EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA
Antoni Baig.
I. DE LES EXPLICACIONS MITIQUES A LES RACIONALS.
1. El pensament mític.
En totes les societats i cultures primitives, la vida consisteix,
primordialment, en una lluita aferrissada per obtenir del medi tot el
necessari per a la pervivència (aliments, allotjament, aparellament
sexual, etc.). Però sovint, el medi es mostra hostil: a l'estiu i a la
tardor els arbres donen fruit, a l'hivern, no; a voltes hi ha una
sequera persistent, a voltes una tempesta malmet la collita, etc.: per
què?
Cal que l'home trobi una
explicació per saber a què atendre's. Es segur que aquesta vegada
retornarà la primavera? Per què les estacions segueixen un cicle
ordenat? Per què i com s'originen les tempestes? Per què, en definitiva,
la natura actua tal com ho fa? Qui o què es la Natura? Com s'ha
originat? D'on provenen els homes? Per què uns dominen damunt els
altres? Han estat sempre iguals les lleis de la societat? Etc..
L'observació d'allò que
passa, juntament amb la informació transmesa pels avantpassats, va
creant en la ment humana un seguit de representacions o idees amb les
quals l'individu/societat intenta explicar-se per què les coses són com
són i per què passa el que passa. Com que l'home d'aquestes societats es
troba molt superar pel medi, tracta d'entendre la seva situació
considerant que la naturalesa a la qual s'enfronta és un ésser (o
conjunt d'éssers) molt més poderós que ell, però que no actua de manera
bàsicament diferent a la seva.
Així, quan un llamp mata
un company, interpreta que això és una acció del Cel semblant, però molt
més poderosa, a la d'ell mateix quan mata un enemic. Creu, per tant, que
el cel té també coneixement i voluntat. A aquest tipus d'explicacions en
les quals l'home projecta la consciència que té de la pròpia actuació a
l'actuació de la natura, les anomenem "explicacions mítiques". S'entén
per mite una narració de caire sagrat, és a dir, avalada per la
divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l'origen, la
naturalesa (constitució o estructura) i el funcionament d'una realitat,
total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la
naturalesa.
Es tracta, doncs,
d'una "història sagrada" perquè revela que el món, l'home, la vida, etc.,
tenen un origen sobrenatural. A través d'ella. l'home obté una resposta
als seus problemes, se li presenten uns patrons de conducta i se li
mostra el sentit i el valor de la seva existència. Quan el sacerdot,
bruixot, etc., narra aquestes històries, l'individu/comunitat creu que
entra en contacte amb els seus orígens, la divinitat, i, a través de
ritus, reviu periòdicament allò que s'esdevingué "al començament". Així,
tot torna a passar (com les estacions) i, d'aquesta manera, la vida
perdura. El mite, doncs, no és purament una història que, per ser
passada, resta externa a l'individu/societat, sinó que forma part de la
seva vida i influeix directament en ella I, com que és "sagrada", és
objecte de creença i veneració: enfront d'ella no es pot donar cap mena
d'actitud crítica, sinó simplement d'acceptació.
Es tracta, doncs, d'una
explicació tancada, immodificable i sense progrés que, pràcticament en
totes les societats, és preservada per les castes sacerdotals.
El mite, per tant, no és
purament un contingut explicatiu, com una teoria científica que, quan ja
no resulta explicativa, s'abandona, sinó que es tracta, més aviat, duna
actitud mental que és a la base de qualsevol explicació. D'aquí que
resulti tan difícil desfer-se d'aquesta mena de concepcions, ja que això
significa substituir el dogmatisme per una actitud crítica, la creença
pel raonament, la seguretat pel risc. Un canvi tan radical no es pot
produir de sobte sinó que, normalment, és el resultat d'un llarg procés
de maduració que en la majoria de cultures no s'ha produït sinó molt
tardanament.
La primera de totes les
societats occidentals que produí un tipus de pensament fora dels
esquemes mítics fou la grega (cap al segle VI aC). Les causes i
circumstàncies que possibilitaren el trencament amb el pensament mític
foren complexes i de diversa mena (històriques, socials, etc.), però a
continuació ens fixarem solament en les internes al propi pensament.
2. Característiques dels mites grecs.
Una de les causes remotes que possibilitaren el sorgiment del pensament
filosòfic cal buscar-la en la peculiar forma grega d'entendre els mites.
