Naixement i evolució
de la Sociologia
Per què la sociologia?
La Sociologia, com altres disciplines, va néixer per intentar comprendre
un entorn que canvia constantment. La sociologia va néixer motivada per
les transformacions que varen irrompre de forma decidida i rupturista
durant l’època de la revolució industrial d’Occident, en contrast amb
les formes de vida característiques de les societats preexistents. El
ritme dels canvis socials es va accelerar de tal manera i ha continuant
accelerant-se en els nostres dies encara més i de forma molt més
acusada.
Què li pertoca de fer a la Sociologia? Doncs explorar les
transformacions que han tingut lloc en el passat, així com la comprensió
dels grans trets de desenvolupament que avui es manifesten.
Una altra tasca que té encomanada la sociologia és ser-ne conseqüent de
la globalització de la vida social. En el passat, aquesta disciplina es
va veure dominada per la perspectiva de que les societats podien
estudiar-se com unitats independents. I això era, de fet, un miratge.
Perquè tampoc mai les societats han estat aïllades, ni tan sols en el
passat. Actualment podem observar una evident acceleració dels processos
d’integració social: el comerç, les telecomunicacions, els mercats
financers....
Vivim en un món
ambivalent
Vivim en un món ambivalent: Arreu sorgeixen problemes preocupants, però
alhora també tenim unes extraordinàries promeses de cara al futur, com
mai. Vivim en un món accelerat, de canvis constants, travessat per
conflictes enquistats, tensions i divisions socials. També som
conscients dels atacs destructius de la tecnologia envers el medi
ambient. I, també, al mateix temps, mai com abans tenim al nostre abast
controlar el nostre destí i millorar les nostres vides.
¿Com va sorgir aquest món? ¿Per què les nostres condicions de vida
actual són tan diferents de les dels nostres avantpassats? ¿Quin rumb
prendrà el canvi en el futur? Aquestes són les preocupacions i el
leitmotiv de la sociologia.
La SOCIOLOGIA és l’estudi de la vida social humana, dels grups que la
composen, de les seves societats. Té un abast amplíssim, ja que aplega
des de fenòmens efímers i passatgers entre individus que es troben al
bell mig del carrer fins la investigació de processos socials globals
com l’auge del fanatisme religiós arreu del món.
Com contemplem el món? Doncs segons la “nostra” motxilla cultural,
social, segons les nostres “ulleres” mentals. La sociologia ens mostra
la necessitat d’adoptar un punt de vista molt més ampli: ¿per què som
allò que som? ¿Per què actuem precisament d’aquesta manera? La
sociologia ens ensenya que allò que considerem “normal”, “natural”,
“inevitable”, “bo”, o “vertader”, pot no ser així i que allò “normal” de
les nostres vides està enormement influït per forces històriques i
socials. La perspectiva sociològica, requereix la imatge “d’ull de bou”
dels fotògrafs, requereix de la comprensió de les formes subtils i també
complexes en què es mouen les nostres vides individuals, doncs, en un
grau o en un altre reflecteixen els contextos en els quals ens ha tocat
viure.
Aquest constant passar d’allò global a allò concret és essencial en
aquesta disciplina. No podem caure en un procés rutinari d’adquisició de
coneixements
L’estudi de la sociologia
La “totalitat sociològica” ens permet d’adonar-nos de que molts
esdeveniments que semblen preocupar únicament l’individu, de fet, estan
relacionats amb assumptes més generals. Per exemple, EL DIVORCI, pot
resultar un procés molt difícil per qui ho està passant i convertir-se
en un problema personal. No obstant això, també pot ser un assumpte
públic en una societat com la nostra on aproximadament més d’un terç
dels matrimonis se separen durant els seus primers deu anys ‘existència.
Un altre exemple, L’ATUR. Pot ser una tragèdia individual per algú que
es acomiadat i no pot trobar una altra feina, però el problema va més
enllà del nivell de la desesperació personal quan en una societat
milions de persones es troben en la mateixa situació, i és aleshores
quan es converteix en un assumpte públic que expressa àmplies tendències
socials.
Per bé que tots estem influïts per contextos socials, el nostre
comportament no està del tot condicionat per ells, doncs tenim la nostra
pròpia individualitat i l’anem forjant. La tasca de la sociologia
consisteix en investigar la connexió existent entre allò que la societat
fa de nosaltres i el que fem de nosaltres mateixos. Les nostres
activitats donen forma al món social que ens envolta i, alhora, el món
social també ens dóna forma a nosaltres.
L’estructura social
Aquest concepte és emprat per designar als contextos socials de la
nostra vida no tan sols es composen d’una col•lecció aleatòria
d’esdeveniments i accions, sinó que, de diverses maneres, estan
estructurats, és a dir, segueixen una pauta. La nostra manera de
comportar-nos i les relacions que mantenim uns respecte dels altres
presenten regularitat. Tanmateix, l’estructura social no és quelcom fix
ni definitiu, sinó que estan sempre en procés. Els components bàsics
d’aquesta estructuració (que són els éssers humans) la reconstrueixen a
cada moment.
