Vida i Obra.
A.Archiles
i ss.)
H.F. COU (C. Tejedor)
VIDA I OBRA
(A. Archiles i ss).
Vida
Dues atmosferes
vitals marcaran la infantesa i l’adolescència
d’un infant batejat amb el nom de Friedrich Wilhelm Nietzsche, nascut a
Röcken el 15 d’octubre de 1844.
- La religiositat
de la família.
Els seus dos avis eren pastors protestants i el seu pare, a més, era el
rector de la localitat. De fet, Nietzsche comença a estudiar teologia a
la Universitat de Bonn el 1864 (alhora que filologia clàssica), i només
la seva pròpia voluntat, oposada a la de la mare, l’aparta de l’ofici de
pastor.
- L’atmosfera
femenina. El seu
pare mor als 36 anys, quan Nietzsche en tenia cinc (cosa que obliga al
trasllat a la petita ciutat de Naumburg); el seu germà mor només néixer.
La casa quedarà integrada per la seva germana Elisabeth (dos anys més
jove que ell), la mare, l’àvia i dues ties.
Dues atmosferes
vitals marcaran la seva joventut.
- La malaltia.
La seva salut delicada dóna aviat mostres de complicar-li l’existència.
El 1856 comença a patir problemes estomacals i insomni. Aquestes
malalties s’agreujaran a mesura que passen els anys. Nou anys després
pateix un reumatisme produït per una meningitis infecciosa i comença a
ser tractat contra la sífilis (sembla que la infecció és de febrer de
1865). Els dolors de cap i d’ulls ja no l’abandonaran. El seu caràcter
apassionat haurà d’autodisciplinar-se per a controlar-se la trencadissa
salut.
-
La brillant carrera intel•lectual.
Comença en els seus anys de batxiller quan és becat per ser alumne de
l’elitista escola de la fundació Pforta. Compagina els seus estudis de
filologia clàssica amb la música. Funda la unió musical Germania i
compon obres musicals (no molt exquisides segons els crítics). Els seus
estudis de filologia són tan brillants (tant a Bonn com a Leipzig) que
només amb 24 anys és nomenat catedràtic de filologia clàssica a la
Universitat de Basilea sense ser ni tan sols doctor. La seva lliçó
inaugural du per títol: “Homer i la filologia clàssica”. La universitat
de Leipzig li atorgarà el doctorat en 1869 sense examen ni tesi, només
amb els treballs ja publicats.
Dues atmosferes
vitals marquen la seva vida adulta.
- La vida intel•lectual
com a professor universitari.
El món de la cultura –docència i investigació- embolcalla la seva vida i
la de les seves amistats i enemistats. Del món de la música destaca la
seva relació d’amistat i admiració per Wagner, que es trencarà
bruscament el 1878, i la del músic Koselitz a qui Nietzsche rebatejarà
amb el nom de Peter Gast (Pere l’Hoste). Aquesta amistat durarà tota la
seva vida i serà Gast qui l’ajudi a escriure els seus manuscrits. Els
seus escrits són ben rebuts. Així, el 1868 se li premia un treball sobre
Diògenes Laerci. Però la interpretació provocativa de la seva primera
gran obra, “L’origen de la tragèdia” (1872), criticada amb duresa per
l’autoritat intel•lectual de l’època, Wilamowitz, i silenciada pel seu
professor Ritschel (aquest l’havia proposat com a professor a Basilea)
li ocasionen la desconfiança del món universitari. A partir d’aleshores
serà considerat per molts com un autor maleït.
- El pensament
nòmada. El seu
cos fa aigües. Migranyes, dolors de cap, vòmits; ni la gimnàstica ni les
píndoles Gérandel (preparat mercurial per a la sífilis i altres
infeccions similars) en minven els dolors físics. Demana llicència per
malaltia i li la concedeixen el 1879 amb una pensió de 3.000 francs
anuals. Es converteix en un viatger errant que busca els llocs més
propicis per a la seva salut a la Mediterrània i als Alps suïssos. Des
de 1883 passa els estius a Sils-Maria (nord d’Itàlia) i els hiverns a
Niça. Viatja les altres estacions. Entre dolor i dolor continua la seva
activitat intel•lectual preparant llibres. Manté amistats amb Von Stein,
Paul Rée i Lou Salomé, entre d’altres. Aquesta última refusarà la seva
petició de matrimoni (també la de Paul Rée).
Una sola
atmosfera vital marcarà els seus últims anys:
- La bogeria. Només un any, 1888, pot fruir d’una milloria de salut,
avançament del fatal desenllaç que es produirà a la plaça de Torí el
gener de 1889, quan la bogeria irremeiable col•lapsa el cos. El teòleg
Overbeck, amic seu, s’encarregarà de dur-lo a la clínica de Basilea on
se li diagnostica un reblaniment cerebral. La seva mare, primer (mor el
1897), i la seva germana, després, s’encarregaran d’atendre’l. Entre la
clínica psiquiàtrica de Jena i la casa materna, Nietzsche compartirà els
darrers deu anys de la seva vida amb la bogeria. Mor el 25 d’agost de
1900.