Només cal examinar les primeres obres escrites on aquests s'exposen -La
"Ilíada" i l'"Odissea" d'HOMER (segle VIII aC) i la "Teogonia" i "Els
Treballs i els dies" d'HESIODE (segle VII aC)- per a constatar que la
visió que tenien els grecs dels propis mites diferia en aspectes
importants de la de les altres civilitzacions. Fixem-nos solament en
algunes que són particularment rellevants:
a) En tots els mites,
els personatges sobrenaturals actuen arbitràriament. En canvi, en les
obres esmentades es nota un progressiu intent de racionalització, és a
dir, de justificar el perquè de cada déu i de cada actuació. Això es fa
particularment palès en la "Teogonia", on HESIODE fa una genealogia dels
déus seguint un ordre més o menys "lògic".
b) Els mites grecs han
sofert un notable procés de desacralització: els déus homèrics tenen
molt poc de sobrenatural. L'única característica que els separa
radicalment dels homes és la immortalitat, però tenen les mateixes
virtuts i defectes que ells, encara que en un grau més elevat. Com que
són dominats per grans passions (enveges, rancúnies, odis, etc.),
constitueixen models poc respectables i els homes s'atreveixen, fins i
tot, a desafiar-los. Ja no són, doncs, les divinitats distants i
terribles de les altres cultures.
c) Malgrat tot, són molt
més poderosos que els homes. Però el seu poder no és absolut, ja que
estan sotmesos a una força, la Moira (El Destí), que no és personificada
sinó abstracta, i és inalterable: allò que ha de passar passarà malgrat
els esforços del déu més poderós. Es tracta d'una gran intuïció que, més
tard, en la visió racional, s'entendrà com la "llei natural": les coses
tenen un curs inalterable i una regularitat, determinades per la seva
naturalesa.
d) Aquesta visió
naturalista apareix també en les concepcions de l'altra vida. Per als
grecs de l'època heroica, l'autèntica vida és la d'aquest món. La mort
s'accepta com un destí comú inevitable, però es considera que darrera
d'ella sols hi ha ombres, no una autèntica vida.
3. Les dues tradicions que conformaren la mentalitat grega.
Així, doncs, cap al segle VIII aC, la visió grega dels mites havia
adquirit ja un caire "naturalista" i "racionalista". A aquesta forma de
pensar l'anomenarem "la tradició autòctona" perquè és la pròpiament
grega. Però resultaria difícil entendre la posterior evolució del
pensament hel•lènic si no tinguéssim en compte les importants
influències que rebé des de fora, bàsicament des d'Orient. A aquesta
nova tradició l’anomenarem "forana".
S'introduí cap al segle
VIKI aC i la seva influència es deixà sentir amb més força en els
períodes de crisi i d'inestabilitat social i política. En l’esmentat
segle es produeix una important transformació en el món hel•lènic. Per
una banda, els grecs s'estenen per tota la Mediterrània fundant
colònies, i això fa que entrin en contacte amb pobles molt diversos i
coneguin nous costums.
Per l'altra, es
produeixen canvis interns: es comença a debilitar el poder de la
noblesa, s'incrementa el comerç i s'introdueix el sistema monetari. La
burgesia va desplaçant progressivament l'aristocràcia terratinent i
hereditària, i comença el procés que durà cap a la formació de les
"polis" amb constitucions més o menys democràtiques.
La inseguretat que
comportaven les revolucions político-socials generaren un profund
sentiment de transitorietat sobre les coses terrenes, i això impel•lia
l'home a cercar ajuda celestial.
Quedava així preparat el terreny per a la introducció, en el món hel•lènic,
d'una nova religió, procedent d'Orient, basada en el mite de Dionís.
Aquest era el déu de la naturalesa creadora a qui se li retia culte amb
grans orgies. Era senyor de la vida i de la mort perquè havia
ressuscitat: els titans l'havien trossejat i se li havien menjat els
membres, excepte el cor, del qual Zeus en formà el nou Dionís Zagreu.
Després Zeus fulminà els titans i de les seves cendres en formà els
homes. Per això, aquests tenen una doble naturalesa: la titànica, el cos
(imperfecte i mortal) i la dionisíaca, l'ànima (divina i immortal), que
es troba presonera en el cos com a càstig per alguna falta comesa durant
la seva existència divina. Per a purificar-se cal que sofreixi nous
renaixements.
Al final podrà retornar
a la vida divina si compleix els preceptes d'Orfeu, el qual, com que
havia davallat a les estances de la mort, sabia com esquivar-la. Al
voltant d'aquesta creença es crearen les "comunitats òrfiques"
destinades a assolir la salvació de l'ànima.
Aquesta visió mística i
ascètica, basada en el menyspreu de la carn, era estranya i contraposada
a la cosmovisió hel•lènica, però arribà a tocar alguna fibra sensible
dels grecs que, a causa de la inestabilitat social en què vivien, no
quedaven sadollats amb la pròpia visió naturalista.
El desenvolupament
posterior de la filosofia grega sembla una controvèrsia i, a voltes, un
compromís, entre el pensament naturalista monista autòcton i el místic
dualista oriental, és a dir, entre el racionalisme i el misticisme.
