FILOSOFIA I CIÈNCIA HEL•LENÍSTICA
Índex
De les polis als
regnes hel•lenístics.
- Atenes, peça d’un imperi.
- Les monarquies hel•lenístiques
- Conseqüències de la desfeta de la polis.
Arrels de la filosofia
hel•lenística
- Escola de Mègara
- Escola hedonista
- Escola cínica
L’hel•lenisme filosòfic
- Epicureisme
- Estoïcisme
- Escepticisme
La ciència hel•lenística.
- Euclides d’Alexandria, el mestre de matemàtics..
- Arquímides: matemàtic, físic i enginyer.
- Aristarc de Samos, l’astrònom
- Eratòstenes, el mesurador
- Claudi Ptolemeu, l’astrònom compilador
La filosofia hel•lenística
a Roma
- L’hel•lenització filosòfica
- Sèneca.
Exercicis d’autoavaluació.
HEL·LENISME. SISTEMES ÈTICS. Per
Antoni Domènec
FILOSOFIA I CIÈNCIA
HEL·LENÍSTICA
El
pensament de l’època anomenada hel•lenisme conté dues grans vessants que
permeten de parlar d’un hel•lenisme filosòfic i d’un hel•lenisme
científic.
De les polis als
regnes hel·lenístics.
L’hel•lenisme és un període de la civilització grega que s’inicia amb la
mort d’Alexandre el Gran, l’any 323 a C, i s’acaba, convencionalment,
tres-cents anys després, l’any 31 aC, quan el general romà Octavi,
després de derrotar la flota de Marc Antoni i Clèopatra, proclamà Egipte
província romana.
Atenes, província d’un imperi.
El somni de Filip de Macedònia era obtenir el reconeixement de tots els
grecs, però aquest somni requeria l’hegemonia política. En la batalla de
Queronea, l’any 338 aC, dos anys abans de ser assassinat, ell i el seu
fill Alexandre van derrotar l’aliança d’Atenes i Tebes: les polis de
Grècia van haver de respectar el poder macedoni. Mort Filip, els
esforços per desfer-se de la dominació macedònica encara comportaren més
submissió: Tebes fou assetjada i brutalment arrasada, i Atenes acceptà
l’inevitable: el 335 aC., les polis de Grècia deixaven de ser ciutats-Esta
independents i passaven a ser governades per generals macedonis.
Aristòtil, amic dels macedonis, va poder tornar a Atenes i hi fundà el
seu Liceu. I mentre Aristòtil desenvolupava la seva obra científica i
teòrica, Alexandre, en qualitat de cap militar de la Lliga de Corint, és
a dir, en qualitat de general de l’expedició panhel•lènica, inicià el
camí de la conquesta de Pèrsia; l’excusa era venjar-se de la profanació
dels temples grecs duta a terme pels perses en les guerres de feia 150
anys. En pocs anys, Alexandre aconseguí un gran imperi, que ell volia
que fos governat per macedonis i perses i, en conseqüència, adoptà una
estratègia de foment de fusions entre els uns i els altres. Aquesta
política d’apropament era menyspreada pels grecs de les polis sotmeses,
que es consideraven molt superiors als perses, els quals, als ulls grecs,
només eren uns bàrbars.
L’afany de fusió de pobles fou tan gran que, de retorn de l’Índia,
Alexandre promogué deu mil casaments entre oficials macedonis i dones
pereses; ell mateix donà exemple casant-se amb una filla de Darius III.
Amb aquesta política de fusió, la cultura i la llengua gregues s’anaven
estenent, i alhora, s’obrien les portes per a l’entrada a Grècia de
religions i concepcions orientals.
Però Alexandre morí inesperadament de malària l’any 323 aC; la seva
successió era un problema no resolt. S’intentà preservar la unitat de
l’Imperi, però cadascun dels seus dos fills (l’un era infant i l’altre
encara no havia nascut) tenia partidaris diferents entre els seus
generals; d’altra banda, aquests generals o “companys” no renunciaren a
les seves pròpies aspiracions de poder.
Aquesta conflictiva situació comportà que fins quaranta anys després de
la mort d’Alexandre no es consolidés una nova configuració política més
o menys estable.
L’avenç imparable cap a l’Àsia
Alexandre preparà el terreny per a una expansió sense precedents de la
cultura grega. Alexandria a Egipte i Antioquia a Síria eren fundacions
gregues, capitals dels regnes ptolemaic i selèucida, protegides
respectivament per dos generals d’Alexandre. Els soldats,funcionaris
administratius i negociants que s’intal•laren a Àsia i Egipte
trasplantaren les institucions de la Grècia continental. Una cultura
comuna, modificada per diverses influències en llocs diferentes i,
sobretot,un llenguatge comú els donà un sentit d’unitat.
L’any 333 aC, a Issos (a l’actual Turquia, prop de la frontera amb Síria),
Alexandre aconseguí la primera victòria contra el rei Darius III en
persona. Després d’assetjar i ocupar Tir (a l’actual Líban), es presentà
a Egipte, on fundà la ciutat que duu el seu nom, Alexandria, i on fou
coronat faraó. El 331 a C. Derrotà definitivament el gran rei persa
Darius III, i seguí el camí cap a l’est, fins al riu Indus. I si no
conquerí el Ganges, tal com volia, fou per la pressió contrària dels
seus generals o “companys”.
Les monarquies hel•lenístiques
A Grècia, mort Alexandre, rebrotaren les esperances de desfer-se del jou
macedoni; però totes les revoltes foren dominades pel governador
Antípater, general macedoni que, alhora, anava assumint poder en
l’immens Imperi.
Els generals que immediatament es feren càrrec de l’Imperi, a més
d’Antípater, foren Perdicas, nomenat regent; Antígon, que aspirava a
mantenir-ne la unitat; Lisímac, que avit controlà Tràcia i Àsia Menor;
Seleuc, que restà a Babilònia, i Ptolemeu, que es féu amo de la satrapia
més rica, la d’Egipte. Aquests generals foren els vertaders successors
d’Alexandre i entre ells es repartiren l’Imperi.
Ara bé, aquest repartiment comportà noves lluites. Perdicas, que
aspirava a ser coronat rei, morí a Egipte a mans de Ptolemeu, cercant el
cadàver d’Alexandre; i és que, segons la tradició macedònia, abans que
fos coronat un successor, aquest havia d’enterrar cerimonialment el seu
antecessor; però el cos d’Alexandre mai no aparegué. D’altra banda,
Antígon morí enfrontat amb els altres generals sense aconseguir
d’acomplir el seu somni d’unitat. I Lisímac fou vençut i morí lluitant
contra Seleuc, que s’annexionà la seva part.
Finalment, al cap d’uns quaranta anys, havent mort ja tots els
successors, l’Imperi estava dividit entre les famílies de tres generals:
Antígon, Seleuc i Ptolemeu.
La família d’Antígon obtingué la part europea de les possessions
d’Alexandre, constituint la dinastia dels antigònides. La part asiàtica
fou per als successors de Seleuc, que hi van constituir la dinastia
selèucida; i la part africana, Egipte, va continuar en mans de la
família de Ptolemeu. Així, doncs, tenim:
-
La família d’Antígon,
la dinastia macedònia dels antigònides, tingué sempre moltes dificultats
a l’hora de governar Grècia. Al començament, eren molt freqüents les
lligues i revoltes de les antigues polis; després, en plena decadència
política i econòmica, les polis es debilitaren. Només Atenes mantenia un
cert prestigi d’ordre cultural. Més endavant, ja ben entrat el segle II
aC., Macedònia pactà amb els cartaginesos, en lluita contra Roma;
derrotada Cartago, els romans declararen la guerra a Macedònia i, l’any
148 aC., juntament amb tot Grècia, fou proclamada província romana.
