Videos YOUTUBE

Las inteligencias múltiples de Gardner
http://fr.youtube.com/watch?v=WjUtxAOtvdg&feature=related
Las inteligencias múltiples http://fr.youtube.com/watch?v=2bfph8_KOqI&feature=related
Inteligencia emocional. 1 parte http://fr.youtube.com/watch?v=s9UOP8d2h8U&feature=related
Inteligencia emocional. 2 parte http://fr.youtube.com/watch?v=1qrN2Kbojwk&feature=related
 

Guió

1. Què és la intel·ligència
- Primeres definicions.
- Aparició de l’anàlisi factorial
- Teories actuals.
2. Teoria del processament de la informació
3. La intel·ligència emocional.
4. Controvèrsia herència i ambient.
 - Els dèbils mentals
5. El desenvolupament de la intel•ligència (Jean Piaget: veure Psicologia evolutiva)
6. Avaluació de la intel·ligència. Els tests
- Característiques dels tests.
7. Tipus d’intel·ligència.
8. Modificació de la intel•ligència.
9. Pensament creatiu
10. Annex
11. Els barrets d'Eduard de Bono

1. QUÈ ÉS LA INTEL·LIGÈNCIA?

En què consisteix la intel•ligència? És una capacitat global o en són diverses d’específiques? Podem avaluar-la d’alguna manera? És el resultat de la natura (herència) o hi influeix més la cultura (ambient)? Són més intel•ligents els homes que les dones, els blancs que els negres, els rics que els pobres? Existeix la intel•ligència animal o és un atribut exclusivament humà?

Aquestes preguntes ens afecten a tots, ja que la concepció de la intel•ligència que tinguem influirà en les nostres vides, en els nostres comportaments i en els sistemes educatius.

Els psicòlegs discuteixen si hem de definir la intel•ligència comuna capacitat cerebral inherent o com una qualitat atribuïda que, de manera semblant a la bellesa, es trobar en l’ull de l’observador.

La intel•ligència no és una “cosa” Quan ens referim al QI d’algú com si fos un tret fix i real, similar a l’alçada, caiem en un error de raonament anomenat cosificació, que consisteix a creure que un concepte abstracte i immaterial és una cosa real i concreta.

Inferim la intel•ligència a partir d’actes que suposem que són una manifestació i una prova que existeix. Així, considerem que és intel•ligent una persona que col•lecciona matrícules d’honor en els estudis, un arquitecte capaç de desafiar les lleis de la gravetat en la construcció de ponts i edificis, l’amic que ens guanya als escacs.

La intel•ligència és una aptitud mental que implica adaptació i comprensió del nostre entorn, capacitat de raonar i resoldre problemes, de pensar abstractament i captar idees complexes, d’aprendre ràpidament de l’experiència. No és tan sols una capacitat escolar o una aptitud per als tests. Com a concepte, és quelcom que hem construït culturalment al llarg del temps.

Primeres definicions.

En el segle XIX, els estudiosos que van començar a tractar aquest tema es basaven en la dotació genètica. Galton va ser el primer que va intentar explicar les diferències individuals en la intel•ligència. Considerava que la intel•ligència era una aptitud cognitiva general que determina l’èxit o el fracàs d’una persona en qualsevol tasca cognitiva. Així, afirmava que la intel•ligència era una qualitat biològica, i que les diferències en la intel•ligència entre les persones eren determinades, sobretot, per factors genètics. Pel seu caràcter genèticament determinat, prefixat i no modificable, l’educació seria inútil per modificar la capacitat intel•lectual de les persones.

Aquesta línia genetista va canviar ràpidament de rumb, i a l’entrada del segle XX, el centre d’atenció va passar a ser intentar crear instruments que permetessin mesurar les diferències d’intel•ligència entre les persones. En aquesta línia va destacar Cattell, que va intentar desenvolupar un conjunt de proves que es pogués fer servir per valorar les persones, de manera que fou el primer a utilitzar el concepte de prova mental. Va recalcar que la psicologia s’hauria de basar en el mesurament i l’experimentació. Els seus treballs van tenir una importància indiscutible, no tant pels resultats (invalidats avui dia) sinó pel fet d’haver proposat i demostrat que la intel•ligència es podia estudiar de manera experimental i pràctica.

Altres autors contemporanis als anteriors van ser Binet i Simon, que també van intentar mesurar la intel•ligència orientant el seu treball cap als processos mentals superiors. Van afirmar que les facultats mentals són independents i diferents en cada persona. Binet negava l’existència de la intel•ligència com una qualitat general i la definia com la mitjana d’un nombre d’aptituds separades. D’altra banda, tot i que negava la influència de factors genètics, també va fer referència a les influències socials.

Aparició de l’anàlisi factorial.

Una fita important en les investigacions sobre la intel•ligència han estat els mètodes d’anàlisi factorial, que és un procediment matemàtic utilitzat per analitzar aptituds separades i per reduir un gran nombre de variables.

Spearman va ser un dels primers defensors d’un enfocament analític factorial de la intel•ligència. Va proposar la teoria dels dos factors. Afirmava que la intel•ligència és única i que només es diferencia segons quin sigui el mecanisme per mitjà del qual actua; existeix, davant de cada tasca, un factor G compartit per totes les tasques individuals, i factors específics (factors S) propis de cada prova, de cada activitat mental, no compartit per cap altra.

Posteriorment van arribar les teories multifactorials, que proposaven que la intel•ligència es compon de diversos factors, més o menys independents entre ells.

Thurstone (1938) sostenia que la intel•ligència no es pot concebre com quelcom unitari, va treure importància a l’existència d’un factor general i valorà, en canvi, les capacitats més específiques. Així, va identificar i va proposar que la intel•ligència és formada per set factors o aptituds mentals prim`ries, a les quals va denominar: espai (S), nombre (N), comprensió verbal (V), fluïdesa verbal (W), velocitat perceptual (P), memòria (M) i raonament inductiu ®.

Un altre autor, Guilford (1967), es va proposar d’organitzar els factors intel•lectuals, i amb aquest objectiu va idear l’anomenat model tridimensional de la intel•ligència, compost per tres dimensions diferents: operacions (activitats que fa el cervell: 5), productes (que resulten d’aplicar una operació a un contingut: 6) i continguts (4); de tot plegat obté 120 factors (= 5 x 6 x 4).