Aquestes tendències de vegades s'ignoren, de vegades es contraposen i
d'altres es combinen per a formar noves i fructíferes idees.
II. LES PRIMERES EXPLICACIONS RACIONALS.
En el segle VI aC es consuma l'aparició de noves formes d'interpretar el
món que trenquen amb la visió mítica. "Noves formes", en plural, perquè
ja de bell antuvi foren dos els corrents de pensament racional que
aparegueren en el món hel•lènic amb pocs anys de diferència. Es tracta
de dues grans línies que aporten dos models explicatius diferents, cada
un dels quals connecta amb una de les tradicions descrites. Totes dues
sorgeixen fora del territori on és l'actual Grècia: la que segueix la
tradició autòctona, a la Jònia (costa oest de la península d'Anatòlia) i
l'altra, al sud d'Itàlia, zona anomenada la "Magna Grècia" perquè era
ocupada per colònies gregues.
1. Els hereus de la tradició autòctona: l'Escola de Milet.
1.1. Un nou saber per a una nova societat.
Amb les revoltes del segle VII aC havia començat l'enfrontament entre
dos sectors de la societat grega. El dominant fins llavors, la noblesa
terratinent, mantenia una estructura feudal fonamentada sobre la
ideologia mítica que exaltava els valors heroics (la fortalesa, la
capacitat de domini, etc.) i era, per tant, conservadora.
Els menestrals i els
comerciants, però, que havien anat adquirint poder econòmic i valoraven,
per tant, el treball i l'esforç personal, exigien un canvi d'estructures
i una visió més lliure del món que possibilités el desenvolupament de
les seves activitats. Aquest enfrontament va fer trontollar el
dogmatisme i maneres de pensar i entendre la realitat. Les diferents
polis anaven canviant les seves estructures. Les primeres foren les de
la costa jònica, sobretot Milet i Efès.
En el segle VI aC, Milet
era una de les ciutats més pròsperes i expansives de la Mediterrània. La
seva gran efervescència productiva i comercial generava tot un seguit de
problemes tècnics, la solució dels quals exigia un estudi de la realitat
diferent de la que possibilitaven els esquemes mítics. Calia recercar a
través de l'experimentació les causes dels fenòmens. Per això, els
primers filòsofs foren, bàsicament, homes pràctics i no purament
teòrics, una mena d'enginyers que intentaven solucionar els problemes
concrets que comportava la gran activitat econòmica de l'època.
Així, TALES, a través de
la triangulació, inventà un sistema per determinar les distàncies dels
vaixells a alta mar, aplicà la climatologia a l'agricultura, predí, fins
i tot, un eclipsi de sol; AXAXIMANDRE construí un rellotge de sol amb un
gnomon, i confeccionà mapes del cel i de les terres conegudes;
ANAXIMENES donà explicacions raonades de diferents fenòmens
meteorològics i geològics, etc..
Aquests tres filòsofs,
que formen l'anomenada ESCOLA DE MILET, formularen també teories
generals sobre la naturalesa. Aquestes, però, eren diferents en cada un
d'ells, i això ens mostra una de les característiques del pensament
racional: el deixeble pot defensar punts de vista diferents dels del
mestre. Això vol dir que els ensenyaments d'aquest no es presentaven com
a indiscutibles, com en el mite, sinó que davant ells hi cabia la
crítica i el dissentiment.
1.2. Característiques de la nova forma de pensar.
Cal ressaltar, en primer lloc, que els milesis busquen les causes dels
fenòmens naturals en la pròpia naturalesa i no en personatges
inobservables i fantàstics. Es basen en les regularitats que s'esdevenen
quotidianament (com és ara que amb el fred l'aigua es glaça, que les
pedres llançades amunt tornen a caure...) per extreure'n explicacions
d'aquells fenòmens que solament es donen de tant en tant, com les
tempestes, els terratrèmols, etc.; i, finalment, aventuren, a partir
d'elles, teories generals sobre el funcionament de la naturalesa.
Fixem-nos en aquests fragments:
"(Respecte als trons, els llamps, els huracans i els tifons) ANAXIMANDRE
diu que tots aquests fenòmens esdevenen a causa del vent; ja que, quan
oprimit dins un núvol molt dens s'obre pas per la força a causa de la
seva primera i lleugeresa, llavors la ruptura produeix el soroll i el
seu xoc contra la negror del núvol origina el llamp." ARISTOTIL, Meteor.
B7, 365.
"ANAXIMENES diu que la terra s'esberla quan es mulla i s'eixuga i que
són els munts resultants els que, al trencar-se i caure dins, la fan
tremolar; per això els terratrèmols s'esdevenen en els períodes de
sequedat i d'excessives pluges, perquè en els períodes de sequedat, tal
com s'ha dit, la terra en eixugar-se s'esberla i, quan rep un excés
d'aigua, es desfà." AECI, III 3, 1-2.