EL PENSAMENT
SOCIOLÒGIC
La sociologia com gairebé totes les disciplines de les ciències humanes
no compta amb un cos d’idees la validesa de les quals és acceptada per
tothom. Els sociòlegs discuteixen sovint entre ells a l’hora de
plantejar com cal estudiar el comportament humà i quina és la millor
manera d’interpretar els resultats de les investigacions. I això té la
seva lògica, doncs la sociologia té a veure amb la nostra pròpia vida i
el nostre propi comportament, de manera que estudiar-nos a nosaltres
mateixos és una empresa de les més difícils a realitzar.
Teories
Un dels primers temes de debat que va encetar aquesta disciplina tan
jove va ser l’impacte de la industrialització sobre la societat. La
investigació empírica mostra de forma descriptiva COM succeeixen les
coses, però la sociologia no consisteix solament en constatar FETS, per
bé que siguin d’extraordinària importància, sinó que vol anar més enllà:
PER QUÈ succeeixen les coses. I per assolir aquest objectiu hem
d’aprendre a elaborar teories explicatives.
Per exemple, sabem que la industrialització ha tingut una influència
fonamental en el naixement de les societats modernes, però ¿quins són
els seus orígens i les condiciones que van possibilitar que això es
produís? ¿Per què trobem diferències entre els processos
d’industrialització de diferents societats? ¿Per què s’associa la
industrialització a determinats canvis en la forma de castigar els
delictes? ¿Per què associem la industrialització a determinats canvis en
els sistemes matrimonials i familiars?. És per això que és necessari el
pensament teòric.
Les TEORIES impliquen l’elaboració d’INTERPRETACIONS ABSTRACTES que
puguin emprar-se per tal d’explicar una amplia varietat de situacions
reals. En definitiva, necessitem teories que ens ajudin a comprendre els
fets. Els fets no parlen per si mateixos:necessiten unes “ulleres” per a
ser descodificats.
Els primers
teòrics
Abans del naixement de la societat moderna moltes persones creien que
mols successos naturals, com ara els terratrèmols, eren causats pels
déus o per determinats esperits. Per tant, val a dir que l’estudi
sistemàtic de la societat humana és quelcom relativament recent. Els
seus orígens es remunten a finals del segle XVII i inicis del segle
XVIII. El context que donà origen a la sociologia fou el seguit de
canvis fulminants precipitats per la Revolució Francesa de 1789 i el
naixement de la Revolució industrial a Europa. La ruptura dels modes de
vida tradicionals propiciada per aquests canvis fou la causa de que
alguns pensadors intentessin desenvolupar una nova comprensió tant del
món social com del món natural.
Un factor principal fou la utilització de la ciència en comptes de la
religió per comprendre el món Les qüestions a les que van intentar
respondre aquests teòrics fou: ¿Què és la naturalesa humana? ¿Què és el
que explica l’estructura actual de la societat? ¿Com i per què canvien
les societats? Actualment, si fa no fa, són aquestes mateixes preguntes
les que els sociòlegs prenen respondre. És ben cert, però, que el món
modern és radicalment diferent al del passat; és per això que la
sociologia intenta contribuir a la comprensió d’aquest món i intenta
albirar el que ens depara el futur.
AUGUST COMTE
Molts autors participaren en els orígens del pensament sociològic. Però
es concedeix especial importància a Auguste Comte (1798-1857), encara
que només sigui perquè va ser ell qui va encunyà el terme “sociologia”.
Inicialment, Compte parlà de “física social” per referir-se al nou camp
d’estudi, però en aquell moment alguns dels seus contemporanis intel•lectuals
també emprava aquest concepte. Comte va voler distingir la seva
perspectiva de la dels altres i així va encunyà el terme “sociologia”
per tal de descriure la disciplina que pretenia instaurar.
El pensament de Comte reflecteix en certa manera els turbulents
esdeveniments de la seva època. La Revolució Francesa havia produït
canvis socials notables i el desenvolupament industrial estava alterna
la vida tradicional de la població francesa. Comte intentà de crear una
ciència de la societat que pogués explicar les lleis del món social de
la mateixa manera que les ciències naturals explicaven el funcionament
del físic. Comte reconeixia que cada disciplina científica té el seu
propi objecte d’estudi, creia que totes comparteixen una lògica i un
mètode científic comuns, l’objectiu del qual és mostrar lleis universals.
De la mateixa manera que el descobriment de lleis en el món natural ens
permet de controlar i predir els fenòmens que ens envolten, desvetllar
les que regeixen la societat humana podria ajudar-nos a “dissenyar” el
nostre destí i millor el benestar de la humanitat. Comte assenyalà que
la societat s’ajusta a lleis invariables de forma molt similar a com ho
fa el món físic.
Segons Comte, la sociologia era una ciència positiva que havia d’aplicar
a l’estudi de la societat mètodes científics igual de rigorosos que els
que emprava la física o la química per estudiar el món físic. El
POSITIVISME sosté que la ciència ha de centrar-se només en allò que és
observable mitjançant l’experiència. Partint de la base d’una acurada
observació podem inferir lleis que expliquin la relació entre els
fenòmens observats. Posteriorment, un cop compresa la relació entre els
esdeveniments, els científics poden predir com tindran lloc altres
fenòmens futurs. La sociologia, segons l’enfoc positivista, pot produir
coneixements socials basats en dades empíriques procedents de
l’observació, la comparació i l’experimentació.