Relacions amb la
família. La seva
germana Elisabeth sempre cregué en el potencial intel•lectual del seu
germà i, des dels seus inicis, en fou la millor aliada. Tot i que la
relació es trencarà per qüestions ideològiques. Elisabeth seguí adorant
el seu germà i l’aplegava i guardava tots i cadascun dels escrits, que
el mateix Nietzsche pretenia destruir. En una ocasió, quan el filòsof
abandonava la seva càtedra de filosofia, hagué de demanar-li quasi
agenollada que no tirés al foc de la xemeneia, encoratjada pel seu amic
Overbeck, un munt de quaderns. En els anys de bogeria, anava aconseguint
per tots els mitjans (diners, xantatges, viatges, amenaces) quasi la
totalitat dels manuscrits que el seu germà havia anat deixant per mitja
Europa. És veritat que manipulà tot aquest material (eliminà frases, no
publicà, canvià paraules...) per defensar les seves idees antisemites.
Però també és cert que sense la col•laboració d’ella no podríem llegir
avui una gran part dels manuscrits. En qualsevol cas, la devoció
d’Elisabeth pel germà, no era compartida per aquest. (“El tracte que em
donen ma mare i ma germana fins ara, m’inspira un horror indicible” (“Ecce
Homo”, Cap. 3)
L’OBRA
Classificar l’obra de
Nietzsche per etapes resulta difícil per dues raons:
a) No hi ha una
evolució clara.
En qualsevol dels seus llibres hi ha el mateix rerefons d’idees; com a
molt és qüestió d’accents en uns temes o en altres. Pot observar-se un
sentiment més romàntic i schopenhauerià en les primeres obres, però
també en elles podem trobar idees que no abandonarà mai més. La diferent
valoració de Wagner i l’aparició tardana de la idea d’Etern Retorn seran
les variacions més notables.
b) La redacció
dels aforismes i la seva data de publicació són diferents.
Molts dels seus llibres es componen d’aforismes ordenats segons els
interessos determinats de l’obra, però han estat redactats en èpoques
ben diferents.
Malgrat aquestes dificultats, i per a sistematitzar la seva obra (cosa
que no li agradava al propi Nietzsche), podem realitzar la classificació
següent que només conté les obres filosòfiques més importants:
Període
romàntic: les obres de Basilea (1869 – 1876).
- El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música (1872).
- Sobre el futur de les nostres institucions educatives (1872).
- Cinc pròlegs a cinc llibres no escrits (1872).
- Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873).
- Consideracions intempestives (són quatre consideracions publicades des
de 1873 fins a 1876).
Període de
l’Esperit lliure fins a l’Etern Retorn (1877 – 1882).
- Humà massa humà: un llibre per als esperits lliures (1878, la primera
part, a la qual anaven afegint-se dues parts més, nous aforismes i
altres escrits, com El caminant i l’ombra, fins a 1880).
- Aurora: pensaments sobre els prejudicis morals (1881).
- El gai saber (La gaia ciència) (1882)
Període de
l’Etern Retorn (1883 – 1888)
- Així parlà Zaratustra (1883, les dues primeres parts, 1884 la tercera,
i 1885 la quarta).
- Més enllà del bé i del mal (1886).
- La genealogia de la moral (1887).
- El crepuscle dels ídols o com es filosofa a martellades (1888).
- Nietzsche contra Wagner (1888)
- Ecce Homo. Com s’arriba a ser allò que u és (1888)
- L’anticrist.. La maledicció del cristianisme (1888)
- La voluntat de poder (aforismes pòstums que Nietzsche deixà sense cap
títol definit. Publicat per primera vegada, amb 483 aforismes, en 1901)
FRIEDRICH NIETZSCHE
(1844-1900)
C. Tejedor
Nietzsche va néixer a la vicaria de Röcken (Leipzig). Era fill d’una
família de pastors protestants (i, més, concretament, luterans), els
anteriors membres de la qual tradicionalment havien estat clergues
rurals. En aquest sentit, a l’hora d’avaluar la seva filosofia i la seva
crítica a la religió, cal tenir present que, quan ell mateix es
reivindica com a “Anticrist”, principalment es rebel•la contra aquests
orígens familiars. A més, fou una persona introvertida i solitària, molt
marcada per la mort prematura del seu pare i per les fortes pressions i
influències de la seva mare i, sobretot, la seva germana Elisabeth.
Als 24 anys fou nomenat catedràtic de Filologia Grega a Basilea
(Suïssa), on va conèixer Wagner i l’esposa del música, Còsima, que
apareix sovint en les seves obres amb el nom d’Ariadna. Al cap de deu
anys caigué malalt i abandonà la universitat; visqué modestament gràcies
a una petita pensió vitalícia. Va passar alguns anys com a filòsof
errant, escrivint compulsivament, entre les muntanyes suïsses i Itàlia,
on va conèixer la jove letona Lou Andreas-Salomé, un dels seus diversos
amors platònics. L’any 1899 va perdre les facultats mentals i onze anys
després va morir a Weimar.