Teories actuals.

En l’actualitat hi ha diversos enfocaments en l’estudi de la intel•ligència: el processament de la informació de Sternberg, la intel•ligència emocional de Goleman i les intel•ligències múltiples de H. Gardner. Aquestes teories potser són diferents punts de vista d’una mateixa realitat.

2. TEORIA DEL PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ

La psicologia cognitiva concep la ment humana com un tipus particular de sistema de processament de la informació. Estudia els processos i les estructures mentals que fan servir els individus quan executen una tasca, resolen un problema o s’enfronten a una situació determinada, és a dir, els processos que donen lloc a l’activitat intel•ligent.

La intel•ligència és un concepte que ens serveix per explicar per què algunes persones rendeixen millor que altres en certes tasques cognitives. Una de les teories més representatives d’aquest model ha estat la teoria triàrquica e la intel•ligència de Robert Sternberg, psicòleg de la Unviersitat de Yale (EUA).

Així s’expressa Sternberg en la seva obra “Intel•ligència humana” (1988): “La intel•ligència és l’autogovern mental (...). L’existència de la intel•ligència és proporcionar els mitjans per governar-nos a nosaltres mateixos, de manera que els nostres pensaments i les nostres accions siguin organitzades, coherents i adequades tant a les nostres necessitats internes com a les necessitats del medi ambient”.

La conducta intel•ligent implica la capacitat d’aprendre de l’experiència i d’adaptar-s’hi, de resoldre problemes i raonar amb claredat. Una persona intel•ligent afronta els desafiaments de la vida i aconsegueix les seves fites.

R. Sternberg proposa una teoria trifactorial de d’intel•lecte, constituïda per un component relacionat amb les capacitats mentals del càlcul, un altre sensible a factors del context i un tercer element lligat a allò que és nou. Aquesta és la seva classificació:

- Intel•ligència componencial. És la capacitat de processar la informació, de pensar de forma crítica i analítica, de planificar i avaluar estratègies. Entre les tasques que s’utilitzen per mesurar la intel•ligència hi ha les analogies, el vocabulari, les proves numèriques, els sil•logismes, etc.

- Intel•ligència experiencial. És la capacitat per afrontar tasques noves, formular noves idees i combinar experiències. Exemples d’aquesta intel•ligència són la creativitat científica o la capacitat de diagnosticar el problema de motor d’un automòbil.

- Intel•ligència contextual. La intel•ligència és una conducta que implica adaptació, selecció o modificació de l’ambient individual. Sternberg distingeix tres tipus d’accions en la intel•ligència pràctica o social: l’adaptació ambiental, la selecció ambiental i el fet de donar forma al medi.
 

3. LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL.

Per què una persona amb un expedient acadèmic brillant no sempre és a la fi qui té més èxit professional? Per què algunes persones sembla que tinguin a clau del comportament social mentre que unes altres són un desastre en públic? Per què unes continuen sent brillants en les condicions més adverses mentre que unes altres s’enfonsen de seguida?

D. Goleman, en el llibre “La intel•ligència emocional”, intenta respondre alguns d’aquests interrogants. Destaca el poder dels sentiments davant de la freda lògica racional, perquè, en realitat, lliures d’emocions no seríem humans ni tampoc éssers intel•ligents.

Goleman concep la intel•ligència emocional com “una forma d’interactuar amb el món que té molt en compte els sentiments, i engloba habilitats com ara el control dels impulsos, l’autoconsciència, la motivació, l’entusiasme, la perseverança, l’empatia, l’agilitat mental, etc. Aquestes habilitats configuren trets de caràcter com l’autodisciplina, la compassió i l’altruisme, que són indispensables per a una bona i creativa adaptació social”.

La intel•ligència emocional és el resultat de tenir aquestes cinc habilitats:

- Autocontrol emocional. Reconèixer i controlar els sentiments i estats d’ànim propis.
- Reconèixer les emocions i els sentiments dels altres.
- Automotivació. Significa que un no es rendeix a l’ansietat, el derrotisme o la depressió quan ensopega amb dificultats i contratemps de la vida.
- Iniciativa i perseverança.
- Empatia. Es tracta de saber reaccionar correctament als sentiments de les altres persones. Veure les coses des del punt de vista dels altres (especialment, d’altres cultures) ens permet ultrapassar els prejudicis i estereotips, i implica l’acceptació de les diferències i la tolerància, aptituds cada cop més necessàries en una societat plural.

Tots nosaltres tenim dues ments, l’una que pensa i l’altra que sent, i aquestes dues formes de coneixement interactual per construir la nostra vida mental. Gairebé sempre, aquestes dues ments treballen col•laborant per guiar-nos a través del món. En canvi, segons Goleman, la intel•ligència acadèmica no té gaire relació amb la vida emocional. Fins i tot les persones més fascinants i amb un coeficient intel•lectual més alt poden ser pèssims timoners de la seva vida.

La vida emocional creix en una àrea del cervell anomenada sistema límbic i sobretot en l’amígdala, que funciona com una espècie de guaita de la ment. Allí neixen les sensacions de plaer o disgust, d’ira o de por. Però en els cervells més evolucionats, com l’humà, va néixer fa milions d’anys una altra peça fonamental per al comportament: el neocòrtex, un gran bulb de teixits plegats entre ells que configuren l’estrat superior del sistema nerviós. És allí on es processen els senyals de l’exterior, on s’aprenen i es memoritzen, és el que ens permet fer plans i tenir expectatives.

Aquesta dicotomia fa que els nostres actes es regeixin per dos tipus de ments: l’una emotiva i l’altra racional. Les dues funcions són intel•ligents i es complementen. Com més evolucionada és una espècie animal, hi ha un nombre més gran de connexions entre ambdues. De vegades, el sistema límbic salta el conducte reglamentari i actua sense comptar amb la supervisió del neocòrtex.