-
Els successors de Seleuc,
la dinastia selèucida, governaren els extensos dominis de l’antic Imperi
persa. Controlaren, amb freqüents lluites, totes les seves fronteres
fins que s’inicià la penetració romana en el segle II a C.. Així, el 133
aC, la costa d’Anatòlia, que formava el regne de Pèrgam, esdevingué la
província romana d’Àsia; el 64 aC, també Síria i Fenícia passaren a
pertànyer a Roma.
-
La família de Ptolemeu,
que dominà Egipte, formà la dinastia làgida, nom que prové de Lagos, el
pare del general Ptolemeu Soter. Fou el més estable, durador i ric de
tots els regnes hel•lenístics. I fou a la seva ciutat d’Alexandria on
s’originà el que anomenen hel•lenisme científic. Els làgides
mantingueren sempre bones relacions amb l’emergent Roma. Malgrat tot, el
regne fou convertit en província romana l’any 31 aC., després que Octavi
derrotés Marc Antoni i Cleòpatra en la batalla d’Àccium.
Conseqüències de la esfeta de la polis.
A mesura que les pretensions d’hegemonia política de Macedònia s’anaven
fent realitat, la polis o ciutat-Estat independent, és a dir,
l’organització política tradicional de la Grècia clàssica, va perdre
esplendor i autonomia. La mort d’Alexandre, el 323 a C, és la data
d’inici de l’hel•lenisme, però ja anys abans Atenes havia perdut el seu
poder polític; certament, les polis podien decidir determinats aspectes
de la seva vida política, però pel que fa a les grans qüestions, elles
no prenien la decisió final: la prenien els generals macedonis. El
ciutadà grec, l’actitud política del qual es basava en la participació i
l’autonomia, s’hagué de sotmetre a les normes macedòniques.
La política de fusió cultural d’Alexandre tingué conseqüències positives
i negatives. El procés d’hel•lenització, que no s’aturà amb la seva mort,
estengué la llengua grega a tots els territoris de l’Imperi, fins i tot
als més llunyans; alguns d’aquests territoris passaren a ser bilingües i
després a parlar només grec. Així, el món accessible als grecs es féu
molt més ampli, els viatges i comunicacions foren molt més fàcils, els
horitzonts culturals i comercials van créixer en gran manera. El ciutadà
de la polis passà a ser, de sobte, un cosmpolita (és a dir, un ciutadà
del món).
L’intercanvi cultural va ser mutu; els pobles orientals també van fer
diverses aportacions a lal cultura grega. Les religions orientals, més
elaborades que el politeisme dels grecs, estimulaven la imaginació. Els
babilonis hi aportaren la seva astronomia, però també l’astrologia i la
màgia, les quals transmeteren a Grècia elements de superstició. Els
filòsofs hel•lenístics s’hauran de plantejar el valor intel•lectual
d’aquests suposats coneixements.
La ruptura del marc tradicional de la polis i la pèrdua de la
participació política dels ciutadans tingueren conseqüències força
negatives: generaren un profund malestar en la societat grega,
especialment a Atenes. La persona ja no era un ciutadà que elegia els
seus governants, que prenia decisions rellevants, ja no era un animal
polític, tal com teoritzava Aristòtil; més aviat era una peça, un
individu aïllat, un idiotés, seguint amb la terminologia aristotèlica.
Aquest ésser aïllat es veu immers, de primer, en un enorme i artificial
imperi, i , després, en uns regnes els generals o reis dels quals
imposaven llurs voluntats.
Les organitzacions polítiques hel•lenístiques són molt distants de les
que els filòsofs havien teoritzat. I en aquest context, la filosofia
emergent canvia de direcció i de temàtica: ja no és possible elaborar
creacions teòriques integradores i sistematitzadores de totes les
activitats.
A partir d’ara, la reflexió filosòfica se centrarà fonamentalment en la
recerca d’una tècnica que tranquil•litzi el desorientat i trastornat
individu, una guia de salvació o norma de conducta que permeti al savi
d’assegurar-se, per ell mateix, sense recórrer a res d’extern a la seva
persona, un accés a la felicitat.
Conseqüències positives de la política alexandrina de fusió
cultural |
Conseqüències negatives de la política alexandrina de fusió
cultural |
Major
extensió de la llengua i la cultura gregues |
Les
polis perden la seva identitat i el seu pode. |
Més
facilitat en els viatges i en les comunicacions; neix el
cosmopolitisme, el fet de “ser ciutadà del món” |
El
ciutadà perd la seva rellevància política i la seva autonomia, i
es converteix en un individu aïllat |
Aportació oriental de religions molt elaborades i de
coneixements d’astronomia |
Elements de superstició en l’astrologia i la màgia aportades per
la cultura oriental |
ARRELS DE LA
FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA
El pensament hel•lenístic
comprèn dos grans vessants,
el filosòfic,
vinculat a Atenes, i el científic,
vinculat a Alexandria. Fou el vessant o front filosòfic, que anomenem
hel•lenisme filosòfic, el que donà testimoni de la profunda alteració
produïda per la destrucció del sistema de polis i per la creació d’un
gran imperi d’escala excessiva des de la perspectiva democràtica grega.
Així, epicuris, estoics i escèptics cercaran una
visió i una solució ètica per a l’home grec que ha perdut el seu antic
model polític; per a fer-ho, abraçaran filosofies més properes a les
seves preocupacions. Filosofies d’unes escoles que foren fundades per
deixebles de Sòcrates que rebutjaven la interpretació que Plató féu del
seu mestre. Aquestes escoles socràtiques o prehel•lenístiques, marginals
i menors (en comparació amb l’Acadèmia o el Liceu), són en la base de
l’hel•lenisme.
Si Plató va constiuit el més genuí hereu de Sòcrates, altres deixebles
d’aquest, com Euclides de Mègara, Aristip de Cirene o Antístenes, de la
mateixa Atenes, fundaren escoles filosòfiques i alternatives a
l’Acadèmia platònica. Aquestes escoles menors exerciran una notable
influència en les corrents hel•lenístiques posteriors.
Escola de Mègara
Fou iniciada per Euclides de Mègara (450-380 aC), un dels més
vells deixebles de Sòcrates. Quan aquest fou condemnat, força deixebles,
i també Plató, tement per la pròpia seguretat, s’allunyaren d’Atenes i
es refugiaren a la propera Mègara, d’on era Euclides. Aquest filòsof
rebutjava la teoria de les idees de Plató i remarcava la insistència de
Sòcrates en les nostres limitacions per al coneixement, el famós “només
sé que no sé res”. En aquesta línia, Euclides pensava que podem afirmar
poques coses amb seguretat, i ho argumentava estudiant els límits i les
possibilitats de la lògica. La preocupació dels megàrics pel llenguatge
i la lògica serà recollida pels filòsofs fundadors de l’estoïcisme, una
de les escoles de l’hel•lenisme.
La
paradoxa del mentider
Un
deixeble d’Euclides, Eubúlides de Milet (segle IV aC), continuà
la preocupació per la lògica i el llenguatge i proposà diverses
paradoxes que mostraven les debilitats de les nostres
pretensions d’afirmar amb seguretat. La més coneguda és la
paradoxa del mentider. Suposem que jo ara afirma: “menteixo”, i
tot seguit em pregunto per la veritat o mentida de la meva
afirmació. Què n’obtinc? Dues possibilitats paradoxals:
a) Si quan ho afirmo, menteixo, aleshores no menteixo.
b) Si quan ho afirmo, no menteixo, aleshores menteixo. |
Escola hedonista
Fou fundada per Aristip de Cirene (435-356 aC) a Atenes. L’escola
s’anomenà cirenaica o hedonista en funció del seu origen, Cirene (a
l’actual Líbia), o del seu interès pel plaer, en grec hedoné.
Sabem que Aristip fou deixeble de Sòcrates i que reprengué la
preocupació del seu mestre per tot el que és natural i no convencional.