1. El projecte nietzschià: la genealogia.
En la seva autobiografia titulada Ecce Homo, Nietzsche Afirma que el seu
projecte és un destí, més que no pas una filosofia particular. De fet,
considera que a través del seu pensament està realitzant una genealogia,
però no en el sentit estricte d’una història de la moral o de les idees
pessimistes (nihilistes) sinó, més aviat, d’un diagnòstic, d’una
dramatúrgia de les idees. Es tracta d’un esforç per a explicar les coses
que han passat i han mort en la vida de cadascú i en cada afirmació dels
actuals éssers humans. La genealogia mostra com el passat es fa present:
les idees pessimistes i angoixes que hom té avui han estat originades en
el passat (socraticoplatònic, cristià i kantià). Tota la tradició
filosòfica occidental és còmplice d’un error: la teorització, és a dir,
la incapacitat de les idees per a expressar la vida; així, doncs, segons
Nietzsche, cal denunciar que aquest error ha fet l’ésser humà més
pessimista i angoixós. La genealogia consisteix a analitzar i
desemmascar els conceptes morals tradicionals, com, per exemple, el de
“bé” i el de “dolent”, ja que considera que són erronis, enganyosos i
alienants. Per això
Nietzsche proposa destruir-los i substituir-los per altres de caràcter
vitalista, individualista i realista que estiguin més enllà del bé i del
mal.
Nietzsche assenyala la fi de la metafísica de les Idees (iniciada per
Plató) i el començament de la metafísica de la vida, des d’un punt de
vista radicalment diferent del de la filosofia tradicional. Per això la
seva lectura de la història de la filosofia, a partir de la voluntat de
poder, assumeix la influència d’aquells pensadors que constitueixen la
tradició marginada de la filosofia: els vitalistes, els llibertins, els
materialistes, etc., els quals consideren la vida com a projecte de
creació. Al mateix temps, Nietzsche rebutja els adversaris de la vida
com a criteri i els qui situen el sentit de la vida molt més enllà
d’aquesta.
Per consegüent, el projecte nietzschià implica el rebuig de les idees
que generen individus pessimistes, és a dir, la seva filosofia s’oposa
a:
• La tradició socraticoplatònica: Sòcrates és el pare de la moral entesa
com a repressió dels instints vitals; prefereix morir, nega la vida, per
tal que les seves idees visquin eternament. A partir de Sòcrates la raó
comença el seu gran combat contra la vida. Plató continua aquesta línia
de pensament en negar la virtut del món sensible i subordinar-ho tot al
món intel•ligible. Plató és el màxim responsable del nihilisme perquè
crea un món fictici, el de les Idees, que a més, segons ell, és l’únic
real i el millor de tots els móns possibles. I encara que Nietzsche es
consideri antiplatònic, en realitat resta presoner d’un cert dualisme en
tota la seva obra; així, ser i esdevenir, veritat i aparença són alguns
dels dualismes presents al llarg de l’obra nietzschiana.
• El cristianisme. És el model de la moral esclavitzada, ja que fa a
tothom igual perquè tothom és pecador. Predica la submissió,
l’acceptació del dolor i el sacrifici. És una forma de platonisme al
servei del poble.
• Descartes i la tradició racionalista: Identifiquen ser i pensar, la
qual cosa hom considera un greu error, perquè la vida va molt més enllà
del pensament (que només és una de les seves expressions). Per a
Nietzsche, el pensament no és una entitat autònoma, sinó que està
subordinat a la vida; per tant, l’acte de pensar és una funció del fet
mateix de viure, i no al revés.
• L’imperatiu categòric kantià: Nietzsche considera que Kant està
obsessionat pel deure i és incapaç de crear. A través de l’imperatiu
categòric (expressió del deure pel deure), el nihilisme ha arribat a la
seva culminació: Kant insulta la vida perquè la sotmet a la moral. La
filosofia de Kant defensa el “tu has”, mentre que la màxima de la moral
nietzschiana és el “jo vull”.
• L’utilitarisme: És una moral per a les masses, purament quantitativa,
calculadora i, per tant, contrària a la vida superior que s’esdevé sense
càlcul, que s’entrega gratuïtament i de la qual només poden gaudir
autènticament els millors.
2. Influències en l’obra de Nietzsche
Nietzsche sovint fa referència als esperits lliures, no contaminats pel
nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, més ben dit, la seva
predicació. Aquests “esperits” són els pensadors marginats pel corrent
oficial, els qui propugnen que la vida, entesa com a festa i joc, ha de
tenir un lloc en la filosofia. En general, Nietzsche assumeix una línia
materialista i sensualista de la filosofia occidental que té cinc grans
moments: els presocràtics i els sofistes, l’esquerra hegeliana,
Schopenhauer, Wagner i Darwin. D’altra banda, es manifesta contrari a la
filosofia kantiana.
Segons Nietzsche, els presocràtics i el seu monisme materialista, els
sofistes i el seu relativisme moral., Heràclit i la seva defensa de
l’esdevenir, i els escèptics, són els únics filòsofs de l’antiguitat que
no s’han deixat seduir per l’”ideal de la raó” i pel llenguatge
metafísic.
Quant a l’esquerra hegeliana, Nietzsche pren la idea segons la qual “Déu
ha mort”, però la desenvolupa d’una manera nova i creativa. Segons ell,
la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària (però
no suficient) per tal que l’ésser humà pugui ser creador de valors i
sentits.
D’altra banda, Schopenhauer és el mestre de Nietzsche i també el pare de
la filosofia alemanya, sobretot a partir de l’any 1848, quan fracassa la
revolució burgesa i surt a escena el pessimisme estetitzant. Nietzsche
el considera un educador perquè ensenya a menysprear el moralisme.
Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de la vida humana (idea
compartida per Nietzsche), però ho fa a través d’una teoria de
naturalesa tràgica: al final tot l’esforç de la voluntat és nul, perquè
aquesta és derrotada per la mort.