Antonio Damasio, autor de “L’error de Descartes: emoció,l raó i cervell”, ha confirmat aquestes idees treballant amb pacients neurològics que tenien malmeses les connexions entre el sistema límbic i el neocòrtex. Aquests pacients poden considerar-se tan intel•ligents com la gent sana i raonen amb la mateixa rapidesa. Però, per algun motiu que desconeixem, les seves vides semblen abocades a la desgràcia: no poden prendre decisions correctes, no aprenen dels errors ni tenen sentiments de culpa.

4. CONTROVÈRSIA HERÈNCIA I AMBIENT

Un dels aspectes més debatuts al voltant de la intel•ligència ha estat aclarir si és producte de l’herència o de l’ambient que ens envolta, ja que les conseqüències de cadascuna de les opcions són múltiples amb vista a la possibilitat o no de millorar-la. Els éssers vius som diferents, però cal determinar en quina mesura som diferents per l’herència genètica o per l’ambient que ens envolta.

S’han donat diverses respostes a aquesta qüestió al llarg de la història de la psicologia, i la polèmica continua oberta actualment, però encara no s’ha aconseguit trobar una resposta unànime. Les diferents posicions són: genetistes, ambientalistes i partidaris de la interacció.

- Genetistes: l’individu neix amb u nnivell determinat d’intel•ligència, constant al llarg de la vida. Les modificacions produïdes pel medi ambient i l’aprenentatge no tenen una influència en la possible millora de la capacitat intel•lectual; el pes definitiu correspon a l’herència genètica. Es podran millorar determinades habilitats, però mai les capacitats abstractes i/o conceptuals. Es basen en nombrosos estudis científics de genètica amb animals, amb fills adoptius, amb bessons, el possible fracàs de l’educació de compensacions...

- Ambientalistes: la intel•ligència no és una cosa definitiva com l’estatura, sinó que pot ser modificada, de la mateixa manera que la conducta, mitjançant una adequada estimulació. Quan naixem no tenim desenvolupades les nostres capacitats intel•lectuals, sinó que cal una maduració que es produeix en unes determinades condicions familiars, estimulars, socials, personals, etc. També influeixen aspectes com la motivació, les actituds, les expectatives, etc. Es basen en factors biològics (alimentació), relació mare i fill, estudis socioculturals i familiars...
- Interacció: proposa la interacció entre herència i ambient; en aquest sentit, el que és decisiu és la influència que els dos factors exerceixen sobre la intel•ligència. Una elevada càrrega d’herència no significa que l’ambient no sigui un determinant important d’intel•ligència. És impossible separar la influència genètica dels factors ambientals en la capacitat intel•lectual. Cada individu té un conjunt de capacitats heretades i desenvolupades, amb una major o menor intensitat, sota la influència de diferents condicionaments ambientals. El genotip d’una persona hi produeix un ventall de possibilitats més ampli en una línia de desenvolupament determinada. El problema seria descobrir com i quant es desenvolupa aquesta interacció. Aquesta posició admetria que es pot modificar la intel•ligència acceptant les limitacions de la natura humana.

 Dèbils mentals? Els que no encaixen

«Més de 7500 persones esterilitzades a Virgínia».

Aquest era el titular d'un article publicat als EUA, en el diari Washinnton Post, el dia 23 de febrer de 1980. Durant quaranta vuit anys, de 1924 al 1972, la legislació nord-americana, la llei Holmes, ordenava que s'apliqués l'esterilització a homes i dones blancs considerats dèbils mentals i antisocials, incloses mares solteres, prostitutes, delinqüents menors i nens amb problemes de disciplina. La llei apel·lava a les exigències de la recerca científica, no a cap tipus de prejudici social.


Henry Goddard (1866-1957), l'importador als EUA dels tests d'intel·ligència del francès Alfred Binet i -desgraciadament- el distorsionador dels principis que els inspiraren, defensava que tots aquells individus que no «encaixen» socialment són dèbils mentals. Textualment: «Sabem en què consisteix la debilitat mental, i hem arribat a sospitar que totes aquelles persones que no són capaces d'adaptar-se al seu ambient ni d'ajustar-se a les normes socials o de comportar-se amb sensatesa, sofreixen debilitat mental». Goddard, director d'un centre per a l'estudi psicològic dels dèbils mentals i ferm defensor que un gen determinat provocava la debilitat mental, traduí els tests de Binet a l'anglès i els aplicà a diferents grups. Són sorprenents i increïbles els resultats que obtingué amb immigrants que arribaven al port de Nova York: el 83% dels jueus, el 80% dels hongaresos, el 79% dels italians i el 87% dels russos eren dèbils mentals. Després de fer importants adaptacions dels tests, els resultats seguien establint elevats percentatges de dèbils mentals entre els no nord-americans.

Qui més lluità per estendre als EUA els tests que mesuraven el nivell d'intel·ligència i la possible debilitat mental fou Lewis M. Terman (1877-1956). Ell marcà el patró de quasi tots els tests de QI (quocient intel·lectual) que es van idear posteriorment. Terman propugnava conviccions decididament racistes, tot afirmant que els dèbils mentals eren criminals en potència. Així, a Califòrnia, el seu Estat, sota la influència de la Fundació per a la millora humana de la qual n'era membre actiu, es van esterilitzar, fins el 1929, 6200 'dèbils mentals'.

Escriu: «Els dèbils mentals, és a dir, les persones socialment incompetents, són per definició més una càrrega que un benefici, i no només des del punt de vista econòmic, sinó sobretot perquè aquests individus tendeixen a convertir-se en delinqüents o criminals. L'única forma eficaç de tractar el dèbil mental incurable consisteix en tenir-lo permanentment vigilat. Les obligacions de l'escola pública es troben més aviat en l'educació del grup més ampli i més prometedor, dels nens que només presenten una inferioritat relativa».

Goddard i Terman van fer un mal ús dels tests que, a França i per encàrrec del ministeri d'educació, havien dissenyat Alfred Binet (1857-1911) i col·laboradors. Segons Binet, la intel·ligència no és una realitat fixa i heretada, sinó que es desenvolupa amb el suport d'una educació adequada. Binet, advertint dels riscos que els tests comportaven, insistia en tres punts:
a) els tests no mesuren la 'intel·ligència' com a realitat innata o permanent,
b) l'escala o puntuació és una guia aproximativa per identificar les mancances que l'educació havia de corregir i
c) els resultats baixos mai han de prendre's com una etiqueta d'incapacitat innata sinó com una possibilitat de millora.