Sembla que fou aquesta preocupació el que dugué Aristip a defensar que
la recerca del plaer, tant físic com espiritual, és el fi més natural de
l’ésser humà. Ara bé, Sòcrates també assegurava que el savi ha de ser
amo d’ell mateix; per aquest motiu Aristip afirma que podem posseir els
plaers, però mai no ens han de posseir ells a nosaltres, ni mai un plaer
no ha de malmetre el nostre cos.
La filosofia ètica d’Epicur, fundador d’una de les escoles hel•lenístiques
més esteses, establirà les seves arrels en les propostes hedonistes.
Escola cínica
D’entre els deixebles de Sòcrates, Antístenes (450-365 aC), fill
d’un atenès pobre i d’una esclava tràcia, era un dels pocs que
pertanyien a la classe social més menyspreada. Fins i tot podem dir que
contrastava enmig de l’estol de deixebles socràtics, tots joves de
reconegudes i riques famílies. Es diu que captivà Sòcrates quan un dia,
a l’Àgora, davant d’un lloc de venda ple d’objectes, Antístenes afirmà
feliç: “Quantes coses que no necessito!”. Antístenes venerava en
Sòcrates la independència de caràcter, la indiferència pel què diran, la
desconsideració envers elements externs com el vestit, la manca
d’ambició de béns materials i la preocupació per la pròpia ànima.
Venerava, sobretot, el seu autodomini i la seva autosuficiència.
Un cop mort Sòcrates, Antístenes mirà d’imitar-lo i de defensar-lo duent
a l’extrem algunes de les seves pautes i actituds. Sigui perquè
ensenyava al gimnàs del Cinosarges (“gos àgil”), o bé perquè ell mateix
es comparava amb els gossos (gossos, en grec, és kinos), el seu grup fou
anomenat el dels cínics (“canins”). El cert és que ells eren gossos
guardians dels principis d’una filosofia que defensava, no pas els
plaers dels cirenaics, sinó el màxim control d’un mateix, la capacitat
de suprimir totes les necessitats i la fortalesa de tornar a una vida
natural senzilla i plena. En conseqüència, menyspreaven totes les
convencions socials, acceptant només el que és natural. Per això, es
reien de l’orgull dels atenesos purs. Per als cínics, ni la família ni
la polis eren institucions naturals i, per tant, no s’hi sentien lligats;
s’estimaven més considerar-se ciutadans del món.
En aquesta època, el cínic més emblemàtic fou
Diògenes de Sinope
(413 – 327 aC), per a molts el prototipus d’ideal cínic de vida.
Desterrat de Sínope per falsificació de moneda, s’establí a Atenes i ben
aviat esdevingué un deixeble del gos. Diògenes radicalitzà les idees del
seu mestre Antístenes i es presentava com un home sense pàtria, sense
casa, pobre, vagabund, vivint sempre al dia. D’aquesta manera vivia
conforme a la natura. Però Diògenes sabia, com molts grecs, que assolir
aquest tipus de vida, aquest ideal, implica un gran esforç i superar
moltes dificultats: cal endurir el cos (passar fred, gana, dolor), cal
endurir el caràcter (aguantar insults, no ambicionar). Per tal d’assolir
aquest fi, es requereix un alt domini de si mateix; només cal pensar que
Alexandre, quan arribà a l’Índia, creié que els ascetes hindús eren
cínics.
L’hel·lenisme filosòfic
Epicureisme, estoïcisme i escepticisme són tres
filosofies que l’hel•lenisme proposa com a solucions (d’ordre
fonamentalment ètic) a la crítica situació de pèrdua d’identitat.
Constitueixen el vessant més característic de l’hel•lenisme filosòfic.
Totes tres comporten un canvi de direcció de la problemàtica filosòfica,
totes tres ofereixen camins individuals d’accés a la felicitat.
Epicureisme
L’epicureisme és una escola filosòfica hel•lenística que rep el nom
d’Epicur de Samos (341-270 aC). El seu pare era un atenès emigrat; ell,
als divuit anys, deixà Samos i se n’anà a Atenes per a restablir la seva
condició de ciutadà i per a freqüentar les més reconegudes escoles; però
les commocions polítiques eren tan grans (havia mort Alexandre) que
aviat hagué d’abandonar-la. No hi podrà tornar fins al 307 a C, a l’edat
de 34 anys, any en què, en una casa i un jardí adjunt, fundà la seva
escola, el Jardí, un lloc on eren possibles el descans, la reflexió i
els diàlegs o converses amb el mestre.
El Jardí
no era fonamentalment un
centre de transmissió de coneixements, sinó un centre d’aprenentatge
d’un estil de vida a la recerca de la felicitat. L’epicureisme té les
seves arrels enl’escola pre-hel•lenística hedonista; també recupera
l’atomisme de Demòcrit.
Alguns autors afirmen que quan Epicur era un noiet acostumava a
acompanyar la seva mare quan anava per les cases a recitar oracions
purificadores o fórmules de protecció d’encantaments i que aquesta
experiència marcà la seva filosofia; el cas és que ben aviat sentí un
profund odi envers tota mena de supersticions i creences infundades: la
lluita contra les supersticions, les pors i els neguits dels humans
esdevindrà el tret dominant del seu pensament.
Podríem afirmar que, per a Epicur, la filosofia té una funció
fonamentalment pràctica; diu textualment: “Vana és la paraula del
filòsof que no guareix els sofriments de l’home.”. Així, doncs, de
primer ha d’alliberar l’home de les torbacions que el neguitegen i,
després, ha de conduir-lo a la conquesta de la felicitat. El primer pas
s’obté amb la fórmula anomenada tetrafarmakon o quatre remeis de
l’epicureisme.
El que inspira por |
Els quatre remeis de l’epicureisme |
Els
déus |
Si
existeixen, no s’ocupen dels assumptes humans |
La mort |
Mentre
som vius, ella no existeix, i quan ella és present, nosaltres ja
no hi som |
El
destí |
La seva
existència és ben dubtosa |
Les
necessitats naturals i els mals |
Les
primeres són fàcils de satisfer, i els segons són fàcils
d’evitar |
Epicur dividia la seva reflexió filosòfica en tres parts: la canònica,
la física i l’ètica; aquesta darrera, l’ètica, és el punt
d’arribada i el que dóna sentit a la totalitat.
- La canònica.
Fa referència a les normes o cànons del coneixement. Qualsevol
coneixement aspira a fer possible l’accés a la felicitat; per exemple,
el coneixement ens farà veure la validesa dels quatre remeis que proposa
Epicur. Són molts els errors i enganys que generen temors i ens fan
malaurats; la canònica ens avisa dels perills de les opinions falses o
mancades de fonament racional.
-
La física. Tracta
del funcionament de la natura i de l’home. Recupera l’eclipsada tradició
atomista de Demòcrit, segons la qual àtoms i buit expliquen els canvis
del nostre món. Però va més enllà: els moviments dels àtoms fan superflu
parlar dels déus i de les seves intervencions; són uns moviments
espontanis que exlouen parlar de destí o de predeterminació i que, per
tant, permeten de defensar la llibertat humana. Epicur, i després Lucrei,
pensa en un atomisme que permeti d’establir, en uns mons plens de
superstició i astrologia, que el futur és, en part, a les mans dels
mateixos humans. No s’ha d’esperar l’esdevenidor com si fos una realitat,
ni tampoc cal desesperar com si no hagués de realitzar-se mai.
-
L’ètica.
És la part més important de l’epicureisme. La recerca del plaer és el fi
fonamental de la vida, en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o
plaer de què ens parla Epicur consisteix en la satisfacció mesurada i
equilibrada de les necessitats naturals (beure, menjar, dormir...) i en
la serenor d’esperit aconseguida a través de la filosofia i dels “quatre
remeis”. La manca d’un destí predeterminat permet a l’home de seguir el
camí que el durà a la felicitat més estable, que consisteix en
l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). Ara bé, per tal
d’arribar a l’ataràxia, és important haver assolit abans l’autarquia o
autosuficiència. Epicur recomana allunyar-se de tot el que pertorba
l’esperit (per exemple, la política) i dedicar-se a tot el que
proporciona felicitat, com ara l’amistat, a la qual els epicuris
concedeixen una gran importància.
