L'ORIGEN

L’origen dels ibers ha estat un tema molt discutit al llarg del temps. Erròniament, es creia que el lloc d’origen dels ibers era la regió del Caucas i que des de l’Àsia vingueren a Europa tot atravessant el nord d’Àfrica i traslladant-se a la península Ibèrica a través de l’estret de Gibraltar (es creia que llavors no estava obert sinó que formava un istme). Aquesta suposició, però, no sembla certa, ja que, es creu que l’Estret de Gibraltar existeix des d’una època geològica anterior a l’aparició de l’ésser humà. Els paral·lels geològics en que es fomenta la hipótesi sobre l’origen dels ibers són molt insegurs. Aquesta hipotesi es creia certa, ja que, al nord d’Àfrica hi abunden els noms de lloc i de persona ibèrics, i a més a més, hi ha una impressionant concordància entre particularitats somàtiques (relatiu al cos, a l’esquelet i totalment oposat a l’aspecte psíquic), espirituals i de costums entre els ibers i els berebers ("civilització" del nord d’Àfrica), que eren considerats com els vestigis ibers establerts, antigament, a la zona septentrional africana. Es creia que el poble bereber representava la resta vivent dels antics ibers.

Ara, però, queda clar que la civilització ibèrica és el fruit de l’evolució i transformació de la població indígena i autòctona de la península. No es tracta de cap civilització vinguda de fora la península.

Gràcies a l’arqueologia, avui podem saber que els ibers és una civilització que va viure en les nostres terres. I que en un moment determinat va adquirir uns coneixements i un nivell tecnològic i van presentar unes manifestacions artístiques i culturals que ens permeten considerar-los propis de les terres mediterranies (similars a les gregues i fenicies, principalment).

Els segles més decisius per a la formació de la civilització ibèrica són els que marquen el traspàs al primer mil·leni a C, és a dir, des del 1200 al 800 a C aproximadament.

Durant aquest període es vàren produir una sèrie de canvis culturals de gran importància. Aquests canvis van ser causats per dues aportacions provinents de l’exterior de la península i d’origen ben divers: la primera és d’origen europeu, la qual, entra a través dels Pirineus, i la segona,que arriba poc desprès de la primera, és d’origen mediterrani.

L’arribada dels indoeuropeus i dels colons que arribàren per la mediterrània van causar un fort impacte que transformà per complert el món indígena, per mitjà, d’un procés d’aculturació, és a dir d’un canvi cultural, que va durar diversos segles, i que finalment dóna lloc a aquesta civilització anomenada ibers.

Els ibers són els descendents de la població neolítica i de l’Edat de Bronze sotmesos a canvis culturals, socials i econòmics, en rebre avenços tecnològics i culturals introduïts per les tribus indoeuropees dels camps d’urnes; que comencen a entrar per diversos passos dels Pirineus (aproximadament al 1100 a C), pels fenicis que freqüentaven les costes llevantines i posteriorment pels grecs.

El canvi més important i transcendent va ser el pas de la metal·lúrgia del bronze a la del ferro, aquest procés va ser molt lent. Als pobles fenicis i grecs, els interessava donar-la a conéixer entre els indígenes, per tal, de crear un mercat. Per això, van comprar i recollir qualsevol instrument de bronze utilitzat fins aquell moment.

La introducció d’instrumental agrícola de ferro va ocasionar una millora en les collita, que afegida als nous conreus i noves espècies de bestiar (introduïdes pels indoeuropeus) va incrementar la població durant l’últim període del Bronze final.

No es té clar quin dels dos grups va tenir major protagonisme; si els indoeuropeus que van introduir els primers objectes de ferro, o bé, els grecs i fenicis que es vàren encarregar de difondre’l i comercialitzar-lo. La generalització de l’ús del ferro, a Catalunya, no es dóna fins a mitjans s.VII a C
 
 
 
 
 

ELS INDOEUROPEUS

Els arqueòlegs els van anomenar indoeuropeus perquè des de l’ Índia fins a Occident hi ha rastre de les mateixes arrels lingüístiques. Van entrar a la península a poc a poc, amb diferents grups i donant complexitat a les migracions. Tots aquests individus tenien una peculiaritat comuna; una costum funerària: cremaven els cadàvers a d’alt d’una pira de llenya i les cendres del cos eren recollides i depositades en una urna, la qual, enterraven a terra. Els seus cementiris eren autèntics "camps d’urnes". N’hi havia, però, que enterraven els seus difunts a l’interior de túmuls funeraris, hi havia una gran complexitat de costums. Aquests grups entràren a la península a través dels passos del Pirineu, les primeres zones afectades van ser Catalunya, Aragó i Navarra.
 