Goddard i Terman, hereditaristes nord-americans, no respectaren els principis de Binet: els seus prejudicis socials s'imposaren. Amb tot, cal recordar que Goddard, avançada la seva vida i conscient de la tergiversació que havia fet de les idees de Binet, es retractà afirmant que la 'debilitat mental' no és incurable i que els seus portadors no necessiten ser marginats a institucions. Però el camí ja estava traçat: els tests es comercialitzaran, Robert M. Yerkes en farà una adaptació per l'exercit nord-americà, Charles Spearmen elaborarà una teoria bifactorial donant nova justificació al QI, fins i tot, un personatge com Cyril Burt, farà trampes per aconseguir resultats previstos. Una història que Stephen Jay Gould exposa en The Mismeasure of Man: la falsa mesura de l'home

La legislació que permetia avaluar el nivell mental de les persones i prendre mesures 'sanitàries' es recolzava en una pretesa objectivitat científica: prejudicis socials, més que dades objectives o rigorosos càlculs. Un determinisme biològic que es frenà no pels progressos de la genètica, precisament en direcció contrària, sinó per l'escandalós ús dels mateixos arguments per part de Hitler amb l'objectiu de justificar el seu exterminador projecte.




5. EL DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA.

(Veure J. Piaget: Psicologia Evolutiva)

6. AVALUACIÓ DE LA INTEL·LIGÈNCIA. ELS TESTS.

El psicòleg Alfred Binet (1857 – 1911) va desenvolupar la primera “Escala de la intel•ligència” (1905) per mesurar les qualitats intel•lectuals i per predir el rendiment escolar. L’escala consistia en un seguit de proves seleccionades per ordre de dificultat creixent i agrupades per diversos nivells d’edat.

Binet pensava que l’aptitud mental augmentava amb l’edat i va examinar molts nens en tasques que demanaven un esforç mental. Va apuntar l’edat cronològica de cada nen i va definir l’edat mental com el rendiment mitjà dels nens a una edat cronològica.

Fou Stern qui, el 1912, va demostrar que era possible calcular un quocient d’intel•ligència (QI). Per calcular el QI es fa servir la fórmula següent, en què EM vol dir edat mental i EC, edat cronològica: QI = EM/EC x 100.

Actualment existeixen diverses proves per mesurar la intel•ligència. Un exemple és la Prova Stanford-Binet . Consisteix en un seguit d’elements la naturalesa dels quals varia segons l’edat de la persona.

Una altra prova de QI molt utilitzada als Estats Units va ser dissenyada pel psicòleg D. Wechsler i és coneguda com L’Escala d’intel•ligència Wechsler per adults (WAIS-R). També n’hi ha una versió per a nens, l’Escala d’intel•ligència Wechsler per a nens (WISC-III)

Aquestes proves consten de dues parts: l’una verbal, composta per definició de vocabulari i comprensió de conceptes, i l’altra no verbal, que consisteix a muntar objectes petits i a ordenar imatges en una seqüència lògica.

També hi ha proves d’aptituds dissenyades per predir la capacitat d’una persona en una àrea o tipus de feina. Una de les més utilitzades és la Scholastic Assesment Test-SAT, que intenta predir el nivell que assoliran les persones a la universitat.

Característiques dels tests.

Un test és un instrument de mesura que utilitzem per mesurar la intel•ligència, de la mateixa manera que un termòmetre mesura la temperatura. És constituït per una sèrie de preguntes o tasques que s’administren a individus per comprovar si tenen una capacitat o un coneixement determinats. Les respostes del subjecte permeten comparar-lo amb el seu grup.

Però els tests no són articles de fe, sinó indicadors d’intel•ligència que hem de saber interpretar. Per fer-ho ens cal conèixer l’anàlisi factorial, procediment estadístic i matemàtic que ens permet expressar les variacions d’un gran nombre de variables amb un nombre menor de dimensions comunes a totes aquestes variables. És a dir, analitza les relacions que es poden establir entre les variables.

7. TIPUS D’INTEL·LIGÈNCIA

Fins fa poc temps, intel•ligència i capacitat logicomatemàtica eren, a la pràctica, termes equivalents. Tots sabem per sentit comú que algunes persones aprenen més fàcilment que altres, que no totes les persones tenen la mateixa intel3ligència en tots els camps i que hi ha diferències marcades entre subjectes que es desenvolupen en un medi social o en un altre.

Amb aquestes qualitats tan viariades, hem de concebre la intel•ligència comuna capacitat general o com una col•lecció de qualitats específiques? El professor Howard Gardner, psicòleg de la Universitat de Harvars, considera que existeixen intel•ligències múltiples, que la intel•ligència és un complement de vuit aptituds distintes.

Les mesures clàssiques de la intel•ligència només avalen la intel•ligència lingüística, logicamentemàtica i especial, i ignoren les restants. La visió multidimensional de la intel•ligència ens ofereix una imatge molt més rica de la capacitat i potencial d’èxit d’un nen que la que ofereix el QI.

En el camp educatiu actual ja no és adequat tenir com a objectiu el fet d’adquirir coneixements. En una societat amb canvis ràpids com la nostra, és més adequat desenvolupar habilitats de resolució de problemes, raonament crític i reflexió creativa: “aprendre a aprendre”.

De la mateixa manera que tots tenim personalitats diferents, tenim perfils intel•lectuals distints. Encara que dos individus siguin idèntics o éssers clònics, no tindran el mateix perfil, ni les mateixes dotacions o mancances. Per tant, la societat és la responsable d’oferir les oportunitats per al desenvolupament dels diversos tipus d’intel•ligència.

En el seu llibre “A Well-Disciplines Mind”, Howard Gardner explica com cal utilitzar la seva idea d’intel•ligències múltiples per elaborar una pedagogia més efectiva; proposa un mètode centrat en tres temes fonamentals: la teoria de l’evolució (exemple de realitat científica), la música de Mozart (exemple de bellesa artística) i l’holocaust jueu (exemple d’immoralitat en la història recent).