Ataràxia:
És l’estat físic i mental que
volen assolir els epicuris. Consisteix no tan sols en l’absència
de dolor i de pertorbacions, sinó també en l’assoliment de la
felicitat i el benestar, aconseguits a través de la satisfacció
dels plaers indispensables i la companyia d’un cercle escollir
d’amics |
Autarquia:
Consisteix en
l’autosuficiència o capacitat de governar-se i abastar-se per un
mateix. |
Estats "mentals" |
Apatheia:
Significa l’absència de tota
passió i és l’ideal de vida que volen assolir els estoics.
S’assembla a l’ataràxia dels epicuris o absència de
pertorbacions, però mentre aquesta implica un gaudi moderat i
equilibrat dels plaers, l’apatheia estoica rebutja tot tipus de
desig
|
Estoïcisme
A diferència de l’epicureisme, que amb el seu fundador quedà ben definit,
l’estoïcisme és obra de diversos autors, i la doctrina del seu fundador
no és pas idèntica a la formulada per estoics posteriors de la Roma
imperial. L’estoïcisme té, doncs, un primer moment o període
fundacional, amb Zenó de Cition, Cleantes i Crisip, els quals
estableixen les bases de la doctrina estoica;un segon període, el
d’introducció a Roma, i un tercer període, el de l’estoïcisme nou o
imperial, una revifalla en ple Imperi romà protagonitzada per pensadors
com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.
Zenó (332-262 aC), nascut a Cition (Xipre), és considerat el
fundador de l’estoïcisme. Era un fenici hel•lenitzat la família del qual
es dedicava al comerç: sembla que als 22 o 23 anys, quan per un afer
comercial visità Atenes, quedà fortament impressionat en conèixer homes
que afirmaven ser els autèntics deixebles de Sòcrates; eren els cínics.
Aquests, especialment Crates, li mostraren un Sòcrates que encaixarà
totalment amb l’ideal estoic; els estoics de tots els temps sempre
admirararn l’autodomini socràtic davant el tribunal que el jutjava, la
calma davant la immediata mort, la seva afirmació que és preferible
patir una injustícia a cometre-la.
Cap al 300 aC., Zenó començà a ensenyar l’ideal de vida que havia anat
madurant a partir dels seus contactes amb cínics, megàrics i altres. El
seu lloc de reunió era un pòrtic bellament pintat a l’Àgora d’Atenes;
pòrtic pintat en grec és stoá poikile, de manera que els seus seguidors
foren anomentats els del pòrtic, els estoics. Zenó ben aviat adquirí una
gran reputació i, a diferència dels cínics, els seus oients pertanyien a
totes les classes socials; fins i tot alguns d’ells ern molt poderosos.
També a diferència dels epicuris, que rebutjaven tota implicació
política, els estoics acolliren en la seva escola polítics i governants.
Mort Zenó, el seu deixeble Cleantes d’Assos fou el cap de l’escola;
posteriorment, Crisip posà en ordre i estructurà el conjunt d’idees
estoiques. Els estoics, de la mateixa manera que els epicuris,
divideixen la filosofia en tres parts: lògica, física i ètica. Com a
homes immersos en la crisi d’identitat de l’hel•lenisme, també cerquen
una guia de salvació que permeti de superal el malestar produït per la
pèrdua de la polis i els conflictes posteriors.
- La física.
La concepció que els estoics tenen de l’Univers, la seva física,
configura el conjunt de la seva filosofia, especialment la seva ètica.
La física cosmològica dels estoics concep l’Univers com un ésser viu
integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que
li dóna força, vida i sentit. Aqeust ésser viu és matèria i intel•ligència,una
intel•ligència o racionalitat, un logos que el regeix i determina (aquí
podem veure la influència d’Heràclit en la física estoica).
Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu; és, doncs,una física
panteista: el cosmos està ordenat per una intel•ligència divina, tot
està previament determinat, cap esdeveniment no és conseqüència de
l’atzar. La presència de la divinitat en les mateixes entranyes del
cosmos exigeix que aquest, globalment, sigui perfecte. Tot el que
s’esdevé en l’Univers respon a un sentit; tot el que li passa a
l’home,un microcosmos dins el macrocosmos, també té una racionalitat. El
savi és el qui comprèn el que s’esdevé i ho accepta.
-
La lògica.
El logos és el principi actiu que regeix el cosmos, però és també
llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o
llenguatge. Fonamentalment, és una lògica proposicional que té les seves
arrels en la preocupació de l’escola de Mègara pel llenguatge i el que
es pot dir sense paradoxa.
-
L’ètica.
Els estoics basen la seva ètica en l’acceptació del que s’esdevé i
enl’absència de desig. Creuen que tot el que succeeix en el món està
regit pel logos i que l’acceptació d’aqeust destí és la millor pauta
ètica. L’ètica estoica estableix que, en un Univers determinat per un
ordre racional, l’home només pot trobar la felicitat en l’acceptació de
l’ordre còsmic. La llibertat humana rau en l’acceptació de la
determinació, en l’acceptació del que és necessari i inevitable; no en
la revolta davant l’inevitable. Si raonem correctament, conclourem que
el millor és acceptar l’ordre natural. La virtut o excel•lència és viure
d’acord amb la natura, i aquesta segueix un ordre inflexible, un destí.
Malgrat aquest destí,
aquesta connexió que encadena tots els esdeveniments, els estoics parlen
de llibertat. Sembla com si per a ells, la llibertat no fos res més que
conèixer el que s’esdevindrà i acceptar-ho. L’home lliure seria aquell
que no permet que cap passió o desig pertorbi l’acceptació de l’ordre
còsmic; aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts.
Així, doncs,
l’estoïcisme identifica la perfecció humana amb l’apatheia (absència de
passions o desitjos); l’ideal és el de l’home impertorbable que continua
immutable davant els infortunis.
Escepticisme
L’escepticisme és una altra resposta filosòfica a la situació de pèrdua
de referents. El seu nom prové del grec skeptomai, que vol dir examinar
atentament. Després de l’examen acurat de la realitat que l’envolta,
l’escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa.
Podríem descobrir actituds escèptiques en molts pensadors que han
qüestionat la possibilitat d’assolir veritats fermes; recordem, entre
els sofistes, Gòrgies, aquell professor de la democràcia atenesa que
considerava que no podem tenir seguretat en el coneixement.
Actualment, el mot escèptic està ben arrelat al nostre llenguatge
quotidià; és una qualificatiu que sovint apliquem a les valoracions que
impliquen manca de confiança en les possibilitats humanes de coneixement.
Per exemple, si algú comenta que una teoria sobre el cosmos (com ara
saber si és finit o infinit) li és indiferent perquè mai no es podrà
saber si és vertadera o falsa, podem titllar-lo d’escèptic.
El fundador de l’escepticisme hel•lenístic fou Pirró (360-275 aC),
nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Es dedicà a la pintura i fou
deixeble del megàric Euclides, però quan Alexandre preparà la seva
guerra contra els perses, s’allistà en el seu exèrcit i l’acompanyà en
totes les seves campanyes fins a l’Índia. Hem de suposar que aquesta
llarga expedició, en què observà pobles i costums ben diferents, el
dugué a pensar que no hi ha cap fonament racional per a preferir una
pauta de conducta o una acció moral a una altra. Així, pensà que era
obligat d’acceptar els costums del país en què hom es trobava sense
emetre cap judici valoratiu.
