitució. Un llibre sobre criminalitat. Arriba un moment en què et satures prou del període per poder recrear aquest món. O a mi m'ho sembla...
C.R. I com ho fas? Perquè a mi sempre m'intriga molt. ¿Prens notes, organitzes els apunts en funció del text que escrius?
R.C. He trobat mines d'informació en algunes llibreries que hi ha a Internet. Llibreries de vegades en pobles de Catalunya: a Canyamars, a Dosrius, per exemple, hi ha una llibreria que té de tot. Quan els llibres són meus els subratllo hi poso notes al marge i, aleshores, aquestes notes, un cop acabo la lectura, les traspasso a una llibreta. Si el llibre no és meu, perquè també he utilitzat el sistema de préstec bibliotecari, aleshores no puc subratllar-lo. Anoto mentre llegeixo i per tant la lectura és una mica més laboriosa. I després faig un índex per temes de les notes que tinc. Aquest és el meu sistema.
C.R. Evidentment saps molt més del que el text diu, perquè una cosa és parlar de l'enderroc d'un barri, com havia de ser aquest del costat de Via Laietana, i l'altra és copsar l'atmosfera. Jo fa uns dies vaig venir a passejar per aquí darrere, i és una cosa que recomano a tothom, perquè llegir un llibre que no és d'aquesta època, sinó que és de l'any 1917, i poder copsar l'atmosfera de la Barcelona d'aquell temps veient els carrers com han canviat i com la gent és diferent... és un privilegi. Jo sempre dic que la història ens la donen també les novel·les i en aquest cas és molt clar. Un altre aspecte que vull comentar és la constitució dels personatges. El senyor Sánchez, que és fantàstic, és un personatge que és de Manresa i que està molt trist perquè sentint-se català de debó es diu Sánchez. No sé si això ho has tret d'algun lloc?
R.C. Sí. Per crear els personatges necessito les veus. Quan el personatge parla d'una manera identificable ja tinc el començament i normalment és ell qui em porta de la mà a mi i no jo a ell. El senyor Sánchez existia. A casa meva sempre hem tingut petits comerços i durant una temporada vam tenir un bar al carrer Príncep de Viana. La meva mare m'havia explicat que tenien un client que s'emborratxava tot sol: era un borratxo molt formal i molt educat i l'únic que feia era monologar sobre el fet de dir-se Rodríguez o com es digués i que: "Això és molt trist, ves. Jo sóc català i amb aquest cognom...". I això em va donar la idea per al monòleg del senyor Sánchez.
C.R. Els grans novel·listes per mi són els que saben construir, evidentment, un món, i a part d'això personatges. No només els grans protagonistes, sinó persones que hi ha en un moment donat allà. I tu això ho fas molt bé. Aquest senyor Sánchez amb mínimes referències ja el veiem... Com pobles els teus mons de personatges?
R.C. Un crític va dir que Pérez Galdós estimava l'olor, el tacte i els colors de la realitat de la vida. I modestament, sense voler-me comparar amb ell, jo també els estimo. I m'agrada no només el món intern dels personatges sinó intentar plasmar el món exterior.
C.R. Les olors, les modes, les textures dels vestits, els sorolls... És una novel·la evidentment urbana. Ara Barcelona té una novel·la més de principis de segle. Hi ha La ciudad de los prodigios, novel·la magnífica de Mendoza escrita en castellà. Però en aquest moment Barcelona té una novel·la més sobre realitat urbana en català. ¿Podem dir també que és una novel·la d'acció?
R.C. És una novel·la d'un personatge incitat. És a dir, un personatge que quan comença està en un estat molt passiu, molt poc interessant des del punt de vista del lector. I hi ha un esdeveniment dramàtic que provoca que es posi en moviment. I en aquest sentit és una novel·la d'acció. Hi ha una investigació, hi ha la recerca d'un misteri, d'una veritat.
C.R. Quan escrius, què et preocupa més: construir un estil que t'identifiqui o explicar una història?
R.C. Crec que l'estil que identifica ve donat per la història. És a dir, que quan s'aconsegueix explicar una història és perquè hi ha un estil que identifica. No veig que pugui fer una dicotomia entre totes dues coses.
C.R. Busques la frase exacta? Trigues molt a trobar-la?
R.C. Doncs, sí, la veritat. M'agradaria dir que no, que em resulta molt fàcil, però no seria cert: les frases les suo i moltes vegades es presenten a hores intempestives i aleshores les apunto o les arxivo mentalment. I quan la tinc, l'enxampo i no la deixo anar.
C.R. Això resulta interessant. Tu estàs fent classe i, de sobte, què passa?
R.C. Curiosament no passa normalment quan faig classe perquè aleshores estic parlant d'un altre autor. No estic pensant en la meva obra, si no, malament! Moltes vegades és quan faig alguna cosa intrascendent: puc estar caminant de casa a la universitat, o puc estar penjant bugada en un filferro i sento una veu: se'm presenta un retall de conversa, o de sobte la primera frase de la novel·la.