8. MODIFICACIÓ DE LA INTEL·LIGÈNCIA.

Un dels canvis més significatius en la psicologia de la intel•ligència és que v deixant enrere la polèmica herència/ambient, i confia més a millorar les capacitats cognitives d’uns individus determinats. Avui interessen més els processos de la intel•ligència i la modificació d’aquests processos, la relació de les variables que en faciliten o en dificulten el funcionament.

La psicometria clàssica (Eysenck, Jensen, Henstein) és predominantment genetista i s’ocupa més de mesurar els productes que no pas de la modificació de la intel•ligència. En l’altre extrem hi ha psicòlegs com ara Vygotsky, Sternberg i Feuerstein, que defensen la modificabilitat cognitiva.

Alguns dels programes més destacats de millora de la intel•ligència són els següents: PEI (Programa d’enriquiment instrumental) de Feuerstein (1980); PI (Projecte d’intel•ligència de Harvard, 1983); Programa de filosofia per a nens de M. Lipman (1984); PROGRESINT, de C. Yuste i altres (1994). L’objectiu d’aquests programes és desenvolupar hàbits de raonament i destreses d’aprenentatge.
 

9. PENSAMENT CREATIU

Què és la creativitat?

Fins no fa gaire, el mot creativitat només es feia servir en els ambients artístics; era un terme reservat per als genis solitaris. Actualment, algunes qualitats del que entenem per creativitat es valoren en moltes professions, des de la investigació fins a alguns àmbits de la vida quotidiana, com ara cuinar. El psicòleg Maslow ja deia: “M’estimo més una sopa de primera classe que un quadre de segona”, amb la qual cosa ens feia entendre que tothom pot desenvolupar el seu potencial creatiu.

Guilford fou un dels primers que afrontà aquest tema tan conflictiu, que sembla més fàcil de detectar que de definir. Va definir la creativitat com “la capacitat mental caracteritzada per la fluïdesa, la flexibilitat, l’originalitat, per la disposició d’establir associacions llunyanes, pel fet de tenir sensibilitat davant els problemes i per la possibilitat de redefinir les qüestions”.

La creativitat és la capacitat d’observar les coses amb un enfocament nou, de reconèixer els problemes que uns altres potser no veuen, de proporcionar solucions efectives, noves i poc comunes.

Guilford considerava que les proves d’intel•ligència clàssiques sols donaven una resposta correcta per a cada pregunta;per això, les respostes originals n’estaven excloses. Així s’originen el conformisme i la manca de creativitat. Va distingir dos tipus de pensament:
- Pensament convergent: és el pensament que vol trobar una resposta “correcta” a un problema.
- Pensament divergent: és el pensament creatiu, l’habilitat per descobrir respostes noves i insòlites per a un problema.

La creativitat és la capacitat de contemplar les coses amb una nova mirada, de reconèixer dels problemes que uns altres no veuen, de proporcionar solucions originals i efectives. Tothom té facultats creatives, però pocs manifesten l’impuls emocional per fer salts creatius.

Característiques de les persones creatives.

Les característiques típiques de les persones creatives són:

- Sensibilitat per als problemes: “toleren més l’ambigüitat”, frueixen assumint riscos, són capaces d’enfrontar-se a situacions noves i no se senten paralitzades per un possible fracàs.
- Fluïdesa d’idees: donen més respostes a una pregunta, generen solucions, pensen en alternatives sense tenir en compte les restriccions socials o psicològiques que lament ens imposa.
- Flexibilitat mental: és una qualitat indispensable per poder adaptar-se a les noves maneres de pensar i no ésser aixafat pels prejudicis. És l’oposa’t a la rigidesa o la immobilitat, a la incapacitat de canviar de comportaments, actituds o perspectives davant de les situacions noves.
- Originalitat: potser és l’aspecte més utilitzat per caracteritzar un acte creatiu, generalment definit per la novetat del producte.
- Capacitat d’anàlisi i síntesi: consisteix a analitzar i dividir la realitat en els seus elements per investigar-la millor. La síntesi és la capacitat de recombinar aquests elements separats per formar un tot.
- Capacitat de redefinició: significa organitzar els materials de manera diferent, trobar utilitats, funcions i aplicacions dels objectes diferents a les habituals (problema de l’espelma), lliurar-se dels prejudicis que limiten i empobreixen el nostre pensament.

Etapes del procés creatiu.

El sociòleg britànic Graham Wallas, en l’obra “L’art del pensament” (1926), va descriure el procés creatiu com una seqüència de quatre etapes:

-Preparació: Goethe deia que “no podem res més que amuntegar llenya i deixar que s’assequi; cremarà quan toqui”.

La preparació és la fase conscient on s’acumula informació i s’aporten les idees rellevants.

Quan un grup humà afronta un problema, la persona que aconsegueix que els altres admetin la seva manera de formular-lo obté ja una victòria que és clau; s’assegura que ningú no busqui solucions fora del terreny que ell ha delimitat prèviament. Per això, cal examinar amb cura els termes en què ens són plantejats alguns problemes. De vegades, els termes ens dirigeixen subtilment sense que ens adonem cap on ens volen portar.

- Incubació: és una fase inconscient en què es produeixen la maduració de les idees i les associacions rellevants.

Sovint, la solució només sorgeix per si mateixa, quan un deixa de concentrar-se en el problema. Però, Louis de Broglie,creador de la mecànica ondulatòria, afirmava.”Naturalment, no s’ha d’arribar a la conclusió, per al goig dels mandrosos, que és inútil treballar, que els descobriments arriben per si mateixos i que per fer-los només cal fer una passejada. Si el fruit del nostre esforç se’ns ofereix tan sovint durant el respòs o la distracció, és perquè ha madurat prolongadament durant l’estudi i la meditació.”

- Il•luminació: es produeix després d’un període d’incubació i consisteix en l’aparició sobtada i de manera intuïtiva de les noves idees.

- Verificació: és la fase en què es comprova la solució, que ha de ser original, pràctica i factible. Algunes obres literàries, com les de Franz Kafka, per la seva excessiva autocrítica, les conservem miraculosament.