Tant Pirró com el seu deixeble Timó (320-235 aC) defensaren que
la raó humana no pot penetrar fins al cor de les coses; només en podem
captar les aparences. Com que mai no podem conèixer les coses tal com
són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema; per tant,
no podem emetre els judicis següents: “això és cert”, “allò altre és
fals”, “aquesta cosa és així”... , i si ho fem, no hi ha manera de saber
si estem afirmant la veritat. Un cop s’arriba a aquesta conclusió,
l’escèptic considera que és millor abstenir-se d’emetre judicis, ja que
hom no tindrà mai la seguretat de llur validesa.
En conseqüència, la posició més assenyada, la posició del savi, és la de
l’abstenció de judici, en grec epokhé, és a dir, la renúncia total a
saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema.
L’escèptic que practica aquesta abstenció o suspensió del judici creu
que viu en un món d’aparences la realitat del qual mai no podrà conèixer,
i justifica aquesta actitud de dubte sistemàtic amb els cinc tropos,
raons que, segons l’escepticisme, fonamenten la desconfiança davant el
coneixement. L’epokhé és molt més que un principi lògic defensor del
dubte com a actitud més raonable, és un principi ètic que propoca com a
actitud vital la renúncia a decidir, l’aturada o suspensió de tota mena
de judici.
Ara bé, per tal de poder viure dins de la societat, els escèptics
acostumaven a acceptar els coneixement “més probables” i ls normes
ètiques de la comunitat en què vivien, tot i que creien que era
impossible saber amb certesa si aquests coneixements i normes eren
vàlids o no.
A nivell més popular, en un moment de desconcert com el que vivia Atenes,
en què diverses escoles filosòfiques oposades rivalitzaven,
l’escepticisme resultà una opció molt atractiva, ja que s’interpretà com
el final de la difícil recerca de la veritat. Si la veritat era
impossible de trobar, i fins i tot podia ser que no existís, no tenia
sentit seguir el difícil camí del coneixement; els savis mateixos
aconsellaven no afirmar ni negar res, ni tractar d’emetre judicis sobre
cap tema. Així, l’escepticisme tingué un èxit popular molt considerable:
esdevingué la filosofia del dubte dogmàtic.
Durant l’etapa de l’hel•lenisme i més enllà, en la Roma imperial,
l’escepticisme mantingué el seu caliu i, fins i tot, fou assumit per
membres eminents de l’Acadèmia platònica, com ara Carnèades. Tot i que
Plató proclamava la capacitat humana d’accedir a les més elevades
realitats (les idees), també sostenia un cert escepticisme sensorial; i,
d’altra banda, ja sabem que el mateix Sòcrates repetia que no sabia res.
Així, quan l’Acadèmia dels segles hel•lenístics s’anà inclinant cap a
posicions escèptiques, els semblà que feien un retorn a l’autèntic
pensament socràtic. Ara bé, cal recordar que Sòcrates considerava la
seva “ignorància” com un punt de partida en el camí del coneixement, i
no com una impossibilitat de continuar avançant per aquest camí.
Quan, a mitjan segle II aC. Carnèades, director del’Acadèmia platònica,
visità Roma en missió diplomàtica, en una primera conferència als joves
romans desitjosos de cultura grega exposà amb entusiasme les filosofies
de Plató i Aristòtil, però en una segona conferència les refutà
enèrgicament amb l’objectiu de demostrar que cap conclusió no és ferma
ni totalment vàlida. Més endavant, l’Acadèmia abandonà les tendències
escèptiques, però aquestes no desaparegueren. Així, per exemple, en el
segle III dC, l’escepticisme continuava viu en la persona del metge i
filòsof Sext Empíric.
Tropos:
Són les raons en què
es fonamenten els escèptics per a adoptar l’epokhé o abstenció
de judici. Generalment, el nombre de trópos es limita als cinc
següents: |
|
1.
La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi. Cada
persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa
que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses |
2.
La necessitat de cercar fins a l’infinit si volem trobar un
primer principi en què es basin els altres principis. Quan
trobem la resposta a un “per què”, després ens trobem amb un
altre “per què” que no sabem resoldre |
3.La
relativitat de les percepcions, que fa que cada ésser humà emeti
un judici diferent. |
4.
El caràcter hipotètic de qualsevol premissa, ja que només podem
basar-les en judicis relatius |
5.
El trópos viciós: La necessitat d’acceptar (abans de demostrar
res) allò precisament que es pretén demostrar, ja que per a
admetre que es pot demostrar res, primerament hem d’acceptar que
és possible demostrar quelcom. |
LA CIÈNCIA HEL·LENÍSTICA
Els filòsofs anaven a Atenes i hi oferien concepcions ètiques que eren
una resposta a les inquietuds dels seus ciutadans. Aquesta activitat
filosòfica constituïa un primer vessant del pensament hel•lenístic. A
l’altra vora de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit
científic protagonitzaren l’altre front del penbsament hel•lenístic;
ells van dur a terme les seves investigacions amb el suport d’uns
governants que transformaren la ciutat en un centre d’activitat
científica.
Mort Alexandre, el seu general Ptolemeu es constituí senyor d’Egipte i
fundà la dinastia dels ptolemeus. Alexandria, la ciutat fundada pel
mateix Alexandre l’any 332 a C., gaudia d’una situació geogràfica excel•lent.
Es poblà de grecs, egipcis i jueus. Ben aviat esdevingué un important
nucli comercial de la Mediterrània; a la seva illa de Faros s’hi instal•là
una enorme foguera permanent amb la finalitat de guiar la negació
nocturna (tant els fars marítims com els nostres fars de cotxes i motos
han rebut el nom d’aquesta illa).
Alexandria esdevingué el nou centre de la cultura grega,un centre que
s’ocupà més de qüestions científiques que no pas de les debatudes
qüestions filosòfiques.
Ptolemeu Soter fundà el Museu
o Casa de les Muses,
primera institució semblant a una universitat; no era un museu en el
sentit actual, sinó una immensa Biblioteca, amb còmodes sales d’estudi,
laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics,
observatori astronòmic, etc.. Disposava de quatre departaments: un de
literatura, un altre de matemàtica, un tercer d’astronomia, i un quart
de medicina. Tot i que més endavant hi hagué activitat filosòfica,
inicialment en quedà exclòs un departament de filosofia; els ptolemeus
obstaculitzaren tant les discussions filosòfiques com els debats
polítics. El Museu i totes les seves activitats depenien econòmicament
del govern.
L’activitat intel•lectual del Museu seguia l’orientació del
Liceu aristotèlic;
fins i tot el Museu fou considerat com la branca egípcia del Liceu
atenès. Els seus fundadors actuaren sota inspiració aristotèlica; però
només sota inspiració: així, en lloc d’instituir un departament de
lògica, tal com hauria preferit Aristòtil, n’instituïren un de
matemàtica. Es llegia Aristòtil i se l’admirava, però en el seu vessant
empíric més que no pas en l’especulatiu o metafìsic; del mestre
n’abandonaren la teleologia (és a dir, la idea que tot canvi i tot
esdeveniment obeeixen a una finalitat).
L’hel•lenisme científic comptava amb molts matemàtics importants, com
Euclides,
Apol•loni de Perges,
Arquímedes
i altres. Tenia els seus grans astrònoms, com
Aristarc de Samos,
Eratòstenes,
Hiparc de Nicea
o Claudi Ptolemeu.
Les invencions tècniques dels seus físics o enginyers, com el mateix
Arquímedes, o Heró
(que sembla que va inventar una turbina de vapor), mai no s’aplicaren:
els esclaus eren màquines prou productives. Els seus homes centrats en
la medicina i que disposaven dels antics coneixements d’Hipòcrates feren
moltes diseccions i viviseccions, com en el cas d’Heròfil
i, posteriorment, de Galè.
Són molts els científics lligats directament o de manera indirecta al
Museu.