C.R. La novel·la té un aire molt fresc. Sembla que estigui escrita amb molta facilitat. Quant trigues a escriure un llibre?
R.C. Trigo molt més a planejar un llibre que a escriure'l. O sigui, sí, està escrita amb relativa fluïdesa. Per escriure aquest llibre vaig trigar cinc mesos, aproximadament, però vaig estar tres o quatre anys donant-hi voltes. Fins ara, els processos de recerca o planificació han estat d'anys i els d'escriptura de mesos.
C.R. Et costa molt adjectivar? Per mi és el més problemàtic...
R.C. Hi ha vegades que es presenta l'adjectiu perfecte, però a vegades sí que em costa.
C.R. Aquí n'hi ha un que a mi m'ha cridat molt l'atenció: "Quan la noia portàtil que duia aferrada al coll", és a dir, és algú que porta abraçada una noia i aquesta noia evidentment és portàtil perquè és "de portar". Són adjectius insòlits que clarifiquen molt bé una situació. Jo crec que una novel·lista es mesura per dues coses: primer perquè és capaç de crear un món, i després per aquestes qüestions d'estil. És a dir, d'utilitzar un adjectiu com ho feia Pla, amb aquella rotunditat fantàstica que a partir d'aleshores ja veiem aquella cosa per sempre més amb aquell adjectiu. Per exemple, el puré de les aigües venecianes que era de pèsol, puré de pèsol. Aquestes referències que quan veiem Venècia segur que recordem... Però, si dius que la qüestió de l'estil no et preocupa gaire, què és el que et preocupa quan escrius?
R.C. Em preocupa neutralitzar les tendències menys positives que tot escriptor té. Crec que segurament tots, jo sens dubte, tenim una certa tendència a caure en manerismes o en vicis literaris. Seria molt fàcil per a mi, per exemple, idealitzar molt Barcelona perquè hi ha l'element de nostàlgia, la distància i tot això. És a dir, intento controlar el meu temperament o la meva sensibilitat perquè no em domini la novel·la. L'autocontrol.
C.R. L'autocontrol? [Riu]
R.C. Aquesta no és la teva experiència, evidentment.
C.R. No, no. És que em fa gràcia perquè ho dius com si haguessis d'idealitzar Barcelona i amb aquesta història no crec que ho puguis fer. El text de les contraportades normalment no resumeix bé un llibre, però crec que en aquest cas és molt encertat: parla d'una Barcelona "misteriosa, corrupta i atractiva que viu la contradicció entre l'opulència de les classes privilegiades i els barris baixos de la misèria i la prostitució". Encara no hem parlat d'això, fins aquí hem dit Barcelona, però hi ha diversos mons d'aquesta ciutat que es van interrelacionant. És a dir, el món del Maurici i de la banda rica i menestral de la seva nissaga, més els altres aspectes de la gent que treballa a la fàbrica i del món de la prostitució. Diverses Barcelones... per això em sembla difícil que la poguessis idealitzar; per això ric.
R.C. Potser aquest tema seria difícil d'idealitzar...
C.R. Hi ha un altre aspecte que voldria manifestar. Em fa l'efecte que t'has aprofitat molt de la memòria dels teus pares, i crec que això és un aspecte molt positiu. Sense memòria no hi ha escriptora.
R.C. En això estic totalment d'acord amb tu. La memòria, que no és més que una distància en el temps, és fonamental. Em sembla que va ser Juan Marsé qui va dir que "com a novel·lista, vals tant com pots recordar". I és cert que he tingut la sort de pertànyer a una família molt verbal. La meva àvia era la campiona d'això i m'ha estat molt útil. García Márquez també diu que sentir la seva àvia d'una manera interminable quan era petit és el que el va arrencar com a escriptor.
C.R. La memòria diuen que són els ulls de l'escriptor. Ara bé, juntament amb la memòria hi ha un altre aspecte que és l'anomenada imaginació. Sense imaginació no es podrien fer novel·les. Jo crec que són totes dues coses. Amb quin tant per cent les conjugues tu?
R.C. Amb dosis iguals, gairebé. És a dir, per recrear necessites una memòria visual particularment considerable, i també una imaginació perquè la memòria deixa molts buits. Evidentment la meva memòria sobre Barcelona i la que m'han pogut transmetre pares i avis és limitada, i aleshores aquests buits s'han d'omplir amb la imaginació. Cal que una cosa sigui conseqüent amb l'altra, que no hi hagi discrepància entre el que recordem i el que inventem.
C.R. Quin és el teu personatge predilecte?
R.C. Haig de confessar, i aquest és potser un dels vicis literaris que tinc, que em vaig encarinyar molt amb el Maurici, em va costar molt deixar-lo anar, fins al punt que ara que estic pensant en la novel·la següent m'haig de forçar a pensar en el nou personatge que té un nom diferent. Perquè gairebé se me'n va de les mans escriure a les meves notes: el Maurici farà això i dirà allò, com si continués vivint.