La llei dels tres estadis de Comte assenyala que els esforços humans per
comprendre el món han passat per tres estadis: el teològic, el metafísic
i el positiu. En el teològic, allò que guiava el pensament eren les
idees religioses i la creença en què la societat era l’expressió de la
voluntat divina. En l’estadi metafísic, que començà aproximadament
durant el Renaixement, la societat passà a considerar-se com quelcom
natural, no sobrenatural. L’estadi positiu, propiciat pels descobriments
i avenços de Copèrnic, Galileu i Newton, va impulsar l’aplicació de les
tècniques científiques al món social. En concordança amb aquesta idea,
Compte considerava que la sociologia era l’última ciència que restava
per crear –tot seguint així l’exemple de la física, la química i la
biologia-, per bé que la sociologia era la més significativa i complexa
de totes.
Al final de la seva vida, i empès per una ambició optimista va exigir
l’establiment d’una “religió de la humanitat” que abandonés la fe i el
dogma per abraçar bases científiques. La sociologia ocuparia el centre
d’aquesta nova religió. A Comte el preocupaven les desigualtats que
estava produint la industrialització i l’amenaça que suposaven per a la
cohesió social. Al seu parer, a llarg termini la solució passava per
generar un consens moral que ajudés a regular la societat, o a mantenir-la
unida, malgrat les noves desigualtats. Bé, podem dir que l’aportació de
Comte va ser molt important per arribar a la professionalització
posterior de la sociologia com a disciplina acadèmica.
ÉMILE DURKHEIM
(1858-1917)
Els escrits d’aquest autor francès han tingut una influència més
duradora en la sociologia moderna que els d’Auguste Comte. Va recollir
alguns elements de l’obra de Compte, però Durkheim considerava que la
major part dels seus treballs eren massa especulatius i abstractes, i
que no havia assolit allò que s’havia proposat: donar a la sociologia
una base científica. Segons Durkheim, la sociologia era una ciència nova
que podia emprar-se per tal de dilucidar les tradicionals preguntes
filosòfiques mitjançant anàlisi de tipus empíric. Durkheim –coincidia en
això amb Comte- creia que havíem d’estudiar la vida social amb la
mateixa objectivitat amb que els científics s’ocupen de la naturalesa.
El primer principi de la sociologia per a Durkheim era “estudiar els
FETS SOCIALS com si fossin coses”. I amb això volia dir que la vida
social pot ser analitzada amb el mateix rigor que els objectes o
fenòmens naturals.
Va tractar mols temes. Tres foren d’importància cabdal: 1) la sociologia
com a ciència empírica; 2)l’ascens de l’individu , i la formació d’un
nou ordre social, i 3) les fonts i naturalesa de l’autoritat moral en la
societat. També va tractar assumptes com la religió, la desviació i la
delinqüència, i el treball i la vida econòmica.
Segons Durkheim, la principal preocupació intel•lectual de la sociologia
és l’estudi dels FETS SOCIALS. Més que estudiar els individus, els
sociòlegs han d’analitzar els fets socials: aspectes de la vida social,
com ara la situació de l’economia o la influència de la religió, que
modelen les nostres accions com a individus. Durkheim creia que les
societats tenen la seva pròpia realitat; és adir, que la societat no es
composa només de les accions i interessos de cadascun dels seus membres.
A parer de Durkheim, els fets socials són formes d’actuar, pensar o
sentir externes als individus i tenen una realitat pròpia al marge de
les vides i percepcions dels seus integrants.
Els fets socials també tenen un poder coactiu sobre els individus.
Tanmateix, la gent no acostuma a reconèixer aquest caràcter condicionant
dels fets socials. Això és degut a que, en general, les persones
accepten els fets socials lliurement, tot creient que actuen amb
voluntat pròpia. A parer de Durkheim, sovint la gent no fa més que
seguir les pautes habituals de la seva societat. Els fets socials poden
condicionar l’acció humana de diferents maneres, que van des d’un rotund
càstig (en el cas d’un delicte, per exemple) fins el rebuig social (en
el cas d’un comportament inacceptable), passant per un simple malentès
(en el cas d’un ús equivocat de l’idioma).
Durkheim acceptava que els fets socials són difícils d’estudiar perquè,
com són invisibles i intangibles, no poden observar-se directament. En
comptes d’això, les seves propietats han de posar-se de manifest
indirectament mitjançant l’anàlisi dels seus efectes o analitzant els
intents que s’han fet per expressar-les, com són les lleis, els textos
religiosos o les normes de conducta escrites. En estudiar els fets
socials, Durkheim subratllava com era d’important que era abandonar els
prejudicis i la ideologia. Una actitud científica exigeix una ment
oberta a les evidències sensorials i lliure d’idees preconcebudes
procedents de l’exterior. Durkheim afirmava que només es podien generar
conceptes científics mitjançant pràctiques científiques. Va desafiar els
sociòlegs a estudiar les coses tal com són i a elaborar nous conceptes
que reflecteixen la vertadera naturalesa d’allò social.
A Durkheim li preocupaven, com a d’altres fundadors de la sociologia,
els canvis que s’estaven produint en la seva època, canvis que
transformaven la societat. Tenia un especial interès en la solidaritat
de tipus social i moral, és a dir, la que manté unida a la societat i
evita que es precipiti en el caos. La solidaritat es manté quan els
individus aconsegueixen integrar-se en grups i es regeixen per un
conjunt de valors i costums compartits. A la seva primera gran obra, “La
divisió del treball social”, Durkheim presentà una anàlisi del canvi
social que propugnava que l’adveniment de l’era industrial comportava
l’aparició d’un nou tipus de solidaritat. Quan plantejava aquest
argument, Durkheim contraposava dues classes de solidaritat (la mecànica
i l’orgànica), tot relacionant-les amb la divisió del treball, el
desenvolupament de la diferenciació entre diverses ocupacions.