El pensament lateral d’Edward de Bono.

El pensament lateral és descrit pel psicòleg britànic Edward de Bono en l’obra “El pensament creatiu” (1994). No és habilitat secreta o complexa, és un poder latent en totes les persones, però exigeix un canvi d’actitud i una mentalitat oberta per resoldre els problemes.

Presenta diferències respecte del pensament normal o convencional (pensament vertical), basat en l’experiència i en la lògica. De vegades aquest procés esdevé inútil perquè han arribat al límit i necessitem una perspectiva nova que enfoqui el problema des d’angles diferents.

En el procés de resolució de problemes hem de destacar aquests elements clau:

- Comprovar suposicions: S’ha d’intentar de tenir la ment oberta per afrontar cada problema i situació de vida que se’ns presenta. De vegades partim de suposicions falses i obtenim conclusions errònies. Aniries als Pirineus amb roba inadequada? Si hi anem a les palpentes amb un equipatge mental inadequat bloquegem les possibles solucions.
- Fer les preguntes correctes. El mètode lateral per resoldre problemes exigeix fer preguntes àmplies per establir el marc o context del problema i preguntes específiques per examinar la informació relativa al problema, establir hipòtesis i arribar a una solució.
- Creativitat: Quan els procediments tradicionals de resolució de problemes no funcionen, hem de ser imaginatius i cal que enfoquem el problema de nou. En comptes d’enfrontar-se amb el problema per davant, cal fer-ho de costat, lateralment.

 

10. ANNEX

INTEL·LIGÈNCIA I PENSAMENT


Guió:
- Tipus i definicions.
Piaget.
Intel·ligència: La resolució de problemes.
El pensament visual.
Els bloqueigs:
- Culturals.
- Tabús.
- Bloqueigs ambientals.
- Bloqueigs intel·lectuals i expressius.

El pensament creatiu.
La intel·ligència emocional

Intel·ligència: Coeficients.
Intel·ligència: Disputa entre genetistes i ambientalistes.

Piaget: Desenvolupament de la intel·ligència.
Els coeficients d'intel·ligència
L'escala Wechsler

INTRODUCCIÓ

Vivim en el món i ens hi adaptem. La percepció ens dóna ja una informació sobre el món i ens permet una primera adaptació.

L’aprenentatge permet una adaptació molt més activa, ja que desencadena respostes a la realitat que ens envolta. Però les respostes apreses tenen un caràcter de certa rigidesa: són respostes estereotipades a situacions repetides i “sabudes”. Què passa quan l’animal i l’home es troben en situacions noves i, sobretot, enfront de dificultats i “problemes”? Aleshores entra en funcionament la intel·ligència.

El ser humà, a més (i només el ser humà), posseeix una altra forma de relacionar-se amb el món: el pensament. Ja no tracta directament amb les coses, sinó que es retira dintre seu i tracta amb els “símbols” o “les idees” (en sentit ampli).

També el ser humà és capaç d’enretirar-se del tot d’aquest món i crear móns distints i futurs: el pensament esdevé aleshores creatiu. Es podria dir que el pensament és la cosa pròpia de l’home, la seva millor activitat.


"D’una manera intuïtiva, podríem dir que la intel·ligència és la facultat que té com a funció trobar la millor solució a un problema; per això no es agosarat afirmar que la intel·ligència és la facultat pròpia i característica de l’adaptació al medi. L’eficàcia demostrada en aquesta tasca acostuma a ser fruit del seu caràcter relacional. Molts autors han destacat que la intel·ligència vindria a ser una mena de suprahabilitat consistent a relacionar i coordinar altres habilitats. D’aquí que sigui tan difícil definir en què consisteix: més que una habilitat és la capacitat per saber quina és l’habilitat que cal aplicar en cada moment i com."

 

PIAGET: El pensament és la intel·ligència interioritzada i es recolza no pas sobre l’acció directa, sinó sobre un simbolisme, sobre l’evocació simbòlica pel llenguatge, per les imatges mentals, etc.

INTEL·LIGÈNCIA: LA RESOLUCIÓ DE PROBLEMES.

Entesa com a “capacitat de resoldre problemes”, la intel·ligència es troba ja en els animals. No hi ha cap dificultat a admetre-ho: tothom sap que alguns animals són “més intel·ligents” que d’altres.
En general, la solució d’un problema ve determinada pels següents factors:

- Percepció de totes les dades del problema, relacionant les unes amb les altres; de vegades alguns aspectes decisius només es perceben vagament.
- Utilització de l’experiència passada: hom pot haver après a resoldre cert tipus de problemes i utilitzar amb èxit aquest aprenentatge (transferència positiva), però moltes vegades –si el problema és d’un altre tipus- l’experiència encegarà l’individu i el conduirà per un camí equivocat (transferència negativa).
- Estructura del problema: l’existència d’elements superflus –posats com “per a despistar”- poden pertorbar la solució.
- Motivació: la solució d’un problema no s’emprèn amb energia si hom no es troba suficientment motivat (“la gana agusa l’enginy”)
- Període d’incubació: sovint es necessita un cert temps e repòs perquè les dades del problema s’organitzin adequadament i com per elles mateixes “(consultar amb el coixí)”
- Estratègies: varien segons sigui el tipus de problemes i la personalitat del subjecte (assaigs a l’atzar, raonament lògic, mètode d’eliminació sistemàtica de possibilitats, associacions imaginatives, etc).

El pensament visual

Exercici: Imagina’t el següent

1. Un pot amb aigua que comença a bullir i es vessa.
2. Una vaca que corre, canvia el pas gradualment fins al galop d’un cavall de curses.
3. Una persona anciana que coneixes bé que torna a ser jove.
4. Un automòbil a tota velocitat que xoca contra un gegantí coixí de plomes.
5. La imatge anterior a l’inrevés.

Altres llenguatges sensorials
S’empren encara menys sovint que el pensament visual.

Exercici. Imagina’t:

- El riure d’un amic.
- El so d’un tro.
- El so d’un cavall pel carrer
- El so d’un cotxe de carreres.
- El tacte de la gespa humida.
- El tacte del cabell d’una persona estimada, o mascota.
- La sensació en llençar-se a una piscina d’aigua freda.
- La sensació d’un nas que goteja.
- L’olor del pa torrat.
- L’olor del peix.