En el camp de la música, Wagner és l’artífex de la definició de l’opera
en termes d’obra d’art total. Nietzsche imita aquesta actitud amb
relació al superhome, que també és un “home total” ja que ell mateix ha
assolit la categoria d’”obra d’art”. Però, a partir de la Tetralogia,
Wagner es converteix en l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche se’n
desvincula, perquè considera que ha esdevingut un patriota nacionalista,
fet incompatible amb l’essència dionisíaca i festiva del superhome.
Pel que fa a Darwin, hom considera que Nietzsche va llegir L’evolució de
les espècies; de fet, ell mateix admirava estèticament els fenòmens de
la selecció natural i la lluita per la vida. Tanmateix, el darwinisme té
poca influència en el superhome, ja que aquest no és cap raça biològica
sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral. Per tant,
doncs, hom dedueix que els més poderosos d’un règim polític no són
necessàriament els més forts.
D’altra banda, la filosofia de Nietzsche i, especialment, l’afirmació
del “jo vull”, s’oposen al concepte de deure kantià. Precisament, els
debats centrals de la filosofia europea del nostre temps solen girar al
voltant d’aquesta oposició. Kant representa allò que Nietzsche odia:
l’esperit d’obediència, la submissió al poder. Per a Nietzsche, doncs,
Kant és un funcionari “autòmat del deure”, incapaç de crear. L’un (Kant)
creu en la raó que l’altre (Nietzsche) pretén destruir; el primer
intenta justificar el deure moral, mentre que el segon pensa que la
moral és un prejudici.
A grans trets, la crítica de Nietzsche a l’ètica kantiana es resumeix en
les tres tesis següents:
• No hi ha una moral universal, sinó que cada societat considera morals
aquells instints que li semblen útils.
• Per consegüent, no hi ha una moral desinteressada. Tot suposat
desinterès sempre implica submissió als interessos dels altres i, en
conseqüència, una vida inferior.
• Tampoc no hi ha una moral racional, ja que aquesta neix de fonts
irracionals, primitives i instintives. Per tant, la moral no gaudeix
d’autonomia: és una funció de la vida.
En definitiva, l’únic imperatiu categòric que reconeix Nietzsche no és
el del deure, sinó el del viure. Segons el seu parer, la moral per la
moral és una forma desnaturalitzada de vida, i l’ètica kantiana a la fi
esdevé l’expressió de la misèria dels febles.
Kant és el filòsof que ens ha ensenyat a posar el deure –trist- per
sobre de la vida creadora, motiu pel qual cal rebutjar-lo.
3. Apol•lo i Dionís
La voluntat de poder és un fet històric. A la Grècia clàssica ja era
origen de pugnes i disputes, i hom solia representar-les mitjançant dues
figures simbòliques o, més ben dit, dues màscares, que corresponien a
diferents formes de comprendre l’ésser humà: Apol•lo i Dionís.
Apol•lo és el déu de l’ordre, la raó, la mesura i la prudència, mentre
que Dionís és la deïtat del joc, la festa, el vi i el teatre. Dionís és
el contrari de Sòcrates: aquest és pessimista i vol morir, mentre que
Dionís simbolitza l’optimisme de la vida viscuda creativament. Nietzsche,
per mitjà de la transvaloració i la voluntat de poder, pretén recuperar
l’esmentat esperit de rauxa i gratuïtat perdut amb Sòcrates i Plató, i
que esdevingué incompatible amb el cristianisme (entès com a religió de
l’angoixa). Per això Dionís sempre està en lluita amb el Crucificat,
símbol del dolor que insulta la vida.
4. El nihilisme
El mot nihilisme prové del llatí (nihil: no res), i en la doctrina
nietzscheana no designa cap teoria, sinó una manera de viure, sentir i
actuar. Més estrictament, el nihilisme és una “malaltia”, és el camí
equivocat que ha seguit la cultura occidental des de Sòcrates, Plató i
el cristianisme fins a la nostra època. Avui aquest terme s’aplica per a
referir-se a al consciència dissortada i a la manca de capacitat de
creació que caracteritzen l’individu occidental. Actualment hom està
immers en el nihilisme, que ha forjat el llenguatge filosòfic i una
manera d’entendre el món (ressentida, pessimista, obstinada a cercar el
sentit de la vida en el més enllà...) que constitueix el moll de l’os de
la cultura occidental.
En efecte, d’ençà de Sòcrates i Plató, Occident sempre ha caigut en el
parany de buscar la veritat en el món suprasensible (les Idees) en
detriment de la vida, que hom ha menystingut; així, els qui creuen en
móns més enllà en realitat tenen por del món actual, que és l’únic
autèntic. La gran equivocació del nihilisme (i, de retruc, de tota la
cultura europea) consisteix a situar la vida més enllà d’aquesta
mateixa, a creure que les Idees (entitats mortes) poden governar la vida
i a no tenir en compte la voluntat de poder.
En vista d’aquesta situació, Nietzsche creu que el nihilisme no és cap
teoria sinó un diagnòstic: l’ésser humà és un individu entristit perquè
reprimeix la vida; les coses passades i mortes intenten dominar les ben
presents i vives, talment com si es tractés d’una mala repetició (tot és
igual com ha estat sempre, o sigui, insignificant, petit i miseriós). En
aquest context, ningú no sap què és voler ni poder, i el gris s’imposa
al verd de la vida.