Segons Durkheim, les cultures tradicionals en les que es donava una
reduïda divisió del treball es caracteritzaven per una solidaritat
mecànica. Com la majoria dels membres de la societat realitzen
ocupacions similars, les uneixen les experiències comunes i les creences
compartides. La força d’aquestes creences tenen un caràcter repressiu:
la comunitat castiga immediatament a qualsevol que qüestioni les formes
de vida convencionals. Resta poc espai per al dissentiment individual.
Per tant, la solidaritat mecànica es basa en el consens i en la
similitud de creences. Tanmateix, les forces de la industrialització i
de la urbanització han produït una creixent divisió del treball que ha
contribuït a la fallida d’aquest tipus de solidaritat. Per Durkheim,
l’especialització de les tasques i la creixent diferenciació social en
les societats avançades anaven a produir un nou ordre en el que hauria
una solidaritat orgànica. A les societats que es caracteritzen per
aquest tipus de solidaritat les mantenen unides la interdependència
econòmica de les persones i el reconeixement de la importància de les
aportacions alienes. A mesura que s’expandeix la divisió del treball, la
gent depèn cada cop més dels altres, perquè cada persona necessita
productes i serveis que els proporcionen els que tenen altres ocupacions.
Les relacions de reciprocitat econòmica i de dependència mútua arriben a
substituir les creences compartides coma fonament del consens social.
Tanmateix, els processos de canvi que succeeixen en el món contemporani
són tan ràpids intensos que donen lloc a dificultats socials encara més
grans. Poden tenir efectes pertorbadors sobre les formes de vida, la
moral, les creences religioses i les pautes quotidianes tradicionals,
sense proporcionar uns nous valors clars. Durkheim vinculava aquestes
inquietants condicions a l’ANOMIA, la sensació de manca de sentit o de
desesperació que provoca la vida social moderna. En general, els
controls i criteris tradicionals que acostumava a proporcionar la
religió s’han vist destruïts pel desenvolupament social modern, i això
deixa a molts individus de les societats contemporànies amb la sensació
de que la seva vida quotidiana no té sentit.
En un dels seus més famosos estudis, Durkheim va analitzar el suïcidi,
un fenomen que sembla un acte purament personal, resultat d’una profunda
infelicitat de l’individu. Tanmateix, Durkheim assenyala que els factors
socials tenen una influència decisiva en el comportament suïcida, i
l’anòmia és una d’aquestes influències. Les taxes de suïcidi assenyalen,
any rere any, una pauta regular que ha d’explicar-se sociològicament.
El suicidi, segons
Durkheim
Un dels
estudis sociològics clàssics que ha estudiat la relació entre
l’individu i la societat és l’anàlisi del suïcidi que va fer
Durkheim (publicat originalment el 1897). Encara que els éssers
humans es vegin a si mateixos com a individus que actuen per
voluntat pròpia i elecció personal, sovint és la societat la que
conforma els seus comportaments i la que els ofereix un model.
L’estudi de Durkheim mostrava que fins i tot un acte tan
personal com el suïcidi es veu influït pel món social.
Abans de l’estudi de Durkheim ja s’havien dut a terme
investigacions sobre el suïcidi, però ell fou el primer que va
insistir en que calia donar-li una explicació sociològica. Els
escrits anteriors havien reconegut la influència dels factors
socials sobre el fenomen, però les explicacions que havien donat
al fet de que un individu fos més o menys procliu a suïcidar-se
s’havien centrat en consideracions racials, climàtiques o en
d’altres consideracions relacionades amb problemes mentals.
Tanmateix, segons Durkheim, el suïcidi era un fet social que
només podia explicar-se mitjançant altres fets socials. El
suïcidi no era només la suma d’una sèrie d’actes individuals:
era un fenomen en el que apareixien certes pautes.
En examinar les xifres de suïcidi oficials de França Durkheim
s’adonà que alguns tipus de persones tenien més tendència a
suïcidar-se que d’altres. Va descobrir, per exemple, que hi
havia més suïcidis entre els homes que entre les dones; més
entre els protestants que entre els catòlics; més entre els rics
que entre els pobres, i més entre els solters que entre els
casats. Durkheim també va percebre que els índex de suïcidi
solien ser menors en temps de guerra i majors en les èpoques de
canvi econòmic i d’inestabilitat.
