Castelló de la Plana
Municipi de la Plana Alta, estès entre la mar i els últims
contraforts del Sistema Ibèric..
Hi ha una central tèrmica, i un gasoducte per a la indústria
ceràmica comarcal. El turisme s'hi ha desenvolupat gràcies
a
la transformació de la façana costanera entre el Grau
de Castelló i les Vil·les deBenicàssim (nucli principal
de l'anomenada,
per la publicitat turística, Costa dels Tarongers o de la Tarongina),
amb hotels, apartaments, urbanitzacions i l'aeroport de
l'Aeroclub de Castelló; les millors platges són les del
Serrallo i la del Pinar. El nucli urbà comprèn més
del 90% dels habitants,
i el Grau, més del 6% (8 825 h [1991]). Com a resultat de la
immigració, els darrers anys hi han sorgit nous barris, sense
planificació: el Roser, Sant Agustí i Sant Marc, la Mare
de Déu de Lorda (o de Lurdes), la carretera de l'Alcora, la carretera
de Ribesalbes, el camí vell del Grau. L'expulsió dels
moriscs (1609) l'afectà relativament poc (el 1602 hi havia només
21 focs
dins el terme). La guerra de Successió representà per
a Castelló la pèrdua de la seva organització municipal
tradicional i la
constitució (1708) del primer ajuntament sota la presidència
del corregidor. Durant el s XVIII la creixença de la vila anà
lligada
al conreu del cànem (80 000 roves anuals cap a la fi del segle),
origen de la tradicional fabricació de sogues, i a la producció
de
seda (8000 lliures a la mateixa època); al s XIX aquesta prosperitat
no desencadenà un procés d'industrialització, i la
vila mantingué
el seu caràcter agrícola, confirmat amb l'expansió
del conreu de la taronja. El 19 de juliol de 1808, a l'inici de la guerra
contra
Napoleó, hi hagué un avalot en el qual fou assassinat
el governador-corregidor Pedro Lobo y Arjona, titllat d'afrancesat, avalot
que fou sufocat des de València; les tropes del mariscal Suchet
ocuparen la ciutat el 21 de setembre de 1811, i foren nomenades
autoritats addictes als francesos. El liberalisme de la població
fou la causa que el 1823 fos atacada pels reialistes i assetjada el
1837 i el 1874 pels carlins, i també, d'altra banda, la causa
de l'arrelament popular dels partits republicans i radicals. El 1873,
durant la revolució federalista, fou proclamat el cantó
de Castelló. Els moviments vaguístics del 1917 i del 1919
repercutiren
també a Castelló. Ha estat un dels nuclis més
actius del nacionalisme al País Valencià. El 1932, convocada
per la revista «Taula»,
tingué lloc una assemblea d'escriptors valencians en la qual
foren acceptades formalment les normes ortogràfiques de l'Institut
d'Estudis Catalans.