Nietzsche distingeix dos tipus de nihilisme:
• El nihilisme passiu, que representa la submissió de la vida a les
idees. L’individu nihilista s’agenolla davant d’allò que no entén i
accepta la culpa i el pecat.
• El nihilisme actiu, que posa en relleu la incapacitat per a crear i el
ressentiment. El nihilista actiu sap què no vol i és capaç de destruir.
Però no sap què vol, no és creador i, per tant, no pot ser superhome
.
La mort de Déu
La frase “Déu ha mort” va aparèixer per primera vegada l’any 1882 al
paràgraf 125 de la seva obra La gaia ciència: “Déu ha mort i som
nosaltres qui l’hem mort”. Aquesta sentència significa que el món
suprasensible està mancat de força operant perquè no atorga vida. La
metafísica occidental, entesa com a platonisme, ha arribat a la seva fi.
Nietzsche presenta la seva filosofia com a moviment contrari al
platonisme, com una mena d’antimetafísica.
En aquest sentit, tota la història del pensament occidental correspon a
la de la metafísica. Per això afirmar que Déu ha mort equival a
considerar que el nihilisme ha arribat a la seva culminació: des de
Sòcrates i Plató fins a l’imperatiu categòric de Kant, la filosofia
sempre ha ensenyat a reprimir qualsevol desig i a subordinar-lo a
l’ideal (a l’”haver de ser” kantià). L’ésser humà sempre ha tingut un
déu (un valor més important que la vida), però l’individu modern ha
descobert la mort de Déu com una qüestió central del seu temps; li manca
una primera veritat a partir de la qual sigui possible valorar les
coses. Déu només era El nom que hom donava al domini de les idees sobre
la vida; consegüentment, la mort de Déu implica que no hi ha cap idea
suprema ni cap valor que permeti posar ordre en les coses.
La mort de Déu obre el camí al superhome. Ara bé, això no vol dir que
aquest sigui el nou Déu, sinó que l’època en què hom necessitava déus ha
finalitzat. Déu és, per a Nietzsche, un concepte aliè a al vida. I si ha
mort, el seu tron ha de quedar buit; com que Déu és el símbol de
l’angoixa, el sacrifici, la submissió i la mort, no pot tenir successor,
per la qual cosa qualsevol intent d’omplir aquest buit amb uns o altres
ídols (les masses en el cas del socialisme, per exemple) està condemnat
al fracàs.
5. La voluntat de poder
Aquest és el nou criteri a partir del qual esdevenen possibles el
coneixement i la valoració de les coses. Quan la voluntat de poder
disminueix i es troba dominada, apareix el nihilisme com a forma
reactiva. En canvi, quan la voluntat de poder augmenta i, per tant,
passa a ser dominadora, sorgeix el superhome com a forma activa. Déu ha
mort, per la qual cosa no hi ha valors suprems. En el nihilisme doncs,
la vida sempre s’ha considerat des del punt de vista de les idees, i la
força creadora de la vida s’ha subordinat al seu valor moral.
La proposta nietzschiana és la transvaloració, segons la qual hom ha de
prendre la vida com l’únic criteri vàlid per a jutjar qualsevol cosa.
Cal modificar, doncs, el punt de vista des del qual es fa front a les
coses. Ara bé, aquesta voluntat de poder no és sinònim d’estar content
amb un mateix i desitjar el poder, sinó més aviat al contrari;
consisteix a aspirar que el poder de la vida augment. Així, Nietzsche
descobreix que tot acte de voluntat és produït, sostingut i dominat per
un sentiment d’exaltació vital, perquè, en darrer terme, és això mateix:
l’elevació del poder de la vida.
Com ja s’ha dit, doncs, l’acte de transvalorar implica abandonar
l’òptica de les idees a l’hora d’observar la vida i considerar aquestes
des de la manera de veure al vida. Aquesta actitud implica recuperar el
sentit de la vida com a procés de creació: hom passa dels valors
tristos, nihilistes, a la voluntat de poder. Significa dir el gran sí.
La voluntat de poder comporta un nou criteri de justícia i veritat; per
tant:
▓ La justícia no és la moralitat realitzada. El primer manament de la
justícia és fer que la vida creixi, raó per la qual allò que ens
reprimeix no és just. Cal una moral de senyors que refermi la vida,
enlloc d’una moral d’esclaus.
■ La veritat ja no és l’adequació entre la ment i l’objecte. La veritat
és la vida i té un caire absolut de provisionalitat
.
6. El superhome
L’expressió de la voluntat de poder a escala humana és el superhome. Tot
allò que viu vol persistir en la seva existència i créixer amb la vida.
Un bri d’herba, per exemple, pot créixer àdhuc en l’asfalt, perquè la
vida és bona i autoafirmativa. En el cas dels humans, qui diu sí a la
vida es converteix en superhome. En aquest sentit, Nietzsche, en la seva
obra centrada en el personatge de Zaratustra, planteja aquesta pregunta:
Com se supera l’ésser humà a si mateix? La resposta cal buscar-la en un
nou projecte de comprensió de l’ésser humà des de la voluntat de poder:
el superhome.
No es tracta de l’aparició d’una nova raça en el sentit biològic, sinó
de la facultat de viure d’una manera diferent i superior, a saber,
prenent com a guia la voluntat de poder, afirmant la vida i, en
definitiva, considerant-la com una obra d’art o una aventura. D’aquesta
manera, el superhome esdevé l’hereu de la tendència dionisíaca,
l’expressió del principi còsmic de la voluntat de poder a escala humana.