Aquests descobriments feren concloure a Durkheim que hi ha
forces socials externes a l’individu que influeixen en el nombre
de suïcidis. Va relacionar la seva explicació amb la idea de
solidaritat social i amb dos tipus de vincles socials: la
INTEGRACIÓ SOCIAL i la REGULACIÓ SOCIAL. Durkheim creia que era
menys probable que es treiés la vida les persones que estaven
molt integrades en grups socials i els desigs i aspiracions dels
quals es trobaven regulats per normes socials. Va identificar
quatre TIPUS DE SUÏCIDI, segons fos la presència o absència
relativa de la integració i la regulació:
-En els suïcidis “EGOISTA” allò propi és l’escassa integració
social. Tenen lloc quan un individu està aïllat o quan els seus
vincles amb un grup es debiliten o es trenquen. Per exemple,
l’escàs nombre de suïcidis entre els catòlics podria explicar-se
a partir de la força de la seva comunitat social, mentre que la
llibertat personal i moral dels protestants comporta que
“estiguin sols” davant Déu. El matrimoni protegeix del suïcidi
en integrar l’individu en una relació social estable, mentre que
les persones solteres segueixen estant més aïllats dins la
societat. Segons Durkheim, el menor nombre de suïcidis en temps
de guerra pot interpretar-se com un signe de la major integració
social.
El suïcidi “ECONÒMIC” es produeix per la manca de regulació
social. Amb això Durkheim es referia a les condicions socials de
l’ANOMIA, situació en la que les persones es queden “sense
normes” degut a un ràpid canvi en la societat o a la
inestabilitat d’aquesta. La pèrdua d’un punt fix de referència
per a les normes o desigs –com la que es dóna en èpoques de
convulsions econòmiques o de conflictes íntims com un divorci-
poden alterar l’equilibri entre les circumstàncies d’una persona
i els seus desigs.
|
KARL MARX
Les idees de Karl Marx (1818-1883) contrasten força amb les de Comte i
Durkheim, però, com també ells, va intentar explicar els canvis socials
que estaven succeint durant la Revolució industrial. Quan Marx era jove,
les seves activitats polítiques li varen reportar molts problemes amb
les autoritats alemanyes i, després d’una breu estança a França, es va
exiliar definitivament a Gran Bretanya. Marx va assistir al
desenvolupament de les fàbriques i de la producció industrial, així com
al de les desigualtats que generava. El seu interès en el moviment
sindical i en les idees socialistes es va palesar en els seus escrits,
que apleguen diversos camps. Gran part de la seva obra se centra en
qüestions econòmiques, però sempre va entortolligar-los amb les
institucions socials. L’obra de Marx doncs està farcida d’interessants
observacions sociològiques. Fins i tot els seus crítics més severs
reconeixen que la seva obra fou molt important per al desenvolupament de
la sociologia.
El capitalisme i la lluita de
classes
Marx va escriure sobre diferents períodes històrics, però va focalitzar
la seva atenció en el canvi en l’època que li va tocar viure. Per a ell,
les transformacions més importants d’aquest període estan vinculades al
desenvolupament del CAPITALISME, sistema de producció que contrasta
radicalment amb els anteriors ordres econòmics de la història, ja que
comporta la producció de béns i serveis per vendre’ls a una àmplia gamma
de consumidors. Marx identificà dos elements principals dins les
empreses capitalistes. La primera és el CAPITAL: qualsevol actiu, ja
siguin els diners, les màquina o fins i tot les fàbriques, que pot
emprar-se o invertir per crear altres actius. L’acumulació de capital va
unida al següent element, EL TREBALL ASSALARIAT, format pel conjunt de
treballadors que no posseeixen els mitjans per guanyar-se la vida i que
han d’acceptar la feina que els donen els propietaris del capital. Marx
creia que aquests últims, els CAPITALISTES, constitueixen una classe
dominant, mentre que el gruix de la població constitueix una classe de
treballadors assalariats o CLASSE OBRERA. Quan es va estendre la
industrialització, un gran nombre de camperols que solia mantenir-se amb
el treball agrícola es va traslladar a les ciutats que aleshores estaven
en procés d’expansió i això va ajudar a constituir una classe obrera
URBANA. A aquesta classe obrera també se l’anomena PROLETARIAT.
Segons Marx, el capitalisme és per si mateix un sistema classista en el
que les relacions de CLASSE es caracteritzen pel conflicte. Per bé que
els propietaris del capital i els treballadors depenen els uns dels
altres (els capitalistes necessiten mà d’obra i els treballadors un
salari), aquesta dependència està molt desequilibrada. La relació entre
les classes es basa en l’EXPLOTACIÓ, ja que els treballadors tenen poc o
cap control sobre el seu treball i els empresaris poden general guanys
tot apropiant-se del que produeixen els treballadores amb el seu treball.
Marx creia que el conflicte que enfronta les classes pels recursos
econòmics s’agreujaria amb el pas del temps.
El canvi social: La concepció
materialista de la història
La perspectiva de Marx es basava en el que ell va anomenar la concepció
materialista de la història. Segons aquest enfocament, les principals
causes del canvi social no són pas les idees o els valors dels éssers
humans. Ans al contrari, el canvi social està condicionat principalment
per influències econòmiques. El conflicte entre les classes constitueix
el motor del desenvolupament històric: és el motor de la història. Així
ho diu al “Manifest Comunista”, escrit el 1848 amb F. Engels: “Tota la
història humana fins als nostre dies és la història de la lluita de
classes”
Tot i que Marx va centrar gairebé tota la seva atenció en el capitalisme
i en la societat moderna, també va examinar com s’havia desenvolupat les
societats en el curs de la història. Segons Marx, els sistemes socials
passen d’una forma de producció a una altra (ja sigui de forma gradual o
mitjançant una revolució), provocat per les contradiccions que es
produeixen en les seves economies. Va posar èmfasi en l’existència d’una
progressió d’estadis històrics que començava amb les primitives
societats comunistes de caçadors i recol•lectors per passar després als
sistemes esclavistes de l’Antiguitat i als feudals, que es basaven en la
divisió entre propietaris de terres i serfs. L’aparició de mercaders i
artesans va assenyalar l’inici d’una classe comercial o capitalista que
després va desplaçar la noblesa terratinent. D’acord amb aquesta visió
de la història, Marx assenyalà que de la mateixa manera que els
capitalistes s’havien unit per enderrocar l’ordre feudal, també ells
serien substituïts quan s’instaurés un nou ordre: el COMUNISME.