Euclides d’Alexandria. El mestre
matemàtic.
http://www.um.es/docencia/pherrero/mathis/euclides/euclid.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Euclides
http://ca.wikipedia.org/wiki/Euclides
http://www.youtube.com/watch?v=jLyCWqpZb-Q
Euclides
(330-270 aC), matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, fou el primer
director del departament de matemàtiques del Museu. Féu una gran tasca:
recollí tot el material matemàtic existent des dels pitagòrics i
l’organitzà lògicament i deductivament per a constituir el primer
sistema formal axiomàtic. El seu Elements de Geometria ha estat un dels
llibres més influents de tota la història; fins al segle XIX fou un
llibre de text d’escoles i universitats.
En el seu Elements,
Euclides estableix que tots els
teoremes de la
geometria són deduïbles a partir de 10
axiomes.
Un axioma era entès en aquella època com una proposició evident que
tothom admet, sense demostració, com a principi o punt de partida. Els
cinc primers axiones són cinc principis comuns a totes les ciències; els
altres cinc són específics de la geometria, i els anomena
postulats.
Un principi comú, el cinquè, diu: “El tot és més gran que la part”; és
una proposició evident però indemostrable: es pot mostrar que el tot és
més gran, però tot intent de demostració implicaria fer ús del mateix
principi encara no demostrat. Per exemple, si vols convèncer algú que
una col•lecció de llibres és més gran que un llibre, li podràs ensenyar
els dos elements i estarà d’acord amb tu, però de manera intuïtiva; si
li ho vols demostrar, hauràs d’utilitzar en la teva argumentació el
principi segons el qual el tot (la col•lecció de llibres) és més gran
que la part (un llibre sol), la qual cosa significa que ja dónes per
demostrat precisament el principi que et proposaves demostrar.
Els cinc axiomes o postulats de la geometria també són proposicions
evidents que s’accepten sense demostració. La presentació de la
geometria com a sistema formal axiomàtic ha tingut moltes repercussions.
A poc a poc, altres branques de la matemàtica han procurat també de
presentar-se com a sistema (conjunt d’elements connectats) formal (sotmès
a una estricta simbolització) axiomàtic (que parteix de proposicions
evidents i indemostrables).
Arquímedes: matemàtic, físic i
enginyer.
http://es.wikipedia.org/wiki/Arqu%C3%ADmedes
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquimedes
http://www.youtube.com/watch?v=n3A5MK6lDpg
Arquímedes (287-212 aC) era matemàtic, físic i enginyer, es pot dir que
fou el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica de la ciència.
Com a matemàtic es dedicà sobretot a la geometria, i mesurà les figures
limitades per línies corbes i superfícies corbes. El seu mètode de
“divisio” indefinida d’àrees influí en la ciència matemàtica fins a
l’Edat Moderna, època en què propicià el desenvolupament del mètode dels
infinitesimals.
Com a físic, se li atribueix la teorització de la
palanca
i l’anomenat “principi d’Arquímedes”,
segons el qual un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força
(que l’empeny verticalment cap amunt) igual al pes del líquid que
desplaça. També li devem el concepte de pes específic, segons el qual
cada cos desplaça una quantitat proporcional al propi pes (per exemple,
un objecte d’argent desplaça més líquid que si el mateix objecte fos
d’or).
Com a enginyer, s’atribueix a Arquímedes la invenció de les
catapultes,
utilitzades contra les naus romanes que assetjaven Siracusa, i també la
invenció d’uns miralls còncaus que concentraven els raigs solars i que,
pel que sembla, es van dirigir contra les veles romanes, incendiant-les.
També inventà l’hèlix per a extreure aigua dels rius. La investigació de
principis mecàncis realitzada per Arquímedes influí en el Renaixement i
en el desenvolupament de la ciència moderna.
El
concepte de pes específic
El tirà de Siracusa encomanà a Arquímedes que investigués si la
corona modelada pel seu joier contenia tot l’or que ell li havia
lliurat o si hi havia substituït, tal com sospitava, or per
argent. Arquímedes trobà la solució del problema mentre s’estava
banyant; “eureka, eureka” (“ho he trobat!”) va exclamar. Va
submergir la corona dins l’aigua, després una quantitat d’or
igual a la que havia de formar la corona i després una quantitat
igual d’argent. A igual pes, el volum de l’or, el volum de
l’argent i el volum de la corona eren diferents! Acabava de
descobrir el concepte de pes específic.
L’or, submergit dins l’aigua, expulsa menys aigua que no pas
l’argent. La corona expulsava més aigua que no pas el seu propi
pes en or; per tant, la corona no podia estar feta tota d’or.
|
Aristarc de Samos, l’astrònom
http://es.wikipedia.org/wiki/Aristarco_de_Samos
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aristarc_de_Samos
http://personal.telefonica.terra.es/web/xgarciaf/heliocen/aristarc.htm
Aristarc de Samos (310-230 aC), mai no va viure a Alexandria, però en
rebé la influència. Fou el primer astrònom que defensa l’heliocentrisme,
és a dir, que és la Terra la que gira al voltant del Sol. Estimà que el
Sol és molt més gran que la Terra i que la Lluna; per tant, li semblava
lògic que el Sol no girés al voltant de la Terra, un cos més petit que
no pas ell. Què el duguè a afirmar que el Sol era molt més gran que la
Terra?
Aristarc calculà que el diàmetre del Sol era vint vegades més gran que
el de la Terra i que el de la Lluna era la meitat del de la Terra.
Arribà a aquestes dades observant les relacions d’aqeust astre quan el
disc lunar està mig il•luminat, és a dir, quan està en quart creixent o
en quart minvant. En aquesta situació, mesurà l’angle Sol-Lluna-Terra;
tot seguit calculà l’angle Lluna-Terra-Sol. Els passos següents foren
deduir el valor del tercer angle, el que està format per Lluna-Sol-Terra
i les corresponents distàncies, calculant que la distància entre la
Terra i el Sol és vint vegades la distància entre la Terra i la Lluna.
De les distàncies en deduí les dimensions corresponents.
Avui sabem que el Sol és d’unes dimensions molt més grans de les que ell
calculà; però, malgrat tot, Aristarc fou qui per primera vegada defensà,
a contracorrent, la hipòtesis heliocèntrica. Els científics no van
tornar a sostenir la teoria de l’heliocentrisme fin a Copèrnic (s. XVI).
Eratòstenes, el mesurador
http://es.wikipedia.org/wiki/Erat%C3%B3stenes
http://personales.ya.com/casanchi/rec/eratos.htm
http://www.google.es/images?q=ERATOSTENES&um=1&ie=UTF-8&source=univ&ei=LDzpTNjHO9CwhQf464wP&sa=X&oi=image_result_group&ct=title&resnum=4&ved=0CEYQsAQwAw&biw=1034&bih=875
http://celestia.albacete.org/celestia/taller/feria1.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/eratostenes.htm
http://www.youtube.com/watch?v=zp4ZgiuF4xM
Eratòstenes (275-194 aC), fou un dels bibliotecaris del Museu. Afirmà,
tal com ja havia fet Aristòtil, que la Terra era esfèrica, però hi
aportà una dada de gran valor: en calculà la circumferència i es
convertí en el mesurador de la Terra. Enginyà unes observacions que el
duguren a molt bons resultats. Sabia que a Siene hi havia un profund pou
que el Sol, en el solstici d’estiu (el 21 de juny), il•luminava fins al
fons: això indicava que la vertical coincidia amb els raigs solars.
Hauria passat el mateix a Alexandria amb un pou semblant? Eratòstenes ho
dubtava. No hi havia un pou així, però sí obeliscs que permetien de fer
el càlcul:mesurà la diferència entre la vertical i els raigs solars, i
tenint en compte la distància que hi havia de Siene a Alexandria, arribà
a la conclusió que la circumferència
de la Terra mesura
39.375 km.. El seu error fou ben petit, ja que actualment sabem que
mesura 40.008 km.
Eratòstenes també féu un càlcul astronòmic que ha marcat els nostres
dies i els nostres anys: precisà la durada de l’any solar, és a dir, que
el solstici d’estiu tarda 365 dies i una mica menys d’una quarta part de
dia a tornar-se a produir.