Com a tal agafa la vida en perpetu present, com un joc, com una festa,
com una aventura. Nietzsche afirma que el superhome és l’ésser humà del
gran sí, de l’afirmació a la vida.
No obstant això, hom no pot arribar a ser superhome sense haver
experimentat el nihilisme i el seu rebuig, o sigui, el fàstic i la
misèria de l’últim ésser humà; així com la manca de sentit per a poder
odiar la mateixa misèria de l’individu nihilista; per tant,,, cal
allunyar-se radicalment del nihilisme per a esdevenir superhome, el
qual, per aquest motiu, té com a principal adversari el darrer ésser
humà.
En aquest sentit, el superhome estableix un nou principi de valoració
(La vida), a partir del qual hom pot parlar de l’anomenada moral de
senyors, que és la d’aquells que creen valors, la qual cosa provoca el
ressentiment entre els dèbils, els de la moral d’esclaus. Precisament,
la contraposició entre les dues morals és un dels temes que ha provocat
més malentesos pel que fa a l’anàlisi de la filosofia nietzschiana.
La vida d’aquest superhome és una tensió constant per a autosuperar-se,
per a fugir del tòpic i del lloc comú (sempre arrecerat i còmode); és la
via difícil, en què no hi ha compassió (ni tan sols envers un mateix).
No existeix cap mena de receptes ni fórmules per a esdevenir superhome;
l’ésser humà és la corda que tiba entre la bèstia i el superhome, i la
seva grandesa rau en el fet de ser un pont, una espècie de transició, i
no pas una meta. A més, el superhome es defineix per la seva actitud
d’investigació: la vida mateixa és una prova i una experiència que cal
assumir amb esperit joiós.
D’altra banda, convé no confondre el superhome amb la figura de
Zaratustra, és a dir, el profeta, l’encarregat d’anunciar l’arribada del
superhome (la qual cosa no vol dir que el realitzi).
De la mateixa manera, també cal evitar la possible confusió entre el
superhome i l’últim ésser humà; aquest darrer apareix després de la mort
de Déu, o sigui, després del descobriment de la manca de sentit, i
intenta substituir patèticament valors divins per altres d’humans. Els
darrers humans són éssers frustrats que no saben riure ni ballar.
Nietzsche en presenta uns quants en la seva obra Així parlà Zaratustra,
amb el denominador comú de la lletgesa. Són aquells éssers humans que
volen morir, que desitgen la seva transmutació, perquè aleshores el
superhome cada vegada estarà més a prop.
7. L’etern retorn
Aquesta expressió fa referència a una visió que tingué Nietzsche, segons
explicà ell mateix: l’èxtasi de l’eternitat. Es basa en la idea que el
temps retorna, de la mateixa manera que cada primavera neixen les fulles
dels arbres, que sempre són iguals tot i ser diferents; és a dir, tot és
etern i res de tot allò que ha ocorregut no deixa de repetir-se. De fet,
aquest concepte es pot entendre com una prova de selecció del superhome.
L’ésser humà, que és capaç d’estimar la vida per sobre de tot, voldria
aturar el temps i que aquesta durés per sempre en un perpetu present. La
vida és atzar, causalitat, joc, festa.
Es tracta ara, en l’etern retorn, d’afirmar l’atzar, d’estimar-lo, tot
volent el present sense cap mena de reserva, com si eternament hagués de
retornar. L’etern retorn és la forma suprema de dir sí i per això només
pot ser superhome qui accepti passar la prova. En certa manera, la prova
que és el retorn culmina d’una forma aristocràtica i radicalment
individualista. Només qui assumeix aquest criteri ha superat la
moralitat i ha deixar enrere el bé i el mal, per a afermar-se com a
creador en el perpetu present.
Aspecte ontològic de la crítica a la metafísica
L’ontologia tradicional és “estàtica” perquè considera l’ésser com
quelcom fix, immutable.
Aquesta separació entre ésser “real” i ésser “aparent” és ja un judici
valoratiu sobre la vida i, concretament, negatiu, perquè posa més pes
específic en el món de les idees (real) que en el món dels sentits
(irreal, aparent). Però, de fet, no existeix món aparent i món vertader,
sinó l’esdevenir constant de l’ésser creant i destruint el món.
És per això que la perspectiva que es tingui de l’ésser es relaciona
estretament amb la moralitat. Nietzsche va emparentar la divisió del món
en real i aparent, propi del platonisme, amb la moral contranatural que
veia en el món dels sentits la causa de la perdició, pròpia del
cristianisme.
La tradició metafísica occidental pren com a vertadera la reflexió de la
raó sense adonar-se de que el que fonamenta aquesta reflexió no és la
lògica, sinó la necessitat que té l’ésser humà de sobreviure en un món
on tot és esdevenir. Estem necessitats de l’error de les categories de
la raó perquè gràcies a elles pot l’ésser humà viure amb un cert “repòs,
seguretat i calma”.
Realitat i concepte
Tota paraula es converteix en “concepte” des del moment en que deixa de
servir justament per a la vivència “original”, única i individualitzada,
a la que deu el seu origen. Es pretén que el “concepte” serveixi per a
expressar i significar una multiplicitat de coses o realitats
individuals que, rigorosament parlant, “mai no han estat idèntiques”.