 
 
 
 
 
 
 

LES PRIMERES COLÒNIES

Alguns dels llocs on es van instal·lar van sofrir la seva prescència , ja que, van fundar-hi ciutats similars a les dels llocs d’on procedien i van intentar practicar i difondre costums i la seva cultura.

Els colonitzadors grecs es vàren instal·lar al sud d’Itàlia i a l’illa de Sicília. Per altra banda, els fenicis s’instal·làren al nord d’Àfrica (Túnez). Però, les terres no colonitzades massivament no és van quedar al marge de l’acció comercial grega i fenicia. Es va crear tota una xarxa de petites factories al llarg de la costa mediterrània (des de Marsella fins a Cadis). Aquesta xarxa permitia als natius contactar amb Grècia i Fenicia. Aquest contacte no es realitzava amb condicions d’igualtat; els natius no tenien res d’interès per als grecs i els fenicis, excepte els objectes metàl·lics de coure, estany, or i plata. A canvi rebien teixits, joies i objectes de pasta vítrea. El comerç grec va introduir a la península el vi, l’oli i una gran gamma de recipients ceràmics fabricats amb torn i envernissats.

Els pobles de la península situats al litoral mediterràni van imitar la ceràmica feta amb torn, van aprendre la tecnologia del ferro, la forma de construir les cases,... després de tres segles d’influències tota la zona presentava unes característiques específiques; aquesta zona es va coneixer com la terra dels ibers.
 

ELS FENICIS I ELS PÚNICS 

Les costes penínsulars de l’anomenat "cercle de l’Estret", des de Huelva fins a Almeria; és la zona en que es van instal·lar els colons fenicis des de finals del segle VIII a C.

Els assentaments fenicis no es tractaven d’autèntiques ciutats i freqüentment només eren nuclis situats a prop de costa, sempre en llocs elevats i dominats (altozanos). No es fàcil estudiar la seva evolució a causa del tamany reduït de les colonies i la monotomia en la producció de ceràmica.

El contacte que es produí entre les colònies fenícies i el hinterland indígena a través del comerç va alterar les relacions socials i les bases econòmiques de la població autòctona de la península.

El fenòmen de la "iberització" ,però, no va ser un procés simple (acumulació, difusió d’idees i costums orientals) sinò que va ser un desenvolupament complex d’intesecció constant entre dues esferes, van integrar-se i van acabar formant un procés únic anomenat "orientalitzant".

La colonització fenicia és sinónim d’una forta intensificació cultural, social i econòmica.

Els fenicis comerciaven amb tota mena de productes: joies orientals, amulets egipcis, objectes d’ivori, ous d’estruç pintats i provinents del nord d’Àfrica.

Tots aquests elements exòtics posen de manifest les complexes relacions comercials de les ciutats fenicies i l’activitat comercial dels fenicis a les costes occidentals del mar Mediterrani va iniciar-se molt aviat.

La seva estratègia comercial estava dirigida principalment a impulsà la producció de plata dels Tartessos i a més a més a estimular la producció agrícola. Els fenicis van introduir a la costa mediterrània conreus nous; com ara la vinya i l’olivera.

Com a conseqüència d’aquests factors i del tracte privilegiat que rebien dels grups indígenes, que controlaven les principals vies de comunicació i dominaven els diversos accessos als recursos bàsics i a les xarxes d’intercanvi; les poblacions indígenes que posseïen una millor situació geogràfica van ser incorporades lentament als grans circuïts de comerç internacional /Mediterrània oriental i Egeu fins a Cartago i Tirrena). Del comerç, però, tan sols se´n beneficiaven els grups indígenes vinculats més directament amb el comerç colonial. Primerament, la zona més pròspera era la dels Tartessos, on s’hi fundà Cadis (s VIII aC), seguida del sud-est on s’hi fundà ciutats a les actuals províncies de Màlaga, Granada, Almeria i Alacant. Finalment, els fenicis van arribar a l’illa d’Eivissa (sVII aC) i la resta de la façana mediterrània de la Península es va incorporar al comerç mediterrani.