Marx creia en la inevitabilitat de la revolució obrera que havia
d’enderrocar el sistema capitalista i propiciar una nova societat sense
classes, és a dir, sense divisions a gran escala entre rics i pobres.
Amb això no volia dir que haguessin de desaparèixer totes les
desigualtats entre els individus, sinó que la societat ja no estaria
dividida entre una petita classe que monopolitza el poder econòmic i
polític i una gran massa de persones que gairebé no es beneficia de la
riquesa que genera el seu treball. El sistema econòmic passaria a ser de
propietat comunal i s’establiria una societat més humana que l’actual.
Marx creia que en la societat del futur la producció estaria més
avançada i seria més eficient que en el sistema capitalista.
L’obra de Marx va tenir una profunda influència al segle XX. Fins a
finals dels anys 80 del segle XX un terç de la població de la terra
vivia en societats, com ara la Unió Soviètica i els països de l’Europa
Oriental, els governs dels qual deien inspirar-se en les idees de Marx.
MAX WEBER
Al igual que Marx, Weber (1864-1920) no és només un sociòleg. Va tractar
camps diversos. Va desenvolupar gran part de la seva carrera acadèmica a
Alemanya on va néixer i era un gran erudit. Els seus estudis tracten
d’economia, el dret, la filosofia i la història comparada, a més a més
de la sociologia, i gran part del seu treball se centra també en el
desenvolupament del capitalisme i en els trets que diferenciaven la
societat moderna d’altres formes d’organització social anteriors.
Mitjançant una sèrie d’estudis empírics, Weber va indicar algunes de les
característiques fonamentals de les societats industrials modernes i
identificà debats sociològics clau que segueixen essent cabdals per als
sociòlegs actuals.
Com d’altres pensadors del seu temps va intentar comprendre la
naturalesa i les causes del canvi social. Va estar influït per Marx,
però fou també molt crític amb algunes de les principals idees.
Rebutjava la concepció materialista de la història i considerava que els
conflictes de classe eren menys rellevants del que suposava Marx. Segons
Weber, el canvi social és igualment significatiu. La seva obra “L’ètica
protestant i l’esperit del capitalisme” suggereix que els valors
religiosos (especialment aquells associats al puritanisme) varen tenir
una importància fonamental en la creació del capitalisme. A diferència
d’altres sociòlegs de la primera fornada, Weber creia que la sociologia
havia de centrar-se en l’ACCIÓ SOCIAL, no pas en les estructures. Va
assenyalar que la motivació i les idees de l’ésser humà són les forces
que impulsen el canvi: les idees, els valors i les creences tenen poder
per produir transformacions. Segons Weber, els individus disposen de la
capacitat per actuar lliurement i conformar el seu futur. No creia, com
indicaven Marx i Durkheim, que hagués estructures fora dels individus o
independents d’ells. Ans al contrari, les estructures socials es formen
mitjançant una complexa interconnexió d’accions. La tasca de la
sociologia és la de comprendre els seus significats subjacents.
Alguns dels escrits més influents de Weber reflectien aquesta
preocupació per l’acció social, en analitzar el caràcter distint de la
societat occidental en comparació amb altres grans civilitzacions. Va
estudiar les religions de la Xina, la Índia i Orient Mitjà i amb
aquestes investigacions feu aportacions clau a la sociologia de la
religió. Després de comparar els sistemes religiosos dominants a Xina i
la Índia amb els occidentals, Weber va arribar a la conclusió de que
alguns aspectes de la doctrina cristiana havien tingut un paper
fonamental en l’aparició del capitalisme. Al contrari de Marx, aquesta
perspectiva no sorgia únicament de les transformacions econòmiques, sinó
que, segons Weber, les idees i valors culturals ajuden a que es
constitueixi una societat i conformen les nostres accions individuals.
Un important element de la perspectiva sociològica de Weber era la ideal
del TIPUS IDEAL, un model conceptual i analític que pot emprar-se per
tal de comprendre el món.
Tot i que en la vida real, els tipus ideals són infreqüents, són
construccions hipotètiques que poden ser útils, ja que qualsevol
situació del món real pot interpretar-se mitjançant la comparació amb un
tipus ideal. És a dir, serveixen com a punts de referència fixos. El
tipus ideal tampoc és un objectiu perfecte o desitjable.. Weber va
utilitzar els tipus ideals en els seus escrits sobre els tipus de
burocràcia i de mercat.