Origen del calendari
actual
La mesura del temps, actualment tan òbvia, ha estat al llarg de
la història un difícil problema: els grecs, per exemple,
organitzaven el temps en cicles de vuit anys. El nostre setembre
ens remet a un antic més setè, i el desembre, al mes desè i
darrer dels romans. Això ens indica que, inicialment, els anys
romans eren de deu mesos, que eren deu llunes; posteriorment
s’incrementà en dues llunes més. Però dotze llunes vol dir anys
de 354 o 355 dies; el desajust entre el temps mesurat i l’any
solar (calculat per la posició dels estels) obligava a afegir
tot sovint dies al calendari. Per evitar aquestes irregularitats,
Juli César convocà a Roma savis alexandrins. Sosígenes, que
coneixia els càlculs d’Eratòstenes, informà de la conveniència
de mesurar el temps no en base als cicles lunars sinó en base al
Sol, i que l’any solar durava 365 dies i una mica menys d’una
quarta part de dia. En conseqúència, l’any 47 aC., Juli Cèsar
decretà una reforma radical del calendari: un any solar amb
dotze mesos fins a sumar 365 dies, i cada quatre anys, al final
de febrer, el mes en què sempre s’aplicaven els ajustaments ,hi
hauria un dia bis. En agraïment a aquesta bona reforma, un mes
fou dedicat a Juli Cèsar; és el nostre juliol.
|
Claudi Ptolemeu, l’astrònom
compilador
http://centros5.pntic.mec.es/ies.salvador.dali1/primeroa/ptolomeo/portada.htm
http://www.google.es/images?hl=es&q=ptolomeo&revid=1401957370&um=1&ie=UTF-8&source=univ&ei=yDrpTPHfBIqKhQfHmvwO&sa=X&oi=image_result_group&ct=title&resnum=6&ved=0CFUQsAQwBQ&biw=1034&bih=875
Claudi Ptolemeu (138 dC-180 dC), molt més enllà del període anomenat hel•lenisme,
va dur a terme una síntesi, en un llibre titulat Gran sintaxi matemàtica,
més tard conegut com a Almagest,
de tots els coneixements astronòmics d’Alexandria. La síntesi
astronòmica de Ptolemeu considera la Terra el centre immòbil de
l’Univers. Al seu voltant giren la Lluna, després els planetes Mercuri i
Venus, tot seguit el Sol, i després la resta de planetes coneguts
aleshores, Mart, Júpiter i Saturn. Finalment, l’esfera de la multitud
d’estels fixos. El llibre és d’una gran importància històrica perquè
determinarà la visió astronòmica durant més de mil anys, una
visió geocèntrica,
contrària a la d’Aristarc i basada en l’ordre aristotèlic.
LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA A
ROMA
Roma sempre fou receptiva davant la cultura grega. Amb anterioritat a la
conquesta romana de Grècia de mitjan segle II aC., les polis gregues de
la Magna Grècia van transmetre als romans els elements de la seva
filosofia.
L’hel·lenització filosòfica
Les filosofies hel•lenístiques es van implantar amb força a Roma.
-
Continuïtat de l’epicureisme.
Cap a la fi de la Roma republicana, en el segle I aC., l’epicureisme ja
avia arrelat en un sector important de la societat romana. D’aquesta
època és el grandiós poema filosòfic escrit per
Lucreci
(95-51 aC), titulat De rerum natura, on presenta i defensa la física i
l’ètica d’Epicur.
El poema es divideix en tres parts, respectivament dedicades a la
metafísica, a l’antropologia i a la cosmologia. La primera tracta dels
principis de la realitat, la matèria,l’espai i els cossos sensibles. La
segona se centra en l’home, i en la tercera parla de l’Univers i els
fenòmens físics. L’obra fou editada per Ciceró, després de la mort de
Lucreci.
- Continuïtat de l’escepticisme.
En el mateix segle de Lucreci, les posicions escèptiques, si bé d’una
manera eclèctica (és a dir, combinades amb posicions d’altres escoles),
van ser adoptades per Ciceró
(106-43 aC), el conegut orador, que va aportar als romans el llenguatge
filosòfic dels pensadors hel•lenístics adaptat al llatí.
L’escepticisme va ser reformulat, a la fi del segle II, per
Sext
Empíric, el qual, dedicat a l’activitat mèdica, fou
conegut amb el sobrenem d’Empíric, perquè, a diferència dels metges del
seu temps, que basaven la seva ciència en la tradició dogmàtica, ell la
volia fonamentar en l’observació de fets i, a partir d’aquí, emetre tan
sols hipòtesis sobre la malaltia.
- Continuïtat de l’estoïcisme.
Del conjunt
d’escoles hel•lenístiques, fou la que va arrelar més profundament a
Roma. Els moments més brillants d’aquest pensament es van produir a la
Roma imperial, primer en la persona de
Sèneca
i, posteriorment, amb Epíctec
i Marc Aureli.
Va ser precisament un esclau, Epictet (a qui el seu amo va concedir la
llibertat) que, després de Sèneca, va propugnar més decididament el
pensament estoic. Al seu torn, l’emperador Marc Aureli va escriure una
sèrie de reflexions que proclamaven, entre moltes altres coses, la
identificació estoica de l’home amb la natura.
Sèneca.
Luci Anneu Sèneca representa una referència fonamental dins de la
filosofia estoica. Natural de Còrdova, va passar gran part de la seva
vida a Roma. Únicament un prolongat viatge a Egipte i el desterrament
que va patir a Còrsega l’allunyaren temporalment de la capital de
l’Imperi. Fou obligat a suïcidar-se per ordre de Neró, acusat de
participar en una conjura en contra seu.
Gran orador, escriptor, filòsof i polític (fou senador en temps de
Tiberi i ministre sota el regnat de Neró), de les seves obres podem
destacar les següents: De la brevetat de la vida, De la tranquil•litat
de l’ànima, De la constància del savi, De la felicitat. De la clemència,
De l’oci, Dels beneficis, el famós conjunt de les seves Epístoles a
Lucili i l’obra on recull els seus escrits físics, Qüestions naturals.
Sèneca destaca per mantenir un estoïcisme, ara bé, eclèctic i de fons
religiós. Capaç de dialogar amb uns altres corrents de pensament, es
mostra admirador també dels ensenyaments d’Epicur i la seva visió
pràctica de la filosofia, la qual adoptarà.
Lluny de presentar-nos una teoria que intenti una estructuració del
discurs ètic, el que fa Sèneca a través de les seves obres és oferir-nos
una guia moral per tal d’obtenir una adequada formació del caràcter.
Sèneca concep el filòsof com a educador del gènere humà, dirigint-se
principalment no a l’home savi camí de la perfecció, sinó a l’home
corrent, al col•lectiu humà en la seva globalitat, ja que nosaltres som
membres tots d’un mateix cos. Considerava que tots som fragments del
gran foc còsmic, tots som fragments de Déu. Dins d’aquesta defensa de la
igualtat humana, mantindrà una posició crítica amb l’esclavitud i amb
les sangnants lluites de gladiadors, a la vegada que defensarà el dret
de les dones a tenir accés a la mateixa educació que rebien els homes.
Mestre de la filosofia moral, es dirigeix als homes per fer-nos veure
que l’ambició, el poder, la persecució de la riquesa o la necessitat
constant d’introduir novetats o canvis en la nostra vida, no procuren la
felicitat. Ens ensenya que la felicitat es troba en l’encontre personal
i íntim amb un mateix, amb una pròpia consciència. Ens convida a la
serenitat, aquesta serenitat que ens lliura de les passions que ens
esclavitzen, impedint-nos de ser autènticament lliures. Naturalment, no
és un camí fàcil, però només és feliç aquell qui és lliure, i només és
lliure el qui viu sàviament, sent propietari de la seva pròpia vida.