Per a explicar aquests fenòmens ja no es recorre a forces
antropomòrfiques més o menys arbitràries, sinó que, a partir de fets
quotidians (com és ara una bossa plena d'aire fa soroll en rebentar o
que surten espurnes del xoc de dues matèries dures) es fa una analogia
amb fenòmens meteorològics de molta més envergadura i abast.
En això consisteix
l'activitat pròpiament racional: cercar unes lleis necessàries (no
produïdes per voluntats lliures i capritxoses) mitjançant les quals
podem saber que sempre que es donin les mateixes circumstàncies es
produiran els mateixos efectes; i universals, és a dir, vàlides per a un
gran nombre de fenòmens que semblen, a primer cop d'ull, molt diferents.
Evidentment, l'objectiu últim de la raó és trobar una sola llei a partir
de la qual s'expliqui tota la realitat, i això és el que, en darrer
terme, intentaren els filòsofs de Milet.
1.3. La concepció de la Naturalesa: físis i arjé.
Així, els milesis intentaren entendre què és, en darrer terme, la
Naturalesa. Aquesta paraula té, per a nosaltres, un doble significat:
amb ella ens referim tant al conjunt de totes les coses que hi ha a
l'univers (exceptuant les produccions humanes) com a la constitució o
estructura interna d'un ésser, o sigui, les característiques que ens el
defineixen com a tal i les propietats permanents que té pel fet de ser
allò que és.
Quan diem que la
"naturalesa" del gat és "agressiva" o que el gat és agressiu per
"naturalesa", volem dir que aquesta és una propietat que li pertany per
ser allò que és. Per tant, si ens diuen, per exemple, que tal o tal gat
és molt pacífic, pensarem que això és una pura aparença i que no ens hem
de refiar d'ell. En parlar de la "naturalesa" de les coses estem
pressuposant una dicotomia en el si d'elles mateixes: per una banda,
allò que les coses són realment i, per altra, allò que semblen ser,
aspectes que no sempre es corresponen. Així, doncs, pensem que les coses
tenen una manera de ser profunda, que és permanent i igual per a totes
les de la seva classe, i una manera de manifestar-se que pot ser
múltiple i canviant. L'aigua, per exemple, és sempre aigua, però es
manifesta de diferents formes: sòlida (gel), líquida i gasosa (vapor).
En grec, la paraula
natura és físis i recull també aquest doble significat. A més, per als
grecs, i sobretot per als jònics, hereus de la tradició autòctona,
aquest mot té unes connotacions molt importants. El seu concepte abasta,
per una banda, tot el que existeix, és a dir, no hi ha cap més realitat
que aquesta (monisme) i, per això precisament, en el fons totes les
coses tenen característiques comunes; tenen, malgrat la seva aparent
diversitat, una estructura interna única i permanent de la qual en diran
l'arjé, que podríem, traduir per principi. Però aquest mot té, també, un
significat complex: significa tant el fonament o estructura interna com
l'origen i la causa de totes les diferents formes com una determinada
cosa es pot presentar (els fenòmens) i que constitueixen la
multiplicitat que se'ns mostra als sentits. Evidentment, si som capaços
de descobrir l'arjé de la Naturalesa, podrem entendre què és, en
definitiva, tota la realitat i per què passa allò que passa.
A més, els jònics
entenen la naturalesa com un tot dinàmic i ordenat. El mateix verb fio,
d'on prové el mot físis, ja ens dóna aquesta idea: significa néixer,
brollar, créixer i també generar, produir, etc.. La naturalesa és,
doncs, allò que neix, creix, genera, produeix, etc. No és, per tant, un
conjunt de coses estàtiques, sinó que tot allò que és natural és, pel
fet de ser-ho, en constant transformació. El moviment, el canvi, és una
propietat de les coses naturals. Aquesta idea xoca amb la nostra
mentalitat formada sota el model mecanicista de la ciència moderna:
nosaltres pensem que qualsevol canvi necessita més explicació, és
"natural"; tota cosa, pel fer de ser "natural", es va transformant per
la seva pròpia vitalitat.
Aquesta concepció ha
estat qualificada d'hilozoïsme i de panpsiquisme. El canvi natural,
però, no es fa a l'atzar sinó que segueix un ordre: les estacions se
succeeixen sempre igual; si plantem un pinyó, no naixerà una olivera,
sinó un pi, que seguirà sempre el mateix procés: creixerà, quan arribi a
certa edat començarà a produir pinyes, etc., seguint un cicle
invariable. Per tant, la Naturalesa no és un Caos sinó un Cosmos (Cosmos
= ordre).