La veritat, aleshores, no és més que un conjunt de generalitzacions, il•lusions,
que l’ús i el costum han vingut imposant i la naturalesa de la qual hem
oblidat.
La teoria del coneixement es pot explicar així: el procés de la formació
del concepte va des de la sensació fins el producte com a tal. Es passa
des de la sensació a la imatge mitjançant metàfores intuïtives, i de la
imatge al concepte a través de la “fixació” d’una metàfora o conjunt de
metàfores. Aquesta fixació la produeix el costum.
Nietzsche nega qualsevol mena de procés “lògic” en la formació dels
conceptes
L’acció racional es produeix per la capacitat d’abstracció que posseeix
l’ésser humà: en primer lloc, generalitza les impressions, les
converteix en “conceptes” i, després, refereix als conceptes la seva
pròpia vida (coneixements i moral apareixen conjuntament). I , gràcies a
aquesta abstracció és com pot l’ésser humà fer front a l’esdevenir que
l’arrossega d’intuïció en intuïció sense cap possibilitat de sobreviure,
tot creant un ordre piramidal per castes i graus, un món “nou” de lleis,
privilegis, subordinacions i –sobretot- “fixacions de límits”, món
totalment contraposat al món primitiu de les primeres intuïcions.
Nietzsche posa en dubte el que amb els conceptes copsem la vertadera
realitat de l’ésser, que és esdevenir i canvi.
La crítica a les ciències positives
És una crítica de la matematització de la realitat. Aquesta
matematització no ens ajuda a conèixer les coses, sinó només a establir
una relació quantitativa. A la Gaia ciència parla amb menyspreu dels
mecanicistes i dels positivistes; també de la seva metodologia
científica amb base en el número, en la quantitat. La pura determinació
quantitativa de les coses tendeix a anul•lar les diferències que
realment existeixen entre elles. El model matemàtic de la naturalesa es
basa en la quantitat, tendeix a la igualació, i no pas en la qualitat
pròpia de cada cosa.
Aquesta metodologia està guiada per un imperatiu i un criteri de
valoració: “allí on l’home no té res per veure i per agafar, tampoc no
té res a buscar” (Més enllà del bé i del mal)
Nietzsche no ataca la ciència en si, sinó una metodologia determinada
(el mecanicisme i positivisme de la seva època). Aquest mètode es
relaciona amb la metafísica tradicional perquè s’inspira directament en
la lògica, reductora de les diferències, és a dir, en l’ontologia que
tracta de l’esdevenir de l’ésser com si fos una aparença. Es consuma el
procés de la matematització de la realitat des del moment en què
arbitràriament prescindim de les qualitats pròpies de les coses, atès
que el model matemàtic apunta a l’estabilització formal de les relacions
entre món i ésser humà.
Ciència i moral
La ciència investiga el curs de la naturalesa, però mai no pot donar una
ordre a l’individu. La ciència només coneix quantitat i número; no sap
res de la passió, de la força, de l’amor, del plaer, etc.; a més a més,
ni la física, ni la química, ni les matemàtiques expliquen l’home, sinó
que és aquest qui explica la física, la química i les matemàtiques. És a
dir, la ciència –coneixement antropomòrfic- està molt lluny de poder fer
judicis valoratius sobre la vida i, per tant, tampoc no pot oferir-nos
res que se sembli a una llei moral que obligui.
Ciència i estat
La ciència s’ha convertit en una dida i està al servei dels interessos
creats. L’estat ha pres la ciència al seu servei amb la finalitat
d’explotar-la per als seus fins. “El monstre més fred de tots els
monstres, l’estat”, posseeix en la ciència el seu servidor més fidel. El
“cop d’estat” donat per la ciència (renaixement) a la religió ha estat
hàbilment emprat no pas pel poble, sinó pel “príncep”
La interpretació de la realitat: “voluntat de poder”
“Múltiple” és la realitat del món com a tal, i múltiple és l’ésser de
l’home perquè aquest posseeix una pluralitat d’impulsos i instints,
cadascun d’ells amb la seva perspectiva pròpia i en constant lluita
entre si. La significació plural del que es mostra en les vàries
perspectives és donada mitjançant el ventall d’aspectes en que se’ns
mostra l’ésser, ara d’una manera, ara d’una altra. Aquesta multiplicitat
es converteix en “aparença” quan el que se’ns mostra en una perspectiva
es fixa, o queda establert com l’únic determinant, amb el consegüent
menyspreu de totes les altres perspectives i de la seva inesgotable
afluència canviant.
L’ésser és “esdevenir”, perquè sempre s’està fent, sempre està per
fer-se. Aquest sentit de l’ésser com esdevenir té a veure amb la idea
d’ésser com a “procés”; però procés infinit, etern, sense cap
possibilitat de “fi”. L’existència perspectivística en tant que
esdevenir apunta a aquest doble sentit: en ser com a “moviment”
permanent; en ser com a resultat d’un procés etern, i, en aquest
aspecte, la realitat de l’ésser se’ns revela com a “canvi”; no pas canvi
quantitatiu, sinó “qualitatiu”.
