Composició musical destinada a ésser ballada. En les societats
primitives i en algunes d'alta cultura, la música de dansa tenia
significats màgics i pertanyia al ritu litúrgic. A Grècia
i a Roma les danses formaven part de les representacions dramàtiques;
durant l'edat mitjana foren especialment importants a Occident les danses
religioses. Algunes danses populars eren executades a les esglésies;
n'hi havia de reservades a la clerecia. Els únics exemples musicals
de danses eclesiàsiques són al Llibre Vermell de Montserrat,
on hi ha cants i danses sagrades dels pelegrins amb notació del
s XIV. Com a herència del ritu visigòtic hom coneix la dansa
dels Seises, executada per joves en els oficis de l'Església hispànica.
La música de dansa amb notació data del s XIV:la ductia,
l'estampida, la dansa de Provença i el virelai. Al llarg del s XV
els cronistes esmenten les danses de parella (1433), les caroles, que podien
ésser ballades en cadena oberta (abans del 1475), les danses de
disfresses i els brandes.
La dansa macabra ja és esmentada als ss XIV i XV. També
d'aquest període són la gallarda, la corranda, la volta,
la pavana i la moresca. A partir del s XV s'anà confonent amb el
ball. A la cort i en ambients senyorials, eren practicades la dansa alta,
la dansa baixa i la dansa de l'atxa o del candeler, entre altres. Les danses
populars tendiren a prendre elements de les senyorials, especialment als
ss XVII i XVIII. Als Països Catalans hom no troba referències
detallades sobre la dansa fins al s XIV. Algunes danses són pròpies
de localitats o contrades; solen dur-ne el nom (dansa de Castellterçol,
gala o dansa de Campdevànol, danses de Vilanova, danses de Peñíscola,
dansa del Maestrat), o bé el de les persones —reals o figurades—
que hi intervenen (dansa dels pelegrins, dansa dels nans) o d'algun element
distintiu (dansa de la coca, dansa o ball del ciri). N'hi ha que han decaigut,
com el contrapàs i el ball pla; la sardana, en canvi, esmentada
ja al s XVI, esdevingué
popularíssima a partir del 1850 i s'estengué per tot
el Principat i el Rosselló. L'aparició d'esbarts dansaires,
al s XX, ha afavorit la conservació de moltes danses que d'una altra
manera s'haurien perdut.