La racionalització
Segons Weber, l’aparició de la societat moderna fou acompanyada
d’importants canvis en les pautes de l’acció social. Creia que les
persones s’estaven apartant de creences tradicionals basades en la
superstició, la religió, el costum i en hàbits molt arrelats. Així, els
individus cada cop realitzaven més càlculs racionals i instrumentals que
tenien en compte l’eficiència i les futures conseqüències de les seves
accions. En la societat industrial a penes hi havia espai per als
sentiments i per fer les coses d’una determinada manera, simplement
perquè s’havia fet així durant generacions. El desenvolupament de la
ciència, de la tecnologia moderna i de la BUROCRÀCIA era descrit per
Weber col•lectivament com RACIONALITZACIÓ: l’organització de la vida
social i econòmica en funció de principis d’eficiència i recolzant-se en
coneixements tècnics. Si en les societats tradicionals els principals
components que definien les actituds i valors de les persones eren la
religió i costums molt arrelades, la societat moderna es caracteritzava
per la racionalització d’un nombre creixent d’àrees vitals, que anaven
des de la política i la religió fins l’activitat econòmica.
A parer de Weber, la Revolució industrial i el sorgiment del capitalisme
eren mostres d’una àmplia tendència que conduïa a la racionalització. El
capitalisme no estava dominat pas pels conflictes de classe, com pensava
Marx, sinó per l’ascens de la CIÈNCIA i la BUROCRÀCIA: les
organitzacions de gran dimensió. Segons Weber, el caràcter científic
d’Occident era un dels seus trets més rellevants. La burocràcia, la
única forma d’organitzar amb eficiència un gran nombre de persones,
augmenta amb el desenvolupament econòmic i polític. Weber emprava el
terme DESENCÍS per descriure com, en el món modern, el pensament
científic havia escombrat del passat les forces del sentimentalisme.
Tanmateix, Weber no es mostrava del tot optimista en allò referent als
resultats de la racionalització. Es preocupava que la societat moderna
fos un sistema que aixafés l’esperit humà en intentar regular totes les
esferes de l’existència. A Weber l’inquietaven sobretot les
conseqüències potencialment asfixiants i deshumanitzadores de la
burocràcia i les seves implicacions per al destí de la democràcia. El
programa de la Il•lustració del segle XVIII, que pretenia fomentar el
progrés, la riquesa i la felicitat tot rebutjant els costums i la
superstició i abraçant la ciència i la tecnologia, posseïa els seus
propis perills.
RESUM
Semblances entre primers sociòlegs: desig de comprendre el canvi de la
societat.; desenvolupar formes d’estudi del món social que poguessin
explicar el funcionament general de les societats.
Diferències: Mentre que Durkheim i Marx se centraven en la gran
influència de les forces externes a l’individu, Weber pretenia que
l’individu pot actuar creativament sobre el món exterior. Mentre que
Marx assenyalava el predomini de les qüestions econòmiques, Weber
considerava la importància d’una sèrie de factors molt més àmplia.
Aquestes diferències d’enfocament s’han mantingut durant la història de
la sociologia.
TEORIES ACTUALS.
El funcionalisme, els enfocaments que es basen en el conflicte i
l’interaccionisme simbòlic. Aquestes tres perspectives enllacen
directament amb Durkheim, Marx i Weber.
EL FUNCIONALISME
Sosté que la societat és un sistema complex les diverses parts de la
qual funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat.
Segons aquest enfoc, la disciplina sociològica ha d’investigar la
relació existent entre cadascuns dels components de la societat i la que
es dóna amb el conjunt d’aquesta.
Per entendre aquesta concepció val la pena recórrer a la ANALOGIA
ORGÀNICA. La societat funciona com un organisme viu. Exemple: si volem
estudiar com funciona el cor hem de mostrar de quina manera es relaciona
amb altres parts del cos.
El funcionalisme subratlla la importància del CONSENS MORAL per al
manteniment de l’ordre i l’estabilitat socials. El consens moral es dóna
quan la majoria de les persones d’una societat comparteixen els mateixos
valors. Per als funcionalistes, una societat està en el seu estat normal
quan hi ha ordre i equilibri: aquesta harmonia social es basa en
l’existència d’un consens moral entre els membres d’aquesta societat.
Per exemple, segons Durkheim, la religió reforça l’adhesió de les
persones als valors socials centrals i, per això, contribueix al
manteniment de la cohesió social.
Probablement, fins a la dècada dels anys seixanta el pensament
funcionalista fou la tradició teòrica més rellevant en sociologia,
sobretot als Estats Units: Talcott Parsons (1902-1979) i Robert K.
Merton (1910-2003), ambdós molt influïts per Durkheim.
En els darrers anys, l’acceptació del funcionalisme ha minvat força. En
haver-se centrat tant en la importància de l’estabilitat i l’ordre ha
minimitzar les divisions o desigualtats socials que es basen en factors
com la classe, la raça i el gènere. Molts dels seus crítics comparteixen
la idea de que l’anàlisi funcionalista atribueix a les societats
qualitats que no posseeix.
TEORIES DEL
CONFLICTE
Subratllen la importància que tenen les estructures dins la societat.
També proposen un “model” global per explicar el seu funcionament.
Rebutgen la importància central que el funcionalisme atribueix al
consens. Ans al contrari, reforcen la importància social de les
divisions. D’aquesta manera, se centren en qüestions com el poder, la
desigualtat i la lluita. Sovint assenyalen que la societat es composa de
grups diferents que persegueixen els seus propis interessos.