Assolir aquesta saviesa de la vida, saber viure de manera conforme a la
natura i a través de la raó, requereix força de voluntat. S’ha d’adequar
el fet de viure amb el d’obrar, i el cultiu de la filosofia esdevé
cabdal per tenir èxit en una empresa com aquesta. I també el cultiu de
les bones amistats. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació
absoluta. Sèneca entendrà que s’ha de tenir contacte amb el món i viure
amb un esperit cosmopolita, tal com deia l’ideal estoic.
Sèneca. De la
providència.
El destí ens mena i des
de la naixença està ja disposat el que ha de durar la nostra
vida. Una causa depèn d’una altra causa, i l’ordre etern de les
coses determina el curs dels afers privats i públics. Per això
cal suportar-ho tot amb coratge, ja que no és per atzar, com
creiem, sinó per ordre que s’esdevenen les coses.
|
|
Lucreci. De la natura, II, 15
En
quines tenebres de la vida i en quins grans perills transcorre
aquest temps tan escàs! Ningú no veu com la natura no reclama a
crits per a ella res més sinó que el dolor se separi i s’allunyi
del cos i que l’esperit, desproveït d’inquietuds i de temors,
gaudeixi d’un sentiment de plaer? |
|
|
|
Sèneca
Què prefereixes, tenir
molt o tenir el suficient? El qui té molt anhela més, la qual
cosa demostra que encara no en té prou; el qui té suficient, ha
aconseguit el que no té mai el ric, el seu objectiu.
|
|
Epíctet.
Enquiridió
Hi ha coses que
certament depenen de nosaltres, mentre que n’hi ha d’altres que
no depenen de nosaltres |
|
|
Marc Aureli. Reflexions IV, 23
Harmonitza amb mi tot
el que harmonitza bé amb tu, Univers! Res no és prematur ni
tardà per a mi si és quelcom oportú per a tu. És un fruit per a
mi tot el que porten les teves estacions, Natura! De tu provenen
totes les coses, en tu romanen totes les coses, cap a tu van
totes les coses |
|
Sèneca, Cartes morals a Lucili
Així em mori si el
silenci és tan necessari com sembla a l’home retirat en els seus
estudis. I aquí sóc, envoltat d’una bigarrada cridòria; visc a
sobre d’uns banys. (...). Però, jo, per Hèrcules!, faig tan poc
cas d’aquest enrenou com de l’onatge de la platja, o de la pluja,
per més que he sentit dir que certa nació va canvir la seva
ciutat de lloc perquè no podien resistir el soroll del Nil en
fluir. Crec que la veu humana distreu més que el soroll,perquè
aquella reclama l’atenció de l’esperit,mentre un soroll no omple
ni fereix més que les orelles. (...) D’altra banda, els sons
intermitents em molesten més que els continus. Però estic
endurit ja de tal manera per a totes aquestes coses, que arribo
a poder resistir el còmit marcant el compàs dels remers amb veu
estentòria. Forço l’esperit a estar atent a mi mateix, sense
distreure’m en les coses externes, encara que fora de mi ressoni
tot, sempre que en el meu interior no hi hagi cap tumult, només
que l’avarícia i la luxúria no facin cap enrenou ni es
maltractin entre elles. Perquè, de què serveix el silenci al
voltant si les passions rugeixen? |
|
Exercicis d’Autoavaluació.
1. Quines van ser les conseqüències de la desfeta de les polis?
2. En quin filòsof es van inspirar les escoles anomenades “prehel•lenístiques”?
3. Descriu el tipus de vida que plantegen els cínics.
4. Segons Epicur, quina és la funció de la filosofia?
5. Explica els quatre remeis epicuris.
6. Quina és la visió estoica de l’Univers? Descriu la seva noció de
logos.
7. Explica els ideals de l’ètica estoica (en què es fonamenta, a què
aspira...)
8. Quina era l’opinió dels escèptics pel que fa a la possibilitat humana
d’assolir coneixements?
HEL·LENISME. SISTEMES ETICS.
A. Domènech
Per la seva pròpia activitat com a tutor del jove Alexandre i per la
seva defensa de la vida contemplativa, Aristòtil es situà al costat dels
poders que estaven disposats a destruir la pólis com a entitat política.
Doncs l'exaltació de la vida contemplativa és una exaltació d'ella com a
forma de vida per a homes que han format part, fins aleshores, de la
selecta minoria política.
Proporciona una bona raó per al retir a la posició de ciutadans ("bons
ciutadans" en el sentit aristotèlic), però no pas de governant. I això
és precisament el que l'absolutisme de Macedònia, el primer dels nous
estats a gran escala, volia que fessin els governants de les, fins
aleshores, ciutats-estats.
A la societat grega, el focus de la vida moral fou la ciutat-estat. Als
regnes hel•lenístics i a l'Imperi Romà, l'aguda antítesi entre
l''individu i l'Estat és inevitable. No al patriotisme de la polis
necessitaven els nous temps, sinó a seguidors del missatge dels
cínics (Antístenes)
o dels cirenaics (Aristip) o bé Epicur o
estoics de Zenó i Crisip. Ells
podien respondre ara millor que Sòcrates a la pregunta crucial:
"Com hem de viure ?" Però no a la pólis, sinó a la cosmòpolis. L'altra
cara d'aquest cosmopolitisme és l'individualisme ètic extrem: la mesura
de l'autosuficiència de l'individu no la dóna ara la polis, sinó
l'individu mateix, que ha d'estar preparat per a fer front a escassetats
tremebundes (d'aquí l'adiaphora estoica, la felicitat capaç de
prescindir de béns materials) i a terribles temences (d'aquí que
l'epicureisme es proposi com a remei del temor.
El remot antecessor d'ambdues corrents és
Sòcrates que és essencialment
el crític, l'individu marginal, l'enemic privat de totes les confusions
i hipocresies públiques. Entre els deixebles de Sòcrates hagué alguns
que imitaren el seu estil de vida: la independència i l'autosuficiència
es convertiren per a ells en els valors suprems; l'única manera d'evitar
els prejudicis de les canviants circumstàncies és independitzar-se
radicalment de les circumstàncies.
Antístenes, rebutja no sols la riquesa i els honors, sinó qualsevol cosa
que pugui proporcionar satisfacció als desitjos. La virtut consisteix en
l'absència del desig i es basta a si mateixa per a la felicitat.
L'individu que és virtuós en el sentit de mancança de desitjos no té
perquè témer la pèrdua de res: és capaç de suportar inclús l'esclavitud
sense immutar-se.
Antístenes considera la política i la religió convencionals com a fonts
d'il•lusió. L'home virtuós no té per morada l'Estat, sinó l'univers; no
reverencia els déus locals de l'Estat sinó que el seu déu és l'únic bé,
i la seva única manera de servir-lo és a través de la pràctica de la
virtut.
Diògenes, en resposta a una pregunta d'Alexandre que desitjava saber si
podia fer quelcom per ell: "Sí, treu-te't de la llum del sol". El desig
exprés de Diògenes de viure amb la simplicitat d'un animal, i la
denominació que ell mateix donà: "El gos" (kinos) li conferiren als
moralistes d'aquesta escola el títol de "cínics" (El vincle amb el mot
cinisme es troba en la pretensió cínica d'estar més enllà de tots els
valors convencionals).
Aristip de Cirene parteix de la suposició de que la recerca de la virtut
s'identifica amb la recerca de l'eudaimonia. Identifica eudaimonia amb
el plaer, però manté que l'excés de plaer provoca dolor i que la
limitació dels desitjos és una condició per a la seva satisfacció.
La figura més significativa dels cirenaics,
Hegèsies deia que la meta de
la vida és l'absència de dolor i no el foment del plaer. Encara més:
considerà que l'abstenció de tot plaer efectiu era una condició
d'aquesta absència. Es diu que quan Hegèsies donava classes a Alexandria
l'efecte sobre els oients fou tal que molts es suïcidaren, i al final no
se li permeté continuar amb les xerrades.
|
|