C.R. Això es nota. El Maurici és un gran seductor. Un personatge que ens porta de la mà perquè és molt atractiu i funciona molt bé encara que moralment no sigui gaire bo.
R.C. Exacte, i això és important: la seva actitud és recriminable, però al mateix temps hem de veure per què té tant èxit...
C.R. Ja acostuma a passar: els recriminables solen tenir molt d'èxit a la vida. L'altra qüestió que em sembla molt atractiva del llibre és com es resol el conflicte. Et va costar? Comences i tens resolt el conflicte, o vas fent...?
R.C. No. Quan començo no tinc mai dins del cap el llibre sencer. Tinc uns elements que són com peces d'un trencaclosques, però no tinc el final.
C.R. Un dels requisits per construir un món personal són aquells elements que la gent que escrivim anomenem 'recursos d'anticipació'. A la teva novel·la n'he trobat...
R.C. Sí, és part de l'artesania de la novel·la, perquè la novel·la és un art però també és qüestió d'artesania. Som més fusters que filòsofs, nosaltres. Una part d'aquesta artesania és el tema recurrent, que no es deixi res penjant, que les coses tornin i que quan tornen tinguin un sentit diferent, més enriquit que la primera vegada que apareixen. És a dir, a la primera referència a les rates el lector fins i tot pot dir: "Quina bestiesa, què estan dient aquí?". Però quan reapareix la imatge de les rates té més sentit i significat, és una al·lusió a la corrupció urbana, les rates van per sota terra, és el món subterrani que s'amaga, el món clandestí, sota la superfície del món visible... Crec que el recurs d'anticipació és això, que potser en el moment que s'anticipa no li diu gaire cosa al lector, però quan torna aleshores el lector lliga caps.
C.R. Com consideres que ha de ser una novel·la? Què voldries aportar als lectors?
R.C. Per mi una novel·la ha de transformar el lector. Potser la meva ambició és excessiva: m'agradaria que quan acabi de llegir El carrer dels Tres Llits, el lector no sigui ben bé el mateix. No vull dir una transformació diabòlica, ni terrible, sinó que la lectura no sigui una experiència trivial, que sigui enriquidora, que deixi una empremta, que marqui. Les novel·les que llegim i ja no hi pensem més, per mi són entreteniment, no literatura.
C.R. Quin aspecte simbòlic destacaries de la novel·la?
R.C. A un nivell abstracte el text és una denúncia. Però la meva intenció és que la denúncia es desprengui del text, no que estigui imposada sobre el text. Jo crec que la ficció ha de ser moral. Però crec també que l'escriptor mai ha de predicar.

Article publicat a “La Vanguardia” el 26/06/02 per Maria Asunción Guardia

Roser Caminals retrata en una novela los bajos fondos de la Barcelona de 1900

En la calle Tres Llits, junto a la plaza Reial, se ubica un prostíbulo en el que "reciben" tres señoritas. Una de ellas, Rita, desaparece sin dejar rastro en el primer capítulo. Éste es el arranque de la tercera obra narrativa de la escritora catalana residente en Estados Unidos Roser Caminals, calificada por Carme Riera -que apadrinó la presentación barcelonesa del libro- como "una de las mejores novelas del año". El carrer dels Tres Llits ha sido publicada bajo el sello La Rosa dels Vents (Random House-Mondadori).
Se trata de una historia ambientada en los bajos fondos de la Barcelona de 1900. La calle Tres Llits existe realmente (desemboca en la plaza Reial) y el ambiente, salvando la época, tampoco ha variado tanto en el vientre de la ciudad. El protagonista es Maurici Aldabó, un joven "hereu" de la burguesía barcelonesa de principios del siglo XX, en cuya casa trabaja Rita. Su vida frívola cambiará radicalmente al emprender la búsqueda de su novia desaparecida en el Raval.
¿Quién no ha oído historias de tiendas y probadores de Barcelona que eran tapadera de negocios de prostitución? Roser Caminals tenía noticia de ello y lo ha utilizado en su novela, en la que recrea con buena mano el ambiente de época. Aunque vive en Frederick (Maryland) desde 1981, se ha documentado a fondo para reconstruir la Barcelona de 1900. Sobre todo, el contraste entre la ociosa existencia de la clase alta y los bajos fondos, donde el protagonista acude a solazarse. Es una ciudad corrupta, misteriosa, atractiva. "Que una prostituta se case con un señorito de Barcelona puede parecer inverosímil, pero yo he conocido más de un caso", comentaba la autora a propósito de la trama argumental.
Roser Caminals era profesora de Filología Inglesa, como su marido, a quien conoció en Santiago de Compostela. Su "exilio", aparte de voluntario, ha sido provechoso desde el punto de vista literario. Su primera novela, Un segle de prodigis, apareció primero en inglés en EE.UU. y ella misma la tradujo al catalán para Columna. La segunda fue Les herbes secretes.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]