L’ontologia nietzschiana combat –amb arguments que també són metafísics-
l’ontologia “estàtica” que veia una aparença l’esdevenir. Aquest combat
es realitza al bell mig del cor de la metafísica i en ell s’hi enfronten
dos tipus d’arguments. D’una banda, els que la metafísica dogmàtica ha
vingut qualificant de superiors per ser aquests del món suprasensible; i
d’una altra, els arguments de Nietzsche que són “irracionals”, no pas
per venir d’algun lloc llunyà al pensament, sinó per ser contraris als
de la raó del platonisme. Aquesta raó platònica pretenia fonamentar la
dualitat del món, a través d’una determinada metafísica, d’una moral i,
fins i tot, a través de la ciència. Tot plegat amb el consegüent
menyspreu vers el món dels sentits, vers l’anomenat “món aparent”.
Contra això Nietzsche oposa lo múltiple, és a dir, la pluralitat de
l’ésser en les seves manifestacions que no són sinó les perspectives
(múltiples i irreductibles) mitjançant les que l’home aborda el món.
Aquestes perspectives coincideixen històricament amb les necessitats de
l’home, i el propi fet de considerar l’ésser com a esdevenir fa
d’entrada absurda la pretensió de retallar arbitràriament aquestes
múltiples necessitats.
La nova idea de “veritat”.
El problema de la “veritat”, adquireix ara un sentit distint. La
falsedat o error d’un judici no és una objecció contra aquest judici. La
qüestió de fons es planteja ara en un altre sentit: si el judici
afavoreix o no la vida; si conserva la vida, si la fa més gran. La
lògica humana serveix per igualar, estabilitzar i tenir una visió de
conjunt. L’ésser determinat per ella és solament “aparença”; però una
aparença necessària essencialment per a l’ésser humà, és a dir, útil per
a afirmar-se i establir-se dins del canvi constant.
Per tant, la “veritat” de l’ésser vertader, allò estable, o –amb
d’altres paraules- allò que hem pogut pescar amb els nostres conceptes i
categories en l’esdevenir de l’ésser, això és únicament la consolidació
d’una perspectiva, aparença que s’ha imposat a través del costum, però
que no per això deixa de ser un “error”. Nietzsche diu: “la veritat és
aquella mena d’error sense la que una determinada espècie d’éssers vius
no podria viure. El valor per a la vida és qui decideix en última
instància” (Voluntat de poder, III).
La voluntat de poder justifica l’error; la voluntat de poder és, doncs,
voluntat d’aparença, fins i tot d’il•lusió, i sobretot, més profunda.
Més profunda perquè coneix la realitat autèntica de l’ésser:
l’esdevenir, i sap que la raó humana mai no podrà abastar-ho tot, ni
simplificar-ho en les seves categories.
La nova idea del llenguatge: “metàfora” versus “concepte”
Un altre dels plantejaments que Nietzsche trastoca amb la seva ontologia
és el del llenguatge “sobre l’ésser”. Si les categories, els conceptes,
no ens serveixen per apropar-nos a la realitat de l’esdevenir, múltiple
i canviant, ¿quin altre “mitjà” tenim per parlar de l’ésser?
Contra la petrificació que l’esdevenir pateix en quedar fixat en una
categoria que la creença i el costum converteix en immutable, s’exalta
el poder de la imaginació metafòrica que posseeix l’home com a més
propi. La “metàfora” és considerada com una vertadera perspectiva perquè
amb ella s’assoleix una integració de diversitats; aquesta
“metaforicitat metafìsica” ofereix la possibilitat de no caure en el
dogmatisme platònic perquè la metàfora es manté oberta al món i no pas
tancada com passa amb el model simplificador del concepte. De fet, una
bona metàfora actua com si fos una “pantalla” a través de la qual
contemplem el món; filtra els fets, suprimint alguns i posant de relleu
d’altres.
Tot i així, és distint emprar una metàfora que ser emprat per ella, és a
dir, emprar un “model” i confondre aquest amb la cosa representada. En
aquest cas, no només es té un enfocament particular, sinó que es
considera com la única perspectiva possible. És un filòsof “dogmàtic”
qui així pensa: ha confós la màscara amb el rostre.
Per això, l’ontologia de Nietzsche diferencia el metafísic que confon el
concepte, la categoria, o el “model”, amb l’ésser, de l’altre metafísic
–ell mateix- que té consciència de que la seva classificació dels fets
és arbitrària i podria haver estat distinta. El que separa a un i altre
metafísic són els models o maneres d’apropar-nos al món: el primer basa
la seva metafísica en el concepte que, segons Nietzsche, simplifica i
obstaculitza l’esdevenir de l’ésser; mentre que el segon es basa en la
metàfora. Unicitat i pluralitat són les actituds respectives de les dues
classes de metafísics.
Possiblement on millor s’apreciï el significat del concepte nietzschià
de “voluntat de poder” el trobem, en “El naixement de la tragèdia”. En
aquesta obra trobem la visió dionisíaca del món que ens parla, a través
de les metàfores d’Apol•lo i Dionís, de com l’home té necessitat de
crear-se un estatut propi davant de l’esdevenir incessant de la
realitat. Apol•lo juga el paper de déu de la individualitat; és a dir,
gràcies a ell l’home pot resistir els sacseigs del moviment continu de
la vida amb la creació de conceptes, o categories “lògiques” que frenen,
aparentment l’esdevenir; gràcies a això, -que Nietzsche generalitza sota
el concepte de principi d’individuació- és, doncs, com sobrevivim davant
la totalitat dionisíaca. .
|
|