Exercici pràctic. Endevinalla.

Carl Duncker, basada en “The Act of Creatio”, d’Arthur Koestler.

“Una mañana, exactamente al amanecer, un monje budista comenzó a escalar una montaña de gran altura. Un angosto camino, de no más de 60 cm. de ancho, serpenteaba por las laderas de la montaña hasta un reluciente templo que se hallaba en la cima. El monje escaló a distintas velocidades, y se detuvo varias veces a descansar y a comer fruta seca que llevaba consigo. Llegó al templo poco antes del anochecer. Después de varios días de ayuno y meditación emprendió el camino de regreso, por el mismo trayecto, comenzando el viaje al amanecer, y otra vez caminando a distintas velocidades con varias pausas en el camino. La velocidad promedio de su descenso fue, obviamente, superior a la velocidad promedio de su ascenso”

- Comprova que existeix un lloc al llarg del camí on estarà el monjo en ambdós viatges en el mateix moment del dia.

¿Vas resoldre l’endevinalla? Encara més important pel nostre objectiu: ¿recordes quin procediment de pensament vas emprar per tal de treballar l’endevinalla? ¿Vas verbalitzar? ¿Vas utilitzar la imaginació? La matemàtica? Vas intentar de forma conscient estratègies o atacs diferents per tal de resoldre el problema? És probable que hagis utilitzat varis mètodes per treballar amb el problema, i que la teva ment hagi canviat d’un a l’altra de forma automàtica. Possiblement, no t’adonaves dels processos mentals que utilitzaves mentre pensaves en el problema.

Una manera simple de resoldre el problema és visualitzar el camí ascendent del monjo i superposar-ho al camí descendent. Si ho desitges, pots visualitzar dos monjos, un a l’inici del camí i l’altra al cim, a l’alba. Fes que el monjo de sota dupliqui el viatge fins a dalt i que el de dalt dupliqui el viatge fins avall. Semblaria que en algun moment, en algun punt del camí, fossin a topar. El lloc de l’encontre és el punt del camí i el moment del dia que coincideixen en l’ascens i el descens del cim.

BLOQUEIGS. TIPUS

Bloqueigs culturals:
La fantasia i la reflexió són una pèrdua de temps, una “haraganería”; fins i tot una bogeria.
Els jocs són només per a nens.
Resoldre un problema és quelcom seriós i l’humor està fora de lloc.
La raó, la lògica, les xifres, la utilitat i la practicitat són bons; els sentiments, la intuïció, els judicis qualitatius, el plaer,,, són dolents.
És preferible la tradició al canvi
Qualsevol problema es pot resoldre amb pensaments científics i molts cèntims.

Tabús.
Exemple: en un projecte per tal de resoldre un problema, calia retirar un bitllet de 20 € que estava sota d’un objecte mal equilibrat sense bandejar l’objecte. Era molt fàcil fer-ho si es partia el bitllet per la meitat. No obstant això, per diverses raons culturals (és il·legal destruir diners; generalment no es destrueixen coses de valor, ningú no va pensar en aquesta particular solució, i ningú no va poder treure el bitllet

Bloqueigs ambientals

1. Falta de cooperació i confiança entre col·legues.
2. Un cap autocràtic (autoritari) que valora només les seves pròpies idees; no valora la dels altres.
3. Distraccions; el telèfon, entreteniments fàcils.
4. Manca de suport per dur a terme idees.

Bloqueigs intel·lectuals i expressius.
Els bloqueigs intel·lectuals impedeixen una eficaç elecció de tàctiques mentals o una manca de municions intel·lectuals. Els bloqueigs expressius inhibeixen la vital habilitat de comunicar idees, no només als altres, sinó a un mateix.

Exemple.
Imagina’t que es col·loca un tub d’acer dins d’un terra de ciment d’una habitació buida, tal com es mostra a continuació. El diàmetre interior és de 1’42 cm. més llarg que el diàmetre d’una pilota de ping pong (3’81 cm) que es troba en el fons del mateix. Formes part d’un grup de 6 persones que es troba en l’habitació amb els següents objectes:

- 30 metres de corda.
- Un martell de fuster
- Un cisell
- Una caixa de claus
- Una llima
- Una barra de suspensió
- Una clau anglesa
- Una bombeta elèctrica.

Ara, fes una llista de totes les maneres possibles que se t’acudeixen (en cinc minuts) per tal de treure la piloteta del tub sense malmetre la piloteta, ni el tub ni el terra.

PENSAMENT CREATIU

Què és la creativitat?
Fins no fa gaire, el mot creativitat només es feia servir en els ambients artístics; era un terme reservat per als genis solitaris. Actualment, algunes qualitats del que entenem per creativitat es valoren en moltes professions, des de la investigació fins a alguns àmbits e la vida quotidiana, com ara cuinar.

Guilford fou un dels primers que afrontà aquest tema tan conflictiu, que sembla més fàcil de detectar que de definir. Va definir la creativitat com “la capacitat mental caracteritzada per la fluïdesa, la flexibilitat, l’originalitat, per la disposició d’establir associacions llunyanes, pel fet de tenir sensibilitat davant els problemes i per la possibilitat de redefenir les qüestions”

La creativitat és la capacitat d’observar les coses amb un enfocament nou, de reconèixer els problemes que uns altres potser no veuen, de proporcionar solucions efectives, noves i poc comunes.
Guilford considerava que les proves d’intel·ligència clàssiques sols donaven una resposta correcta per a cada pregunta; per això, les respostes originals n’estaven excloses. Així s’originen el conformisme i la manca de creativitat. Va distingir dos tipus de pensament

- Pensament convergent: és el pensament que vol trobar una resposta “correcta” a un problema.
- Pensament divergent: és el pensament creatiu, l’habilitat per descobrir respostes noves i insòlites per a un problema.

La creativitat és la capacitat de contemplar les coses amb una nova mirada, de reconèixer els problemes que uns altres no veuen, de proporcionar solucions originals i efectives. Tothom té facultats creatives, però poc manifesten l’impuls emocional per fer salts creatius.