TALES DE MILET
TALES considerà que l'arjé de totes les coses era l'aigua. Segurament
arribà a aquesta conclusió, com ens diu ARISTOTIL, de l'observació que
tot allò que brota i neix ho fa en medis humits, i que, en definitiva,
sense aigua no hi ha vida. Podríem afegir, a més, que l'aigua és l'únic
element que es presenta normalment a la naturalesa amb els tres estats
d'agregació de la matèria. El més important és que aquest principi
originari és despersonificat, i que, per tant, la naturalesa pot
explicar-se per si mateixa: l'aigua és un element natural com tota la
resta de components de la naturalesa; i ella mateixa no necessita cap
més explicació: és el fons permanent d'on tot sorgeix i a on tot torna i
que té, per tant, la capacitat d'autotransformar-se. Això ho suggereix
el fet que l'aigua és en permanent moviment; tan sols cal fixar-se en el
continu onatge del mar o en el constant cicle d'evaporació, liquació i
evaporació.
ANAXIMANDRE DE MILET
La teoria de TALES fou criticada pel seu deixeble ANAXIMANDRE. Si
l'aigua és l'origen dels restants elements de la naturalesa (la terra,
el foc, etc.), resulta difícil explicar com s'esdevé la transformació
d'una cosa en el seu contrari: com, per exemple, de la humitat pot
sorgir la sequedat, de la tenebra la llum... L'aigua no és més que una
de les substàncies que formen l'univers. Totes elles han d'haver sorgit
d'un principi que no és cap dels elements determinats, sinó d'una
substància indeterminada que, com que no és res concret, tant pot
esdevenir una cosa com una altra: és el que podríem dir la matèria "en
general", sense cap determinació concreta, i que ANAXIMANDRE anomenà "apeiron",
paraula que té un doble significat: indeterminat i infinit. Aquesta
substància primitiva i originària conté en si mateixa totes les formes
de ser possibles. D'ella sorgeixen les determinacions o qualitats
contràries entre elles: calent-fred, sec-humit, llum-tenebra, etc., que
s'aniran concretant, esdevenint foc, aire, terra, etc. i s'iniciarà
entre elles un procés d'invasió mútua, invasions que se succeiran en un
cicle en què dominaran alternativament unes qualitats i les seves
contràries. Mai, però, cap d'elles no podrà desplaçar completament
l'altra, perquè, com diu un dels únics fragments escrits que ens resten
pel propi ANAXIMANDRE:
"... d'on les coses tenen el seu origen cap
allí retornen quan finen segons la necessitat:
ja que es reten mútuament justícia i es paguen
retribució per la seva injustícia segons la
disposició del temps".
Es a dir, la relació en què són entre ells els contraris no és estàtica,
ocupant cadascun una zona, sinó que s'envaeixen alternativament, i
aquesta és una llei inalterable "segons la disposició del temps". Això
es veu clar en el pas del dia i de la nit, de les estacions, etc.
ANAXIMANDRE, però, no es
limità a investigar quin era el principi de tot i per quina llei es
regia, sinó que intentà reconstruir el procés pel qual des de l'apeiron
indeterminat s'havia arribat a l'estat actual de la "naturalesa". Ens
exposa una cosmogonia evolucionista, amb la qual s'avançà, fins i tot, a
DARWIN, ja que ens diu que l'home ha evolucionat a partir d'altres
espècies animals.
Així doncs, a més del
canvi de registre (d'éssers divins a forces naturals) ja realitzat per
TALES, en ANAXIMANDRE trobem, com a mínim, dos nous progressos de la
raó. Per una banda, la capacitat de superar les dades dels sentits i
arribar a l'abstracció màxima i, per l'altra, la intuïció que la
naturalesa és regida per una llei universal interna a ella mateixa que
ho governa tot absolutament, i al domini de la qual res no pot escapar,
malgrat que sembli que en un moment determinat impera el desordre -res
no resta impune a la justícia del temps.
ANAXIMENES DE MILET.
Tampoc ANAXIMENES restà satisfet de la teoria del seu mestre. Per a ell
l'explicació del trànsit de l'apeiron a les substàncies determinades per
la separació dels contraris no era satisfactòria. Com es pot justificar
el pas d'allò que és abstracte a allò que són elements determinats? Si
realment l'arjé de la físis ha d'ésser única i, per tant, tota la
multiplicitat aparent no és res més que les diferents formes en què es
pot presentar aquesta sola substància sense deixar de ser allò que és,
ni sorgeix res de nou, cal que les diferències es puguin explicar
purament per la distinta quantitat o disposició de l'única cosa
existents.