Els fenicis es van integrar d’allò més bé en els territoris indígenes que més convenien als seus interessos. Miraven que aquests territoris disposessin de recursos econòmics i d’organització política, i creaven ciutats-estats que coordinaven gran part del comerç (primeres matèries i béns manufacturats). Les seves colònies estaven situades en llocs estratègics i on la població indígena estiguessin organitzades de tal manera que els garantís el flux regular de metalls i de recursos agrícoles i ramaders des de l’interior. Els fenicis aprofitaven la infraestructura ja existent en la península i a orientar la producció indígena cap a mercats mediterranis. Els interessos, per part dels dos implicats, mostraven una sincronia perfecta.

El període colonial fenici és molt conegut, però, el període púnic (dels segles VI-III aC), que es va desenvolupar paral·lelament al sorgiment de les societats ibèriques a la zona mediterrània (Península Ibèrica) encara resulta un període poc conegut i poc investigat. El període púnic representa l’hereu directe del període fenici. En aquest període es transformen les velles colònies tíries (fenicies) en centres molt ben urbanitzats. L’aparició gradual de centres indígenes de poder i les condicions geoestratègiques cada cop més tenses a la Mediterrània centreoccidental van afavorir la desaparició de les colònies fenicies i el sorgiment i concentració del que a partir del segle VI aC es coneixeran com les grans ciutats portuàries púniques, com ara; Gadir (Cadis), Ebusus (Eivissa) etc.

Estaven més orientades a la producció industrial que no pas al comerç indiscriminat amb els indígenes (els ibers).
 

ELS GRECS

La colonització grega va afectar el litoral mediterràni peninsular, però, principalment la costa nord catalana; la zona del golf de Roses, on van fundar nuclis urbans, com ara Rhodes.

L’arqueologia no pot demostrar la prescència grega a la península abans del segle VI aC, encara que els textos antics situen la fundació de Rhode abans de la primera Olimpiada, al 776 aC. Avui es creu que l’arribada dels grecs va ser posterior a la dels fenicis. Un altre nucli urbà va ser Empórion, una colònia establerta en un illot prop de la costa. Els colons tan sols es van establir a la terra endins quan es van familiaritzar amb els natius de la península, és a dir, els ibers.

Empórion era una ciutat amb moneda pròpia. Però, si la comparem amb altres ciutats de la mediterrània, té poca importància i era un indret apartat i poc freqüentat. Estava situada a l’altra banda del Mare Nostrum i les seves dimensions eren d’allò més reduïdes, però, la seva importància no era deguda al tamany sinò a la influència que va exercir sobre els poblats ibèrics i sobre tota la costa nord Mediterrània (litoral de la Península Ibèrica). Els natius d’aquesta zona, propera a Empórion, és vàren anar situant a poc a poc en els barris extramurs de la ciutat. Aquests comerciaven activament i van anar asimilant la vida basada en el comerç i en la moneda, amb un desenvolupament molt fort de la tecnologia dels metalls.

Per altra banda, cal reconéixer que qui vàren dur la descoberta de la nostra península no van ser ben bé els grecs, sinò els habitants d’unes polis jòniques de l’Àsia Menor (Focea). Éssers més intrèpids en les activitats marítimes i comercials que no pas en les intel·lectuals.

L’expansió focea fou deguda a la voluntat d’obrir i explotar nous mercats, els quals, estiguessin situats en territoris encara barbars. D’aquesta manera hi podrien desenvolupar un comerç d’intercanvi basat en la permuta de productes d’alta qualitat per primeres matèries escasses en el món oriental i, per això, susceptibles de generar substàncies plus vàlues.

Els foceus no disposaven de suficient població per tal d’imposar-se als natius de la península. Per això, van aprofitar els accidents geogràfics naturals i costaners per instal·lar-s’hi. S’hi van instal·lar unes petites factories anomenades emporis, que sempre van dependre dels indígenes receptor. Aquests no es sentien amenaçáts i els interessava descobrir i obrir nous camins envers el món mediterrani.

Per tant, entre els grecs (foceus) i els ibers es va produir una simbiosi destinada a beneficiar-se els uns dels altres.

Les influències econòmiques i culturals que els foceus van exercir sobre els ibers va ser vitals per al desenvolupament de la societat. Van estimular canvis polítics i socials. Aquestes aportacions van representar condicions necessàries per al floriment d’una cultura amb trets iconogràfics i espirituals dels grecs i va representar el principi per a convertir els habitants d’Iberia en una civilització controlada posteriorment pels romans.