Exemple: Traça només 4 línies (sense aixecar el llapis del paper) que travessin els nou punts.
 

LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Per què una persona amb un expedient acadèmic brillant no sempre és a la fi qui té més èxit professional? Per què algunes persones sembla que tinguin la clau del comportament social mentre que unes altres són un desastre en públic? Perquè unes continuen sent brillants en les condicions més adverses mentre que unes altres s’enfonsen de seguida?

D. Goleman, en el llibre “La intel·ligència emocional”, intenta respondre alguns d’aquests interrogants. Destaca el poder dels sentiments davant de la freda lògica racional, perquè, en realitat, lliures d’emocions no seríem humans ni tampoc éssers intel·ligents.

Goleman concep la intel·ligència emocional com “una forma d’interactuar amb el món que té molt en compte els sentiments, i engloba habilitats com ara el control dels impulsos, l’autoconsciència, la motivació, l’entusiasme, la perseverança, l’empatia, l’agilitat mental, etc. Aquestes habilitats configuren trets de caràcter com l’autodisciplina, la compassió o l’altruisme, que són indispensables per a una bona i creativa adaptació social”.

La intel·ligència emocional és el resultat de tenir aquestes 5 habilitats:

- Autocontrol emocional. Reconèixer sentiments dels altres.
- Automotivació. Significa que un no es rendeix a l’ansietat, el derrotisme o la depressió quan ensopega amb dificultats i contratemps de la vida.
- Iniciativa i perseverança.
- Empatia. Es tracta de saber reaccionar correctament als sentiments de les altres persones. Veure les coses des del punt de vista dels altres (especialment, d’altres cultures) ens permet ultrapassar els prejudicis i esterotips, i implica l’acceptació de les diferències i la tolerància, aptituds cada cop més necessàries en una societat plural.

Tots nosaltres tenim dues ments, l’una que pensa i l’altra que sent, i aquestes dues formes de coneixement interactuen per construir la nostra vida mental. Gairebé sempre, aquestes dues ments treballen col·laborant estretament per guiar-nos a través del món. En canvi, segons Goleman, la intel·ligència acadèmica no té gaire relació amb la vida emocional. Fins i tot les persones més fascinants i amb un coeficient intel·lectual més alt poden ser pèssims timoners de la seva vida.

La vida emocional creix en una àrea del cervell anomenada sistema límbic i sobretot en l’amígdala, que funciona com una espècie de guaita de la ment. Allí neixen les sensacions de plaer o disgust, d’ira o de por. Però en els cervells més evolucionats, com l’humà, va néixer fa milions d’anys una altra peça fonamenta per al comportament: el neocòrtex, un gran bulb de teixits plegats entre ells que configuren l’estrat superior del sistema nerviós. És allí on es processen els senyals de l’exterior, on s’aprenen i es memoritzen, és el que ens permet fer plans i tenir expectatives.

Aquesta dicotomia fa que els nostres actes es regeixin per dos tipus de ments: l’una emotiva i l’altra racional. Les dues funcions són intel·ligents i es complementen. Com més evolucionada és una espècie animal, hi ha un nombre més gran de connexions entre ambdues. De vegades, el sistema límbic salta el conducte reglamentari i actua sense comptar amb la supervisió del neocòrtex.

Antonio Damasio, autor de L’error de Descartes: emoció , raó i cervell, ha confirmat aquestes idees treballant amb pacients neurològics que tenien malmeses les connexions centre el sistema límbic i el neocòrtex. Aquestes pacients poden considerar-se tan intel·ligents com la gent sana i raonen amb la mateixa rapidesa. Però, per algun motiu que desconeixem, les seves vides semblen abocades a la desgràcia: no poden prendre decisions correctes, no aprenen dels errors ni tenen sentiments de culpa.
 

INTEL·LIGÈNCIA. Els coeficients

La intel·ligència és una aptitud mental que implica adaptació i comprensió del nostre entorn.

- Capacitat de raonar i resoldre problemes.
- De pensar abstractament i captar idees complexes.
- D’aprendre ràpidament de l’experiència.
· No és tan sols una capacitat escolar o una aptitud per als tests.

- Segle XIX
- Estudiosos - dotació genètica (qualitat biològica)
- quelcom determinat, prefixat, no modificable.

- Segle XX (Canvi)
Crear instruments que permetessin mesurar les diferències d’intel·ligència entre les persones.
- La intel·ligència es pot estudiar de manera experimental i pràctica.
BINET: Diverses intel·ligències (Intel·ligència: mitjana d’un nº d’aptituds separades)

GENETISTES - AMBIENTALISTES

Herència factors socials.

CONTROVÈRSIES HERÈNCIA I AMBIENT.

Genetistes: Sí medi, però mai les capacitats abstractes i/o conceptuals.

Ambientalistes:
- La intel·ligència no és com l’estatura. Pot ser modificada com la conducta mitjançant una adequada estimulació.
- També motivació, expectatives, ambient, alimentació.

Interacció: herència + ambient.
- Cada individu té un conjunt de capacitats heretades i desenvolupades amb +/- intensitat sota la influència ambiental. Problema: Com descobrir?


PIAGET: Desenvolupament intel·ligència.

AVALUACIÓ D’INTEL·LIGÈNCIA
Alfred Binet (1857-1911). Psicòleg francès.
Edat cronològica: edat nen.
Edat mental: rendiment mitjà dels nens a una edat cronològica

Quoficient d’Intel·ligència (QI)
QI = Edat Mental /Edat cronològica x 100

Escala Wechsler
- 1) part verbal , 2) part no verbal: muntar objectes, ordenar imatges seqüència lògica.

Deficiència: Profund (0-24); Mitja (25-49), Lleu (50-69), Borderline (70-79)
Normalitat: Normal baix (80-89), N. Mitjà (90-109; n. Alt (110-119)
Superioritat: Superior (120-129), molt superior (130-140), superdotat (> 140)

11. Six thinking hats. Eduard de Bono
 

Ampliar informació a:

http://www.mujeresdeempresa.com/management/management030501.shtml