TALES considerà que, de
totes les coses que trobem a la naturalesa, una d'elles era la bàsica i
aquesta tenia la capacitat de "produir" totes les restants per
autotransformació, però no pogué justificar en què consistia aquesta
"producció". Tampoc ANAXIMANDRE, malgrat la seva agosarada teoria, no
acabà d'aclarir com l'indeterminat apeiron, sense deixar de ser el que
era, esdevenia una cosa determinada. Per salvar aquest inconvenient,
ANAXIMENES afirmà que el principi havia d'ésser determinat i d'una
naturalesa tal que, per un simple mecanisme quantitatiu, s'havia de
poder explicar les diferents formes com es presentava. Cregué que la
substància que satisfeia aquests requisits era l'aire, - que ell entén
com una mena de vapor aquós-, i això per vàries raons:
a) L'aire ho engloba tot, podríem dir que és a tot arreu i, més encara,
és allò que ho manté tot unit, ja que un animal que no respira es
descompon -recordem que, com a jònic, el seu model explicatiu és el
biològic.
b) Té la possibilitat de
contraure's i de dilatar-se, a la qual cosa ell anomenà "condensació" i
"rarefacció". La diferència entre l'aire condensat i l'enrarit és
solament de quantitat ("condensat" vol dir molt aire en poc espai, i
"enrarit", al revés). Com observà ANAXIMENES, les pures diferències
quantitatives fan aparèixer qualitats diferents, com el fred i la calor.
Ell mateix ens proposa de fer la prova: si en la respiració traiem
l'aire amb la boca oberta, aquest surt calent i, en canvi, si ho fem amb
els llavis gairebé junts, en estar més "condensat" (contret), surt més
fred. Aquest serà, doncs, el mecanisme que ens donarà la clau
explicativa de la multiplicitat qualitativa de la naturalesa: un simple
canvi de quantitat de la mateixa substància. Tota diferència qualitativa
dependrà, per tant, d'una de quantitativa (més o menys condensació o
rarefacció). Tot és, doncs, aire més o menys condensat.
c) L'aire, a més, és en constant moviment. Recordem que el principi de
totes les coses no ha d'ésser solament el fonament, l'ésser íntim de
totes elles, sinó, al mateix temps, el principi dinàmic
d'autotransformació, i l'aire és, per naturalesa, mòbil, mai no està
quiet.
2. Els hereus de la tradició forana.
2.1. Les comunitats pitagòriques.
A l'altra banda de la península grega, al sud d'Itàlia (la Magna
Grècia), aparegué una nova forma de pensament racional, encara que entre
aquest i el jònic es donen unes grans diferències tant de contingut com
de forma i finalitat. Si la investigació milèsica era duta a terme per
individualitats que es criticaven les seves teories en un debat públic,
el pensament pitagòric serà un saber col•lectiu i secret, revelat pel
Mestre a comunitats de deixebles que es dedicaran a explicitar-lo i
interpretar-lo. Si els milesis tenien una visió monista i biologista de
la naturalesa, els pitagòrics seran dualistes i interpretaran la
realitat sota un model matemàtic. En fi, si les investigacions
milèsiques tenien per finalitat les aplicacions tècniques i el
millorament de la vida material, els pitagòrics es preocuparan de la
salvació de la pròpia ànima i del millorament moral de la societat.
PITAGORES nasqué a Samos
(570 aC), on rebé la influència de les religions orientals. Segurament
per causes polítiques, es veié obligat a emigrar cap al sud d'Itàlia on
creà, en diverses ciutats (Crotona, Tarent, etc.), unes comunitats
semblants a les òrfiques, però amb un altre vessant a més del religiós:
l'estudi. Eren cercles tancats de deixebles que vivien en comú i amb el
pacte de mantenir en secret les seves activitats, per això per a entrar
en ells calia seguir tot un procés d'iniciació. Es creien en possessió
d'un saber superior i elegits per reformar moralment la societat, i per
això mateix eren també grups de pressió política.
2.2 La doctrina de l'ànima.
Adoptaren la creença òrfica que l'home és format per un cos i una ànima.
El cos és impur: sotmès a constants transformacions, esclavitzat per les
necessitats materials (menjar, sexe...), ofuscat i enganyat pels sentits
i, en definitiva, mortal. L'ànima, en canvi, és pura i immoral i el seu
únic desig és el saber: arribar a descobrir els secrets de la naturalesa
per reconèixer a si mateixa contra l'engany dels sentits que li mostren
que tota la realitat és canviant i caòtica. L'ànima, doncs, es troba
estranya i presonera dins el cos, del qual no podrà alliberar-se fins
que aquest mori. Però no serà un alliberament definitiu, ja que creien
també en les doctrines orientals de la transmigració de les ànimes:
aquestes es reencarnen en diversos cossos d'animals i, fins i tot, de
plantes.
