|
PROBLEMES COMUNICATIUS |
PROBLEMES DE PARLA
|
PROBLEMES DE LLENGUATGE
|
|
||
|
Cal diferenciar el retard del trastorn del llenguatge o de la parla.
Els trastorns els podem classificar en:
· Trastorns de parla: alteracions de l'articulació
que es tradueixen en una dificultat de realització fonològica.
· Trastorns de la veu: alteracions del to, timbre, melodia
i ritme d'emissió.
· Trastorns de llenguatge: aquelles patologies que presenten
una alteració del llenguatge o del seu desenvolupament a nivell estructural,
com absència total del llenguatge o pèrdua total o parcial,
amb deteriorament i/o regressions per causes diverses.
La reeducació dels trastorns que hem descrit breument, comporta tècniques molt diverses, que la majoria de les vegades s'han d'utilitzar combinades amb la reeducació logopèdica.
Habitualment se sol diferenciar entre problemes de comunicació, de parla i de llenguatge (veure Quadre inici). Aquesta diferenciació aparentment útil, pot ser no obstant això enganyosa i inexacta, ja que alguns dels problemes que presenten els nens se situen en dos o en els tres nivells plantejats. És per aquesta raó per la que també fem referència a les dificultats comunicativo-lingüístiques resultants de pèrdues auditives, afectacions motores i retard mental. En aquests casos resulta molt difícil parcel·lar les dificultats, ja que es presenten més aviat en forma d'un "continu".
No obstant això, convé que diferenciem la veritable disfèmia de la denominada disfèmia fisiològica o de desenvolupament; aquesta última és un fenomen normal en el desenvolupament del llenguatge dels nens i sol donar-se amb freqüència prop dels tres anys. En aquesta edat el nen es troba en plena organització del seu llenguatge, interpretant-se la tartamudesa com un senyal d'aquesta organització.
Per "retard de parla" entenem les dificultats que alguns nens presenten en el seu sistema fonològic, sent el seu desenvolupament morfosintàctic i semàntic ajustat a l'esperat per a la seva edat. No es tracta en aquest cas dels errors de parla pròpia de les dislàlies sinó d'una problemàtica més global del sistema fonològic.
És poc freqüent que els educadors es trobin en les seves aules amb nens que presentin problemes afàsics o disfàsics. Tanmateix, és més habitual que es trobin amb nens que presenten dèficits auditius, motors o cognitius amb conseqüències en l'àmbit comunicatiu i lingüístic.
Els nens amb aquestes dificultats poden plantejar un continu que pot anar des de lleus problemes de parla fins a greus problemes del llenguatge. Per exemple, en el cas dels nens sords (hipoacusia), les seves dificultats dependran, entre altres, de factors tals com el grau de sordesa, l'adequada adaptació protèsica i la intervenció en el moment adequat, podent presentar greus dificultats en aprendre el llenguatge oral o bé tan sols aïllades dislàlies.
La disfonia es pot definir a grans trets, com una alteració d'un o més paràmetres acústics de la veu: intensitat, altura o to, timbre, durada. En el nen com en l'adult el trastorn pot deure's a una alteració de la laringe o bé a una disfunció entre els diferents òrgans i aparells que intervenes en la fonació.