L’existència d’aquests implica la constant possibilitat de conflicte i
que uns grups es beneficien més que d’altres. Els teòrics del conflicte
examinen les tensions socials que es registren entre els grups dominants
i els desafavorits, i pretenen comprendre com s’estableixen i perpetuen
les relacions de control.
Un dels enfocaments més influents dins la teoria del conflicte és el
marxisme, doncs l’obra de Marx subratllava els conflictes de classe. És
possible realitzar nombroses interpretacions de les principals idees de
Marx i en l’actualitat existeixen escoles de pensament marxista que
adopten posicions teòriques molt diferents. Totes les versions dels
marxisme es distingeixen de la majoria de les restants tradicions
sociològiques en que els seus autors ho consideren una mescla d’anàlisi
sociològica i reforma política, doncs pretenen la transformació social.
No obstant això, no totes les teories de conflictes tenen un enfoc
marxista i alguns teòrics del conflicte s’han vist influïts per Weber:
Ralph Dahrendorf (1929). Dahrendorf assenyala que els pensadors
funcionalistes només tenen en compte la vessant de la societat
relacionada amb els aspectes de la vida social en els que existeix
harmonia i acord. Dahrendorf, per contra, creu que els conflictes i la
divisió social són igualment importants o més. El conflicte, afirma
Dahrendorf, sorgeix principalment dels diferents interessos que tenen
els individus i els grups. Marx veia aquesta diversitat d’interessos en
termes de classe, però Dahrendorf la relaciona amb un context
d’autoritat i poder més ampli. Totes les societats es divideixen entre
els que tenen l’autoritat i els que, en general, es veuen apartats
d’ella, entre els governants i els governats.
L’INTERACCIONISME
SIMBÒLIC.
Influència de l’obra del filòsof nordamericà G. H.Mead (1863-1931).
L’interaccionisme simbòlic sorgeix de la preocupació pel llenguatge i el
significat. Mead sosté que és el llenguatge allò que ens fa éssers
autoconscients, és a dir, coneixedors de la nostra pròpia individualitat
i capaços de veure’ns des de fora tal i com ho fan els altres. L’element
clau en aquest procés és el SÍMBOL, que és quelcom que representa una
altra cosa. Per exemple, les paraules que emprem per anomenar alguns
objectes són, de fet, símbols que representen allò que volem dir. La
paraula “llibre” és el símbol que utilitzem per descriure un conjunt de
fulls relligats escrits que ens proporcionen informació variada. Els
gestos o formes de comunicació no verbal també són símbols. Fets com
saludar algú amb la mà o fer un gest groller té un valor simbòlic. Mead
indica que ens valem d’uns símbols i una complicitat en les nostres
interaccions amb els altres. Atès que els éssers humans viuen en un ric
univers simbòlic, gairebé totes les seves interaccions comporten un
intercanvi de símbols.
Aquests sociòlegs subratllen el paper d’aquesta interacció en la creació
de la societat i de les seves institucions. Se li ha criticat, però de
prescindir de qüestions de més importància, com ara el poder i
l’estructura dins la societat i com serveixen aquests elements per
condicionar l’acció individual.
QÜESTIONARI
1. Per què; quins
factors fan que aparegui la sociologia?
2. Quina funció s’atorga a la sociologia?
3. Quin factor determinant del nostre temps condiciona l’estudi de la
sociologia?
4. Posa algun exemple que nosaltres considerem d’un fet o situació
“normal” i que creguis que no ho seria tant des de ulls més distants als
nostres.
5. Amb les teves paraules, intenta explicar què entens per “estructura
social”
6. Quin va ser un dels primers debats de la sociologia, en els seus
inicis?
7. Com creus que la industrialització va introduir canvis en els
sistemes matrimonials i familiars?
8. Per què creus que la Revolució Francesa i els canvis polítics que
ella provoca influeix en els inicis de la sociologia com a nova
disciplina?
9. Com anomena Comte en un començament a aquesta nova ciència? Per què
inventa, doncs, el nom de “sociologia” per a anomenar la nova ciència
social?
10. Quin significat té el mot “positiu” en la visió de Comte?
11. Què en saps de la llei dels tres estadis de Comte? Comenta-la
breument.
12. Quins fenòmens preocupaven Comte malgrat la seva visió optimista de
la història?
13. Què critica Durkheim de l’obra de Comte? I en què coincideix?
14. Quin és el primer principi o concepte bàsic de la Sociologia, segons
Durkheim?
15. Com interpretes la següent frase referida a Durkheim: “Els fets
socials també tenen un poder coactiu sobre els individus”?
16. Com explicaries la “solidaritat mecànica”, i la “solidaritat
orgànica” de Durkheim?
17. Esbrina el significat d’”anòmia” que encunya Durkheim. Creus que
actualment es dóna aquest fenomen. Intenta posar algun exemple.
18. Quins factors t’han semblat més rellevants que explicarien el
suïcidi, segons l’estudi realitzat per Durkheim?
19. En què consisteix “l’explotació”, segons Marx?
20. Quin significat tindria l’expressió “la concepció materialista de la
història”?
21. Estàs d’acord o no amb Marx: que el sistema capitalista és injust.
Dóna raons a favor i en contra d’aquesta afirmació.
22. En què discrepa Weber de Marx? En què discrepa Weber de Marx i de
Durkheim?
23. A què anomena Weber “procés de racionalització”?
|