Creien, en definitiva,
que és l'ànima qui dóna vida a la matèria, i per això diem que un ésser
viu és un cos "animat".
Som molt lluny, doncs, de la visió hilozoista dels jònics: la matèria,
ara, es considera inert i, perquè visqui, cal que sigui informada per un
principi vital distint d'ella. Les ànimes són autònomes i no tenen un
vincle íntim amb els cossos, per això passen d'un als altres. Es diu que
PITAGORES recordava anteriors reencarnacions i que havia reconegut
antics amics en animals. A través, però, de la purificació, l'ànima té
la possibilitat de rompre la cadena de les transmigracions i accedir a
la vida superior, al món dels astres, que els pitagòrics consideraven
perfectes i eterns, i, per tant, divins.
Per això, una de les finalitats de les comunitats pitagòriques era la
purificació, ja que la vida present condiciona les reencarnacions
futures: el pur s'encarna en el pur i l'impur en l'impur. El concepte de
puresa era, per tant, fonamental i l'identificarem amb el d'harmonia, el
qual consisteix en l'ordre, és a dir, la bona articulació dels elements
que conformen una realitat. Així, l'ànima és harmonia perquè és el
principi que ordena el cos (quan no hi és, aquest es desfà). La bona
política és el principi d'ordre de la comunitat i la bona distribució
dels elements del món, en nombre i proporció, és, en últim terme, el
principi d'ordre de la naturalesa.
La purificació de
l'ànima es realitzava a dos nivells: l'ascètic i l'intel•lectual. El
primer consistia en l'acompliment d'un seguit de pràctiques destinades a
alliberar-se de les tendències desordenades del cos. Ens han arribat
vàries llistes de preceptes, alguns realment curiosos. Molts d'ells es
referien al menjar i al beure ja que, amb un bon règim alimentari (foren
uns grans coneixedors de la dietètica), aconseguien mantenir el cos en
forma (en ordre) per poder practicar de manera òptima l'altre nivell de
purificació, el coneixement, que és l'activitat pròpia de l'ànima.
2.3. L'arjé del món: la teoria dels nombres.
Si el món funciona ordenadament, el coneixement perfecte serà aquell que
descobreixi quin és el principi (arjé) d'aquest ordre. L'explicació
pitagòrica del món és també dualista: tota realitat és feta de dos
principis: l'il•limitat i el que limita. Per exemple, en el monocordi,
el so és produït per la vibració de la corda, però allò que fa que sigui
aquest so i no un altre serà la seva llargada. La corda, doncs, és
l'element il•limitat, i la llargada concreta, allò que el determina. A
cada llargada li correspon un sol. I això val per a tota la música, a la
qual es dedicaren intensament els pitagòrics: descobriren que són unes
raons numèriques determinades les que donen les consonàncies perfectes,
les "harmonies": l'octava, la quarta i la cinquena.
Aquest poder dels
nombres els entusiasmà de tal manera que es dedicaren intensament a
l’estudi de les matemàtiques, ja que aquestes tracten amb els objectes
(nombres i figures geomètriques) que més s'adeqüen a les exigències de
la raó. Aquest estudi els convencé que són justament els nombres el
principi (l'arjé) que fa que les coses siguin el que són, ja que cada
cosa respon a una quantitat determinada i les seves parts són
distribuïdes d'una forma concreta (nombre i figura). Cregueren que si
descobrien les lleis internes que regeixen els nombres, descobririen
l'ordre intern que regeix i determina tota la realitat.
Si els nombres són
l'arjé de tot, voldrà dir que cada cosa es redueix, en últim terme, a
nombres. Això pot estranyar a la nostra mentalitat, ja que nosaltres
entenem per nombre una entitat abstracta, però cal tenir present que per
als pitagòrics els nombres eren materials i, a més del quantitatiu,
tenien també un sentit qualitatiu: l'1 era el punt; el 2, la línia; el
3, el pla; i el 4, el sòlid.
L'1:
EL 2:
El 3:
El 4:
A partir d'aquí, és fàcil entendre com creien que es generava tota la
realitat: aquesta és composta de cossos (sòlids); els cossos, de la unió
de tota la realitat: aquesta és composta de cossos (sòlids); els cossos,
de la unió de plans; els plans, de línies; i aquestes, de punts, els
quals són, així, les unitats bàsiques de les quals tot és constituït.
Els nombres són, per tant, qui dóna forma a tot el que existeix, és a
dir, fan que les coses siguin el que són.
