Marxant-a
Comerciant en obres d'art. L'antic comerciant en diversos gèneres,
entre els quals les obres d'art, s'especialitzà al s XIX, sovint
a través d'una galeria d'art —com en el cas d'A.Goupil—, que podia
ésser, o no, de propietat seva. La importància del marxant
augmentà a la fi del segle, en aparèixer-ne a París
uns quants dedicats a l'art no oficial, que aviat esdevingué el
més cotitzat. Hom pot considerar el primer gran marxant modern Paul
Durand-Ruel, que reeixí a imposar l'impressionisme. Després
sobresortiren l'oncle Tanguy —que comercià en obres de Cézanne—,
els germans Bernheim i Ambroise Vollard, que imposaren la generació
postimpressionista, i altres. Els primers avantguardistes foren ajudats
per Clovis Sagot, l'oncle Soulié, Druet i, sobretot, Berthe Weill
i Paul Guillaume. El gran marxant dels cubistes fou D.H.Kahnweiler, dedicat
després a l'escola de París, com també Léopold
Zborowsky. Paral·lelament, la dinastia Wildenstein es destacà
especialment en el camp de l'art antic. Després de la Segona Guerra
Mundial, Aimé Maeght ha mantingut alguns dels principals noms de
l'antiga avantguarda i n'ha desvetllats de nous; Denise René defensà
l'art concret i René Drouin ha llançat noms importants de
la nova avantguarda, mentre que el centre comercial de l'art passava a
Nova York, on s'han destacat Peggy Guggenheim —a mig camí entre
el marxandatge i el col·leccionisme, duplicitat freqüent—,
Betty Parsons, Martha Jackson, Leo Castelli i Iris Clert. La crisi de les
grans exposicions al darrer terç del s XX ha originat grans fires
d'art modern, entre les quals sobresurt la de Basilea. A Catalunya
ja és conegut el nom d'un marxant d'art a la darreria del s XV:
Joan Llop, guanter d'origen alemany, que introduïa a Barcelona una
pintura estandarditzada, possiblement d'origen flamenc i alemany. Al s
XVI, el cotamaller Francesc Serra era autoritzat per Carles V a vendre
a Barcelona pintures i tapissos importats de Flandes. Tanmateix, el concepte
actual de marxant d'un pintor es generalitzà al s XIX: l'hisendat
barceloní Salvador Pasqual es comprometé a subvenir totes
les necessitats de Ramon Martí i Alsina, en canvi de la propietat
de la seva producció.