L'estudi dels nombres
els donà la clau per a interpretar en què consisteix, en definitiva,
cada ésser. descobriren moltíssimes relacions numèriques i s'adonaren
que aquestes es basaven també en una dualitat. parell-senar. El parell
és l'il•limitat i el senar, el limitat, ja que el parell genera figures
imperfectes (rectangles) i el senar, en canvi, les perfectes (els
quadrats) (Vegeu la figura). Per això, els nombres quadrats resulten de
la suma dels primers nombres senars (1 = 1; 4 = 1 + 3; 9 = 1 + 3 +
5;...). D'aquesta manera, cada nombre generava un tipus de realitat;
l'1, per exemple, és la base de tot, l'ànima del món, la intel•ligència
(immòbil en si mateixa); el 2 (parell), en canvi, és l'opinió que oscil•la
d'un punt a l'altre, és l'element femení; el 3 (senar) és un nombre
perfecte perquè té principi, mig i fi, és l'element masculí; el 5 serà
el matrimoni perquè és la suma del masculí i el femení, etc.. Esment
especial s'ha de fer del 10, considerat el més perfecte, ja que és la
síntesi dels nombres bàsics (1 + 2+ 3+ 4) i forma un triangle equilàter
anomenat "la tetractys de la dècada", figura sobre la qual feien els
seus juraments (Vegeu figura).
Els pitagòrics, doncs,
consideraven, com es pot veure, que la dualitat era a la base de tota la
realitat i, d'aquesta manera, trobaren deu parelles d'oposats, a algunes
de les quals ja ens hem referit, que constitueixen la base última de tot
el que existeix. De cada parella, un membre és valorat positivament
(límit, senar, unitat, dreta, masculí, immòbil, rectilini, llum, bondat,
i quadrat) i l'altre, negativament (il•limitat, parell, múltiple,
femení, canvi, corb, obscur, dolent, oblong). Així, doncs, encara que
els sentis no siguin capaços de descobrir l'ordre en moltes coses que
semblen caòtiques, l'estudi de les matemàtiques, accessible sols a la
intel•ligència, evidència l'ordre intern, és a dir, quina proporció i
quin nombre regeix cada cosa.
2.4. El Cosmos.
Si tot està ordenat, el món en conjunt serà "el gran Ordre", el Cosmos
(que en grec significa, precisament, "ordre") -foren els primers en
aplicar aquest nom al món-. Es una gran esfera en la superfície interior
de la qual hi ha fixades les estrelles i el seu centre és ocupat pel Foc
central o ànima del món. Enbtre un i l'altre hi ha un conjunt de bandes
esfèriques circumcèntriques en cada una de les quals hi ha engastat un
planeta.
N'hi ha una per a cada
un dels planetes coneguts (Saturn, Júpiter, Mart, Venus i Mercuri), una
per al Sol, una per a la Lluna i una per a la Terra. Com que, sumades
amb la de les estrelles fixes, dóna 9 esferes, i la perfecció exigeix
que siguin 10, els pitagòrics pensaren que existia un altre planeta,
anomenat Antiterra perquè era a la banda oposada a la Terra, de manera
que mai no es podia veure i servia per a explicar els eclipsis de LLuna.
Totes aquestes esferes giraven al voltant del Foc central, i així
s'explicaven tots els fenòmens astronòmics (el gir de la volta celeste i
dels planetes, el dia-nit, les estacions de l'any, etc).
Heus aquí una cosmologia
i astronomia revolucionàries: la Terra és esfèrica, no és el centre del
món i es mou. Els pitagòrics pensaren també que, com que tots els cossos
quan giren produeixen remor, el mateix passava amb els astres i que, com
que eren separats entre ells amb unes proporcions iguals a les de
l'escala musical, les esferes celestes, amb el seu gir, produïen una
música meravellosa (la "música celestial" o "harmonia de les esferes")
de què no n'érem conscients, ja que l'havíem sentida des del naixement.
2.5. La crisi del primer pitagorisme.
Cap a mitjan segle V aC,
les comunitats pitagòriques sofriren una doble crisi. La seva política
aristocratitzant -han de governar els millors, que eren ells, és clar-
entrà en conflicte amb els nous vents democràtics i aixecaren les ires
populars, que els perseguiren i cremaren els seus locals. En el si de
les seves doctrines, però, ja s'havia produït una altra crisi
-mantinguda molt de temps en secret- que feia trontollar tota la seva
construcció numèrica de la realitat: el descobriment de la
incommensurabilitat entre el costat i la diagonal d'un quadrat de costat
1, és a dir, que hi ha nombres irracionals.
El pitagorisme, però no
s'acabarà sinó que anà ressorgint al llarg de la història, ja que
constitueix la basa d'una de les més importants tradicions de pensament:
la místico-màgica que, passant pels neoplatònics, els alquimistes i els
mags medievals, els renaixentistes i els mestres constructors de
catedrals, etc., arriba fins a la maçoneria moderna.
(1) (4 = 2x2 = 1+3) (9 =3x3 = 1+3+5) (16 = 4x4 = 1+3+5+7)
|
|